dimarts, 4 novembre de 2014

Els 25 anys de la Convenció dels Drets dels Infants, els valors del vell ICS, els principis rectors del nou SIS (Servei Integral de Salut) de Lleida i el contrapunt de la Marea Blanca.

Aquest any 2014 es commemoren els 25 anys de la signatura de la Convenció dels Drets dels Infants, que els nostres polítics del moment no varen dubtar a subscriure. I com afirma el Professor Casas, de la Universitat de Girona, els temes d’infància “són de gran consens i, a la vegada, de baixa intensitat”. Aquesta és una certesa que, als que treballem en el món de la infància, ens és fàcil constatar. Quan els nostres dirigents pensen més en les següents eleccions que en les següents generacions la frase “Els infants no voten; els infants no compten” es mostra en tota la seva veritat.
Aquest aniversari ens hauria de servir a nosaltres, els professionals del món de la infància, per anar un xic més enllà en la nostra implicació envers els que motiven la nostra feina pediàtrica: els infants. I aquest anar més enllà no vol dir solament  aprendre més continguts científics i tècnics ( millorar les nostres aptituds). Aquests anar més enllà  potser hauria d’incloure també la nostra disposició a mullar-nos  (millorar la nostra actitud, la nostra implicació) en benefici de unes condicions de vida  saludables per a les famílies i els infants que la Vida ens posa al davant. Els darrers anys, la situació de crisi econòmica  i social ha menat, a  casa nostra, a un índexs alarmants de pobresa infantil i a una creixent dificultat de moltes famílies per assegurar l’atenció mínima a llurs filles i filles. No podem, com a pediatres, mirar cap a una altra banda  i no reconèixer aquesta realitat.

La Pediatria social no és una subespecialitat pediàtrica. La Pediatria social és una actitud (la nostra) davant l’evidència que les causes que generen molts dels problemes infantils i familiars són socials i que les conseqüències  finals són pediàtriques. Els pediatres formem part del problema si no tenim clar l’interès superior del menor que la Convenció proclama, i podem ser part de la solució si entenem que, a més de la cura de les seves lesions, el nostre paper davant un infant maltractat (físicament, emocionalment, per negligència, per abús sexual i/o, de forma institucional) és asegurar la seva protecció. Una tasca complicada, certament, quan el context econòmic és el que és. Això no ha de ser ni una excusa ni un escut de defensa darrere el qual ens amaguem. El nostre treball pediàtric no pot dissociar-se del nostre treball social. I ens cal informar-nos per saber què esta passant  a la nostra zona  per saber manifestar el nostre desacord  si allò que veiem no ens sembla just per als infants i les famílies de Ponent. No podem seguir abandonant l’abandonament i ser còmplices del  maltractament institucional.

Algú dirá que els nostres nivells d’atenció sanitària infantil continuen essent dels millors del món. I és veritat. I també és cert que això és així perquè encara vivim de la renda del passat i dels que esmerçaren molts esforços per aconseguir un Sistema de Salut que ha estat l’enveja de molts països. La Pediatria d’Atenció Primària del nostre país arribà  a uns nivells de qualitat que ens permetia mostrar les nostres dades més enllà de les fronteres. L’aposta de l’Institut Català de la Salut (ICS) durant els darrers decennis del segle passat va permetre que deixéssim de tenir « catalanets de cinc categories » i va apostar per l’Atenció pediàtrica de qualitat a Primària. I això ha estat així fins els darrers anys, entrats ja al segle XXI. La crisi econòmica ha servit d’excusa, i d’escut on amagar-se, a polítics i gestors, que, en més d’un cas,  han pensat més a “servir-se de” que a “servir a” la població  per justificar unes retallades de pressupost, de professionals i de material que semblen destinades a malmetre la confiança de la població en un sistema sanitari públic i universal que si es manté encara és gràcies a la professionalitat de molts treballadors que s’estimen la feina vocacional que fan, malgrat Ies dificultats i el desencís. Ens agrada dir que la millor manera d’ajudar un infant és ajudar els seus pares; que la millor manera d’ajudar aquestes famílies és fer costat als professionals que tenen aquest encàrrec social.  I no veiem pas que aquesta sigui l’actitud ni la prioritat dels  nostres polítics i gestors. I, així, estem fent passes enrere si allò que pretenem és fer prevaldre l’Interès Superior dels Menors.
  
