dijous, 10 de setembre de 2020

TEORIES CONSPIRANOIQUES I NEGACIONISTES EN L'ERA DE LA COVID19. UNES REFLEXIONS SOBRE COM FER-HI FRONT

 

Vivim en una societat profundament depenent de la ciència i la tecnologia i de la que ningú en sap res. Això constitueix una fòrmula segura pel desastre.

Carl Sagan.

Veritat és allò que m'interessa que sigui veritat.

Joan García del Muro Solans. 


El model racionalista i empíric il·lustrat ha entrat en crisi i amb ell el model científic. Podríem dir que la ciència com a dogma ha mort. Amb la teoria falsacionista de Karl Popper hem hagut d'entendre que no hi ha certeses absolutes i que cal acceptar un sistema científic que avança a partir de l'escepticisme i dels dubtes. Popper reivindica la possibilitat que noves troballes puguin refutar idees prèviament considerades com a veritats absolutes i considera que quan això passa i és acceptat per la comunitat científica el que es produeix és un canvi de paradigma. Per tant, ja no es pot continuar sacralitzant la ciència com a base ineludible i fiable sobre la que es substenten decisions de tots tipus; cal que tots acceptem les seves limitacions i ens acostumem a viure en una incertesa permanent. 


En l'era Postmoderna les grans veritats sobre el món no expressen objectivitats de cap tipus, sinó només opcions subjectives i preferències emocionals. El propi subjecte és qui defineix els fets en funció de la seva pròpia visió del món, aquesta és la seva veritat. Dins d'aquest discurs postmodern, la confluència d'una colla de factors ha culminat en un adéu a la veritat i ha conduït al que hem anomenat Postveritat. Aquests factors són: el desprestigi del pensament racional, el relativisme radical, l'emotivisme i el pragmatisme; es qüestiona la raó, hi ha una exaltació de les emocions i de la irracionalitat, una devaluació dels fets a favor de les interpretacions i una definició de veritat en funció de l'interès de cadascú. 


En aquest context, comparades amb el pes de les emocions, els fets (o les dades científiques) són irrellevants. No hi ha veritat o mentida, simplement es defensa el que un sent. Experts i científics esdevenen irrellevants; de fet, "la gent està farta d'experts", només "cal escoltar les emocions"(1). Els fets i les dades objectives deixen de tenir importància. A partir d'ara, la veritat ja no és fruit d'una recerca sinó que és el resultat d'una creació que té com objectiu convèncer apel·lant a les emocions.


La Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans de la UNESCO (2005), en el seu article 15, recull: "Els beneficis resultants de tota investigació científica i les seves aplicacions s'haurien de compartir amb el conjunt de la societat"(2); per tant, tots els que ens dediquem d'una manera u altra a la ciència, tenim la resposabilitat social de transferir el coneixement més enllà de l'àmbit estrictament acadèmic. El no fer-ho no suposa només desatendre una responsabilitat, sinó que, a més, posa en perill els avenços aconseguits. Si tenim en compte que el coneixement rigorós està en crisi i que vivim en una societat hiperconnectada, la circulació de notícies falses s'accelera soscavant-se encara més la ja denostada base racional i científica de la societat.

En el camp de la salut visualitzem cada cop amb major freqüència el significat de la postveritat en la ciència: emoció i creença front evidències. Són exemples prou significatius i amb greus repercusions en l'àmbit de Salut Pública els moviments antivacunes, les recomancions de remeis alternatius a la medicina basada en l'evidència i, tal i com assenyala Enrique J. de la Rosa, els virus emergents. 


L'actual pandèmia per la COVID19 demostra com, en un moment d'incertesa i de por, proliferen les teories conspiranoiques i la desinformació amb una velocitat de propagació similar a la que té el propi virus. De fet, Adrian Bardon, autor de "The Truth About Denial", afirma que el negacionisme és una "resposta instintiva front amenaces a la identitat, especialment quan el que s'amenaça és l'estatus social o econòmic. I no és quelcom patològic. És un comportament humà normal"(3). Les persones són molt hàbils a l'hora de negar l'evidència o l'opinió dels experts a favor de les creences que els hi resulten més convenients, i, tot i poder semblar paradoxal, les persones amb més formació són les millors a l'hora de racionalitzar les seves creences.

Arreu del món hi ha grups ben organitzats, adeptes a les teories pseudocientífiques, amb experiència i amb tècniques eficaces per a propagar unes teories que van adreçades a la població més vulnerable i per tant més receptiva. Ara bé, quí hi ha darrera d'aquests grups? Són molt interessants les aportacions que l'informàtic Marcelino Madrigal fa al respecte en el seu blog (4) on descriu que la propagació de les teories de la conspiració, les campanyes de desprestigi i atac als governs, als científics i a les institucions sanitàries a costa del coronavirus s'està donant a nivell mudial i són alentades per una barreja de grups supremacistes, antisistema, d'ultradreta, seguidors de pseudociències i moviments alternatius. Les interpretacions de la pandèmia d'aquests grups s'han retroalimentat mitjançant les xarxes socials, sovint 
aprofitant "missatges de polítics controvertits, d'actors, cantants o influencers". La desconfiança cap als polítics i les institucions per la gestió de la crisis sanitària ha facilitat l'acceleració i la transversalitat de tots aquests corrents. 


Podríem dir que ara mateix estem tant en una epidèmia sanitària com en una epidèmia informativa o, tal i com a popularitzat la mateixa OMS, infodèmia. És tanta la quantitat d'informació que circula respecte la COVID19 que resulta difícil discernir el gra de la palla. Com a professionals de la salut és la nostra responsabilitat conèixer les fonts abans de donar validesa a una determinada notícia i evitar compartir dades no contrastades o de procedència poc fiable. Hem de tenir clar que la desinformació també pot suposar un problema de salut rellevant.