divendres, 23 d’octubre de 2020

L’omnipresent virus coronat, el conte de la llebre i la tortuga, el Rovelló i la sàvia lliçó de la humilitat.

 

Fa pocs dies va fer-se a Balaguer, després de dos ajornaments, la Fira del Encontats.  AIxò sí,  adaptada a la nova “normalitat” dels espectacles de carrer, amb distància social i mascareta pel nostre company de camí, el virus coronat. Com un dels actes,  es va fer a la Plaça del Mercadal  la representació del conte de la llebre  (fatxenda i menystenidora ) i la tortuga (callada i lenta, però constant).  El coneixeu, oi?.  Els animadors del conte varen fer maniobrar les gegants llebre i tortuga en una animada cursa per la plaça que, a diferència del final clàssic, va fer arribar a la vegada, a la meta, les dues protagonistes.

 

 

El dia 19 d’octubre vaig llegir a Vilaweb, un article que em feu pensar en aquella representació del conte. Un article clarificador enmig de tanta infoxicació interessada. El signaven dues persones desconegudes per a mi: Maru Mormina, investigadora sènior i assessora en ètica global a la Universitat d’Oxford,  i Ifeanyi M Nsofor, senior atlantic fellow en Equitat de Salut a la George Washington University. El títol de l’article? Com és que l’Àfrica controla millor la pandèmia que no Europa? Què ens poden ensenyar? Amb un subtítol ja aclaridor: Quan es tracta de gestionar les malalties infeccioses, els països africans i asiàtics mostren que l'experiència és el millor mestre.

Transcriuria complet l’extens text de l’article atès que ben poca palla hi ha. Us recomano cercar-lo i llegir-lo complet. Més que un resum, us passo la transcrició literal d’ alguns fragments  imperdibles.

 

“Nou mesos després de la pandèmia, Europa continua essent una de les regions més afectades per la covid-19. Deu dels vint països amb el nombre més gran de morts per milió de persones són europeus. Els altres deu són a Amèrica. Això inclou els Estats Units, que tenen el nombre més gran de casos i morts confirmats del món. La major part de l’Àfrica i l’Àsia, per contra, sembla que encara se salva. Dels països amb morts relacionades amb la covid-19, els deu amb el nombre més petit de morts per milió es troben en aquestes dues parts de món. Però l’èxit de la gestió de la pandèmia a gran part del món en desenvolupament continua sense ser reconegut.

És evident que alguns països en desenvolupament han millorat la situació en respondre abans i amb més força contra la covid-19. Molts tenen el llegat de SARS, MERS i Ebola a la seva memòria institucional. A mesura que els països industrialitzats han lluitat contra la malaltia, gran part del món en desenvolupament ha mostrat silenciosament notables nivells de preparació i creativitat durant la pandèmia. No obstant això, el món desenvolupat para poca atenció a què fan i a com se’n surten.

Hi ha una aparent manca de voluntat d’aprendre dels països en desenvolupament, un punt cec que no reconeix que ‘els seus’ coneixements locals poden ser igualment rellevants per als ‘nostres’ problemes del món desenvolupat. Hi ha molt per a aprendre dels països en desenvolupament quant a lideratge, preparació i innovació. 

Per als estats africans, la covid-19 no és un problema singular. Es gestiona a més a més de la febre de Lassa, la febre groga, el còlera, el xarampió i moltes més malalties. I aquesta experiència fa que aquests països estiguin més alerta i disposats a desplegar els seus escassos recursos per aturar els brots abans no es generalitzin. La seva consigna podria resumir-se així: actuar amb decisió, actuar junts i actuar ara. Quan els recursos són limitats, la contenció i la prevenció són les millors estratègies.

Els dirigents africans també han demostrat un fort desig de col·laborar a la lluita contra el virus, una actitud hereva del brot d’Ebola a l’Àfrica occidental de 2013-2016. Aquella epidèmia va posar en relleu que les malalties infeccioses no respecten fronteres i va portar la Unió Africana a crear els Centres d’Àfrica per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC). La Unió Africana ha establert una plataforma continental per a l’adquisició de subministraments mèdics i de laboratori: la Plataforma de Subministraments Mèdics per a l’Àfrica (AMSP). i ha fet arribar treballadors de salut pública del Cos de Voluntaris de Salut d’Àfrica a tot el continent per lluitar contra la pandèmia, tot aplicant els coneixements adquirits en la lluita contra l’Ebola.

