dissabte, 10 de desembre de 2011

El camp de batalla


El títol d’aquesta entrada l’he tret d’una sèrie de documentals de la TV. En ells plantegen que depèn de les circumstàncies, el camp de batalla pot fer un gir de 180º.
I justament això crec que és el que està passant, més ràpidament que poc a poc, amb les Xarxes Socials i el nostre dia a dia. En el meu cas en el món de la “Salut”.

Durant 6 mesos he fet una enquesta a tots els “adolescents” que venien a la consulta. Són 100 enquestes fetes a nois/noies de 8 a 14 anys sobre els seus hàbits d’ús d’Internet. Bé que és una enquesta menor i que les dades són poc “publicables”, però m’han servit per a veure una mica com es “mouen” en aquest món mares/pares i fills/es.
Un clàssic és el fet que a la consulta, acompanyant els “pacients adolescents”, segueixen venint molt més les mares: 79% vs 21%. Pares i mares de entre 35 i 50 anys. El 97% dels progenitors disposen d’ordinador a casa i el 96% de connexió a Internet. A remarcar que un 71% no disposa d’”Internet Segura”. 74% tenen compte de correu electrònic, repartit entre Gmail i Hotmail. Els pares/mares no xategen, i tot i tenir Facebook un 45%, tenen el compte obert per a poder “seguir” els fills/es (que evidentment no els agreguen com a amics i que en molts casos són els mateixos fills els que han obert el compte als seus pares). Sols un 3% té compte a Twitter (la segona gran xarxa social en el nostre entorn). Quant al temps dedicat a l’”ordinador”: un 67% <1hora i un 25%no hi dedico temps”. El 97% disposen de mòbil però només un 5% amb connexió a Internet.









L’enquesta va ésser igual per a pares/mares i fills/es però amb una pregunta final diferent pels progenitors: “Si el teu fill/a et demanés de solucionar-li un problema de configuració de la privacitat a Facebook, ho sabries fer?”: 67% NO


Les dades dels “adolescents” són: 97% ordinador, 96% connexió a Internet, 71% sense “Internet Segura” (possibilitat d’accedir a qualsevol tipus de contingut a la xarxa), ordinador a l’habitació: 26%, correu electrònic 84% amb majoria d’Hotmail, 70%. Xategen el 78% (Messenger o Facebook) amb els amics (no ho fan amb professors/es ni entitats culturals, ...). Tenen Facebook el 65% (un 50’7% amb menys de 13 anys en el moment de l’enquesta -edat “legal” per a obrir un compte en aquesta xarxa social- cosa que no vol dir que alguns tenen el compte obert des de fa temps). Dediquen <1h al dia a “navegar-xatejar” el 60% i un 12% ho fa >2h al dia. Gairebé tothom té webcam però només un 18% la utilitza. Un 45% té mòbil (amb un 2% que disposa de connexió a Internet al mòbil). 

Un cop contestada l’enquesta, als que disposaven de Facebook, els demanava si podia “cercar-los” en aquesta xarxa social per a veure el seu perfil. Tots/es van acceptar. El 50% no té cap tipus de privadesa (això vol dir que qualsevol usuari/a de Facebook pot accedir a tots els seus comentaris, fotos, dades del perfil, etc.). Allò més xocant era escoltar el comentari dels progenitors: “quan arribem a casa li direm al/la germà/na gran que t’arregli tot això”; ben pocs varen fer la reflexió “és clar que m’hi he de posar per a entendre de què va tot aquest món”. 


I aquí és on ve la reflexió del “camp de batalla”. L’aparició d’Internet ha suposat un canvi molt important en la manera de relacionar-se i treballar de la gent. La població pediàtrica (la família) què atenem també gaudeix d’aquesta nova manera de relació amb els altres. Ens trobem en un moment en que la franja de població què visitem pateix allò que s’anomena “escletxa digital”; els nens/es són “orfes digitals” (creixen a la xarxa sense els seus pares). I nosaltres, els professionals, de l’altra banda de la taula, també vivim la mateixa experiència. Tractem amb població que no té el mateix paradigma de la comunicació i de la informació que tenim nosaltres.
Treballar amb unes eines i una dinàmica, un sistema, que no vol veure aquesta gran revolució ens pot dur a una pèrdua de connexió amb la població atesa. Això ho veig bastant clar amb els pares/mares més joves; és molt freqüent que em comentin que han “cercat a Google” tal o qual dubte sobre la possible patologia del seu fill. I jo no els puc respondre que no en facin cas, senzillament perquè sé que aquest hàbit de recerca d’informació “gratuïta” a la Xarxa ja és la forma de “saber” més estesa avui en dia.
Així doncs el “camp de batalla” ha canviat les seves característiques. Els professionals teníem l’exclusivitat de les fonts d’informació “acreditades”. Les grans publicacions requerien una subscripció i no eren accessibles a tothom. Però avui en dia la cosa és diferent. Són les mateixes grans editorials les que ofereixen gairebé totes les seves publicacions de manera “accessible” i qualsevol les pot consultar. I són els mateixos “usuaris” els que “pengen” a la Xarxa les seves impressions, reflexions i fonts d’informació sobre qualsevol tema de salut.
Hem de fer l’esforç d’entendre aquest canvi de paradigma i reorientar tota la feina què fem en el camp de la Salut per a que tots els nostres “usuaris” puguin gaudir de llocs d’informació “acreditats” a la Xarxa. Però no tan sols això si no que hem de fer l’esforç, les Institucions han de fer l’esforç, de donar suport a tots aquests/es professionals que es troben amb aquest nou model. Facilitar l’accés a Internet als Centres de Salut, implementar les noves tecnologies de la informació i la comunicació com a forma de relació entre els professionals (tant de l’àmbit de Primària com de l’Hospital), afavorir l’ús de les TIC’s en la relació amb el malalt, gestionar el treball sobre Salut a Escoles i Instituts d’una manera adient a les nova era digital, etc.
El “camp de batalla” ha canviat, gairebé de 180º. Els nostres pacients esperen de nosaltres professionalitat i formació per a una bona prescripció en el sentit clàssic de la paraula però també ens demanaran “prescripció digital”: més informació sobre la seva patologia a la Xarxa.
El que sí puc dir és que aquest nou escenari ha fet que molts pediatres companys/es de Lleida ens estem preparant per a encaixar aquest nou repte.