L’ICS, l’empresa a la que, de moment pertanyo (i desitjo seguir pertanyent) expressa la seva missió (al seu lloc web) com la de donar una atenció d'excel·lència a la població (i entenem que vol dir a tota la pobació), desenvolupant també la docència i la recerca en l'àmbit de la salut a Catalunya.  I apunta que el comportament de les persones que treballen a l'ICS ha de regir-se per uns valors compartits per tots, coherents amb la missió de l’empresa. 

Entre els valors ètics que han de guiar les actuacions de l’ICS destaquen el posicionament del ciutadà com a eix central del sistema sanitari, mentre que els professionals constitueixen l'eix central de l'organització; el compromís amb la sostenibilitat econòmica i social; la simplificació organitzativa; el diàleg i la transparència; l'atenció integral a les persones, i la integració activa, respectuosa i coresponsable en el sistema sanitari de Catalunya. Quins són els 16 valors que l’ICS té?:




Qualsevol treballador, com el que subscriu aquest escrit,  d’una empresa de milers, com és l’ICS,  llegeix (també al lloc web) que el Consell d'Administració és l'òrgan superior de govern i de direcció de l'ICS i s'encarrega de portar a terme la planificació estratègica dels mitjans que són adscrits a aquesta entitat, en dirigeix les actuacions i n'exerceix el control de la gestió. Un dels encàrrecs del Consell serà l'aprovació d'un codi de bon govern que ha d'orientar l'actuació dels membres dels òrgans de govern i de direcció i dels òrgans de gestió de l'ICS.

En la situació actual de desconcert sobre el futur de l’atenció sanitària pública  Ponent m’ha semblat bé posar en negreta les frases “el posicionament del ciutadà com a eix central del sistema sanitari” i “els professionals constitueixen l’eix central de l’organització”. I faig això perquè em sobta que si, per una banda, l’organització diu que som l’eix central del sistema sanitari, per l’altra, ens tingui del tot desinformats del possible canvi i, com diria algun malpensat,  se’ns tregui de sobre per adjudicar-nos a una nova empresa (Ens? Consorci? Servei Integral de Salut?) per motivacions econòmiques o polítiques que tenen poc a veure amb la de millorar l’assistència  sanitária pública a tota la poblacio amb l’objectu de l’excel·lència en aquesta tasca.

Com deia fa unes setmanes, no veig massa clar renunciar al vaixell de gran tonatge, i amb els valors apuntats abans, que representa l’ICS  (en el que em moc des de fa 36 anys ) per passar a navegar en un incert nou vaixell.

I llavors, en poder llegir els proposats estatuts d’aquest vaixell de nova creació, que sembla voler ser el nou SIS (Sistema Integral de Salut), a les comarques de Ponent, vaig quedar una mica sorprès en veure escrites determinades afirmacions que tot seguit apunto. No ens han dit , a les reunions de presentació, que serà 100% públic?

La il·lustració és de Brenda York


Estatuts del SIS de Lleida

....................................

3.3 Les activitats expressades es prestaran majoritàriament en règim de cobertura pública i finançament públic però també de finançament no públic respecte a l’atenció regida per assegurances obligatòries i també, quan la legislació ho permeti i amb la regulació que contempli o no ho prohibeixi, per assegurances voluntàries o finançament no públic.
.................................

