dissabte, 17 de febrer de 2018

Espais Amics de la Popa

Des de principis d'any estic seguint amb molt interès una iniciativa que ha nascut a les Terres de Ponent. Interès i emoció perquè m'hi sento lligat a nivell sentimental i professional. 

Es tracta de la iniciativa Espais Amics de la Popa. El seu nom ho diu tou. Crear una xarxa de llocs, d'espais, que siguin amics d'allò tan nostre que és donar la popa, popar, alletar a pit. A d'altres indrets del nostre país l'expressió popa és rebuda amb estranyesa. En diuen donar el pit o donar la teta o ... però popa? Coses que tenim a Ponent, ja se sap. Ara bé, és normatiu el terme. Si ho consulteu al GDLC hi trobareu que vol dir mamella

De gent amb iniciativa, a casa nostra, no en falta. I en aquest cas un grup de tres llevadores que viuen i treballen al territori són les responsables de l'emprenedoria. La Cristina, la Maria i la Sònia són llevadores i mares. Professionals que posen al servei de les dones i els nadons la seva expertesa en totes les facetes que la salut materno-infantil requereix. Experiència que han desenvolupat a nivell hospitalari i ara a nivell de l'Atenció Primària. Anteposant sempre el respecte a la dona i a tot allò que té a veure amb el seu benestar com a ésser humà. 



L’objectiu de la iniciativa és que els espais públics i/o privats (farmàcies, centres de salut, biblioteques, cafeteries, restaurants, etc) es converteixin en ESPAIS AMICS DE LA POPA. Això vol dir espais on mare i nadó siguin ben rebuts per tal d’alletar. Aquests espais s'identifiquen amb l'adhesiu de la iniciativa i les mares que ho necessitin poden accedir al local sabent que hi trobaran un lloc on estar còmodes per alletar el nadó.  



El perquè de la iniciativa és ben fàcil d'entendre: maximitzar el benefici que la lactància materna té sobre la salut del nadó i de la mare. I de rebot en la salut de la població que manté unes taxes altes d'alletament natural. Normalitzar la imatge de les dones/mares que alleten els nadons a la nostra societat contribuirà a que les nostres filles i fills incorporin aquesta cultura i la transmetin a la seva descendència. 

Si consulteu el mapa que hi ha a la web, amb els llocs adherits, veureu que la iniciativa no només està enganxant a Ponent. Molts establiments de Barcelona, Tarragona i Girona també són "Amics de la Popa". 





Al web trobareu tota la informació de com donar-se d'alta per a ser "Espai Amic de la Popa". És molt fàcil adherir-se a la inciativa i no requereix cap despesa econòmica. 

Podeu veure la notícia als mitjans de comunicació com TV3, Balaguer TV , Catalunya Ràdio, ...

Felicitats a les emprenedores del projecte i gràcies a tothom que s'està adherint i fa més gran aquesta iniciativa que crea xarxa. 


Ramon Capdevila 
Pediatre



dimecres, 20 de desembre de 2017

Que ella sempre hi sia!


“Tot allò que l’arbre té de flor i de fruit,
viu del que té soterrat: 
la constància, la convicció i la fe”


L’arrel que somia
ser font d’alegria
sap que, cada dia,
la saba que nia
al tronc fa sa via.

A l’hivern, dormia,
amb la melangia:
de sol es delia.
Després, quan venia
el brot, l’energia,
que tendre anuncia
l’esclat del migdia,
de feina es fonia:
el verd ja naixia,
la branca lluïa.

I quan més calia,
quins bells dons: l’ombria
i els fruits que ens daria!

Més tard, vella tria
de grocs la vestia,
i dels torrats vivia
el bosc en sinfonia.
I el terra es cobria
de nova energia:
saó i vigoria,
adob, profecia
d’una Epifania!

Qui no cantaria
la rel que servia,
que a tots obsequia
i que sempre voldria
ser doll d’harmonia?

