dissabte, 2 de gener de 2021

Un silenci que ens desperta. Tindrem, l’any 2021, la mateixa col•laboració mundial per a trobar la vacuna contra el canvi climàtic?

 

Diuen que la  mare de la música és el silenci fecundat per les notes que ompliran el pentagrama. I de vegades oblidem que, sense el silenci, tot esdevé un desgavell difícil d’entendre. Hem volgut posar tantes notes al pentagrama que no hem deixat espai per al silenci, per a la Mare que ens permet tenir vida. Llavors, ha arribat el soroll, el xivarri i el desgavell. Ja no hi ha música.

I hen arribat al Nadal amb situacions impensables ara fa tan sols un any. I ens angoixem perquè aquesta aturada en sec de fa 9 mesos, a causa d’un virus coronat, ens neguiteja i desanima. Ens ha aturat de cop, i no sabem viure en un temps en què no podem fer allò que ens semblava imprescindible, en que no podem posar les notes, que ens han fet creure que són imprescindibles, a la partitura de la nostra vida.

Aquestes festes de recolliment familiar forçat ens han ofert un Nadal i final d’any del tot atípics. I, en els darrers 9 mesos, ens hem (han) ofegat amb una infoxicació (interessada?) que ens ha menat a mesures de supervivència. A aprendre a tancar les pantalles, a pensar més endins nostre, a repensar-nos, i a descobrir altres realitats. Realitats que, de sempre, han existit i que perviuen allà, lluny del nostre egoïsta benestar. La urgència de la pandèmia per la Covid19 ens ha fet oblidar realitats prou importants per al planeta blau en què els humans fem la nostra travessa individual i particular, una travessa que és temporal i que té una incerta data de caducitat. I, com a humans, no la fem pas sols aquesta travessa, aquest temps de sojorn a la Terra comuna, la Terra Mare, la Mare Terra.

El poder, en temps calmat, en silenci, llegir reflexions que ens fan obrir els ulls ha estat un dels avantatges, i dels privilegis, d’aquestes Festes nadalenques amb poca mobilitat  a les carreteres i als aeroports. I en aquests temps de més franca incertesa (de fet ”la incertesa és sempre l’única certesa que tenim”, com deia algú)  l’escrit de presentació de l’Agenda Llatinoamericana de 2021 ha estat aclaridora. En unes ratlles il·luminadores hi llegim (1):

“En aquest temps d’incertesa podem aprendre el que aquesta crisi ens ha obligat a viure: és possible frenar i canviar la forma a la que se’ns ha condicionat a viure, en què considerem  normal allò de sempre i de la qual ens han fet creure que no es pot canviar. La idea de normalitat perduda està condicionada pel món capitalista que en el seu afany d’acumulació de riqueses econòmiques destrueix totes les formes de vida del planeta que permeten la nostra supervivència com a espècie…. Els successos obligats als quals ens ha sotmès la malaltia global ens ha demostrat que no és impossible fer un altre món possible. La natura es recupera si la manera de producción capitalista hegemònica s’atura. Per aquesta raó, la nostra Agenda 2021 llança un missatge d’esperança concret: fortalesa i coratge per crear, des d’allò quotidià, una pràctica ecològica de la vida en allò individual o col·lectiu que obligui als estats i empreses a canviar de rumb. Insistim-hi conjuntament i serà de matinada”.

I en el següent full de la Guia (1), en una Introducció fraterna que duu per nom “És tard, però és la nostra hora!”, hi insisteix de forma més vehement:

“Entrellucar el futur demana sortir de l’egoisme depredador que era la culminació de l’individualisme. Es fa imprescindible identificar el lligam de la vida humana amb la natura per descobrir que el nostre futur depèn de la solidaritat i el reconeixement joiós de la unitat del món…. La tecnologia, expressió pura de poder, va fer oblidar que som part del món i que aquesta dualitat no és més que una simple abstracció que impedeix reconèixer el nostre lloc dins de l’Univers… Som una part d’un Tot i el respecte que tenim envers nosaltres hauria d’entendre’s com a consideració del Tot sense el qual no podem viure. Afortunadament, aquestes visions existeixen i es troben presents en cultures que han après lliçons que l’arrogància occidental ha oblidat”