Ramon Capdevila
@capbert

dimecres, 23 de novembre de 2011

La realitat de les "altes capacitats" en nens i joves

El proper dijous 1 de desembre, a la Sala Jaume Magre, es farà una taula rodona sobre les "altes capacitats" en la població pediàtrica.
Aquesta taula rodona s’adreça als professionals del món educatiu, estudiants, famílies i persones que hi estiguin interessats. L’objectiu d’aquesta taula rodona és reflexionar sobre la importància de formar a tots els agents implicats en el dia a dia de l’atenció als nens i joves amb altes capacitats de les nostres comarques.
Quina és la realitat de les altes capacitats? En un moment com l’actual, la crisi ens ofereix oportunitats de canvi, i aquestes oportunitats han d’ajudar-nos a veure en quin punt del camí ens trobem i què ens queda per recórrer.
Com en tot procés, ens hem de regir per uns paràmetres que garanteixin el compliment de l’objectiu marcat. Hi ha paràmetres econòmics, n’hi ha d’adaptabilitat a les circumstàncies, n’hi ha de qualitat i n’hi ha de personals.
Que els nens i joves amb altes capacitats no siguin fàcilment reconeguts, no vol dir que no hi hagi manera de reconèixerlos. Simplement significa que es requereix més temps i més esforços per fer-ho.
Una societat que anhel·la tenir adults feliços és una societat que concep la salut com el benestar físic, psíquic, emocional, social i també intel·lectual de l’individu. 

Més informació a fanjac Lleida 

divendres, 18 de novembre de 2011

Habilitats per a una vida saludable (iIII; 6-10)

En aquesta última entrega (la tercera) de les Habilitats per a una vida saludable, acabem de repassar les recomanacions què fa la OMS respecte a  les habilitats psicoafectives.


6.  Solució de problemes i conflictes

La vida diària porta de forma inherent certa càrrega de problemes i conflictes, no es poden evitar; es tracta d‘aprendre a manejar-los de forma flexible i creativa, identificant en ells oportunitats de canvi.
Els conflictes formen part de la pròpia vida i molts cops no es poden escollir, ens venen donats. Per aprendre a resoldre’ls cal saber trobar opcions, saber cedir i negociar, ponderar alternatives i conèixer que molts cops els conflictes són oportunitats de millora.

7 i 8. Pensament creatiu i crític

La nostra és una època que el filòsof Bauman ha definit com a societat líquida, és a dir, una societat en què no existeixen criteris sòlids i fixes, sinó que tot sembla relatiu, una societat en què existeixen diferents punts de vista i diverses formes de vida, i tots ells és donen per vàlids, essent alguns molt contraposats, i que conviuen porta a porta.

Hem passat d’una societat de codi únic (amb una moralitat compartida i valors acceptats de forma pràcticament unànime) a una societat de codi múltiple (amb formes diverses de considerar allò què és bo o dolent i amb valors no necessàriament compartits).  Aquesta és la nostra societat  i és la societat en què hem d’ensenyar als nostres fills a viure.

El nen es troba doncs convivint en un entorn amb missatges força diferents i moltes voltes contradictoris. El que a casa se li diu que està malament potser que sigui el que a casa del seu millor amic es consideri com a bo. O fins i tot no és rar que dintre de la mateixa família no es comparteixin pautes educatives entre pares i avis, per exemple, o fins i tot entre pare i mare.

Una de les formes típiques de protegir al nen és l’adoctrinament:  repetir de forma insistent que allò que nosaltres considerem com a bo ho és i que la resta està malament.  Criticar no és fomentar el pensament crític.

El més important és ensenyar a pensar críticament, es a dir, amb discerniment:  buscar arguments d’una idea, ponderar les conseqüències a curt i llarg termini, saber veure les incoherències d’algunes formes de viure, a saber llegir en la vida diària i en les nostres decisions allò què hi ha al darrere. Més que ensenyar al nen allò què és bo, ajudar-lo a entendre perquè és bo.

Per viure en el món actual cal activar la reflexió, doncs sinó ens anem deixant portar: la publicitat, els Mass Media, les sèries televisives...

Saber pensar és una eina humana que ens ve de sèrie però que no sempre s’utilitza. Cal aprendre a emprar-la. El pensament crític i creatiu és una habilitat cognitiva, així com amb les matemàtiques no aprendrem a fer equacions si no sabem sumar o multiplicar, el pensament s’ha d’exercitar. Requereix fomentar l’anàlisi, l’avaluació de les situacions, la inferència, l’explicació de perquès, i l’autoregulació.

Ja ha passat el temps en què les coses eren bones perquè sí o perquè ho deia una figura de referència, ara ens cal saber argumentar perquè nosaltres en considerem algunes com a bones i altres no. Ensenyar als nens a argumentar és ensenyar-los a pensar, a arriscar-se i qüestionar-se, cosa que serà imprescindible en una societat cada cop més complexa i amb pluralitat de valors.

9 i 10. Maneig d’emocions, tensions i estrès

Les emocions i sentiments no sempre es poden triar, però sí que els podem canalitzar. Els nens, i força adults,  viuen a la deriva de les seves emocions, del que els ve en ganes de fer o no. El maneig d’emocions es refereix a que hem d’ésser capaços d’identificar les nostres emocions i intentar de donar-los-hi una sortida vàlida.

Ensenyar als nens a tolerar les petites frustracions del dia a dia, a controlar la ràbia, a assumir els errors o decepcions és una tasca del dia a dia. Ajudar-los a identificar les emocions, a posar-los-hi nom és un primer pas; poder expressar-les ajuda a canalitzar-les. Però desprès cal poder assumir-les, sobretot quan són negatives i per això cal l’exemple dels adults per ajudar a l’autocontrol.
 
La vida en general, i sobretot en la societat actual, comporta també una càrrega de tensions i estrés. Aprendre a conviure amb l’estrès  i les dificultats inherents a la vida seria un dels grans reptes.


Montse Esquerda

diumenge, 6 de novembre de 2011

Habilitats per a una vida saludable (II;1-5)


Les dimensions del desenvolupament humà requereixen un procés d’aprenentatge, interactiu, personal i evolutiu. No podem oblidar que totes les habilitats, incloses les afectives i les ètiques, també s’aprenen, es desenvolupen, o a l’inrevés, si no hi ha un procés adequat d’aprenentatge poden quedar atrofiades. Cal tenir molt en compte que “el desenvolupament humà és un procés no garantit per la nostra herència genètica, sinó que depèn de la interacció i de l’ambient”.
Tradicionalment l’educació s’ha basat molt en el desenvolupament de la intel·ligència, però poc en l’afectivitat; la felicitat i adaptació en la nostra vida dependran molt més del bon maneig afectiu i ètic més que en la part cognitiva. 

Per tot això anem repassant les recomanacions de la OMS respecte a  habilitats psicoafectives.

