diumenge, 1 de maig de 2016

PASQUA FLORIDA? PASQUA GRANADA?


Aquestes setmanes darreres he sentit vergonya interna de dir-me europeu. El mateix dia que es commemorava el dia Mundial de la Poesia, el dilluns 21 de març de 2016,  Europa engegà, amb un silenci mediàtic ignominiós, la deportació massiva de persones més gran després de la Segona Guerra Mundial. Que l’anestèsia social que ens envolta s’esquerdi, si més no uns instants. I que la Poesia ens hi ajudi! 

Viuran ells la Pasqua?

Ben prop, vora nostre,
fugint, suplicants
germans, sense sostre,
amb dolor en el rostre,
vetllen llurs infants.

Quan llurs ulls tristegen,
curulls d’enyorança
i perduda confiança,
i els núvols negregen
de desesperança...

Viuran ells la Pasqua
que espera Occident?

La viurem nosaltres,
germans de Ponent?

Un prec per vosaltres,

que és cant i lament!


Francesc Domingo i Salvany.
Balaguer, 30 d’abril de 2016

dilluns, 8 de febrer de 2016

Mar i cel, cel i mar, a l'Ebre


Que en cercle fidel,
i fraternal resposta,
l’aimada aigua nostra,
de Ponent, del Segre,
amari als d’Amposta,
on comença el cel:
al Delta de l’Ebre!

Tot@s som aigua,
tot@s som núvol
tot@s som gota,
tot@s som pluja,
tot@s som riu,
tot@s som Segre,
tot@s som Ebre!

Núvols nats d’allà on hi han ones,
pluja i neu al Pirineu,
aigua del riu Segre avall,
fins retrobar-se, allà al Delta,
amb la mare que és la Mar.
I de nou comença el cercle
de l'aigua que tots portem.




FDS. Balaguer, 7 de febrer de 2016
Manifestació a Amposta en defensa del Delta de l’Ebre.

dimarts, 22 de desembre de 2015

SEMBLA AJUDA, PERÒ NO HO ÉS


(Text traduït i adaptat de www.lacmad.org en resposta a la campanya de l’Ajuntament de Madrid “Que no falte lo más básico”)



Cada any, arribades aquestes dates, les campanyes solidàries de recollida d’aliments demanen l’aportació d’aliments infantils amb la bona intenció d’ajudar a les famílies en situació de vulnerabilitat. Personalment, i sé que com jo opinen  diferents associacions i professionals que treballem per tenir nens i nenes amb la millor salut possible,  veig en aquestes campanyes una caritat mal entesa, que fa més mal que bé. Sembla ajuda, però no ho és.


"Després dels més de 38.000 quilos de menjar infantil recollits durant la campanya del 2014, aquest Nadal també es demanen aliments especialment per a nadons, com ara llet de continuació I i II, cereals per a farinetes (amb gluten i sense) i potets de fruita i verdura. Es tracta de productes dels quals habitualment se'n recull poca quantitat i que són els més necessaris per a les entitats beneficiàries amb qui treballa el Banc dels Aliments". 



En la cultura actual que ens envolta de manca de lactància materna aquestes campanyes  són molt ben acceptades i agraden  a la majoria de la població, que creu que:
                                                     
No totes les mares tenen llet i aquests nens necessiten ser alimentats igualment. El percentatge de dones que no tenen llet s’estima al voltant d’un 5%. En aquest 5% estan incloses les mares a les que se’ls hi recomana no donar el pit per malaltia incompatible amb la lactància. La resta són casos de decisió familiar, mal maneig o per manca de suport competent. Es clar que aquest 5% de mares han de tenir accés a la llet artificial, però cal una campanya d’aquest abast per això?

Alletar és una opció, no una obligació.  Certament, però en el cas de famílies en situació de vulnerabilitat s’ha de promoure la lactància materna per damunt de l’artificial més que en cap altre cas,  al contrari del que  fa la campanya. Quan se’ls hi ofereix gratuïtament llet artificial s’està aconseguint que aquesta família abandoni del tot la lactància materna i que l’alimentació del nadó depengui exclusivament de disposar de llet artificial. Quan l’ajuda o la partida pressupostària, en el cas de l’ajuntament de Madrid, s’acaba, la família es veu obligada a dedicar part dels seus recursos econòmics a adquirir llet artificial (com a mínim durant el primer any de vida del nadó). Com els hem ajudat?

Les mares en situació de vulnerabilitat no solen tenir llet suficient perquè estan mal alimentades. Fals.

Hi ha mares en risc d’exclusió que són alcohòliques, drogoaddictes… i no poden donar el pit. Cert. I per aquests nens existeix la possibilitat d’accedir a la llet artificial a través dels serveis social. I sense fer cap campanya.

Les mares en risc d’exclusió han de treballar i, moltes vegades, no poden donar el pit. Fals. Alletar no és incompatible amb treballar. El que cal és informació i suport de com fer-ho, tenir cultura real de lactància materna.

Estic, estem segurs que la campanya es fa amb la millor de les intencions. I estem totalment a favor de que es proporcioni ajuda a les famílies en situació de vulnerabilitat. Però, NO ens sembla correcte que es faci una campanya d’aquest abast, que fomenta la lactància artificial per damunt de la materna, encara que sigui sense voler. Es posa en risc la salut dels infants, i és just el contrari del que es pretén.