4.2 La gestió encomanada i les capacitats atorgades es desenvolupen d'acord amb els criteris de descentralització i autonomia de gestió, sota els principis d'eficàcia, eficiència, qualitat i satisfacció per als ciutadans; de planificació, coordinació i cooperació, i de participació i reconeixement del paper que han de desenvolupar els professionals que prestin els seus serveis. El Consorci actua regit pels principis de rendibilitat, economia i productivitat (la negreta és meva) i amb aplicació de tècniques de gestió empresarial; per aquesta actuació el Consorci desenvoluparà i aplicarà sistemes d’informació sobre l’activitat, els costos i el desenvolupament de la gestió clínica, actuarà regit per plans estratègics aprovats per l’òrgan de govern i implantarà sistemes de control intern que vetllin pel respecte dels principis ètics i normes de conducta que s’establiran a un Reglament o Codi de Bon Govern que elaborarà i aprovarà el Consell de Govern i fomentarà la implantació de sistemes d’avaluació del control i del risc de l’entitat anant-se dotant dels mecanismes suficients per poder fer-lo efectiu.

................................


I com que és bo consultar també les posicions  oposades a les oficials m’ha semblat bé rellegir els arguments que La Marea Blanca de Lleida ha donat, fa pocs dies, per oposar-s’hi.


L'assemblea de la Marea Blanca d'avui ha acordat 15 arguments per rebutjar el consorci sanitari i els estatuts que el defineixen.

1. El consorci no serà 100% públic. Perquè no hi quedarà sotmés en allò essencial: ni a la normativa de contractes pública,  ni a la llei sobre control i fiscalització de despeses, ni a la llei d'incompatibilitat d'alts càrrecs!

2. El consorci facilitarà l’ànim de lucre a la sanitat pública perquè podrà contractar de manera privada

3. El consorci serà un forat negre sense control públic de les seves despeses

4. El consorci podrà contractar a dit i eludirà la normativa administrativa en matèria d'incompatibilitat d'alts càrrecs

5. El consorci posa catifa vermella a l'entrada del capital privat. Ja que la modificació dels seus estatuts per part dels òrgans de direcció és un acte unilateral que no implica les administracions públiques

6. El consorci fomentarà l’opacitat en la sanitat lleidatana. La fòrmula del consorci es presta a confusió entre interessos públics i privats.

7. El consorci propiciarà la corrupció. La fórmula  ja s'ha mostrat fracassada i sota l'ombra de corrupteles, amiguismes i portes giratòries a altres llocs del país.

8. El consorci és la porta a la privatització i l'enriquiment de tercers a la sanitat pública

9. El consorci considera la sanitat com una mercaderia subjecta a criteris economicistes

10. El consorci és una tupinada. Els òrgans del consorci estaran formats només per càrrecs de confiança i persones posades a dit i fomentarà l'opacitat i sense garantir el control rigorós i la informació necessària en la gestió de la sanitat pública lleidatana.

11. El consorci s’imposa antidemocràticament i escapant del debat ciutadà. Han menystingut fins i tot les seves institucions, com el Parlament i el Síndic.

12. El consorci s’imposa contra la majoria de lleidatans, representada per les 38.575 signatures en contra recollides en tan sols un mes i mig arreu de Ponent i Pirineu.

13. El consorci precaritza als treballadors, sense donar-los garanties de futur i especialment els provinents del GSS.

14. El consorci no assegura millores en la qualitat assistencial que rebran els usuaris

15. El consorci és una aposta ideològica, no tècnica. Les reformes es podrien fer perfectament en el marc de l'estructura de la sanitat pública

I, mentre acabava aquest escrit, he rebut el  document  “missatge a Carme Forcadell”. De vegades, el que se’ns presenta com a urgent ens priva de veure allò que és important. I, també de vegades, se’ns amaga o se’ns diu solament una part de la veritat. Que cadascú s’informi en altres fonts també i tregui les seves pròpies conclusions.
I enmig d’aquest enrenou de vaixells i d’entitats: què triarien els infants? No ho sabrem atès que, com déiem en començar, ells no tenen ni veu ni vot. Llavors, nosaltres, els professionals del món de la infància, hem de saber-nos vetlladors d’aquests Drets dels Infants que seran  tan commemorats a partir del 20 de novembre. Tant de bo que, en aquest context, comprovem que els pares, els professionals, els gestors i els politics sapiguem posar l’interès superior del menor davant les decisions importants. Demanar-ho i escriure-ho aquí és un deure més que , com  a pediatres de ponent, tenim.  Estem indefugiblement lligats al nostre paper d’advocats dels que ens permeten la millor feina del món a les nostres estimades Terres de Ponent.

