dimarts, 20 de juny de 2017

Benvinguts! Wellcome! ...

Avui és el dia mundial del refugiat....

Amb el pensament a Lesbos, Skala, recordant que molta gent treballa per a que l'arribada de les persones que fugen de la misèria sigui més agradable... i per donar-los una abraçada quan toquin terra....



Skala, Lesbos, 9 d'octubre de 2016. 

Kaliméra!


Ara fa 13 dies q vaig arribar a Lesbos, la meitat del dies que m'hi quedaré. Pels q no ho sabeu estic fent una col·laboració amb una ONG (WAHA) donant suport als refugiats q arriben a l'illa fugint d'una vida miserable als seus països d'origen. Síria sobretot però també Irak, Pakistan, Afganistan, Nigèria, Camerun, Senegal, Nepal, Rep Dominicana (si!!)... Guerra, injustícia social, pobresa, malaltia, cadascú té la seva història i els seus motius per fugir, abandonar casa i cercar una possible vida millor, digna...
Hem vingut 3 metges del CAP de BB. La Laia i la Carme, metges de família i jo, pediatre. Ens han destinat a Lesbos que és un dels llocs amb més arribada de refugees, els landings q diuen aquí. Ara fa un any arribaven a l'illa 4000 persones cada dia. Ara la cosa ha baixat (tractat de la UE amb Turquia) i en aquests 13 dies uns 200 al nord de l'illa (Skala) i 50 al sud. 
Jo estic destinat al poblet de Skala Sikamineas, nord de l'illa. Un poblet preciós, tipus Cadaqués, amb uns 200 habitants. Poblet de pescadors i oliveres i llimoners, amb unes platges de pedra q farien les delícies de qualsevol turista hippie! La gent del poble està acostumada a aquests tipus de situacions. El propietari del Gogi, cafè on tinc la "oficina" amb wifi, m'explica q el seu pare li explicava q l'any 1914 ja hi va haver una migració molt gran amb els refugiats armenis q fugien dels turcs i del genocidi... O sigui q ja hi estan acostumats. Però no tots els poblets de la costa pensen igual. Penseu q és una illa turística i veure refugiats pels carrers no agrada als empresaris de l'hostaleria... Molivos, Petra, i altres llocs turístics no volen ni sentir a parlar de deixar q a les seves platges desembarquin refugiats q arriben en dinguis...
Treballo amb una infermera francesa, Kareen, de 24 anys, q ja ha estat en altres llocs del món fent tasques de suport sanitari, Marroc i Iran. Ella viu a Molivos, a uns 12 km per una pista de terra com a carretera d'on estic jo. Organitza la farmàcia amb les donacions de medicaments q ens arriben (molts fàrmacs i alguns d'absuds aquí) i se n'encarrega de la paperassa. I és la q porta el 4x4 per recollir-me quan hi ha una arribada de refugiats. Un a cada punta del nord de l'illa per a donar una millor cobertuta si hi ha landing. 




