dilluns 20 de maig de 2013

Fent història!


"La vida ha de ser viscuda mirant endavant, però sols pot ser entesa mirant endarrere" 
(Kierkegaard)

Un bon exemple d'aquesta afirmació el podem trobar en un recull de vivències que acaba de "publicar" (directament a la xarxa!) el nostre benvolgut  Dr. Anton R. Gomà Brufau. 



Es tracta d'un llibre en el que el Dr. Gomà ha abocat tots els seus records sobre la Pediatria Hospitalària (en majúscules) que han viscut les Terres de Ponent. 
Un cop més el "jefe" ha demostrat la seva passió per la Pediatria. 30 anys de servei per a  la Salut Pediàtrica de Lleida. Com ell mateix diu en la presentació: 

"La història escrita vol ser l’explicació d’uns fets en el devenir d’un servei hospitalari amb unes característiques pròpies. També vol ser una defensa de la Pediatria, i, per tant, del nen, dintre de les institucions sanitàries generals; vol ser també un recordatori de situacions que poden servir d’experiència pel futur i vol ser un document que expressi el dia a dia i l’any rere any del treball mèdic d’una especialitat hospitalària". 



(Clic a la imatge per a descarregar el llibre)

Des de Pediatresdeponent volem agrair i felicitar al Dr. Gomà per la seva iniciativa a l'hora d'escriure aquestes "memòries". Amb el nostre projecte (facilitar la comunicació entre tots els/les professionals interessats en la pediatria) pretenem donar continuïtat a la tasca de millorar dia a dia l'atenció pediàtrica en el sentit més ampli dels termes. 

pediatresdeponent

dijous 2 de maig de 2013

Més preguntes que respostes...



Quan vaig acabar el MIR l’any 85, tenia clar que volia ser pediatra d’atenció primària. S’havia aprovat  la llei general de sanitat i començaven a aparèixer els  primers centres de salut. Em vaig preparar a consciència les oposicions mentre treballava en un ambulatori dels antics i l’any 86 vaig estrenar el Centre de Salut Coll d’en Rabassa a Palma de Mallorca. Recordo que a la inauguració va venir el que llavors era el Ministre de Sanitat, Ernest Lluch i que, després dels discursos amb les autoritats i el públic, va demanar de reunir-se en privat amb els professionals sanitaris i entre d’altres coses ens va dir textualment: “jo he complit amb la meva feina de fer una llei que garanteixi l’accés a la salut per a tothom, ara sou vosaltres els que podeu fer que aquesta llei es converteixi en una realitat”. M’ho vaig creure i he seguit creient, fins a dia d’avui, que els serveis funcionen si els professionals ens impliquem. D’això han passat uns quants anys i el món ha donat moltes voltes. Pot ser perquè els anys donen una mica de perspectiva i et fan tornar més escèptica em pregunto si el que fem té valor real en la millora de la salut dels infants o per contra només alimentem la roda de la medicalització de la seva vida i hi ha altres maneres més efectives de fer-ho.

En els darrers  35 anys  hem assistit  a una  millora evident de la salut infantil. Sens dubte la universalització de l’assistència, l’atenció a l’embaràs i el part i els protocols del nen sa amb  unes taxes de vacunació molt elevades han contribuït a  aquesta millora, però també en aquests anys en la nostra societat va augmentar la renda per càpita, l’accés a l’educació universal i les cobertures socials que són determinants de salut clarament definits. Quanta de la nostra millora en salut és deguda a cada una d’aquestes causes? Segons la bibliografia el sistema sanitari influeix amb menor mesura que els determinants socials de  salut, si es garanteix  l’accessibilitat al mateix.

(Edith Schaar; col·lecció privada)

Actualment estem immersos en una forta crisi econòmica i política que es tradueix en una dificultat de marcar fites i horitzons en els serveis i que fa que dins les institucions només es faci possibilisme econòmic en lloc de planificació i priorització. Com a pediatres ens hem de replantejar si seguir fent només tasca assistencial com fins ara, ignorant  la realitat social, o per contra utilitzar la nostra força com a col·lectiu respectat per tal d’influir en les polítiques que afecten als infants?