Infants : Feliç vint-i-cinquè aniversari!


Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 28 d’octubre de 2014

dimarts, 7 octubre de 2014

La trobada de Pediatres de Ponent 2014: una jornada completa.


El dia esplèndid demanat. La generació jove que ens empeny i ens alimenta. La caminada per obrir la gana a un dinar com cal. Un trenet ple d’il·lusió en territori dels Neandertals. I el record dels temps viscuts des de la primera Trobada dels Pediatres de Ponent a la Seu d’Urgell l’any 1987. De tots aquest elements en treiem un deliciós resultat: la Trobada dels Pediatres de Ponent a Sant Llorenç de Montgai 2014.     
   

Enmig de temps agitats i il·lusionats (que esperem no siguin il·lusos) aquesta trobada de dissabte ens ha permès fer un recès per fer pinya. Per saber d’on venim com a col·lectiu pdp i per engrescar la saba nova que puja i ens esperona a créixer. 







El dia es va despertar clar i net. El dissabte primer d’octubre (com ja és tradició) estàvem convocats al Càmping La Noguera, de Sant Llorenç de Montgai. Al matí, i amb calma, ens trobàrem al lloc acordat per evocar l’origen de les trobades i el camí recorregut en gairebé trenta anys de promoció conjunta del bon tracte als infants de Ponent. I per fer també un record emotiu envers l’Hermano Manuel que va morir fa pocs dies lluny de la terra vermella de Mabesseneh, de la seva Sierra Leone, afectat de generositat i donació extrema. I després de la xerrada, dues hores d’animada excursió vora l’aigua a solana i ombradiu, vorejant l’embassament de Sant Llorenç fins arribar al Pont d’Escalera. En aribar-hi, s’agraí l’arribada del trenet que ens conduiria a un bon menú i a una sobretaula amb felicitació inclosa als nuvis Neus i Xavier. Després, a la tarda, la lliçó cultural, in situ, a la Cova dels Bous, amb el guiatge del Toni, l’arqueòleg, sobre la vida dels Neandertals que transitaven per aquesta contrada ara fa 50.000 anys, va cloure un dia lluminós de germanor pediàtrica ponentina. I a s’hora baixa, que ens diria l’Alícia, vàrem tornar, satisfets a casa i agraïts per un dia viscut en bona companyia i harmonia. 
Moltes gràcies a totes i a tots per haver-ho fet possible! 


Laura Minguell (veguera) i Francesc Domingo

dijous, 25 setembre de 2014

Col·laboració per a la Salut dels Nens i Nenes


El passat mes de juliol, l’entitat SomosClicks i l’Associació Agrat van fer entrega de 600 euros a un projecte de l’Àrea de Pediatria del Centre d’Assistència Primària de Tàrrega. Les dues entitats han estat les organitzadores de la Fira del Playmobil de Tàrrega, que aquest any en la seva tercera edició, va tenir lloc els dies 26 i 27 d’abril i on hi van assistir unes 10.000 persones. 




Un dels objectius d’aquestes entitats és que cada activitat tingui un retorn amb valor social al territori. La finalitat d’aquest projecte del CAP de Tàrrega és ensenyar hàbits saludables, donar a conéixer l’entorn sociosanitari d’un centre de salut i familiaritzar els nens i nenes amb aquest món tenint en compte la seva edat. L’any passat aquesta aportació va servir per oferir una sessió de titelles didàctiques sobre hàbits saludables que va tenir lloc al teatre Ateneu i on hi van assistir més de 300 nens de 3r de primària de totes les escoles de les poblacions de l’Àrea Bàsica de Salut de Tàrrega. 