A tal d’exemple, una de les frases de respecte a la natura, a la Mare, en forma de ja antiga Profecia del indis Cree, nadius nordamericans, confinats en les poques terres que els queden a la Reserva, ho reflecteix en poques paraules: 

“Only after the last tree has been cut down,

only after the last river has been poisoned

only after the last fish has been caught,

only then will you find that money cannot be eaten”

 

“Solament quan el darrer arbre haurà estat tallat,

solament quan el darrer riu haurà estat enverinat,

solament quan el darrer peix haurà estat pescat,

solament llavors us assabentareu que els diners no es poden menjar”

 

Adobant encara més en aquests aspectes, Francesc Torralba, al recent article “Ètica de la interdependència” (2) ens diu que el conceptes d’allò que és llunyà i allò que és proper s’han transformat d’una manera vertiginosa amb la globalització, i que la xarxa globalitzadora ens ha vinculat amb els qui estan lluny i, a la vegada, ens ha allunyat dels qui estan a prop. Per la noció d’interdependència, en una gran xarxa que tot ho entrelliga, ningú pot estirar un nus sense arrossegar tota la xarxa. Qualsevol moviment, per petit que sigui, afecta el conjunt. Allò que hem escoltat alguna vegada de que el vol d’una papallona a les antípodes també ens afecta a nosaltres. 


“L’ètica de la interdependència exigeix abandonar la visió unilateral per transitar cap al nosaltres. Fluir de la visió autocèntrica a la mirada policèntrica”, escriu Torralba. “En un món estructuralment injust en el qual una petita minoria, cada vegada més diminuta, concentra el gran capital, i una gran majoria, cada cop més ampla, pateix tot tipus de mancances, és impossible que hi hagi pau. … Si tota crisi és una oportunitat per aprendre, la noció d’interdependència no pot ser oblidada. La bona notícia de la vacuna no pot ser un pretext per perdre de vista aquest coneixement. Haurem de mantenir les restriccions fins assolir la tan desitjada immunitat de ramat. I un cop assolida, caldrà treballar a fons per despertar la consciència ecològica a fi d’evitar una crisi de proporcions més grans i, tal vegada, irreversibles”

Durant aquest darrer 2020 la pandèmia pel Covid 19 s’ha emportat companys de camí, familiars i amics, de molts de nosaltres i de munió de famílies. D’altres han mort per altres circumstàncies ben inesperades i difícils d’entomar. I també ens han deixat, en aquest any passat,  persones que han estat referents. Referents en la defensa del silenci,  d’una Terra Mare més justa i, també, en defensa de les minories explotades, que no reben massa atenció en els nostres mitjans de comunicació. Un d’ells, l’admirat Pere Casaldàliga, cofundador de l’Agenda Llatinoamericana ara ja fa 29 anys, va anotar a l’Agenda del 2020 (3), la darrera que va poder llegir, unes Veritats profètiques que val la pena rellegir. Quines són aquestes 10 veritats que ens ha deixat? Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

  1. Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.
  2. El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d’un principi o deixar d’assumir una responsabilitat.
  3. Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el  món.
  4. En aquest món no hi ha ningú inútil.
  5. Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè sóc més.
  6. Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.
  7. Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l’exportació d’armes.
  8. La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l’alliberament .
  9. Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.
  10. És molt més important tenir l’última sensibilitat que l’última paraula.

Pere Casaldàliga ens ha llegat munió de llibres i publicacions, certament. I ens ha ofert allò que d’ell més ens captiva: el seu exemple de fidelitat a les causes que el feien viure. La primera cita del seu llibre Reflexions des del compromís (4) és del tot diàfana: "Les meves causes valen més que la meva vida". És ben bé allò de que “El missatge és el missatger sencer”. Un missatge que sovint trasmetia amb versos plens de contingut, en els què, a més, ens encoratja a reconèixer que, ara, és la nostra hora per a fer possible la gran causa del silenci, de la Terra Mare, (5)


La nostra hora

És tard,

però és la nostra hora.