Foto extreta de naturalbloc


Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, Nadal de 2017

dijous, 2 de novembre de 2017

Màrius Torres, la set de les ovelles, l’optimisme de la senyora Maria i el silenci




El 29 de desembre de 1942 va morir, al sanatori de Puig d’Olena, el gran mestre dels poetes de Ponent: Màrius Torres. A punt, doncs, per commemorar el 75è aniversari d’aquella data s’escau, en aquests moments que vivim, recordar un poema que ell va escriure l’any 1939:

La ciutat llunyana
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


Foto de la web de Meritxell Gené

De llavors fins ara han passat molts anys i n’han passat moltes de coses al nostre país. I darrerament la realitat està posant a prova  la nostra proporció de seny i de rauxa, la nostra capacitat de ser il·lusionats cercadors de la ciutat llunyana de què ens parlava Màrius Torres. I en aquesta prova hem trobat persones que han marcat el camí que ens hi apropava. I potser es bo recordar, ara, una rondalla ben adient. 

Rondalla del ramat i la set
Les ovelles que van en ramat de vegades solament veuen la pols del camí i tenen set. Si elles haguessin de conduir la marxa, el seu pessimisme derrotaria tot el ramat. Però les ovelles visionàries no deixen que els contratemps minin els seus desitjos de buscar solucions, i fan un pas al capdavant i caminen sense mirar enrere.
El llop, despectivament, les anomena “optimistes utòpiques”, perquè preferiria  vigilar ovelles afeblides, preses fàcils per a ell. Però elles ni són més optimistes ni més utòpiques que les altres. No van somiar amb l’aigua ni van veure el seu miratge. Simplement van creure en ella, la van buscar i la van trobar. I tot el ramat va calmar la seva set.

De vegades algunes d’aquestes generoses ovelles visionàries paguen un preu excessiu per la seva lucidesa, per la seva implicació i esforç, ja abans d'arribar a la font d’aigua delida per bona part del ramat. Algunes d’elles no podran beure l’aigua desitjada ni veure la ciutat somiada, perquè des que Màrius Torres va escriure el poema quatre generacions han anat fent ruta, i moltes d’aquelles persones ens han ja deixat i ens han passat el relleu. I nosaltres, amb encara la incertesa de com arribar a la ciutat que s’albira, ens cal ser agraïts per totes i tots aquells que han servat, en silenci i en el constant però fidel dia a dia, el fil que no s’ha trencat. I és un deure  ser reconeixedors dels que, en aquest camí, ens han ajudat  a apaivagar la set i ens han fet mirar enlaire per no perdre de vista els estels que ens guiaven el camí. Moltes, moltes gràcies!  




I ara nosaltres, davant de les dificultats, hem de saber encarar amb optimisme i confiança - i compte amb els llops (mal) disfressats d'ovelles - la tasca que se’ns presenta, amb la decisió anticipada de que és amb engrescament, però també amb paciència, perseverança i perspectiva, que ens cal entomar l'esdevenidor. Algú ha dit que cal abraçar la incertesa (la sola certesa que tenim!) i acceptar amb ànim positiu tot allò que ens arriba. Hi ha una història que ho explica prou bé i que no em sé de transcriure ara i ací. 

La Senyora Maria
La senyora Maria, de 82 anys d'edat, estava llesta i arreglada com cada matí a les vuit en punt. Amb el seu cabell ben pentinat i un maquillatge perfectament aplicat, malgrat tenir dificultats de visió, estava disposada a mudar-se aquell mateix dia a una residència geriàtrica.
El que havia estat el seu marit durant cinquanta anys havia mort, la qual cosa feia necessari el trasllat. 

Després d'esperar pacientment a la recepció de la residència, va somriure dolçament quan li van comunicar que la seva habitació ja estava llesta. Mentre maniobrava el seu caminador dirigint-se cap a l'ascensor, jo li havia donat una descripció detallada de la seva petita cambra, incloent els llençols i les cortines que havien estat penjades a la seva finestra.

–M'encanten! –va dir ella amb l'entusiasme d'un noi de vuit anys al que acaben de mostrar un nou cadell.