1. Auto-coneixement

Ja al temple de Delfos, el més important dels temples grecs, hi havia un epitafi a l’entrada que hi deia: “coneix-te a tu mateix”,  i aquest era el camí per adquirir la màxima saviesa.
El coneixement d’un mateix, dels propis recursos, debilitats, fortaleses, actituds, gustos i disgustos és el punt fonamental per a construir la pròpia identitat.  Tenir consciència que tenim fortaleses però que també tenim debilitats és un dels factors claus en poder ajustar i crear un projecte vital saludable. Aquesta fita difícil d’assolir, no sols en nens sinó també en adults, és vital en l’educació en valors.
Cal ajudar al nen a descobrir i identificar el propi temperament. El temperament és molt innat, bastant fix i intervé en molts aspectes de la pròpia vida com l’habilitat per adaptar-se, l’estat d’ànim, la intensitat de reacció, el nivell d’activació i la regularitat. Pel mateix fet de ser innat fa que sigui difícil de canviar, però no impossible. Però sense un coneixement d’un mateix és impossible.
Això significa ajudar al nen a descobrir com se sent davant certes situacions, com acostuma a reaccionar, quan és més fàcil que s’enfadi, les seves capacitats positives i les seves negatives.
A vegades en aquesta tasca ens centrem molt en les parts negatives: “ets poc treballador”, “sempre fas la feina a darrera hora”, “si no estic a sobre no fas els deures”. Ajudar a identificar no és criticar, sinó fer donar compte al nen, d’ alguns dels trets propis i relacionar-ho amb alguna de les dificultats que això comporta. Això unit a que també ajudarem a identificar les capacitats positives.

Significa també ajudar-lo a posar nom a les seves emocions: el nen no necessàriament identifica bé el què li passa; molts cops té una “nosa” a la que no sap posar nom i el fa sentir malament. Poder posar a aquesta “nosa” el nom de tristesa,  por, angoixa, vergonya, ràbia...serà clau per poder manejar-la bé.
El fet de conèixer-nos millor ens pot ajudar a construir valors superiors com són la recerca del propi sentit de la vida, en relació als altres i al món que ens ha tocat viure.

2. Empatia

La segona de les característiques importants en el desenvolupament emocional és l’empatia, saber-nos posar en la “pell d’una altra persona”, entendre als altres, reconèixer les emocions i sentiments que pot sentir l’altre, per a intentar comprendre les motivacions i raons de l’altre.
L’empatia suposa que entrem en el món de l’altre i intentem veure les coses des del seu punt de vista, que intentem imaginar què és el que sent i com ho viu.
L’autoconeixement del que parlàvem al primer punt es pot arribar a convertir en egoisme sense l’empatia, estar solsament centrat en un mateix, sense tenir en compte els altres. La finalitat de conèixer-se un mateix de manera millor és per a saber com reacciono davant de les situacions per a poder ajustar-m’hi més bé.
L’empatia és difícil perquè representa sortir d’un mateix i intentar veure les coses i sentir-les com les sent una altra persona, perquè significa deixar de pensar en un mateix com a centre del món i situar-te en una perspectiva de segona línea. Des de ben petits podem ensenyar als nens a pensar en els altres, pensant en com es poden sentir els altres davant alguna situació, a canviar de perspectiva (“com et sentiries tu si t’hagués passat com a...”, “que faries si et trobessis en la situació de...” ). Aquesta capacitat és molt difícil de desenvolupar en els nens més petits doncs acostumen a estar molt centrats en sí mateixos però és imprescindible anar-la desenvolupant doncs no apareixerà en tots per sí sola.

3. Comunicació assertiva

L’assertivitat és la capacitat de saber expressar el que un mateix pensa, sent o necessita, fent-ho de forma adequada, sense trepitjar els drets ni sentiments dels altres. És de fet una habilitat força desconeguda.

En els mitjans audiovisuals o també en la realitat, el model que es veu molt sovint per reivindicar els propis drets i resoldre situacions és el model agressiu. De fet, de forma natural molts nens responen amb agressivitat quan senten que no se’ls respecta, per exemple, quan al parc un altre nen els pren la pilota o quan demanen alguna cosa.

Una altra forma de resposta que es dona molt sovint és la inhibició: alguns nens no saben respondre davant una amenaça d’altres nens i adopten una actitud passiva, de fugida, s’amaguen.

Ni una ni altra actitud són massa adequades, l’agressiva perquè acostuma a provocar un augment de violència o el rebuig per part dels altres, i la inhibida perquè provoca que es perdi el respecte a la persona i pot desenvolupar una baixa autoestima.

La comunicació assertiva se situa al mig i inclou saber dir les coses de forma correcta, amb un to de veu controlat, saber-se defendre sense agredir, ser clars, saber dir no i també saber reconèixer el propis errors.

Però per sí sols els nens no desenvoluparan una forma de comunicació assertiva. Els adults som en aquest sentit models clars i directes: per ensenyar els nens a ser assertius cal mostrar-los com els adults ho podem ser. L’assertivitat va molt lligada a l’autoconeixement i l’empatia doncs requereix saber escoltar els nostres propis sentiments i també poder reconèixer els sentiments dels altres.

4. Maneig relacions interpersonals

Les relacions humanes són força complexes, font de múltiples conflictes en la nostra vida familiar i social. Saber establir relacions humanes interpersonals i saber conservar-les és una habilitat força complexa.
En aquesta destresa hi ha dos aspectes claus: el primer saber iniciar, mantenir una relació però també saber acabar-la quan sigui necessari.  El segon és aprendre a relacionar-se de forma positiva.
L’exemple dels adults en el maneig de les situacions de la vida diària és la font principal del modelatge de la conducta dels nens. Com són les nostres relacions?  Són sanes o acostumen a estar enterbolides? Quines actituds tenim enfront els que ens envolten?  És important ser conscients de com manegem les nostres relacions interpersonals doncs els nens ens imitaran i ho empraran com a model.

5. Presa de decisions

En general, acostumem a valorar les decisions en blanc o negre, a ser molt polars. És important ensenyar als nens  que davant d’una decisió pot haver-hi diferents formes d’actuar, que cal avaluar les diferents possibilitats de cada decisió, a valorar els factors, motivacions, necessitats i conseqüències de les diferents opcions.

Els nens acostumen a ser impulsius i amb una molt baixa tolerància a la frustració, acostumant-se a prendre decisions basades en gratificacions immediates. Sols si els ensenyem a ponderar bé les conseqüències i les oportunitats, els ensenyem a decidir.


Continuarà.