Al tió solidari  li demanaria una campanya de suport a la lactància materna feta a casa nostra, amb el mateix ressò mediàtic i amb la mateixa implicació de tota la societat; "amb les coses de menjar no s’hi juga".



Carme Gabarrell 
Metgessa Pediatra. IBCLC

dissabte, 5 de desembre de 2015

Pediatr@ a la fuga!

En els darrers dies hem rebut la noticia de que dos de les nostres companyes pediatres marxen a treballar a altres comunitats autònomes, concretament a l’Aragó. No és la primera vegada; en els darrers anys hem sofert altres pèrdues semblants. 

Sentim una immensa pena, no només perquè les apreciem personalment i ens dol la seva partida,  sinó també per l’empobriment  professional que suposa per al nostre col·lectiu. No hi ha persones amb les seves capacitats i formació en el nostre entorn  per omplir el seu buit. Cada cop més anem substituint pediatres amb formació via MIR per metges de família o persones amb titulació estrangera sense homologació i tampoc es vetlla de manera suficient per el manteniment del perfil de la infermera pediàtrica. 



Foto extreta de familiaysalud.es


Lleida ciutat i les seves comarques pateixen l’efecte de la frontera. Estem allunyats de la capital amb els grans hospitals i el seu atractiu científic i investigador i per una altra banda estem al costat d’una comunitat autònoma que fa oferta de treball en el sistema públic amb condicions salarials millors a les nostres. Seguim immersos en una crisi econòmica greu i l’oferta professional que generem és pitjor que la de fa uns anys, amb contractes precaris a temps parcial, eventualitats, etc.

Què farem per aconseguir estabilitzar un nombre de pediatres suficient per a mantenir uns serveis de qualitat als infants de les nostres terres?
Podem des de la pediatria (pediatres i infermeres) repensar els models d’atenció i buscar noves fórmules que generin un atractiu suficient per a professionals provinents d’altres indrets? 

Alguns de nosaltres hem estat treballant en un projecte que aviat es presentarà i se sotmetrà a debat, però molt possiblement no basti si no rep el suport d’una oferta laboral adient. 

Què faran el Departament de Salut, el CatSalut i les empreses proveïdores de salut per garantir el dret a l’atenció pediàtrica de qualitat als infants i les seves famílies? 

La pedra és a la seva teulada. 


Alícia Aguiló

dimarts, 14 de juliol de 2015

Neguit i indignació.

Des de l’any 2000 treballo com a pediatra al CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere de Lleida. Sempre m’he enorgullit de treballar aquí, penso que som un equip de professionals que ens orientem cap a la bona atenció a les persones més que al fet de “quedar bé a les fotos”.

En els darrers dos anys en el nostre centre es dóna de manera periòdica i repetitiva un fet que em neguiteja i em provoca indignació i que he posat en coneixement de la direcció de l’EAP en diverses ocasions.

Des que es va promulgar el Reial decret pel qual els ciutadans han d’acreditar el seu estatus d’assegurats a l’INSS per tenir dret a l’atenció sanitària, en lloc de ser un dret universal, i, malgrat que aquesta llei fa dos excepcions, les dones embarassades i els menors fins als 18 anys, quan un nen acudeix per primera vegada al nostre centre, habitualment es tracta de nadons amb poc dies de vida, se li demanen als pares una sèrie de documents que acreditin que té dret a ser atès: llibre de família (gairebé tothom el porta), certificat d’empadronament i document de l’INSS que quasi ningú té  perquè exigeix una cita prèvia que moltes vegades es demora. Aquest fet s’agreuja en el cas de fills de pares estrangers perquè a l’INSS els demanen el NIE i aquest no li faran fins que no tingui passaport del seu país d’origen. Si els pares no presenten aquests documents no es fa l’alta al RCA (Registre Central d’Assegurats) i no se’ls assigna pediatra ni infermera. Això comporta que es demori la primera visita del nadó, el suport a l’alletament matern i en ocasions fins i tot les primeres immunitzacions. A aquests nens només se’ls hi dona cita prèvia si els pares manifesten que és una urgència i cada vegada els atenen persones diferents ja que no tenen professionals assignats. 


Foto de wikipedia



Per què, si tot nen té dret a l’atenció sanitària, no té una alta automàtica al RCA des del moment que neix en un hospital català o acut a un centre d’atenció primària per ser atès? Per què els pares han d’acreditar documentalment un dret del seu fill que és la nostra obligació garantir?
Em consta que es poden fer altes i assignacions provisionals i que a d’altres centres ho fan, aquesta és una solució parcial que evita la manca d’atenció en els primers dies, però té altres dificultats, com ara la manca de reconeixement de la prestació farmacèutica o dificultats per ser atesos a l’atenció especialitzada.

Com a pediatra amb l’obligació de defensar els drets dels infants crec que he d’exigir el reconeixement del dret a l’atenció integral de salut de tots els nens des del moment del naixement, sense posar cap dificultat de caire burocràtic per fer-la efectiva i em sento molt malament cada cop que veig que això no passa. Espero que com a Pediatres de Ponent, com a membres de la Secció Col·legial de Metges Pediatres i com a socis de la Societat Catalana de Pediatria siguem capaços de traslladar aquesta exigència a tot arreu, on calgui, fins a aconseguir-ho. 

Alícia Aguiló