Des de l’Àrea de Pediatria del CAP de Tàrrega volem agrair aquesta col·laboració i volem destacar la bona entesa per part de les tres bandes.

Carme Farran Balcells 

dimecres, 13 agost de 2014

Compartir informació mèdica

Acabo de llegir l'article de Debat del darrer número del Butlletí mèdic del Col·legi Oficial de Metges de Lleida (COMLL). Amb el títol "Com compartir la història clínica informatitzada" es fa una anàlisi des del punt de vista ètic, el punt de vista tecnològic i el punt de vista legal. 
Entenc les aportacions que els diferents professionals que han redactat l'article fan al respecte. És d'agrair la quantitat d'informació legal i tècnica que adjunten. Des de la Comissió de Deontologia del COMLL es fan reflexions sobre la base de la relació metge-malalt: confiança, confidencialitat i secret (pilars de l'acte mèdic que sovint semblen quedar desdibuixats en algunes de les "visites" que rebem a la consulta). 
Allò que m'ha sobtat però és que tota la discussió sobre la seguretat de la confidencialitat de la Història Clínica (HC) (Compartida o no) sembla recaure en el professional que introdueix les dades durant l'acte mèdic. O dels professionals de la salut que poden/podran consultar aquesta història clínica. 
Com molt bé es diu a l'article, la HC neix en el moment en que un professional de la salut "decideix anotar en un full de paper o en una fitxa de cartolina les dades més importants en relació amb la malaltia i el tractament de les persones malaltes que li han confiat la cura i atenció de la seva salut". Fins aquí era evident la responsabilitat única del professional de la salut a l'hora de mantenir la confidencialitat i secret. Però en aquesta era digital la possibilitat d'accés a les dades de salut personals s'amplia a qualsevol gestor d'informació dels serveis de salut. Fins i tot a usuaris amb coneixements avançats sobre sistemes informàtics, aliens als serveis de salut.


Hom pressuposa que amb la recollida i redacció de tota la informació que creu rellevant per a la salut d'un malalt està afavorint la interpretació del diagnòstic i tractament que recomani al pacient. Que aquesta informació, acurada, servirà per a fer-ne un seguiment o una revaloració per part d'un altre o altres professionals si és el cas. Fins aquí la tasca a l'hora de generar informació per part del professional sanitari. A partir d'aquest punt correspon a altres professionals, majoritàriament no de l'àmbit de les ciències de la salut, garantir que aquestes dades es mantinguin segures i siguin accessibles a tothom que ho precisi. Al meu parer, doncs, la major part de la responsabilitat a l'hora de mantenir la confidencialitat de la història d'un malalt recau en tota l'estructura informàtica que emmagatzema les dades i en els seus gestors. 
Aquesta última afirmació em serveix per a posar de manifest que quan es parla d'inversió en salut no hem de pensar tan sols en personal facultatiu, infermeria i personal auxiliar, personal de gestió i serveis, en laboratoris, aparells de diagnosi per la imatge o de medicina nuclear, etc... sinó que la inversió en serveis de gestió de la informació ha d'ésser suficient per a garantir que la immensa quantitat de dades que es generen a diari estiguin a l'abast del professional que ha de donar resposta a l'usuari. D'una manera segura, ràpida i "sense fronteres". Així doncs s'incorpora, avui més que mai, la figura del gestor de la informació, el gestor de les TIC (Tecnologies de la Informació i de la Comunicació) com a part important en el nostre sistema sanitari. En un era en que la informació està més a l'abast que mai, poder compartir-la amb altres professionals de la salut i amb el propi usuari d'una manera segura, ràpida i "sense fronteres" pot fer que la qualitat de l'assistència millori encara més.