–Senyora Maria, vostè encara no ha vist la cambra... Esperi a veure-la!.
–Això no té res a veure –va dir ella–. La felicitat és una cosa que un decideix amb anticipació. El fet que m'agradi la meva cambra o no m'agradi, no depèn de com estigui arreglat el lloc, depèn de com arregli jo la meva ment. Ja havia decidit per endavant que m'encantaria. Aquesta és una decisió que prenc cada matí en aixecar-me.
–Per què ho fa, senyora Maria?
–Aquestes són les meves possibilitats: puc passar-me el dia al llit enumerant les dificultats que tinc amb les parts del meu cos que ja no funcionen o puc aixecar-me del llit i sentir-me agraïda per aquelles que sí funcionen. Cada dia és un regal, i he decidit que cada matí em centraré en els regals del nou dia i en les memòries felices que he guardat en la meva ment. Vull viure cada moment de la meva vida. La vellesa és com un compte bancari... Un pot extreure el que ha anat dipositant en ell. 
És un bon consell, doncs, dipositar el màxim de felicitat al compte bancari dels teus records. Hi ha 5 senzilles normes que et poden ajudar a ser més feliç:

  1. Allibera d’odi el teu cor
  2. Allibera de preocupacions la teva ment
  3. Viu humilment
  4. Dóna més
  5. Espera menys

De vegades, i com que sabem que en el nostre àmbit de la Pediatria social les causes són socials i  les conseqüències són pediàtriques, ens cal trobar aquells mots, aquells moments, que ens permetin, a nosaltres mateixos, asserenar-nos i poder tornar a treballar amb la nostra millor versió. I, també, per no esdevenir un factor més de desencant i desencert social. Hi ha un poema al que ben sovint acudeixo quan les circumstàncies em menen a estar un xic perdut o desencisat, i m’impedeixen oferir l’atenció d’excel·lència que totes les famílies i llurs infants es mereixen. 


Des del silenci, camí de la pau
Entre el soroll i la pressa, fes el teu camí
sense oblidar que el silenci és pau.

Mentre puguis, i sense abaixar el cap,
sigues amic de tothom.

Digues la teva veritat sense por
i que tothom l’entengui.

Escolta els altres, encara que et semblin pesats o ignorants:
ells també tenen quelcom a dir.

Alegra’t dels teus èxits
i no t’encaparris pels teus fracassos.

Estima la feina que fas, per senzilla que sigui:
és una riquesa concreta en un món amb moltes falsedats.

Mira bé el que fas, perquè el món on vius és enganyós,
però no oblidis mai que hi ha molta gent bona
que lluita per un ideal
i que hi ha més herois que els que penses.

Sigues sincer i no fingeixis l’amistat.

No tractis l’amor amb cinisme
ja que, malgrat tots els desenganys,
l’amor torna a néixer, com l’herba al camp.

Inclina’t davant l’inevitable pas dels anys
sense enyorar la joventut i el seu apassionament.

Convenç-te que un no es fa fort en un dia
i no et deixis portar per fantasies
que només cansen i et deixen arraconat.

Sense deixar l’austeritat, sigues bo amb tu mateix:
tu ets tan fill com els arbres i els estels
i hi tens un lloc en aquest món.

Encara que no t’ho creguis, l’univers avança.

Tingues pau amb Déu, sigui qui sigui per a tu
i malgrat el soroll i la pressa, no la  perdis, la pau.

Tot i els enganys, els obstacles i els somnis trencats,
la vida és fascinant.

No ho oblidis i seràs feliç.


 (Traduït de l’anglès d’un poema trobat l’any 1693 a una església de Baltimore.)

I tant de bo que mentre ho practiquem, amb els nostres braços lliures, amb batecs d’aire i fe, escoltem la veu de bronze que ens elevi el cor i ens escalfi el nostres peus de pelegrins per arribar a la ciutat de què ens parlava, fa 78 anys, l’admirat Màrius Torres.



Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 2 de novembre de 2017

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Premi a la Millor Comunicació Oral del X Congrés de l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica



L'enhorabona a les infermeres de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida, que van rebre el premi a la Millor Comunicació Oral del X Congrés de l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica.