Montse Esquerda

dijous, 13 d’octubre de 2011

Habilitats per a una vida saludable (I)


Quan parlem d’”Habilitats per una vida saludable”, amb un títol tan suggerent hom espera trobar-hi les propostes clàssiques amb les recomanacions sobre alimentació, exercici físic, prevenció tabaquisme o d’exposició al sol. Però ens trobem amb la sorpresa que l’OMS, per allà els anys 90, va editar un programa sobre les capacitats per portar una vida saludable i les definia com:

Habilitats per adoptar un comportament positiu que permeti abordar els desafiaments de la vida diària i mantenir un estat de benestar mental mitjançant un comportament positiu i adaptable en la interacció con les altres persones i amb l’entorn social i cultural. Quasi res!

Aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a afrontar els desaafiaments de la vida i relacionar-nos sanament amb els altres.

Em sembla que a tot@s ens encantaria poder preparar als nostres pacients (i als nostres fills, és clar) per saber afrontar allò que els portarà la vida. Des de l’àmbit psicològic, existeixen una sèrie d’actituds o valors que ens permetran una bona adaptació i una protecció enfront al que ens passa a la vida, i crec que aquests valors tenen un efecte saludable no tan sols a nivell individual sinó també social. De la mateixa manera que hi ha aliments poc sans, hi ha valors molt poc saludables i que al llarg de la vida ens comportaran força problemes, entre altres, de salut. Com molt bé resumia Erich Fromm, “les necessitats psíquiques fonamentals de l’existència humana han d’ésser resoltes de manera que l’home no emmalalteixi, així com les necessitats fisiològiques s’han de satisfer per a que no mori”.  La diferència en que es resolen les necessitats psíquiques dona lloc a diversos graus de salut mental, tant a nivell individual com a nivell social.

Sembla paradoxal que en una societat com la nostra, on s’havia arribat a quotes de benestar material molt elevades (fins la crisi), això no s’havia traduït en una millora de la percepció de benestar. No podem oblidar que el consum de psicofàrmacs, sobretot els antidepressius, és el que “més creix“ en la despesa farmacèutica, o que ja s’anomena a la depressió com a l’epidèmia del segle XXI. Estarem segurament d’acord en que la forma en què resolem les necessitats psíquiques a la nostra societat no està ben resolta.

L’OMS va triar 10 capacitats com aquelles habilitats necessàries per adoptar un comportament positiu que permeti abordar els desafiaments de la vida diària. Aquesta tria pot ser vàlida per intentar fer una aproximació a aquella maduresa emocional que ens agradaria.

1.  Auto-coneixement
2.  Empatia
3.  Comunicació assertiva
4.  Maneig relacions interpersonals
5.  Presa de decisions
6.  Solució de problemes i conflictes
7.  Pensament creatiu
8.  Pensament crític
9.  Maneig d’emocions
10. Maneig de tensions i estrés

Com sempre en pediatria, no és sols qüestió de transmetre-ho als nens, sinó és també i principalment qüestió, que els adults de referència ho tinguem assolit. 
Continuarà...

Montse Esquerda

divendres, 2 de setembre de 2011

Flor de neu

Edelweiss o flor de neu és el nom popular de Leontopodium alpinum. És una flor difícil de trobar que solament creix a zones de gran alçària. Tot i una aparença fràgil és una flor molt resistent justament perquè és capaç de viure a més de 3.000 metres i amb dures condicions climàtiques. A casa nostra, és als Pirineus on podem tenir la sort i la grata sorpresa de trobar-ne. 
La fascinació de la descoberta d'una flor de neu, aquest final d'estiu, m'ha emocionat de debò. Vaig rebre un correu electrònic informant-me de l'esdeveniment i ...


Estic parlant del naixement de la nova web de Pediatria dels Pirineus. A mi, el seu símbol em recorda una flor de neu. 
És un lloc web "amigable" (allò que tant es diu ara d'una "interfície amigable") ja que no costa gens copsar la idea general del lloc i accedir als continguts.
Els professionals que hi ha darrere del projecte ja fa temps que estan revolucionant el concepte d'atenció pediàtrica en una part del Territori català, la comarca de l'Alt Urgell. Històricament "aïllada" dels gran nuclis de població i serveis, progressivament ha anat assolint millores en tots els àmbits. I des de fa pocs anys, en l'atenció pediàtrica, ha fet un salt qualitatiu important. 
Acceptar el repte de "fer de pediatr@" en una comarca com l'Alt Urgell descriu bé el tarannà dels professionals que hi treballen. 
A l'era actual, era de les TICs, el neixement de la seva plana web i tots els serveis que hi ha incorporats (disposen de "consultori virtual"!) és una molt bona notícia i ens ajuda a entendre que la relació amb les persones (els usuaris de la salut) evoluciona cada dia. El grup de pediatres de Pediatria dels Pirineus ho ha entès perfectament i no s'ha quedat enrere en aquest canvi de paradigma. 
Des del del grup de Pediatres de Ponent volem reconèixer aquest esforç titànic i donar tot el nostre suport a la iniciativa, alhora que ens servirà de referent per a continuar treballant en qualsevol camp que pugui aportar millores en l'atenció a tota la població pediàtrica de casa nostra. 
Felicitats i una abraçada a tot l'equip!

Ramon Capdevila @capbert

divendres, 8 de juliol de 2011

Bioètica i pediatria

Pot prendre decisions sanitàries un menor? Quan cal aturar un tractament en un nen greument malalt? Cal informar-lo davant una malaltia de mal pronòstic? Com ens plantegem els límits de la viabilitat d’un prematur? Hi ha consideracions concretes a tenir en compte quan investiguem en nens?

Aquestes i altres qüestions de bioètica ocupen pàgines i portades als mitjans de comunicació, i els pediatres ens formem l’opinió molts cops pels comentaris de la premsa. Hi ha poca literatura científica que s’ocupi directament dels dilemes ètics en la pràctica pediàtrica.

Ha sortit recentment un compendi de “Bioètica y pediatria. Proyectos de vida plena”.  Coordinat per Manuel de los Reyes i la pediatra Marta Jacob, recull 80 temes amb 124 autors.

És un llibre que ofereix informació i reflexió. Des dels primers capítols en que hi trobem una introducció a la bioètica i a la deliberació, es va passant pels diferents interrogants que ens trobem en l’exercici de la pediatria. La Pediatria ofereix aquell  punt diferencial en què es tracta des d’un perspectiva diferent en la relació: s’hi ha d’incloure el nen, els pares i el professional.