De la mateixa manera que demanem inversió en eines de diagnosi i de promoció de la salut per a poder oferir al pacient bones opcions de millora de la seva qualitat de vida, també demanem que s'inverteixi de manera decidida en la interconnexió de tots els responsables de salut.
La manera en que el professional de la salut es relacionarà amb l'usuari fora de la consulta presencial i el paper d'aquestes "noves" eines de comunicació per a facilitar-ho s'escapen a les reflexions que he fet més amunt però segueixen tenint com a base la seguretat per a garantir la confiança, confidencialitat i secret de la relació metge-pacient.

Ramon Capdevila Bert
@capbert

dijous, 8 maig de 2014

La síndrome d’immunodeficiència social, l’ens, la por i el valor.

Fa pocs dies, en una xerrada de Francesc Torralba, li escoltava dir que la infoxicació que rebem (facilitada i induïda) ens mena a la confusió, la impotència i la paràlisi.  I em feia pensar que la munió d’estris d’intercomunicació que ens empenyen, i ens autoobliguem, a adquirir  ens porten a una falsa sensació de més llibertat personal i més benestar. I per altra banda no som, potser, prou conscients que, com més informacions personals enviem al núvol, més depenents som, més localitzats estem i menys lliures de pensament esdevenim. I ens aferrem al benestar material que la nostra condició de classe mitjana en decadència ens permet, amb una certa o una gran por a moure’ns per  no posar en risc l’encara suficient benestar de que disposem. La por: aquest element que ens atenalla. 



José Antonio Marina, en una entrevista al Punt Avui del 2 de maig 2014, ens en parla. Parla de la por i el valor amb motiu de la presentació d’un llibre seu (1). I ens diu, en una definició que és útil per a infants i per a adults, que hi ha una por amiga i una por enemiga. La primera ens és necessària i no ens en podem privar davant de situacions de perill. De fet els infants tenen pors evolutives que tendeixen a desaparèixer. A l’altra banda tenim les pors exagerades i les pors patològiques: mentre que les exagerades ens compliquen la vida però ens permeten encara viure-la, les patològiques ens impossibiliten la vida quotidiana.  Sembla clar, doncs, que ens cal combatre les pors. El mateix Marina ens n’apunta quatre, de raons, per fer-hi front : perquè si la por es desajusta, ens fa infeliços; perquè la por és fàcil d’instrumentalitzar  amb finalitats diverses, entre elles les socials i polítiques; perquè hi ha bons procediments pedagògics per combatre-la; i perquè cal fomentar el valors personals, socials i morals que ens permeten mantenir el nostre comportament malgrat les dificultats per defensar els valors morals que tenim. De vegades la lluita contra la corrupció fracassa perquè són corruptes els que la combaten, afirma. Però també perquè hi ha d’altres persones que no tenen el valor moral per enfrontar-s’hi.  I es fomenta llavors una situació de desmoralització general. I aquí ens retrobem amb el missatge de FrancescTorralba: la impotència i la paràlisi.

A la natura hi ha quatres respostes a la por i cada animal en tria una: la fugida, l’atac, fer-se el mort o mostrar-se submís per aplacar l’agressor. Pel que fa a aquest darrer tipus de resposta , al mateix diari, a les pàgines 28-9 podem llegir, de l’escriptor noruec de moda (Karl Ove Knausgard): “De petit, la meva vida consistia a complaure el meu pare i a evitar que s’enfadés, i això, encara persisteix dins meu”.

Quin és l’antídot? Marina ens diu que el valor, la valentia moral. Els humans n’hem inventat una cinquena, de resposta a la por, específica nostra: malgrat sentir por faré allò que s’ha de fer. I això és el valor. La capacitat de  mantenir una meta valuosa malgrat el risc, l’esforç i la dificultat que em suposi. I posa un exemple deliciós per als pediatres de Primària: valerosa és la mare que fa tirar endavant la família, malgrat la fatiga. El que és humà és tenir por i intentar trobar una resposta adaptada a la situació. “Cal que em sobreposi a la por perquè no condicioni la meva conducta”.

