Pediatriadeponent

Benvolgudes companyes i companys: Durant aquests dies de tombant el 2022 per arribar  a aquest nou i (com tots els anys) incert 2023, he tingut l’oportunitat de visitar, a Barcelona, una exposició que, si esteu interessats en conèixer com l’opció artística esdevé una via de sanació important per a les víctimes dels Abusos sexuals infantils (ASI), us recomano que aneu a veure. L’exposició, amb el títol de Fragmenta , es mostra a la galeria Mr Toolip Art Gallery (*), al carrer Ausiàs Marc, 14 (cantonada Bruc) – Metro Urquinaona . Estarà exposada fins el dia 16 de gener 2023 . L’artista Tess Dribbel (nom fictici per motius de seguretat) mostra les pintures creades durant els seus anys de teràpia per tractar els traumes causats pels abusos sexuals infantils que va patir durant “la major part de la seva vida inconscient”.  “Una de les coses estranyes i incomprensibles quan se’t maltracta és la síndrome de dissociació pel qual la memòria es tanca per protegir-te. És només quan a...

Avui, mentre llegia la Tribuna del diari El Punt AVUI (*1) m’ha agradat especialment el primer paràgraf  de l’escrit de Núria Esponellà, en  homenatge a Georgina Regàs morta fa pocs dies (Barcelona, 10 d’agost de 1932; 19 de juliol de 2022). Al diari llegia: “Costa d’imaginar una dona que arribi a la vellesa amb més fortalesa, ànim, alegria, sentit de l’humor i generositat que Georgina Regàs. Potser perquè s’aplicava a cultivar aquell “apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res” que va deixar caure en alguna entrevista de premsa.  O tal vegada perquè la seva solidesa de pedra picada provenia d’una intensa experiència vital que li feia acceptar les coses tal com venien i gestionar-les amb fermesa i amor. De la mateixa manera que els seus germans, Georgina Regàs  no va tenir una infantesa fàcil : provenia d’una  família exiliada durant el franquisme , va passar per un  camp de concentració a França , va estar  internada al...

  Diuen que la   mare de la música és el silenci fecundat per les notes que ompliran el pentagrama. I de vegades oblidem que, sense el silenci, tot esdevé un desgavell difícil d’entendre. Hem volgut posar tantes notes al pentagrama que no hem deixat espai per al silenci, per a la Mare que ens permet tenir vida. Llavors, ha arribat el soroll, el xivarri i el desgavell. Ja no hi ha música. I hen arribat al Nadal amb situacions impensables ara fa tan sols un any. I ens angoixem perquè aquesta aturada en sec de fa 9 mesos, a causa d’un virus coronat, ens neguiteja i desanima. Ens ha aturat de cop, i no sabem viure en un temps en què no podem fer allò que ens semblava imprescindible, en que no podem posar les notes, que ens han fet creure que són imprescindibles, a la partitura de la nostra vida. Aquestes festes de recolliment familiar forçat ens han ofert un Nadal i final d’any del tot atípics. I, en els darrers 9 mesos, ens hem (han) ofegat amb una infoxicació (interessada?) ...

Ja fa temps en una de les Contres de la Vanguardia (1), C Puchalski afirmava que “progressem com a humans quan ens acompanyem els uns als altres en arribar i en deixar aquesta vida“. I afirmava, amb raó, que els altres ens permeten sobreviure quan neixem. Els humans necessitem els altres per sobreviure en els nostres primers passos, per viure després, i  també necessitem els altres per morir acompanyats. Si el vincle sa demana la presència dels referents segurs i es crea a poc a poc, també els vincles que es trenquen amb la mort haurien de ser acompanyats, amb temps suficient, en benefici dels que se’n van i també per als que es queden de dol. De vegades comento amb algún@s company@s que de les poques coses principals que ens cal fer en aquesta vida una és saber acompanyar els nostres pares en el procés de morir. I el que ens toca viure i veure aquestes setmanes ens angoixa. I si a nosaltres, pediatres, ens angoixa, què no deu ser el que experimenten tots els professional...

El gat a la finestra mira com va nevant, la sopa ja és a taula sols falta el convidats, arriba la padrina amb un nou pentinat, la simbomba no para, ja tinc molt mal de cap! De fons unes rialles, l'ambient es va creant, algú toca el piano que està mal afinat, agafen pandereta, guitarra i picarols, algú dona la nota que està a prop del sol. La joia ets tu! Nadal, la joia ets tu! La llum ets tu! Nadal, la llum ets tu! La pau ets tu! Nadal, la pau ets tu! Nadal ets tu! Nadal, Nadal ets tu! Perquè és Nadal! (3) Perquè és Nadaaaal ! Tenim al cor i al rostre una llum resplendent, comparteix vida i sostre sovint amb molta gent. Portem aquella espurna que encén el ble amatent, que fa créixer dins l'urna esperança i present . Nadal, però, ens esberla i en una tendra nit, sentim la bella perla que tots guardem al pit. Nadal ens fa dins nostre el camí de la llum que es noti en el rostre! Fem-ne un bell costum! La joia ets tu! Nadal, la...

“Tot allò que l’arbre té de flor i de fruit, viu del que té soterrat:  la constància, la convicció i la fe” L’arrel que somia ser font d’alegria sap que, cada dia, la saba que nia al tronc fa sa via. A l’hivern, dormia, amb la melangia: de sol es delia. Després, quan venia el brot, l’energia, que tendre anuncia l’esclat del migdia, de feina es fonia: el verd ja naixia, la branca lluïa. I quan més calia, quins bells dons: l’ombria i els fruits que ens daria! Més tard, vella tria de grocs la vestia, i dels torrats vivia el bosc en sinfonia. I el terra es cobria de nova energia: saó i vigoria, adob, profecia d’una Epifania! Qui no cantaria la rel que servia, que a tots obsequia i que sempre voldria ser doll d’harmonia? Foto extreta de naturalbloc Francesc Domingo i Salvany Balaguer, Nadal de 2017