El Vietnam també ha demostrat que un bon lideratge implica actuar sobre la base de les lliçons del passat. El brot de SARS del 2003 va propiciar una forta inversió en infraestructura sanitària. A l’Uruguai, amb el percentatge més alt de gent més gran de seixanta-cinc anys de l’Amèrica de Sud, i una frontera terrestre difícil de controlar amb el Brasil, ha aconseguit de frenar el brot sense imposar el blocatge. Els exemples anteriors mostren que un bon lideratge –actuant ara, actuant amb decisió i actuant junts– pot contribuir en gran manera a compensar la relativa manca de recursos dels països. Fer més amb menys. Es diu que la necessitat és la mare de tots els invents –on els diners són escassos, l’enginy abunda. Això ha estat tan cert durant la pandèmia com en qualsevol altre moment, i és una altra lliçó que el món desenvolupat faria bé de considerar. Al principi de la pandèmia, el Senegal va començar a desenvolupar una prova de la covid-19 de deu minuts de durada que costa menys d’un dòlar i que no necessita un equip de laboratori sofisticat.

La pandèmia ha demostrat per què necessitem la solidaritat mundial. La globalització ha fet que els països siguin interdependents, no tan sols econòmicament sinó també biològicament. No obstant això, aquests últims mesos han prevalgut les posicions aïllacionistes. Aquestes estratègies a escala comunitària van ser defensades per experts del món desenvolupat. No obstant això, tot i la clara necessitat actual, els enfocaments de baix cost provats i comprovats com aquest continuen essent poc utilitzats als països d’alts ingressos. S’han desestimat en favor de les solucions d’alta tecnologia, que fins ara no han demostrat ser més eficaces.El problema és la persistència d’un discurs omnipresent a la salut mundial que presenta els països industrialitzats com a ‘avançats’ en comparació amb el món en desenvolupament ‘endarrerit’ o ‘pobre’. Un començament saludable seria que els països desenvolupats es desfessin de la seva mentalitat de ‘derrotar el món’, conreessin la humilitat de comprometre’s amb països als quals normalment no miren, i n’aprenguessin.”

 


Tant de bo també aquest conte del virus coronat s’acabi aviat, arribant, com la llebre i la tortuga al Mercadal de Balaguer, feliçment a bon destí els uns i els altres, Que el món fatxenda i menystenidor en que la vida ens ha fet nèixer, i el conjunt de països menys afavorits econòmicament però savis i mantenidors de valors que ehem perdut, puguem trobar la manera de sortir-nos-en. De manera que el seu pas coronat hagi estat reequilibrador de desigualtats en la economia i en els valors. I que haguem après la lliçó de que nosaltres necessitem el món i la natura, i que la natura no ens necessita a nosaltres. Potser més aviat li fem nosa i dany. I el nostre confinament ha estat un venturós alleujament i un respir per a ella.

 I parlant de contes i històries, ara ve del tot a tomb  aquell relat que anteriors escrits ja us vaig compartir. 


Ubuntu - Un antropòleg va proposar un joc als nens d'una tribu africana. Va posar una cistella plena de fruites a prop d'un arbre i va dir als nens que aquell que arribés primer guanyaria totes les fruites. Quan va donar el senyal de córrer, tots els nens es van donar les mans i van córrer junts. Després es van asseure junts a gaudir del premi. Quan ell els va preguntar per què havien corregut així , si un sol podia guanyar totes les fruites, li van respondre : Ubuntu, com un de nosaltres podria estar feliç si tots els altres estan tristos? Ubuntu , en la cultura Xhosa significa : " Jo sóc perquè nosaltres som. "

Ah, sí!  M’oblidava del Rovelló!  A Balaguer, el diumenge dels Encontats es va fer un petit homenatge a un dels nostres emblemàtics  escriptors , ara balaguerí enamorat de la ciutat: Josep Vallverdú. I la ciutat va voler fer-li un petit regal, a ell i als amants d’un dels seus contes estrella: la del gosset Rovelló. Si veniu a Balaguer, podeu veure al petit Rovelló a la Plaça del Pou, en un racó ara ben deliciós. Us  el presento!

 


Companyes i companys de la Pediatria ponentina: que per molts anys, també nosaltres, sapiguem actuar amb decisió, sapiguem actuar junts i sapiguem actuar quan calgui en benefici dels infants i les famílies de Ponent!

 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 23 octubre de 2020

dijous, 10 de setembre de 2020

TEORIES CONSPIRANOIQUES I NEGACIONISTES EN L'ERA DE LA COVID19. UNES REFLEXIONS SOBRE COM FER-HI FRONT

 

Vivim en una societat profundament depenent de la ciència i la tecnologia i de la que ningú en sap res. Això constitueix una fòrmula segura pel desastre.

Carl Sagan.

Veritat és allò que m'interessa que sigui veritat.

Joan García del Muro Solans. 


El model racionalista i empíric il·lustrat ha entrat en crisi i amb ell el model científic. Podríem dir que la ciència com a dogma ha mort. Amb la teoria falsacionista de Karl Popper hem hagut d'entendre que no hi ha certeses absolutes i que cal acceptar un sistema científic que avança a partir de l'escepticisme i dels dubtes. Popper reivindica la possibilitat que noves troballes puguin refutar idees prèviament considerades com a veritats absolutes i considera que quan això passa i és acceptat per la comunitat científica el que es produeix és un canvi de paradigma. Per tant, ja no es pot continuar sacralitzant la ciència com a base ineludible i fiable sobre la que es substenten decisions de tots tipus; cal que tots acceptem les seves limitacions i ens acostumem a viure en una incertesa permanent. 