Reprenc aquest mail 6 hores més tard...A les 12 ha saltat un avis al grup de whats de Northern Cooperation fet per ProActiva. Landing a una platja a prop de Skala. De fet jo estava assegut a la terrassa del bar escrivint quan he vist q en Mauro, un dels argentins de ProActiva, ha passat carregat amb la roba de rescat cap a la llanxa ràpida q tenen amarrada a port els de Open Arms (ProActiva). He tingut temps de gravar la sortida d l'equip i corrent cap a la Clínica, on tinc les meves 2 bosses-motxilles carregades amb tot allò necessari per a qualsevol medical case q em pugui trobar. Des de gasses y material per a netejar una ferida, fins un laringo i mascaretes laríngies per si algú necessita RCP. I mantes tèrmiques, moltes. Tots i totes arriben molls i morts de fred. En el millor dels casos tarden 35' per creuar de costa a costa però a vegades poden estar hores a la deriva fins q tenen cobertura i fan un missatge de SOS des de la barca. En aquesta ocasió 27 persones, 7 nens, que han fet cap a una platjeta de còdols. De fet els han fet desembarcar des d'una llanxa ràpida de la màfia turca q es dedica a passar gent. Els deixen tirats i ràpid cap a l'altra banda per no ser enxampats pel Frontex o la policia grega. Millor no parlar de política...
Jo hi he anat amb el Hristo i el Ramy. Hristo és el representant de l'ACNUR en aquesta zona i en Ramy és un refugiat sirià q va arribar fa uns mesos i s'ha quedat a Skala mentre espera la "trucada" d'Atenes q li donarà la condició de refugiat de guerra i podrà moure's lliurement per Europa amb aquest status. En Ramy va estar 8 hores a l'aigua, la barca es va enfonsar, fins q ProActiva el va rescatar. A ell i a uns quants mes...
Quan arribem a lloc sempre hi ha molts nervis. Els q fan la millor feina són la gent de LightHouse. Una ONG q va néixer fa 1'5 anys per donar la primera assistència a la gent q arriba i alhora netejar les platges de xalecos salvavides i de les embarcacions q queden abandonades. Són un munt de gent, de totes les nacionalitats, que tenen un campament prop de Skala on emmagatzemen tot allò q recullen i intenten reciclar-ho. Són els q arriben primer a tot arreu, amb el seu 4x4 atrotinat carregat de roba de totes les talles (donacions), aigua i menjar. Són els q quan el dingui arriba a la platja comencen a aixecar els braços i a cridar "wellcome, wellcome" i a abraçar la gent i ajudar-los a asseure's a la platja en un lloc segur. El primer landing q vaig veure em vaig quedar col·lapsat i avergonyit en veure la situació. Enrrabiat amb la política i les institucions... Però vaig entendre què estaven fent aquests voluntaris. Passar de tot i donar la benvinguda de la millor manera possible als nouvinguts...
Nosaltres, WAHA, som els encarregats de l'assistència sanitària. Es tracta de fer un TAP i tenir una primera impressió de qui pot necessitar ajuda. I anar preguntant i fent ok amb el polze. Marejos, dolor de cames i d'esquena ( per la posició a la llanxa) i fred!! Alguns no han menjat des de fa 24-48h i estan hipoglicèmics... Mantes tèrmiques per a tots i recanvi de roba. Tot i q quan els traslladarem al camp Stage 2 (de l'ACNUR), es podran dutxar i anar al lavabo i canviar-se de roba còmodament. Si algú necessita més assistència el podem traslladar a la Clínica on tenim un parell de camilles i molt material. Al Stage 2 també tenim una infermeria per a visitar els refugees. 
Els altres q treballen molt són els de ProActiva OpenArms. Els q fan el rescat a l'aigua. Ara disposen d'una llanxa ràpida magnífica i de material de primera qualitat. Actualment són 3 argentins, entrenats en salvament i rescat. Realment fa patxoca veure'ls treballar. Amb traje sec per si s'han de llençar a l'aigua, casc, GoPro al casc, etc. Són una canya i van per feina i han tingut les seves diferències amb la poli...Però tenen clar q la seva feina és salvar vides... Segur q en conegueu la història i a TV3 n'han fet algun reportatge. I també a la Sexta. Ara només tenen una llanxa i una moto d'aigua aquí i les altres dos llanxes, motos i el veler "Astral" (donació de l'empresari de Lo Monaco) els han traslladat a Líbia. Allí poden arribar a rescatar 4000 persones en un dia!! 
I l'altre actor principal és l'ACNUR. La ONU pels refugiats. Són els q gestionen els camps d'acollida. No us puc explicar com funcionen els grans camps de Mitilene, la capital, Moria i Karapete, però no en tinc bones referències...Aquí tenen 2 camps de trànsit on portem els refugees fins q arriba l'autocar des de la capital (1'5h) i els carrega per portar-los al camp principal de Moria. Mentres són aquí es poden dutxar, descansar i menjar. I si ho necessiten rebre assistència sanitària (WAHA). Un tracte magnífic i humanitari q fan la gent de l'ACNUR i altres ONGs amb voluntaris. Tranquil·litzar les famílies, jugar amb els nens i sobretot abraçar i consolar... No ens podem imaginar què han viscut fins arribar aquí. Per q us féu una idea avui he atés una dona de 48 anys amb atac d'asma que era la 5a vegada q provava de creuar i finalment ho ha aconseguit. Dx de càncer de mama fa 10 mesos i sotmesa a cirurgia. Ara amb asma i dolor a les cames, intens... Arriba d'Afganistan i també explica q va rebre una pallissa dels talibans....
Bé, vaig acabant... Ara mateix sóc a la terrassa del Goji fent un cafè amb un americà jubilat, un anglès i un sirià. A la taula de la vora 4 grecs del poble, en Hristo (ACNUR) i el pare Christopoulos q toca la guitarra i canta cançons de Jhonny Cash, Manu Chao i temes tradicionals grecs. Tot i q ha gravat dos discs de mariachis!!!! És californià i té un grup de mariachis... Fa 15 anys q viu aqui...
Ja veieu.... Gent del món. Tots aquests ja hi eren fa un any i van viure la gran arribada de refugees. Ara refan el seu ritme de vida i tiren endavant. 
Dissabte el poble es va plenar de periodistes q venien a fer la foto de rigor perquè Skala estava nominada als premis Nobel de la Pau. Finalment no va ser la premiada (Colòmbia). 4 fotos i adéu. 
I la vida continua...