És un llibre de lectura i de consulta que compleix plenament els objectius que pretenia: “hacer aflorar los problemas que subyacen en cada situación y circunstancias concretas y obviamente ayudar a pensar y/o decidir con mesura, argumentación y prudencia".

És un llibre complert i únic, que pot servir de lectura i reflexió en aquests dies estivals, o tenir-lo de referència de consulta.

Montse Esquerda

diumenge, 26 de juny de 2011

II Blogosfera Sanitària: #2CBS

A Madrid, els dies 17 i 18 de juny de 2011, ens vam tornar a trobar un munt de gent que ens passem bona part del dia pensant i compartint idees sobre com “modelar” qualsevol aspecte de la sanitat a la xarxa.
La sensació de trobar-te amb la gent amb qui piules sovint o llegeixes el seu bloc no deixa d’ésser estanya. Estranya perquè per molt que et presentis i donis el teu nom, segueixes essent el teu avatar, i ells/elles també.

En aquesta ocasió, pediatresdeponent, ens vam alliberar una mica i vam fer una presentació Prezi en un format Pecha Kucha, i, juntament amb un grup de pediatres d’arreu vam fer un taller sobre TIC’s i Pediatria. Personalment vaig sortir molt content del taller i encara més content de la manera de preparar-lo. Durant un mes, i en un entorn de Google groups, vam anar aportant idees i lligant-les. Tot a distància i sense conèixer personalment els altres col·laboradors. El primer dia de congrés, ens vam reconèixer i, després d’unes encaixades que crec sinceres, ens vam “reunir” per acabar de polir el taller.

Els participants es passejaven amunt i avall de l’auditori conscients de que en qualsevol moment podien ser interpel·lats per algú que tenia interès a conèixer el seu projecte o per a rebre una felicitació per tal o qual post. I és aquesta una diferència bàsica amb els altres congressos sobre medicina o pediatria; hi ha massa “ponent” que imparteix doctrina, massa “expert” inaccessible, massa.... . I els assistents a aquest tipus de reunió ho saben.

Amb el Jesús (@jmartinezal), l’Amàlia (@lamamapediatra), el Rubén (@rubengp) i la Isabel (Maynet) vaig fer un pas més en aquesta nova forma de treballar. L’era de les tecnologies de la informació i de la comunicació ha esclatat i es tracta de no desaprofitar el temps. Hi ha molta gent que té ganes de fer coses i idees meravelloses que ens poden ajudar a fer que la salut en general i la pediatria en particular millorin en molts aspectes.
Fins a la propera Blogosfera ens queda un any per endavant per a seguir engegant i consolidant projectes!. 

Ramon Capdevila @capbert


dimarts, 21 de juny de 2011

Salut sostenible: crisi o canvi de model

Els temps de retallades no són sols temps de crisis sinó que poden ser temps de discerniment. Provenim d’un model d’assistència sanitària que ens els darrers 20 anys ha sofert un canvi explosiu: el fet d’associar salut amb benestar ha fet que moltes persones demanin al sistema sanitari, no la salut coma tal sinó el benestar. Així s’ha considerat l’assistència sanitària com un dret absolut, com un bé de consum i fins i tot com un bé de desig.
Com bé comenta Diego Gracia, “s’ha acabat l’època en que els fins de la medicina els fixaven els metges: la malaltia com lesió, disfunció, infecció...Ara la salut i la malaltia la defineixen els ciutadans, amb un criteri tan emotiu, utòpic i irresponsable como el de “perfecte benestar físic, mental i social”. No cal dir que això no pot acabar bé. Un fi irreal i irrealitzable no pot portar més que a la frustració i al fracàs, individual i col·lectiu. Sols així es pot explicar la immensa frustració que avui existeix al voltant del món de la medicina”. I això era abans de la crisi...
Hi ha models alternatius?

Callahan, prestigiós bioeticista i president del Hastings Center, ens aporta el terme de “salut sostenible” o “medicina sostenible” que seria aquell benestar raonable o prudent, que té molt en compte els valors que hi ha sota el concepte de salut. Tal com comenta “la visió de la medicina infinita, sense límits, no es pot finançar amb uns fons limitats. Allò que hem de redefinir és la idea de progrés de forma que sigui assequible a llarg termini, i per la qual cosa igualment accessible per a tots, un progrés que tingui, com model, una visió finita de la medicina i de l’assistència sanitària. La visió d’una medicina finita, amb uns fins i unes aspiracions limitats, haurà d’incloure uns quants ingredients.”Aquesta meta sembla ser una meta assolible pel sistema.

Segons Callahan hi ha una sèrie d’aspectes que hauríem de poder-se limitar o canviar, no sols els professionals sinó tots com a societat:

·         Els intents de buscar solucions mèdiques a tots els problemes de la vida, tant si venen a través de medicaments o d’altres intervencions.
·         Els intents d’augmentar contínuament la provisió de tecnologies noves, limitant-les únicament a aquelles que demostren uns beneficis importants a un preu assequible.
·         Desconfiar de les idees mèdiques utòpiques: tenir exactament el tipus de fill desitjat, perllongar l’esperança  de vida indefinidament; inventar medicaments que ens ajudin a eliminar alguns de los patiments propis de la vida
·         Els intents científics, mèdics o comercials de convèncer-nos de que no hi ha res més important que més i millor salut. La forma com vivim la nostra mortalitat i la malaltia, així com l’acceptem, és igual o més important que gaudir d’una bona salut. La bona salut no serveix de massa en una societat defectuosa; però, la malaltia es pot tolerar millor en una societat sana.

Però realment Callahan no parla de crisis del model sanitari (que potser ja n’hi havia abans de “La crisis”) sinó que ens atansa a un nou paradigma, a un canvi de model de com entenem la salut: no com a estat perfecte de benestar físic, psíquic i social, sinó com salut acceptable i sostenible.
Quasi res!

Montse Esquerda

dijous, 9 de juny de 2011

“Les necessitats bàsiques del nen: tot allò que cada nen precisa per créixer, aprendre i viure”. Brazelton i Greenspan.

Una de les reflexions més encertades que s’ha publicat darrerament sobre maduració infantil és un treball realitzat conjuntament pel un dels pediatres més prestigiosos i estimats, l’americà Thomas Brazelton, conjuntament amb un reconegut psiquiatre infantil, Stanley Greenspan. Plegats van redactar un text que sorprèn per la senzillesa de les seves aportacions i parla d’aquelles necessitats irreductibles del nen, traduït com “Les necessitats bàsiques del nen: tot allò que cada nen precisa per créixer, aprendre i viure”.