En l'era Postmoderna les grans veritats sobre el món no expressen objectivitats de cap tipus, sinó només opcions subjectives i preferències emocionals. El propi subjecte és qui defineix els fets en funció de la seva pròpia visió del món, aquesta és la seva veritat. Dins d'aquest discurs postmodern, la confluència d'una colla de factors ha culminat en un adéu a la veritat i ha conduït al que hem anomenat Postveritat. Aquests factors són: el desprestigi del pensament racional, el relativisme radical, l'emotivisme i el pragmatisme; es qüestiona la raó, hi ha una exaltació de les emocions i de la irracionalitat, una devaluació dels fets a favor de les interpretacions i una definició de veritat en funció de l'interès de cadascú. 


En aquest context, comparades amb el pes de les emocions, els fets (o les dades científiques) són irrellevants. No hi ha veritat o mentida, simplement es defensa el que un sent. Experts i científics esdevenen irrellevants; de fet, "la gent està farta d'experts", només "cal escoltar les emocions"(1). Els fets i les dades objectives deixen de tenir importància. A partir d'ara, la veritat ja no és fruit d'una recerca sinó que és el resultat d'una creació que té com objectiu convèncer apel·lant a les emocions.


La Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans de la UNESCO (2005), en el seu article 15, recull: "Els beneficis resultants de tota investigació científica i les seves aplicacions s'haurien de compartir amb el conjunt de la societat"(2); per tant, tots els que ens dediquem d'una manera u altra a la ciència, tenim la resposabilitat social de transferir el coneixement més enllà de l'àmbit estrictament acadèmic. El no fer-ho no suposa només desatendre una responsabilitat, sinó que, a més, posa en perill els avenços aconseguits. Si tenim en compte que el coneixement rigorós està en crisi i que vivim en una societat hiperconnectada, la circulació de notícies falses s'accelera soscavant-se encara més la ja denostada base racional i científica de la societat.

En el camp de la salut visualitzem cada cop amb major freqüència el significat de la postveritat en la ciència: emoció i creença front evidències. Són exemples prou significatius i amb greus repercusions en l'àmbit de Salut Pública els moviments antivacunes, les recomancions de remeis alternatius a la medicina basada en l'evidència i, tal i com assenyala Enrique J. de la Rosa, els virus emergents. 


L'actual pandèmia per la COVID19 demostra com, en un moment d'incertesa i de por, proliferen les teories conspiranoiques i la desinformació amb una velocitat de propagació similar a la que té el propi virus. De fet, Adrian Bardon, autor de "The Truth About Denial", afirma que el negacionisme és una "resposta instintiva front amenaces a la identitat, especialment quan el que s'amenaça és l'estatus social o econòmic. I no és quelcom patològic. És un comportament humà normal"(3). Les persones són molt hàbils a l'hora de negar l'evidència o l'opinió dels experts a favor de les creences que els hi resulten més convenients, i, tot i poder semblar paradoxal, les persones amb més formació són les millors a l'hora de racionalitzar les seves creences.

Arreu del món hi ha grups ben organitzats, adeptes a les teories pseudocientífiques, amb experiència i amb tècniques eficaces per a propagar unes teories que van adreçades a la població més vulnerable i per tant més receptiva. Ara bé, quí hi ha darrera d'aquests grups? Són molt interessants les aportacions que l'informàtic Marcelino Madrigal fa al respecte en el seu blog (4) on descriu que la propagació de les teories de la conspiració, les campanyes de desprestigi i atac als governs, als científics i a les institucions sanitàries a costa del coronavirus s'està donant a nivell mudial i són alentades per una barreja de grups supremacistes, antisistema, d'ultradreta, seguidors de pseudociències i moviments alternatius. Les interpretacions de la pandèmia d'aquests grups s'han retroalimentat mitjançant les xarxes socials, sovint 
aprofitant "missatges de polítics controvertits, d'actors, cantants o influencers". La desconfiança cap als polítics i les institucions per la gestió de la crisis sanitària ha facilitat l'acceleració i la transversalitat de tots aquests corrents. 


Podríem dir que ara mateix estem tant en una epidèmia sanitària com en una epidèmia informativa o, tal i com a popularitzat la mateixa OMS, infodèmia. És tanta la quantitat d'informació que circula respecte la COVID19 que resulta difícil discernir el gra de la palla. Com a professionals de la salut és la nostra responsabilitat conèixer les fonts abans de donar validesa a una determinada notícia i evitar compartir dades no contrastades o de procedència poc fiable. Hem de tenir clar que la desinformació també pot suposar un problema de salut rellevant.