Una abraçada a tothom!!! I enhorabona pel grup de pdp q estem creant! 

Kalinychta! 


Ramon Capdevila
@capbert

dijous, 11 de maig de 2017

Les paraules màgiques, l’oxigen lingüístic i la nostra competència cultural

La nostra feina pediàtrica, ho sabem, és eminentment social. I, a la vegada, també és  educativa. I com que, sovint,  l’exemple parla tan fort que no deixa escoltar el que diem, val la pena aturar-se de tant en tant i, veure  el nostre quefer diari des d’un altre punt de vista. Això ens pot fer obrir el ulls a d’altres opcions que ens enriquiran i que, de ben segur, enriquiran també el tracte amb les famílies que atenem.
De fa temps que, quan rebem i tractem els infants i les famílies , ens agrada practicar i fomentar les tres paraules màgiques  de la convivència: “Bon dia!”, “Si us plau!” i "Gràcies!” . Les coses petites són importants. I si volem que les famílies ens tractin amb respecte (si encara no ho fan), un bon camí per mostrar-ho és amb el nostre exemple, amb el nostre respecte:
 -Bon dia! Passin i seguin, si us plau!
 - Em pot donar el carnet de salut del Ramon, si us plauGràcies!
 - Obre la boca, Lluís, si us plau! Gràcies

Llavors, quan els nostres petits (im)pacients ens demanaran el “palet”, també ens ho demanaran “si us plau”.   I quan els enganxem el gomet al “palet” aprendran a dir “Gràcies”.

-         Això que has escrit, Francesc,  és una obvietat!
-         Sí, i aquesta obvietat ens permet anar més enllà, si volem.

El diari El Punt Avui, (9 de maig 2017, p36), i  amb un encapçalament suggerent, “Qüestió d’oxigen lingüístic”, informa que el PEN Català ha convidat l’escriptor kenyà, Ngugi wa Thiong’o, candidat al Nobel i defensor de les llengües  minoritzades, a una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’escriptor ens diu que “el monolingüisme , sobretot l’imposat, és com el diòxid de carboni de les cultures, mentre que el multilingüisme és l’oxigen”. I diu també que, a la conferència, parlarà “dels equilibris de poder entre llengües, perquè n’hi ha unes que marginen i altres que estan marginades, que no vol dir que siguin marginals”, i que, “lluitar contra això és lluitar contra muntanyes, i em sento com aquestes formigues minúscules que carreguen un pes enorme”.

A les nostres consultes, on la sobrecàrrega assistencial esdevé una muntanya,  sovint ens sentim com les formigues que esmenta  Ngugi wa Thiong’o.  Malgrat això, l’impuls que ens neix de dins  a seguir fent la millor feina del món (“Ajudar les famílies a fer créixer llurs infants”) ens empeny a perseverar, a resistir. Josep Maria  Esquirol, a “La resistència íntima”, ens diu que “donar-se és servir als altres d’aliment, de companyia,  de tendresa o d’aixopluc”. I és especialment interessant tenir-ho ben present, això de ser aixopluc, quan les famílies ens acudeixen per primer cop amb el seu fill nascut pocs dies abans. I que arriba acollit, aixoplugat , com diu ell, en “el primer bressol que són els braços de la seva mare”. Aquestes mares, de contrades  i parles llunyanes, sovint no entenen la nostra llengua, el parlar amb què volem  comunicar-nos amb elles. És  llavors quan la nostra empatia i la nostra competència cultural  ens poden permetre començar amb bon peu una relació que volem profitosa en benefici de l’infant. 

Des de fa uns mesos hem anat recollint unes noves paraules màgiques en  un document en Word  (adjunt ,  escrit amb la pronúncia que tindria en català, i obert a ampliacions i correccions per part de tot@s vosaltres) que volen ser ser oxigen lingüístic i generadores de somriures inesperats en la cara d’aquelles mares i pares de contrades llunyanes que venen , amb cert temor, a les nostres consultes.  Gaudiu de la llum que apareixerà en els ulls d’una mare àrab que duu el seu nadó quan , després de dir-li “Bon dia i Felicitats” , hi afegiu “Sabajajer, Mabruk!”. O quan al fill d’una mare romanesa és rebut amb “Bon dia i Felicitats” i “Buna ziua, Felicitari”. O quan la mare senegalesa que parla Bambara rep de nosatres, a més del  nostre “Bon dia i Felicitats”, “Anisogóma , Iniché”.