Molts cops ens plantegem quines recomanacions podem donar per a afavorir el desenvolupament del nen. Els autors identifiquen set necessitats bàsiques de la infància. Quan aquestes necessitats estan suplertes, proporcionen al nen la base sobre la que es construiran les seves capacitats intel·lectuals, socials i emocionals podent arribar a la plenitud d’allò que pot arribar a ser:

  1. Relacions constants de cura: és la necessitat de relacions afectives estables, la de sentir-se estimat i cuidat de forma constant És allò més important pel desenvolupament emocional i intel·lectual. Com comenta Brazelton, “no podem experimentar emocions que mai hem tingut, no coneixerem la experiència de consistència i intimitat de l’amor estable a menys que haguem tingut aquesta experiència amb algú en la nostra vida”. En nen que ha estat comprès i estimat serà capaç a la seva vegada de comprendre i estimar.

  1. Protecció física, seguretat i reglamentació: Des de que estan en el úter, fins tota la infància, els nens necessiten un entorn que els proporcioni protecció del dany físic i psicològic o exposició a la violència.

  1. Experiències acords a las diferències individuals: Cada nen té un temperament únic i es desenvolupa en un entorn diferent. Adequar les experiències a la naturalesa individual del nen evita problemes d’aprenentatge i de conducta i permet al nen desenvolupar el seu ple potencial. Sense comparar-lo amb els germans o sense etiquetar-lo per les etiquetes de què “hauria de ser”

  1. Experiències apropiades al nivell de desenvolupament: Els nens necessiten cures adaptades a l’etapa de desenvolupament en què es troben. Les expectatives poc realistes poden obstaculitzar el desenvolupament del nen. Molts cops es demana als nens fites que per edat o per nivell de desenvolupament no poden assolir.

  1. Fixar límits, estructures i expectatives: Els nens necessiten estructura i disciplina. Necessiten disciplina que els condueixi a fixar interiorment els seus propis límits, canalitzar la seva agressivitat i buscar la solució pacífica dels problemes. Els límits externs són imprescindibles per a autoregular-se.

  1. Comunitats i cultura estables de suport: Per a sentir-se complets i integrats, els nens necessiten créixer en una comunitat estable. Això vol dir, una continuïtat de valors en la família, grup d’amics, religió i cultura, així com una exposició de respecte a la diversitat. Un adult pot ser capaç de viure amb valors molt contraposats entre la societat i casa però un nen precisa un entorn que doni missatges no contradictoris. Com diu el refrany africà, “per a educar un nen fa falta tota una tribu”.

  1. Protecció del futur: el nen necessita societats amb perspectives de futur.

Un llibre imprescindible per a pediatres i tots aquells que treballen o conviuen amb nens.

Montse Esquerda. 

dimarts, 24 de maig de 2011

Indigneu-vos!

La Pediatria serà sempre social, atès que, també sempre, les causes són socials,  i les conseqüències, pediàtriques. Així, doncs: Indignem-nos!


Hi ha qüestions supèrflues i obviables, en el nostre exercici pediàtric?, es pregunta el nostre grup de la “Maleïda crisi”. Sí: tot allò que ens robi temps a l’atenció personal, plena i directa als infants i a les famílies que l’Organització, la vida, ens posa al davant!

Fa pocs dies, mentre em barallava, al CAP, amb l’ordinador tossut que no volia lliurar-me la recepta i la petició que li demanava, una mare em deia:
-          “Com és que no posen ningú més amb la cua que Vostè cada dia té?. N’hi ha per indignar-se!”
-          “Jo també m’ho pregunto, senyora. I sí, estic indignat!. Com m’ho podria fer per explicar-li-ho. A veure si me’n surto i m’entèn. Sóc dels que creu que una bona relació és aquella que ens permet mirar-nos fit a fit, ulls amb ulls. Aquella que permet que els seus ulls trobin els meus i els meus els seus. Aquella que permet que les seves paraules no solament siguin sentides sinó també escoltades per les meves orelles, i també a l’inrevés. I cal que això pugui fer-se sense interferències, sense interrupcions, sense formularis ni pantalles d’ordinador a omplir mentre jo els tinc a Vostès ací a la consulta. Amb el temps suficient, doncs. I amb l’interès posat en Vostès. No en aquells que em demanen que tingui ben registrades totes aquelles dades que els serviran, a ells, per cobrar unes DPO’s de directiu, de directiu eficient en tenir domesticats els seus nous esclaus del segle XXI  (1). ”
-          ”Escolti : què és això de les DPO’s?”, pregunta la mare.
-          “Si li hagués d’explicar això em sembla que els de fora es queixarien més del que ja s’estan queixant ara (en aquest moment un nen petit obre la porta i entra i la seva mare entra al seu darrera, es fa la discreta, i li diu “Encara no ens toca. De seguida acaba el metge “). Sap que s’aconsella que un pediatre no hauria d’atendre més de 800 pacients si no vol estar sobrecarregat i a risc de patir una apagada?”
-          “Ah, sí ? I quants en té, Vostè?”
-          “Jo ja m’apropo als 1200. Però hi ha companyes i companys que depassen els 2000!”
-          “És indignant!”
-          “Sí. Jo també ho crec. I li asseguro que si no fos aquí, atenent-los a Vostès, m’agradaria ser a la Plaça Ricard Vinyes, a Lleida, i  acampar amb tots els que, per mil i un motius, estem d’allò més indignats!”

« Indigneu-vos! » (*) de Stéphanne Hessel. Pròleg de José Luis Sampedro. Ed Destino (10 euros per 60 petites pàgines de lletra grossa però de contingut, com la realitat ens demostra, trascendent)

Nota : Deixeu per una estona la nostra web i aconseguiu i llegiu-vos aquest petit llibre (*). És el gra de mostassa que Stéphane Hessel ha plantat en el terreny fértil de la consciència lúcida, davant la injustícia que el mal anomenat progrés ha portat al nostre primer, d’un únic i maltractat món. I que està donant el fruit primaveral d’una revolta pacífica i il·lusionadora. El pròleg de JL Sampedro: deliciós i enriquidor!

Fa uns dies ens parlaven al CAP de la Triple UBA (metge/ssa-infermer/a-administratiu/va en equip). Propaganda electoral dels directius que volen seguir fent punts? Algú m’explicà, ja fa un cert temps,  que als països nòrdics el pediatre té a la consulta una administrativa que registra tot allò que ell li diu. Ell fa de pediatre i ella d’administrativa. Cadascun d’ells fa allò per al que està preparat, amb ple contingut de la seva feina. Massa sovint, aquí, perdem el temps amb qüestions formals que no dominem, i no podem, en canvi,  aplicar tot el saber i contingut que desitjaríem i al que les famílies tenen dret . D’això, de no poder arribar, per problemes socials externs, allà on es podria i es voldria arribar, se’n diu “estrès ètic”.
 