És tard,

però és tot el temps

que tenim a l’abast

per fer el futur.

És tard,

però és matinada,

si insistim encara.

Gràcies, Pere Casaldàliga, per esperonar-nos a insistir encara per a que aquest 2021 sigui albada i matinada! Tant de bo sapiguem obrir el dia i no ens manqui ni la convicció ni la coherència, amb el teu exemple com a referència.

 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 1 de gener de 2021

 

 

1. Agenda Llatinoamericana Mundial 2021. 30 anys al servei de les Grans Causes. Retorn o no retorn. És tard, però és la nostra hora. Edició en català de la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona.  www.llatinoamericana.org . pp 8-11.

2. Francesc Torralba. Ètica de la interdependència. Tribuna. El Punt AVUI, diumenge, 27 de desembre de 2020, p 32.

3. Casaldàliga, Pere.  Veritats profètiques. Agenda Llatinoamericana Mundial 2020. Tsunami 4.0 a la vista. La revolució digital que ve. Edició en català de la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona.  www.llatinoamericana.org . p 249.

4. Casaldàliga, Pere.  Reflexions des del compromís. Angle Editorial. 2017.

5. Casaldàliga, Pere. La nostra hora. A Lacta Mama. Ed Claret, Associació Tapís, Casal Claret. Barcelona 2020

divendres, 20 de novembre de 2020

El Senyal d’ajuda, dir molt sense un sol mot! La millor espelma d’aniversari en el Dia Internacional dels Drets dels Infants i els Adolescents. Aprenem-lo! Reconeguem-lo! Difonem-lo!

 

L’Associació Catalana per la Infància Maltractada engega, aquesta setmana, la Campanya contra el Maltractament Infantil i Adolescent, coincidint amb que el divendres, 20 de novembre, es commemora l’aniversari de la Declaració dels Drets dels Infants i Adolescents.




L’objectiu de la campanya, que llença amb motiu del Dia Internacional dels Drets dels Infants i Adolescentes, és promoure l’ús d’un #SeñalDeAyuda o #SignalForHelp per a la denúncia del maltractament infantil i adolescent, que no deixa empremta per tal de protegir als menors.

El #SeñalDeAyuda va ser introduït per primera vegada per la Canadian Women's Foundation com una acció per combatre l'augment de casos de violència domèstica cap a les dones davant les mesures de confinament. Una iniciativa que va rebre grans resultats i que ara volem adoptar perquè els menors que pateixin violència a casa també puguin demanar ajuda. 




Us recomano visionar la campanya original de la Canadian Women’s Foundation (amb uns vídeos curts que són ben aclaridors) i també l’específica per a casa nostra, impulsada per l’Associació Catalana per la Infància Maltractada - ACIM.

La millor manera de commemorar l’aniversari de la Declaració dels Drets dels Infants és la de seguir fent camí fent ús dels recursos a l’abast que s’han demostrat efectius en altres contrades, i que ens cal saber aprofitar. Serà la millor manera de celebrar la nostra feina d’ajudar els infants i les famílies a fer créixer llurs infants, en el dia que com a societat varem signar uns Drets que, massa sovint, no són prou respectats.

Per a fer-los costat, tant a les víctimes adultes víctimes de la violència com, en el nostre cas, els infants i els adolescents, ens cal conèixer aquest nou recurs, reconèixer-lo com a professionals de la xarxa d’ajuda, i difondre’l per tal que aquells que no poden parlar amb la veu ens diguin molt amb un sol gest prou clar.

Per donar visibilitat al problema i donar a conèixer el senyal d'ajuda, des d’ACIM llançarem el proper 20 de novembre un repte a TikTok #SignalForHelpChallenge. Serà un ball reivindicatiu en el qual, seguint una coreografia feta precisament a força de gestos, es donarà a conèixer el gest del senyal d'ajuda, a més d'alertar sobre el problema.

Us resumeixo en unes preguntes alguns dels dubtes que es poden presentar (ho trobareu al web d’ACIM 


“¿El senyal d'ajuda té algun significat en el llenguatge de signes?