Cinc infermeres del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, Lorena Lendínez, Ana Lavedán, Andrea Miró, Violeta Tapia, Mar Sánchez i la neonatòloga Albana Puig s’han endut el premi a la millor comunicació oral del X Congrés de l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica (ACIP) que s’ha celebrat del 19 al 21 d’octubre a Lloret de Mar (Girona). El reconeixement va ser atorgat pel Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya que va triar l’estudi de les infermeres lleidatanes entre les seixanta comunicacions orals que es van presentar al congrés pediàtric.


La comunicació estava centrada en l’estudi sobre la Prevalença de la lactància materna i factors associats en l’hospitalització a domicili neonatal. Entre altres aspectes, l’estudi va concloure que la taxa de lactància materna és superior en bebès prematurs extrems, que la seva prevalença és inferior en gestacions múltiples o que a major edat del nounat, major prevalença de lactància. Així com es destaca que en la cultura àrab predomina la LM mentres que en la ètnia gitana predomina la lactància artificial o mixta. Els resultats de la comunicació orienten futurs esforços a augmentar la taxa de lactància materna en el nostre context, adaptant-se a les característiques del nounat ingressat en la Unitat de Cures Intensives Neonatal (UCIN).


El X Congrés de l’ACIP de la setmana passada va comptar amb l’assistència de prop de 200 congressistes i pretenia fer difusió de la producció científica de les infermeres i infermers pediàtrics, impulsant la recerca en aquest àmbit per incrementar el cos de coneixements propis de la disciplina infermera. Alhora, es volia generar un marc de reflexió i debat sobre els principals temes d’actualitat en pediatria.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Una ànima amb saba de tres arrels.

«Qui perd els orígens, perd la identitat», hom acostuma a dir. I la nostra cultura balaguerina no hauria de renunciar a les seves diverses i riques arrels. Arrels que són tan andalusines i jueves com comtals i cristianes. I ens fem un mal favor quan reneguem i allunyem aquells que ens evidencien la seva pertinença a alguna de les nostres mares culturals.

L’any 1492 és recordat, sobretot, pel descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, en una aventura patrocinada pels Reis Catòlics. Aquella empresa, diguem-ho de passada, fou la porta d’entrada d’una anihilació a gran escala dels nadius d’aquelles contrades i d’un espoli aclaparador posterior. També en aquell final de segle XV es va consumar, a la Península Ibèrica, la pèrdua de la concòrdia i la tolerància de tres cultures en enriquidora simbiosi que, d’una manera o altra, perviuen encara avui en nosaltres i en la nostra  identitat. En quina mesura, la nostra llunyana herència balaguerina, és andalusina? En quina mesura és jueva? En quina mesura és comtal i cristiana?

A casa nostra, a Balaguer, aquell any 1492 comportà l’expulsió dels balaguerins del Call Jueu, i de tota la Península Ibèrica, per ordre expressa d’aquells mateixos Reis Catòlics. El comte-rei Alfons el Benigne, més d’un segle i mig abans, l’any 1333, permeté que es quedessin a Balaguer, al barri nou estrenat per a ells més enllà del Mercadal: el Call jueu. Fer això l’obligà a bastir, a finals del segle XIV, una ampliació de muralla que perviu avui i que identifica el perfil de ciutat, juntament amb Santa Maria i el Sant Crist,  i ajuda a fer-la atraient per als portadors dels diners d’avui: els turistes. El mateix Alfons el Benigne, a qui  potser també, en una airada cristiana fonamentalista, se li havia acudit expulsar-los, se’n va desdir i va aplicar la solució més profitosa per a la ciutat i els qui hi residien. Llavors, com ara, allò que manava era l’economia, a més del saber i el coneixement. I preferí tenir-los dins el clos emmurallat de la ciutat per tal de rebre els impostos d’una població amb decisió, especialment rica i hàbil per als negocis i amb una organització interna digna d’admirar. I això repercutí en que Balaguer arribés a disposar, en aquells temps,  fins i tot d’un hospital gràcies a l’empenta dels habitants del Call, així com també d’una sinagoga que viu a les bases, com a precursora i com a fonament, de l’església de la nostra copatrona, la Verge del Miracle. Així, doncs, pel que fa la nostra nissaga jueva, allò que el Alfons el Benigne mantingué, el Reis Catòlics ho foragitaren.