(1) Nieto Conesa A. Los pediatras y las nuevas formas de esclavitud en el siglo XXI. El síndrome de burnout y el tratamiento legal de un atentado contra la dignidad de las personas. Pediatría integral.


Francesc Domingo i Salvany.
Balaguer, 21 de maig de 2011
Diada de reflexió i d’acampades d’indignació.
.... i molts/es altres pediatres de pediatresdeponent!

diumenge, 8 de maig de 2011

TIC content@, alehoop!

Aquest és el títol de l'últim missatge de correu que hem rebut tots els que formem part de pediatresdeponent.
El missatge l'ha escrit la Lídia, que, tot i estar de guàrdia, ha tingut la necessitat de comentar amb tothom un sentiment que també comparteixo.

Amb ella vaig tenir el plaer de viatjar fins a Berga el passat divendres dia 6 de maig a fer una presentació en una jornada de medicina. Es tractava de la I Jornada de Medicina Rural. Jornada organitzada per la CAMFiC i la Societat Catalana de Pediatria, amb l'apadrinament del Dr. Vilardell (President del Col·legi de Metges de Barcelona). El col·lectiu peidatresdeponent va ésser convidat a participar-hi ja que treballem en un territori d'una elevada dispersió geogràfica i amb un component rural molt important.

El perquè del missatge escrit i rebut és molt senzill d'explicar. Vàrem disfrutar molt!. I vam gaudir perquè portem molt temps treballant en un projecte què té un potencial BRUTAL, INACABABLE (com diu la Lídia en el seu correu). El projecte de pediatresdeponent.
Com podreu veure en l'enllaç que us adjuntem, el projecte va néixer de dos persones que un bon dia van manifestar als seus col·legues que "s'havia de fer alguna cosa a la pediatria de Lleida". I perquè aquest missatge va trobar el terreny adobat en els seus companys/es. Des de llavors, fa un any i mig, una feina constant de creació, argumentació, constitució, seducció i molts i moltes més "iós", ha aconseguit que ja no hi hagi marxa enrere o via morta per tot allò què hem creat.
Sentir (amb els cinc sentits) allò que la Lídia i jo vam sentir el passat divendres és difícil d'explicar. Com molt bé diu ella vam SACSEJAR a  bona part de l'audiència i la sensació de bona feina i d'idees fresques es va mantenir a la sala durant la resta de la Jornada.
Gràcies Lídia per la meravellosa primera part de la presentació i gràcies a tots els/les pediatresdeponent per l'equip què estem consolidant.


dimarts, 5 d’abril de 2011

Felicitats pel premi!

Un professional de la salut de les nostres terres acaba d'ésser premiat amb el Premio Accu-Consult de Roche
Ell és en Miquel Flores. Treballa al CAP de Balàfia com a infermer de pediatria, des de fa molt temps. La seva altra passió és el dibuix i especialment si està lligat a la docència i formació. Alimentació-Nutrició, Diabetis, Sexe jove, són algunes de les seves cartes de presentació. 

En aquesta ocasió ens presenta un conjunt de 10 fitxes per a acolorir i retallar, amb dibuixos relacionats amb aspectes bàsics de la diabetis. "Mi primer material: colorea, recorta y hablamos" és el títol del projecte premiat. La informació està especialment adreçada a la població pediàtrica que debuta amb diabetis a una edat molt precoç (4-6 anys). 



Si teniu una estona, navegueu per la seva plana web i atureu-vos a contemplar la seva variadíssima obra. 


Enhorabona, Miquel!. 

diumenge, 27 de març de 2011

"Screening i equip multidisciplinari"

En la última xerrada al COMLL del Curs de Formació Continuada en Pediatria, el Dr. Andreu Parareda, de l'Hospital Sant Joan de Déu, ens va parlar de càncer i pediatria. Una exposició plena d'imatges i conceptes bàsics i no tant, i alimentada amb les seves reflexions i neguits sobre el fet de fer un "bon" cribatge als pacients pediàtrics (i les seves famílies) per assolir un diagnòstic fiable i poder oferir el millor tractament. 
Cada cop queda més clar que el treball en equip (multidisciplinari) en totes les especialitats mèdiques és la base dels millors resultats i la manera d'oferir el millor servei a la població en temes de salut. El pediatre, entès com el professional de la salut del nen@ i de la seva família, i més concretament el pediatre d'atenció primària juga un paper molt important en aquest treball en equip. La seva visió global del procés d'atenció al pacient i la seva qualitat d'especialista en Pediatria fan que sigui la figura que pot evitar que el gran engranatge de l'atenció sanitària es pugui encallar o aturar. 
Us adjuntem la presentació a la que vam assistir el dia 23 de març: 

 

dimarts, 22 de març de 2011

El règim feudal del segle XXI, Islàndia i la Poesia d’avui (o aturem-nos un instant i respirem profundament)

Fa pocs dies em va arribar un correu amb una presentació amb frases de José Saramago, en forma de petit homenatge a l’autor per la seva clarividència i les seves reflexions sobre el moment en que el nostre planeta viu. “El poder real és econòmic i per això no té cap sentit parlar de democràcia”. I algú ben proper a qui signa afirma  que, cada quatre anys, quan votem, l´única cosa que fem és escollir quins administradors seguiran vivint de i essent vasalls dels veritables senyors feudals: els bancs. I el mateix Saramago apunta que “és hora de cridar, atès que si ens deixem emportar pels poders que ens governen, i no fem res per contrarestar-ho, podem ben dir que tenim allò que ens mereixem”. 