El senyal d'ajuda no fa referència ni a paraules, ni lletres o idees en el llenguatge de signes. Està pensat per a ser realitzat amb el moviment d'una sola mà perquè sigui més senzill usar-lo durant una trucada de vídeo per demanar ajuda.

Quin és l'origen del senyal?

El senyal es va introduir per primera vegada al Canadà per Canadian Women's Foundation i es va crear com una acció per combatre l'augment de casos de violència domèstica cap a dones arran de les mesures de autoaïllament. És un senyal universal per a tota persona en risc de violència a la llar perquè pugui demanar ajuda sense ser escoltat ni deixar rastre digital.

Si sóc menor i m'enfado amb els meus pares, puc fer ús del senyal?

No. Estar confinat implica passar moltes hores en família i és normal que en ocasions sorgeixin conflictes entre els membres. Conviure tantes hores no és fàcil i poden sorgir moments de tensió entre pares, cuidadors i fills, però aquestes tensions o disgustos al cap d'unes hores es passen. El senyal d'ajuda està dissenyat per ser usat per un menor si se sent en perill al seu habitatge o si continuadament està trist perquè rep maltractaments per part d'algun adult que el fan sentir malament i espantat.

Què es considera maltractament?

El maltractament infantil i juvenil es defineix com qualsevol acció o omissió, intencional, que genera un dany físic o psíquic a un menor per part dels seus cuidadors. Inclou: maltractament físic, negligència, abús sexual, maltractament psicològic, corrupció o la síndrome Munchausen.

Si poso un vídeo a TikTok o en una altra xarxa social fent el senyal vol dir que estic demanant ajuda?

No. El senyal d'ajuda ha de ser utilitzat sempre en directe. En una trucada de vídeo o en persona. Si publiques un vídeo a TikTok o en una altra xarxa social, únicament estaràs contribuint a que més persones coneguin que existeix aquest recurs per demanar ajuda i, alhora, visibilitzant un fenomen que lamentablement hi ha silenciosament en la nostra societat.”

Endinseu-vos en aquesta engrescadora proposta i celebrem, activament, totes i tots, aquesta commemoració amb un pas més en benefici dels infants i adolescents!! Feliç aniversari!!


Francesc Domingo Salvany

ACIM Ponent, 20 de novembre de 2020

divendres, 23 d’octubre de 2020

L’omnipresent virus coronat, el conte de la llebre i la tortuga, el Rovelló i la sàvia lliçó de la humilitat.

 

Fa pocs dies va fer-se a Balaguer, després de dos ajornaments, la Fira del Encontats.  AIxò sí,  adaptada a la nova “normalitat” dels espectacles de carrer, amb distància social i mascareta pel nostre company de camí, el virus coronat. Com un dels actes,  es va fer a la Plaça del Mercadal  la representació del conte de la llebre  (fatxenda i menystenidora ) i la tortuga (callada i lenta, però constant).  El coneixeu, oi?.  Els animadors del conte varen fer maniobrar les gegants llebre i tortuga en una animada cursa per la plaça que, a diferència del final clàssic, va fer arribar a la vegada, a la meta, les dues protagonistes.

 

 

El dia 19 d’octubre vaig llegir a Vilaweb, un article que em feu pensar en aquella representació del conte. Un article clarificador enmig de tanta infoxicació interessada. El signaven dues persones desconegudes per a mi: Maru Mormina, investigadora sènior i assessora en ètica global a la Universitat d’Oxford,  i Ifeanyi M Nsofor, senior atlantic fellow en Equitat de Salut a la George Washington University. El títol de l’article? Com és que l’Àfrica controla millor la pandèmia que no Europa? Què ens poden ensenyar? Amb un subtítol ja aclaridor: Quan es tracta de gestionar les malalties infeccioses, els països africans i asiàtics mostren que l'experiència és el millor mestre.

Transcriuria complet l’extens text de l’article atès que ben poca palla hi ha. Us recomano cercar-lo i llegir-lo complet. Més que un resum, us passo la transcrició literal d’ alguns fragments  imperdibles.