Pot ser una manera fàcil de que la nostra minsa o extensa competència cultural  ens permeti oferir una màgic oxigen a les famílies que la Vida ens  posa al davant.  Encenguem somriures quan ens  venen a presentar allò més preuat. Felicitem-los amb la llengua que  porten al cor. Aquella  amb la que, a ells i a cadascú de nosaltres, la nostra mare ens deia “T’estimo”. 

Imatge de lesjetaime


Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 10 de maig de 2017

dimecres, 21 de desembre de 2016

Reneix!



Reneix, a cada alenada,
nova vida regalada

Cada matí el dia infanta
un Nadal per construir.
Encarar-lo a cops espanta,
quan es veu fosc el camí.

I la Vida, que s’encanta
quan veu un món nou bastir,
foragita la complanta
i ens empeny a resistir,

i ens diu, endavant, aguanta,
persisteix, sens defallir,
aixeca el cap, riu i canta,
sembra flors a l’avenir.

L’harmonia, entre els seixanta
d’un bell cor balaguerí,
ens atreu, reté i imanta
al gran goig de compartir!


Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, Nadal de 2016

dilluns, 4 de juliol de 2016

Vacances, (des)connexió i seny


Fa una setmana que el curs escolar va acabar i els nens i nenes gaudeixen de vacances. Una mica més de 90 dies de desconnexió d'horaris i de rutines. 
Ja se sap, l'estiu convida a sortir a la fresca i anar a la piscina matí i tarda. I també convida a vaguejar... Bon hàbit que molts infants refereixen dient: "m'avorreixo, què puc fer?". Molts pares (bé, bàsicament mares, que majoritariament són les encarregades de la programació de ...)  tenen pànic a aquesta frase i organitzen un munt d'activitats d'estiu per a que els nens/es no s'avorreixin ni un minut. I, au, ja tenim un calc de les activitats extraescolars del curs traslladat a les vacances d'estiu. 



Llegir, jocs de taula, cinema, passejar, conèixer altres llocs de la nostra geografia o del món, etc, són activitats que es poden fer durant tot l'any però a l'estiu sembla que hi ha més temps per a fer relaxadament. I, evidentment navegar per la xarxa, connectar-nos a Internet. I des de ben petits...
N@ns de 2-3 anys ja utilitzen els dispositius electrònics dels pares per a jugar amb aplicacions, sobretot jocs de pintar i acolorir, o veure sèries infantils dels seus canals "favorits". Un 30% dels menors de 10 anys té un telèfon mòbil; als 12 anys un 70% i als 14 anys un 83%. (dades extretes d'aquí) Bé, és el que hi ha. I és irreversible que la tecnologia cada cop s'introdueixi més aviat a la nostra vida diària, a qualsevol edat. Allò que no hauria d'ésser irreversible és que els pares i mares no prenguin el compromís de fer aquesta immersió en el món de les TICs. Que no acompanyin els fills/es en aquest aprenentatge. 
Una bona manera de fer-ho és respectant una sèrie de normes o seguint uns consells (de sentit comú) per a que el contacte amb el món virtual sigui enriquidor i faciliti la creació d'una identitat digital que ens acompanyarà la resta de la nostra vida. 
En aquest enllaç (o clicant la fotografia) trobareu unes normes bàsiques de conducta i de maneig dels ginys digitals que tenim al nostre abast. 



Que passeu unes bones vacances i si us llenceu a navegar feu-ho amb el màxim de garantia. 


Ramon Capdevila





diumenge, 1 de maig de 2016

PASQUA FLORIDA? PASQUA GRANADA?


Aquestes setmanes darreres he sentit vergonya interna de dir-me europeu. El mateix dia que es commemorava el dia Mundial de la Poesia, el dilluns 21 de març de 2016,  Europa engegà, amb un silenci mediàtic ignominiós, la deportació massiva de persones més gran després de la Segona Guerra Mundial. Que l’anestèsia social que ens envolta s’esquerdi, si més no uns instants. I que la Poesia ens hi ajudi! 

Viuran ells la Pasqua?

Ben prop, vora nostre,
fugint, suplicants
germans, sense sostre,
amb dolor en el rostre,
vetllen llurs infants.

Quan llurs ulls tristegen,
curulls d’enyorança
i perduda confiança,
i els núvols negregen
de desesperança...

Viuran ells la Pasqua
que espera Occident?

La viurem nosaltres,
germans de Ponent?

Un prec per vosaltres,

que és cant i lament!


Francesc Domingo i Salvany.
Balaguer, 30 d’abril de 2016