Posaré alguns exemples:
  1. Està clar que potenciar la lactància materna exclusiva  fins als 6 mesos és una política de promoció de la salut infantil. Què està fent l’Agència de Salut Pública al respecte? Què es fa per a promocionar-la des de tots els serveis públics? Per què ningú es replanteja la durada de la baixa maternal? Han de ser només les llevadores, ginecòlegs i pediatres qui parlin de lactància en les consultes?
  2. L’obesitat infantil és un problema de salut creixent malgrat que tots els pediatres i infermeres de pediatria tenim incorporat el consell de salut sobre alimentació i activitat física a la nostra praxi en consulta dins el Protocol del Nen Sa. Es aquesta una manera correcta d’enfrontar el problema de l’obesitat? Pels resultats obtinguts sembla ser que no. Per estudis realitzats en altres indrets sembla que la regulació del tamany dels envasos d’aliments hipercalòrics i del contingut de les màquines expenedores d’aliments en escoles i instituts ha condicionat un petit descens en les taxes d’obesitat. Quines han de ser les polítiques de prevenció de l’obesitat? Polítiques municipals de reducció del transit rodat i d’increment d’espais públics segurs que possibilitin l’activitat física dels nens al carrer? Polítiques de regulació del contingut i la publicitat dels aliments infantils?
  3. La salut infantil en general però sobretot la mental està condicionada per les dificultats socioeconòmiques familiars. Quin ha de ser el nostre paper quan observem aquestes situacions i des dels serveis socials no es pot donar sortida a cap ajuda, derivem els nens als psiquiatres infantils per acabar tractant-los amb fàrmacs o intentem, alçant la nostra veu en la comunitat, que cap família amb nens resti sense tenir cobertes les necessitats bàsiques?
Si reviso la meva praxi quotidiana observo famílies amb les necessitats bàsiques cobertes, hàbits saludables, estil educatiu adient i bon suport emocional a les que crec que com a pediatra aporto molt poc, perquè realment no tenen necessitats fora de l’atenció a la patologia orgànica, que per fortuna es poca. Per contra també atenc famílies amb moltes necessitats sense cobrir i amb alts graus d’estrès, on es detecten mancances afectives i educatives molt importants i que generen una forta sensació d’impotència perquè des de els serveis sanitaris no podem modificar cap d’aquestes circumstàncies que envolten als nens.

No estic qüestionant el Servei Nacional de Salut, ni la cobertura universal, ni l’equitat, pilars bàsics per a una bona atenció sanitària, a qui li cal. El que em ronda el cap es:
Es més útil invertir en protecció social i en salut comunitària amb politiques actives que ajudin a millorar la vida de les persones, en lloc de seguir pensant que el sistema sanitari és la solució de tots els problemes de salut? Com sempre, més preguntes que respostes...

Alícia Aguiló Regla
Pediatra

dimarts 30 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (7)

Què us sembla aquesta il·lustració?

(pàgina 33 del llibre

En aquest cas no podem dir que hi hagi cap incorrecció. Però sí que trobem a faltar il·lustracions que facin referència al fet de dormir a braços de la mare/pare o a fer co-llit. Recordem la importància del contacte precoç pell amb pell des del moment del naixement i el mètode cangur, pràctiques que podríem englobar sota el concepte de criança més respectuosa.  

Enllaços útils:


I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!


pediatresdeponent

dijous 25 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (6)

Una imatge més del llibre:

(pàgina 27 del llibre)
(Hem d'utilitzar bé els porta-nadons i hem de posar-nos el casc)

Clarament hi ha 2 "consells" en el dibuix que no hauríem de seguir. El noi que va en patinet no porta casc i ja comentem en una altra entrada del bloc que això no és correcte. Recordeu que és recomanable utilitzar el casc sempre que anem amb bicileta, patinet, patins, etc. La segona incorrecció del dibuix és la manera en que la "Núria" es passejada per la seva mare. La posició a la motxilla no ha d'ésser mirant endavant. La lactant hauria d'anar col·locada de cara a la seva mare. És molt millor en quant a seguretat de la nena. Tal com se'ns mostra al dibuix no afavorim una posició "fisiològica": les cuixes estan estirades i el pes recau sobre els genitals, l'esquena està totalment recta, en cas de col·lisió les parts més exposades de la nena són la cara, pit i abdomen. La nena no té la referència visual de la seva mare. El cap bascula endavant i no es pot recolzar sobre el pit de la mare. 

Enllaços útils: 
I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!


pediatresdeponent

dimarts 23 d’abril de 2013

“Qui vol fer una cosa, troba una raó. Qui no la vol fer, troba una excusa”


Fa uns mesos, ja gairebé un any, en aquest mateix blog (M’agradaria ser un humanista islandès...) escrivíem: “La majoria de nosaltres fem la viu-viu en el dia a dia  i procurem no perdre aquella petita part de benestar que, amb esforç, hem assolit. “Mentre no em toqui a mi”, ens diem en veu baixa. Hiperespecialització i fragmentació en benefici del divideix i venceràs. Un divideix i venceràs que està essent aplicat de forma clara i programada des de fa temps. I nosaltres anem fent. Ens esforcem i treballem al màxim per no baixar el nostre suat benestar. I  no ens adonem  del nostre autisme i, a la vegada, del nostre complex de ramat aquiescent i atemorit. No ens adonem que al rei i a la seva cort els manté el poble...... Com més tard ens adonem (diuen els que en saben) més malament ho passarem i ho passaran els que venen darrera nostre”.

La situació social i política no ha  pas millorat, en els mesos posteriors a aquell escrit,  i la sensació que el corró econòmic i polític dirigent és abassegador ens aclapara. I, davant d’això, podem pensar que les coses ens arriben són immodificables i que, o bé el que ens cal d’acceptar son la resignació i el desencís progressiu, o bé fer manifestacions públiques i sorolloses que, ràpidament, són estigmatitzades de terroristes per part dels mitjans de comunicació, lligats massa sovint a les estructures de poder a les que serveix i a les línies d’informació i d’agència filtrades “des de dalt”. La Vida tanca,de vegades, una porta... però, sortosament, llavors, obre una finestra (per petita que ens sembli).