 

“Nou mesos després de la pandèmia, Europa continua essent una de les regions més afectades per la covid-19. Deu dels vint països amb el nombre més gran de morts per milió de persones són europeus. Els altres deu són a Amèrica. Això inclou els Estats Units, que tenen el nombre més gran de casos i morts confirmats del món. La major part de l’Àfrica i l’Àsia, per contra, sembla que encara se salva. Dels països amb morts relacionades amb la covid-19, els deu amb el nombre més petit de morts per milió es troben en aquestes dues parts de món. Però l’èxit de la gestió de la pandèmia a gran part del món en desenvolupament continua sense ser reconegut.

És evident que alguns països en desenvolupament han millorat la situació en respondre abans i amb més força contra la covid-19. Molts tenen el llegat de SARS, MERS i Ebola a la seva memòria institucional. A mesura que els països industrialitzats han lluitat contra la malaltia, gran part del món en desenvolupament ha mostrat silenciosament notables nivells de preparació i creativitat durant la pandèmia. No obstant això, el món desenvolupat para poca atenció a què fan i a com se’n surten.

Hi ha una aparent manca de voluntat d’aprendre dels països en desenvolupament, un punt cec que no reconeix que ‘els seus’ coneixements locals poden ser igualment rellevants per als ‘nostres’ problemes del món desenvolupat. Hi ha molt per a aprendre dels països en desenvolupament quant a lideratge, preparació i innovació. 

Per als estats africans, la covid-19 no és un problema singular. Es gestiona a més a més de la febre de Lassa, la febre groga, el còlera, el xarampió i moltes més malalties. I aquesta experiència fa que aquests països estiguin més alerta i disposats a desplegar els seus escassos recursos per aturar els brots abans no es generalitzin. La seva consigna podria resumir-se així: actuar amb decisió, actuar junts i actuar ara. Quan els recursos són limitats, la contenció i la prevenció són les millors estratègies.

Els dirigents africans també han demostrat un fort desig de col·laborar a la lluita contra el virus, una actitud hereva del brot d’Ebola a l’Àfrica occidental de 2013-2016. Aquella epidèmia va posar en relleu que les malalties infeccioses no respecten fronteres i va portar la Unió Africana a crear els Centres d’Àfrica per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC). La Unió Africana ha establert una plataforma continental per a l’adquisició de subministraments mèdics i de laboratori: la Plataforma de Subministraments Mèdics per a l’Àfrica (AMSP). i ha fet arribar treballadors de salut pública del Cos de Voluntaris de Salut d’Àfrica a tot el continent per lluitar contra la pandèmia, tot aplicant els coneixements adquirits en la lluita contra l’Ebola.

El Vietnam també ha demostrat que un bon lideratge implica actuar sobre la base de les lliçons del passat. El brot de SARS del 2003 va propiciar una forta inversió en infraestructura sanitària. A l’Uruguai, amb el percentatge més alt de gent més gran de seixanta-cinc anys de l’Amèrica de Sud, i una frontera terrestre difícil de controlar amb el Brasil, ha aconseguit de frenar el brot sense imposar el blocatge. Els exemples anteriors mostren que un bon lideratge –actuant ara, actuant amb decisió i actuant junts– pot contribuir en gran manera a compensar la relativa manca de recursos dels països. Fer més amb menys. Es diu que la necessitat és la mare de tots els invents –on els diners són escassos, l’enginy abunda. Això ha estat tan cert durant la pandèmia com en qualsevol altre moment, i és una altra lliçó que el món desenvolupat faria bé de considerar. Al principi de la pandèmia, el Senegal va començar a desenvolupar una prova de la covid-19 de deu minuts de durada que costa menys d’un dòlar i que no necessita un equip de laboratori sofisticat.

