diumenge, 6 de novembre de 2011

Habilitats per a una vida saludable (II;1-5)


Les dimensions del desenvolupament humà requereixen un procés d’aprenentatge, interactiu, personal i evolutiu. No podem oblidar que totes les habilitats, incloses les afectives i les ètiques, també s’aprenen, es desenvolupen, o a l’inrevés, si no hi ha un procés adequat d’aprenentatge poden quedar atrofiades. Cal tenir molt en compte que “el desenvolupament humà és un procés no garantit per la nostra herència genètica, sinó que depèn de la interacció i de l’ambient”.
Tradicionalment l’educació s’ha basat molt en el desenvolupament de la intel·ligència, però poc en l’afectivitat; la felicitat i adaptació en la nostra vida dependran molt més del bon maneig afectiu i ètic més que en la part cognitiva. 

Per tot això anem repassant les recomanacions de la OMS respecte a  habilitats psicoafectives.

1. Auto-coneixement

Ja al temple de Delfos, el més important dels temples grecs, hi havia un epitafi a l’entrada que hi deia: “coneix-te a tu mateix”,  i aquest era el camí per adquirir la màxima saviesa.
El coneixement d’un mateix, dels propis recursos, debilitats, fortaleses, actituds, gustos i disgustos és el punt fonamental per a construir la pròpia identitat.  Tenir consciència que tenim fortaleses però que també tenim debilitats és un dels factors claus en poder ajustar i crear un projecte vital saludable. Aquesta fita difícil d’assolir, no sols en nens sinó també en adults, és vital en l’educació en valors.
Cal ajudar al nen a descobrir i identificar el propi temperament. El temperament és molt innat, bastant fix i intervé en molts aspectes de la pròpia vida com l’habilitat per adaptar-se, l’estat d’ànim, la intensitat de reacció, el nivell d’activació i la regularitat. Pel mateix fet de ser innat fa que sigui difícil de canviar, però no impossible. Però sense un coneixement d’un mateix és impossible.
Això significa ajudar al nen a descobrir com se sent davant certes situacions, com acostuma a reaccionar, quan és més fàcil que s’enfadi, les seves capacitats positives i les seves negatives.
A vegades en aquesta tasca ens centrem molt en les parts negatives: “ets poc treballador”, “sempre fas la feina a darrera hora”, “si no estic a sobre no fas els deures”. Ajudar a identificar no és criticar, sinó fer donar compte al nen, d’ alguns dels trets propis i relacionar-ho amb alguna de les dificultats que això comporta. Això unit a que també ajudarem a identificar les capacitats positives.

Significa també ajudar-lo a posar nom a les seves emocions: el nen no necessàriament identifica bé el què li passa; molts cops té una “nosa” a la que no sap posar nom i el fa sentir malament. Poder posar a aquesta “nosa” el nom de tristesa,  por, angoixa, vergonya, ràbia...serà clau per poder manejar-la bé.
El fet de conèixer-nos millor ens pot ajudar a construir valors superiors com són la recerca del propi sentit de la vida, en relació als altres i al món que ens ha tocat viure.

2. Empatia

La segona de les característiques importants en el desenvolupament emocional és l’empatia, saber-nos posar en la “pell d’una altra persona”, entendre als altres, reconèixer les emocions i sentiments que pot sentir l’altre, per a intentar comprendre les motivacions i raons de l’altre.
L’empatia suposa que entrem en el món de l’altre i intentem veure les coses des del seu punt de vista, que intentem imaginar què és el que sent i com ho viu.
L’autoconeixement del que parlàvem al primer punt es pot arribar a convertir en egoisme sense l’empatia, estar solsament centrat en un mateix, sense tenir en compte els altres. La finalitat de conèixer-se un mateix de manera millor és per a saber com reacciono davant de les situacions per a poder ajustar-m’hi més bé.
L’empatia és difícil perquè representa sortir d’un mateix i intentar veure les coses i sentir-les com les sent una altra persona, perquè significa deixar de pensar en un mateix com a centre del món i situar-te en una perspectiva de segona línea. Des de ben petits podem ensenyar als nens a pensar en els altres, pensant en com es poden sentir els altres davant alguna situació, a canviar de perspectiva (“com et sentiries tu si t’hagués passat com a...”, “que faries si et trobessis en la situació de...” ). Aquesta capacitat és molt difícil de desenvolupar en els nens més petits doncs acostumen a estar molt centrats en sí mateixos però és imprescindible anar-la desenvolupant doncs no apareixerà en tots per sí sola.

3. Comunicació assertiva

L’assertivitat és la capacitat de saber expressar el que un mateix pensa, sent o necessita, fent-ho de forma adequada, sense trepitjar els drets ni sentiments dels altres. És de fet una habilitat força desconeguda.

En els mitjans audiovisuals o també en la realitat, el model que es veu molt sovint per reivindicar els propis drets i resoldre situacions és el model agressiu. De fet, de forma natural molts nens responen amb agressivitat quan senten que no se’ls respecta, per exemple, quan al parc un altre nen els pren la pilota o quan demanen alguna cosa.

Una altra forma de resposta que es dona molt sovint és la inhibició: alguns nens no saben respondre davant una amenaça d’altres nens i adopten una actitud passiva, de fugida, s’amaguen.

Ni una ni altra actitud són massa adequades, l’agressiva perquè acostuma a provocar un augment de violència o el rebuig per part dels altres, i la inhibida perquè provoca que es perdi el respecte a la persona i pot desenvolupar una baixa autoestima.

La comunicació assertiva se situa al mig i inclou saber dir les coses de forma correcta, amb un to de veu controlat, saber-se defendre sense agredir, ser clars, saber dir no i també saber reconèixer el propis errors.

Però per sí sols els nens no desenvoluparan una forma de comunicació assertiva. Els adults som en aquest sentit models clars i directes: per ensenyar els nens a ser assertius cal mostrar-los com els adults ho podem ser. L’assertivitat va molt lligada a l’autoconeixement i l’empatia doncs requereix saber escoltar els nostres propis sentiments i també poder reconèixer els sentiments dels altres.

4. Maneig relacions interpersonals

Les relacions humanes són força complexes, font de múltiples conflictes en la nostra vida familiar i social. Saber establir relacions humanes interpersonals i saber conservar-les és una habilitat força complexa.
En aquesta destresa hi ha dos aspectes claus: el primer saber iniciar, mantenir una relació però també saber acabar-la quan sigui necessari.  El segon és aprendre a relacionar-se de forma positiva.
L’exemple dels adults en el maneig de les situacions de la vida diària és la font principal del modelatge de la conducta dels nens. Com són les nostres relacions?  Són sanes o acostumen a estar enterbolides? Quines actituds tenim enfront els que ens envolten?  És important ser conscients de com manegem les nostres relacions interpersonals doncs els nens ens imitaran i ho empraran com a model.

5. Presa de decisions

En general, acostumem a valorar les decisions en blanc o negre, a ser molt polars. És important ensenyar als nens  que davant d’una decisió pot haver-hi diferents formes d’actuar, que cal avaluar les diferents possibilitats de cada decisió, a valorar els factors, motivacions, necessitats i conseqüències de les diferents opcions.

Els nens acostumen a ser impulsius i amb una molt baixa tolerància a la frustració, acostumant-se a prendre decisions basades en gratificacions immediates. Sols si els ensenyem a ponderar bé les conseqüències i les oportunitats, els ensenyem a decidir.


Continuarà.


Montse Esquerda