Gandhi deia: “no temo la dolenteria dels dolents; allò que m’esglaia és la indiferència dels bons”. I altres il·lustres conciutadans nostres, que han sabut servar els mots en temps també difícils, ens ho diuen d’aquella manera que solament la poesia  sap condensar:

EL MEU POBLE I JO
– Salvador Espriu (1913 - 1985)
 A la memòria de Pompeu Fabra,  Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.


En el centenari del naixement de Salvador Espriu  és bo conèixer que hi ha qui, compromès i coherent, desvetlla inquietuds i proposa models polítics i socials diferents, nascuts des de baix, que demanen que tots hi puguem dir la nostra. I que parteix de punts com ara aquests:
  • No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector  públic.
  • Defensa d’una banca pública i ètica
  • Salaris i pensions dignes i repartiment del trebal. 
  • Democràcia participativa amb eliminació dels privilegis dels polítics i lluita contra la corrupció. 
  •  Habitatge digne, no als desnonaments i dació en pagament. 
  • Solidaritat internacional. Per una Catalunya sense exèrcit. 
  • ...



No es tracta d’un altre partit polític sinó d’”una iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu”.  Jo n’he trobat més informació a www.procesconstituent.cat . I cal reconèixer l’empenta de qui és capaç d’encapçalar i encarar una empresa com aquesta, encara que no se’n comparteixi tot l’ideari. I em ve al cap aquella dita que afirma: “potser jo discrepi o sigui contrari a les teves idees, però donaria la meva vida per defensar el teu dret a expressar-les”. I és justament això el que aquest nostre blog de Pediatres de Ponent em permet. Diuen que la llum d’una espelma és una albada dins la fosca, i que hi ha dues maneres d’augmentar-la, la llum que fa: amb noves espelmes, o bé, essent-ne mirall i difusor.  I és amb aquesta segona versió que m’he sentit empès a escriure aquestes ratlles. 

Fem la feina ”amb il·lusió”, clouen cada programa els de “Polònia”. Com comentàvem en un article anterior (Pediatria Catalana 2002;62:73-80), en cercar el diccionari il·lusió trobem: “alegria, entusiasme que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable”. Ja ens va bé, doncs, aquesta il·lusió, per assegurar la fermesa que li demanem, per exemple,  a la nostra xarxa pediàtrica de suport a les famílies de Ponent davant de la proposta d’una agradable missió, la de millorar l’atenció als nostres petits. Però compte que il·lusió també és, diu el diccionari, “error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença”, i no és aquesta il·lusió la que volem en els nostres conciutadans i en les companyes i companys de camí. Ens cal gent il·lusionada, no gent il·lusa. I no vull pas amagar les dificultats . No vull ser un il·lús somiatruites. Però tampoc vull deixar de posar el meu gra de sorra, i ser mirall  que difongui la llum  de la gent que, amb il·lusió de la bona, planteja possibilitats engrescadores, per ajudar a conèixer les possibilitat que com a persones tenim en aquest racó de món que tenim la sort de compartir, i en aquest país que entre tots hem de rebastir. Encara que per alguns sembli una utopia l’objectiu que hom pretén. És amb constància i convenciment, i també amb confiança, que les empreses tiren endavant.


(fotograma extret de l'anunci "Woll-Damm, Sant Jordi Doble o Res")

I això és el que ha fet possible, per exemple, que la Pediatria a Ponent estigui ara als  nivells que està. I me’n felicito pels qui van saber ser constants en els anys difícils de la travessa pel desert. D’uns anys ençà, i malgrat la caiguda del model social i econòmic del país, aquest nostre Ponent està essent empeltat per una saba pediàtrica nova i jove que il·lusiona de valent.  I la millora dels coneixements, de les capacitats i de les actituds de les pediatres que ens empenyen a millorar ha estat un regal que encoratja i ajuda a fer front a les adversitats que se’ns presenten. I és responsabilitat també nostra fer tot el possible, i cercar estratègies i disponibilitats, per assegurar que la saviesa humana i professional que amb  elles hem sabut compartir durant llurs anys de formació en la residència romangui per molts anys entre nosaltres, en benefici dels infants i les famílies que elles coneixen tan bé. Com sentíem dir fa uns dies: abans que pediatres som persones i conciutadans d’una  terra i una gent en aquest present, aquest regal, que tenim la sort de viure. I és un goig formar part d’un col·lectiu professional, el dels Pediatres de Ponent,  que té com a fita exercir el millor possible dels treballs, en la terra que estimem: “No hi ha feina més lloable i digna en aquest món que tenir cura dels infants “, ens deia Robert Debré.

Que per molts anys ho puguem seguir fent tots plegats! Que tinguem una bona Diada de Sant Jordi 2013!


Francesc Domingo i Salvany. 
Balaguer, 20 d’abril de 2013