I la primera condició per saber a què m’enfronto és tenir versions contrastades de la realitat. Massa sovint la infoxicació que rebem ve canalitzada en una sola direcció. En el cas, per exemple, de la situació actual de creació d’una nova organització sanitària a totes les comarques de Lleida és bo tenir també el punt de vista d’aquells que són més crítics amb les versions oficials. Els mitjans també serveixen per assabentar-se d’altres punts de vista. El document que he rebut m’ha ajudat força a veure-hi més clar en aquests temes tan complexos de la gestió, els ens i els consorcis, els beneficis, els assessors i els directius fora de control administratiu i parlamentari i les maniobres de privatització dels recursos socials que tantes generacions han lluitat per aconseguir. Us convido a veure’l per ser més lliures per decidir.

L’actual paràlisi col·lectiva davant tantes agressions i tant abús de poder fa que Marina ens parli d’una  malaltia social: la síndrome d’immunodeficiència social. “A la nostra societat passen coses perquè no som capaços de  produir anticossos per lluitar-hi. Ho acceptem tot, ens sotmetem a la corrupció i seguim votant al corrupte. Ja res no ens importa i ens creiem que no té solució”.

I davant d’aquesta realitat, què podem fer? Valor moral, fortalesa. No serveix de gaire tenir sentit de la Justícia si no tenim el valor per posar-la en pràctica. La crisi ha augmentat el sentiment de por i ens cal tenir consciència que deixem de tenir por quan tenim un cert domini i informació de la situació que vivim. Els polítics saben que la gent poruga és gent dòcil. I per això atien la por, els uns, o bé amaguen la informació, els altres. Que els sentiments legítims d’un poble no serveixin per distreure’ns per tapar les maniobres fosques d’interessos poc (o massa) clars. Ens cal declarar la guerra a la por: reclamem informació veraç i coneixement real de la gravetat de la situació i posem-nos, entre tots, a resoldre-ho. Els nostres fills i néts ens ho agrairan. Perquè si els nostres pares i avis vegessin com estem perdent atencions que foren tan cares d’aconseguir segurament ens reptarien per negligents.  



I per altra banda ens cal relativitzar els problemes que tenim. Per sort, la nostra és una de les situacions més favorables  dins el planeta comú que  habitem. I potser justament per això ens hem acostumat a una vida massa fàcil. I tenim, com diu Rafel Santandreu (2), massa “terribilitis” i massa “necessititis”. No tot el que ens passa és massa terrible, ni ens és necessari molt del que ens fan creure que sí, que ho és. Necessitar, necessitar, solament ens cal aigua per beure i menjar per viure. I com bé ens diu ell, l’aigua raja de la font pública i a Catalunya es llença el 40% del menjar que es prepara. Potser allò que sí ens cal és confiança i saber viure en la incertesa. D’això no ens en mancarà. I fer, de forma conscient, a cada instant, allò que cal fer, sense estar massa condicionats pel que en el passat férem i sense capficar-se en el que ha de venir. Massa sovint ens pre-ocupem de mil i una coses que, l’endemà, han canviat molt cops. Ocupem-nos de l’ara i ací i fem de cada pas, de cada dia, el futur que entre tots podem construir: plena consciència del present. I llavors, si convé, no ens hem d’estar de dir i de proclamar allò que ens deia la cancó: “no és això, companys, no és això , pel que varen morir tantes tantes flors, pel que varen plorar tants anhels, potser cal ser valents altre cop, i dir no amics meus, no és això”. 


(1) JA Marina. Los miedos y el aprendizaje de la valentía. Ariel 2014.
(2) Rafel Santandreu . L’art de no amargar-se la vida i Les ulleres de la felicitat. 

Francesc Domingo i Salvany