La pandèmia ha demostrat per què necessitem la solidaritat mundial. La globalització ha fet que els països siguin interdependents, no tan sols econòmicament sinó també biològicament. No obstant això, aquests últims mesos han prevalgut les posicions aïllacionistes. Aquestes estratègies a escala comunitària van ser defensades per experts del món desenvolupat. No obstant això, tot i la clara necessitat actual, els enfocaments de baix cost provats i comprovats com aquest continuen essent poc utilitzats als països d’alts ingressos. S’han desestimat en favor de les solucions d’alta tecnologia, que fins ara no han demostrat ser més eficaces.El problema és la persistència d’un discurs omnipresent a la salut mundial que presenta els països industrialitzats com a ‘avançats’ en comparació amb el món en desenvolupament ‘endarrerit’ o ‘pobre’. Un començament saludable seria que els països desenvolupats es desfessin de la seva mentalitat de ‘derrotar el món’, conreessin la humilitat de comprometre’s amb països als quals normalment no miren, i n’aprenguessin.”

 


Tant de bo també aquest conte del virus coronat s’acabi aviat, arribant, com la llebre i la tortuga al Mercadal de Balaguer, feliçment a bon destí els uns i els altres, Que el món fatxenda i menystenidor en que la vida ens ha fet nèixer, i el conjunt de països menys afavorits econòmicament però savis i mantenidors de valors que ehem perdut, puguem trobar la manera de sortir-nos-en. De manera que el seu pas coronat hagi estat reequilibrador de desigualtats en la economia i en els valors. I que haguem après la lliçó de que nosaltres necessitem el món i la natura, i que la natura no ens necessita a nosaltres. Potser més aviat li fem nosa i dany. I el nostre confinament ha estat un venturós alleujament i un respir per a ella.

 I parlant de contes i històries, ara ve del tot a tomb  aquell relat que anteriors escrits ja us vaig compartir. 


Ubuntu - Un antropòleg va proposar un joc als nens d'una tribu africana. Va posar una cistella plena de fruites a prop d'un arbre i va dir als nens que aquell que arribés primer guanyaria totes les fruites. Quan va donar el senyal de córrer, tots els nens es van donar les mans i van córrer junts. Després es van asseure junts a gaudir del premi. Quan ell els va preguntar per què havien corregut així , si un sol podia guanyar totes les fruites, li van respondre : Ubuntu, com un de nosaltres podria estar feliç si tots els altres estan tristos? Ubuntu , en la cultura Xhosa significa : " Jo sóc perquè nosaltres som. "

Ah, sí!  M’oblidava del Rovelló!  A Balaguer, el diumenge dels Encontats es va fer un petit homenatge a un dels nostres emblemàtics  escriptors , ara balaguerí enamorat de la ciutat: Josep Vallverdú. I la ciutat va voler fer-li un petit regal, a ell i als amants d’un dels seus contes estrella: la del gosset Rovelló. Si veniu a Balaguer, podeu veure al petit Rovelló a la Plaça del Pou, en un racó ara ben deliciós. Us  el presento!

 


Companyes i companys de la Pediatria ponentina: que per molts anys, també nosaltres, sapiguem actuar amb decisió, sapiguem actuar junts i sapiguem actuar quan calgui en benefici dels infants i les famílies de Ponent!

 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 23 octubre de 2020

dijous, 10 de setembre de 2020

TEORIES CONSPIRANOIQUES I NEGACIONISTES EN L'ERA DE LA COVID19. UNES REFLEXIONS SOBRE COM FER-HI FRONT

 

Vivim en una societat profundament depenent de la ciència i la tecnologia i de la que ningú en sap res. Això constitueix una fòrmula segura pel desastre.

Carl Sagan.

Veritat és allò que m'interessa que sigui veritat.

Joan García del Muro Solans. 


El model racionalista i empíric il·lustrat ha entrat en crisi i amb ell el model científic. Podríem dir que la ciència com a dogma ha mort. Amb la teoria falsacionista de Karl Popper hem hagut d'entendre que no hi ha certeses absolutes i que cal acceptar un sistema científic que avança a partir de l'escepticisme i dels dubtes. Popper reivindica la possibilitat que noves troballes puguin refutar idees prèviament considerades com a veritats absolutes i considera que quan això passa i és acceptat per la comunitat científica el que es produeix és un canvi de paradigma. Per tant, ja no es pot continuar sacralitzant la ciència com a base ineludible i fiable sobre la que es substenten decisions de tots tipus; cal que tots acceptem les seves limitacions i ens acostumem a viure en una incertesa permanent. 