La història l’escriuen els vencedors, s’acostuma a dir. La islamització  de tota la Hispania per convertir-la en Al-Andalus , a partir de l’any 714 a casa nostra, no ens ha estat presentada pas com l’enriquiment i la millora en la manera de viure que comportà. Guanys especialment  remarcables a casa nostra, a Balaguer, en què els orígens de la ciutat es basteixen, justament, a partir dels andalusins nouvinguts. La poca base cultural prèvia i la limitació evident de recursos i de coneixement dels que habitaven aquestes contrades abans dels segle VIII, ens hauria de fer valorar, a bastament,  l’enriquiment que la islamització comportà a les terres de la Madina Balagî. Perquè la Balagî islàmica fou una ciutat de nova creació, que no es bastí pas, pel que sabem, sobre les runes d’una altra cultura. Ells, els andalusins, que no entraren pas com a vàndals destructors de tot el que trobaven, sinó com a conqueridors que també aportaven nous coneixement i noves maneres de fer, romangueren a casa nostra quatre segles. I no arribaren pas amb una cultura qualsevol. Ells, que estaven, al seu torn, enriquits pels costums i la saviesa adquirits i procedents de l’Orient Mitjà i Llunyà, eren excel·lents en organització de regs i cultius agrícoles. I, a banda d’innovacions en el camp de la irrigació, introduïren productes que abans no havíem vist mai ací: l’arròs, els espinacs, les albergínies, les taronges, les llimones, la síndria, el safrà, el pebre, ... i també el cotó, el paper, la pólvora i la ceràmica vidriada. I llurs avenços en Astronomia, Medicina i Matemàtiques no es quedaven pas enrera, un cop assegurades les condicions de subsistència alimentària. I no volem deixar de citar el seu cultiu cultural de la música, que ens permetria una llarga relació de virtuosos. No oblidem, per exemple, el valor de persones capdavanteres, com Ziryab al segle IX,  a l’hora de sumar-hi la novetat i la riquesa de les melodies orientals de les antigues Pèrsia i Grècia, que servirien també de fonament de moltes de les nostres músiques tradicionals.

Foto extreta de Balaguer Turisme


Poca broma, doncs, amb la seva aportació. Que els avenços tecnològics dels darrers segles de l’anomenat “progrés” a Occident els hagin passat de llarg durant molt temps, pel que fa a una tecnologia que admiren, no és excusa per a menystenir les seves aportacions en els segles passats com a passos previs i necessaris per anar assolint, graó a graó, les recerques més recents i els nostres costums i formes de vida actuals. I posats a ser observadors serens i crítics de la realitat: a quin preu, per al món comú en que habitem tant els del sud i els del nord, hem arribat, els d’Occident  als graus de tecnologia actual?. A quin preu per a les persones, i per als nostres fills i néts, però sobretot per a la mare Terra que ens acull? Potser amb una anàlisi imparcial de la realitat se’ns farà evident que el creixement sostenible i respectuós amb l’ambient i el món en que vivien era molt més ecològic llavors que ara. Un món en què mancaven molts dels drets de les persones, especialment per a les dones i els infants, però que no hipotecava, de forma tan massiva i especulativa com actualment,  les condicions de vida del vaixell global en que vivien i vivim.

I em plau cloure amb un petit escrit del Rabí Nachman de Breslau. El Judaisme és, avui, al Balaguer amb ànima de les tres cultures, la menys present. La reflexió que aquell autor ens fa ens pot ajudar a saber trobar tot allò que ens fa sumar i no restar, que ens fa acceptar l’altre com a primer pas per assolir  l’enteniment i la tolerància que va fer possible l’esplendor del Balaguer de les primeries del Primer Mil·lenari:


“La pau més elevada és la pau entre contraris. Si recordes això, la pròxima vegada que trobis algú que et fa sentir incòmode, en lloc d’allunyar-te’n, cercaràs la manera perquè tots dos pugueu estar junts ». 

Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 26 d'agost de 2017