Algú dirà que això és una utopia i que és solament fer volar coloms. Certament és difícil, però els islandesos ens mostren que un altre món és possible, ara i ací. L’article “La  Revolución silenciada”, del professor de Filosofia de la Universidad de Zaragoza, Juan Manuel Aragüés, publicat el 17 de febrer passat (n’adjunto el text complet ) ens evidencia que allò que no interessa es silenciat pels mitjans de comunicació. Els islandesos ens mostren un camí diferent  per  sortir de la crisi, que no va pas per la via de demanar encara més impostos a la població per sanejar encara més els bancs, els senyors feudals que ens han portat on som. Tan senzill com dir prou i recordar que la política, i els que l’exerceixen, han d’estar al servei de la ciutadania, i no dels interessos d’entitats privades la voracitat, l’egoisme i la falta d’ètica de les quals són a l’origen de l’actual crisi.
Als que vivim en un benestar tan poc migrat  com el nostre (malgrat les queixes) ens costa pensar en fer canvis massa sobtats. No fos cas que perdéssim el que tenim. Algú em dirà que un excés de rauxa ens portaria, potser, a ser imprudents. I no li dic que no. Però també cal tenir en compte que l’excés de prudència ens pot menar a ser traïdors de nosaltres mateixos i de la població de la que volem tenir cura. I sempre és bo recordar que en la Pediatria (social i de tota mena) les causes són socials i les conseqüències, pediàtriques.  I és cert que, malgrat els esforços d’un excel·lent i  abanderat webmaster que ens fa de consciència, i d’algunes i alguns seus col·laboradors engrescats, les i els pediatres de Ponent continuem fent solament la nostra viu-viu i estem essent deixats bastant de banda en les decisions pediàtriques catalanes. Estic segur  que les noves tecnologies són un bon camí per trobar sortides a aquesta situació. Els canvis al Magrib en són una bona mostra. I és per això que, malgrat les meves limitacions en les noves tecnologies de la informació,  vull posar el meu gra de sorra per a que aquesta empresa segueixi endavant.

Fa pocs dies, en un “Diario médico” vaig poder llegir, de passada , un titular que deia , més o menys: “No tardarem gaire a veure les conseqüències d’aquest treballar a preu fet a que ens obliga la retallada pressupostària i l’actual planificació sanitària”. Jo, particularment, ja fa mesos que m’adono de l’estrès ètic amb que estic treballant. Sé que podria atendre molt millor les famílies que s’apropen a la consulta, però les limitacions de temps i d’espai, ho fan impossible. I el treballar així pot menar fàcilment a errors que no haurien d’arribar i, també, al nostre desencant. Un company afirmava que és molt trist que amb l’engrescadora, i a voltes dura professió que exercim, aquells que haurien de servir de facilitadors més aviat utilitzen els clients interns en benefici del lluïment personal i escalador.  I deixen de banda la salut mental dels professionals de trinxera, llur il·lusió i llur empenta.
No podem però tirar el barret al foc. I ens cal trobar aquells espais i aquells recursos que ens permetin asserenar-nos i relativitzar. Els infants i les famílies que atenem, i nosaltres mateixos, tenim la sort de viure en en un primer món econòmic el preu del qual ens porta a desastres que ens han de fer pensar.

dilluns, 21 de març de 2011

“Abans de vacunar: passi per caixa”

Doncs sí. 
Des de fa uns mesos, a les 2 SAP de l’Àmbit Lleida de l’ICS, s’ha de pagar, per endavant, l’acte de vacunar si es tracta de vacunes no incloses en el calendari vacunal vigent de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta ordre neix del REIAL DECRET 1030/2006, de 15 de setembre de 2006 (BOE 222, de 16-9-2006.). Aquest Reial Decret “estableix la cartera de serveis comuns del sistema nacional de salut i el procediment per a la seva actualització”. 

Tan important resolució, al menys a l'edat pediàtrica, ha estat explicada a la població amb uns petits fulletons informatius penjats a la porta de les consultes de pediatria de la província de Lleida. Els professionals, l’hem conegut, pel boca o boca o en el millor dels casos se’ns ha comunicat des de la direcció del nostre CAP.
Evidentment els usuaris (els pares dels usuaris) ens pregunten perquè s’ha de pagar l’administració d’una vacuna que ja els costa prou diners de comprar a la farmàcia. I en molts casos la resposta formal al·ludint a l’esmentat Reial Decret els deixa encara més desconcertats.
El calendari vacunal a Catalunya ve dictat per una comissió d’experts (Consell Assessor en Vacunacions) que avaluen quines vacunes l’han de conformar. Aquest calendari pot ésser diferent del calendari vacunal d’altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol. I és el cas que actualment a Espanya hi ha 19 calendaris “diferents”. En alguns d’ells (Madrid i Galícia) s’inclouen vacunes que aquí els pares han de comprar a la farmàcia i pagar per a la seva administració. Tot i ésser un greuge comparatiu, el “sistema” permet aquestes situacions, i la població pateix el fet de viure en un o altre lloc.
La norma tampoc s’està executant de manera uniforme a tot el Territori català. Si es consulta amb altres col·legues pediatres d’arreu del país, en general no s’aplica aquesta “taxa” i inclús en molts casos és desconeguda.
Davant d’aquesta situació, el grup pediatresdeponent, va decidir posicionar-se i va redactar un document que va presentar a la Direcció de l’Àmbit d’Atenció Primària Lleida i als Serveis Territorials de Salut de Lleida el passat dia 2 de març de 2011. En aquest document manifestem la nostra disconformitat amb la situació generada. Us adjuntem un resum del punts exposats en el document redactat per pediatresdeponent (el document sencer el podeu trobar al web del grup):

El grup pediatresdeponent, agrupació de pediatres de la província de Lleida que treballem a l’ICS i altres empreses proveïdores de la sanitat pública i privada,
EXPOSA
Que tal i com queda explicitat en el Protocol d’Activitats Preventives i  de Promoció de la Salut a l’edat pediàtrica (PAPPS) del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la vacunació de la població pediàtrica constitueix un dels eixos fonamentals d’aquest protocol.
Que les polítiques de promoció i accés a la vacunació de tota la població han demostrat ser una bona mesura de promoció de la salut a fi de reduir clarament la incidència de malalties infeccioses.
Que les societats científiques (Societat Catalana de Pediatria, Asociación Española de Pediatria, Asociación Española de Pediatria en Atención Primaria, American Academy of Pediatrics, etc) i la OMS-GAVI recomanen la vacunació antipneumocòccica en els seu calendaris vacunals.
Que a tot el territori català no és uniforme l’aplicació d’aquest concepte de facturació a tercers .   
Que no s’ha fet difusió d’aquesta mesura als mitjans de comunicació ni els professionals han rebut la informació necessària sobre la facturació per l’administració de vacunes. Aquest fet dificulta de manera important la seva acceptació per part dels usuaris, podent comportar queixes i malentesos.
Per tot això
DEMANA
Que es reconsideri la decisió d’aplicar el concepte de facturació a tercers pel que fa a l’administració de vacunes no sistemàtiques que, ara per ara, no estan incloses en el calendari vacunal del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. 

El document es va presentar adjuntant-hi la signatura de 54 professionals de la pediatria. A l’hora de redactar aquest post encara no hem rebut cap notificació per part de les dos institucions sobre el motiu de l’escrit presentat.

P.D.: l’acte vacunal costa 7,8 €, que s’han d’ingressar en un compte de “la Caixa”.