En l'era Postmoderna les grans veritats sobre el món no expressen objectivitats de cap tipus, sinó només opcions subjectives i preferències emocionals. El propi subjecte és qui defineix els fets en funció de la seva pròpia visió del món, aquesta és la seva veritat. Dins d'aquest discurs postmodern, la confluència d'una colla de factors ha culminat en un adéu a la veritat i ha conduït al que hem anomenat Postveritat. Aquests factors són: el desprestigi del pensament racional, el relativisme radical, l'emotivisme i el pragmatisme; es qüestiona la raó, hi ha una exaltació de les emocions i de la irracionalitat, una devaluació dels fets a favor de les interpretacions i una definició de veritat en funció de l'interès de cadascú. 


En aquest context, comparades amb el pes de les emocions, els fets (o les dades científiques) són irrellevants. No hi ha veritat o mentida, simplement es defensa el que un sent. Experts i científics esdevenen irrellevants; de fet, "la gent està farta d'experts", només "cal escoltar les emocions"(1). Els fets i les dades objectives deixen de tenir importància. A partir d'ara, la veritat ja no és fruit d'una recerca sinó que és el resultat d'una creació que té com objectiu convèncer apel·lant a les emocions.


La Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans de la UNESCO (2005), en el seu article 15, recull: "Els beneficis resultants de tota investigació científica i les seves aplicacions s'haurien de compartir amb el conjunt de la societat"(2); per tant, tots els que ens dediquem d'una manera u altra a la ciència, tenim la resposabilitat social de transferir el coneixement més enllà de l'àmbit estrictament acadèmic. El no fer-ho no suposa només desatendre una responsabilitat, sinó que, a més, posa en perill els avenços aconseguits. Si tenim en compte que el coneixement rigorós està en crisi i que vivim en una societat hiperconnectada, la circulació de notícies falses s'accelera soscavant-se encara més la ja denostada base racional i científica de la societat.

En el camp de la salut visualitzem cada cop amb major freqüència el significat de la postveritat en la ciència: emoció i creença front evidències. Són exemples prou significatius i amb greus repercusions en l'àmbit de Salut Pública els moviments antivacunes, les recomancions de remeis alternatius a la medicina basada en l'evidència i, tal i com assenyala Enrique J. de la Rosa, els virus emergents. 


L'actual pandèmia per la COVID19 demostra com, en un moment d'incertesa i de por, proliferen les teories conspiranoiques i la desinformació amb una velocitat de propagació similar a la que té el propi virus. De fet, Adrian Bardon, autor de "The Truth About Denial", afirma que el negacionisme és una "resposta instintiva front amenaces a la identitat, especialment quan el que s'amenaça és l'estatus social o econòmic. I no és quelcom patològic. És un comportament humà normal"(3). Les persones són molt hàbils a l'hora de negar l'evidència o l'opinió dels experts a favor de les creences que els hi resulten més convenients, i, tot i poder semblar paradoxal, les persones amb més formació són les millors a l'hora de racionalitzar les seves creences.

Arreu del món hi ha grups ben organitzats, adeptes a les teories pseudocientífiques, amb experiència i amb tècniques eficaces per a propagar unes teories que van adreçades a la població més vulnerable i per tant més receptiva. Ara bé, quí hi ha darrera d'aquests grups? Són molt interessants les aportacions que l'informàtic Marcelino Madrigal fa al respecte en el seu blog (4) on descriu que la propagació de les teories de la conspiració, les campanyes de desprestigi i atac als governs, als científics i a les institucions sanitàries a costa del coronavirus s'està donant a nivell mudial i són alentades per una barreja de grups supremacistes, antisistema, d'ultradreta, seguidors de pseudociències i moviments alternatius. Les interpretacions de la pandèmia d'aquests grups s'han retroalimentat mitjançant les xarxes socials, sovint 
aprofitant "missatges de polítics controvertits, d'actors, cantants o influencers". La desconfiança cap als polítics i les institucions per la gestió de la crisis sanitària ha facilitat l'acceleració i la transversalitat de tots aquests corrents.