dimecres, 5 febrer de 2014

L’abús sexual infantil, la mutilació genital femenina i la supervivència en l’Atenció Pediàtrica a Ponent.


Davant la dura realitat que la campanya del Conselld’Europa per a la prevenció de l’abusament sexual infantil ens objectiva (1),  que  “Un de cada cinc” infants a Europa és víctima de violència sexual, l’actitud dels pediatres és diversa. Les frases que trobem en les companyes i els companys quan parlem d’aquestes xifres poden ser semblants a aquestes:

-         “Sou uns exagerats i uns alarmistes, els que us interesseu per aquests temes. Això que afirmeu no pot ser!”
-         “Em sembla que en feu un gra massa i ja us ho fareu, els que teniu el valor de posar-vos ens aquestes coses”
-          “Si hi ha dades europees que afirmen això, alguna cosa hi deu haver. Jo no els sé veure. Aquest és un tema que em costa d’afrontar perquè no sé com posar-m’hi”.

Per altra banda, el fulletó de difusió de la campanya “Un de cada cinc”, destinat a ser lliurat a tota la població,  ens interpel·la quan hi llegim els  missatges destinats als infants que els estimulen a comunicar la situació d’equilibri abusador que puguin estar vivint:

-         “Pots fer-ho. No estàs sol. Trenca el silenci. Jo et crec.”
-         “No esperis més. No tinguis por. Diguis prou. Nosaltres estem amb tu”

La Regla d'en Kiko

Hi ha alguna cosa que no hem fet bé quan entre les demandes que la campanya vol fer aparéixer i la formació en aptituds i actituds dels professionals d’atenció primària (i no solament els pediatres) de casa nostra hi ha un buit tan gran. Se’ns fa difícil aceptar que no trobem la causa de molts problemes que alguns infants presenten. Però hi ha una situació encara més angoixant: el sospitar i/o saber què esta passant i no saber i/o no poder fer-hi front.
Entrevista a Eulàlia Palau


Quan la Vida em va permetre viure, l’any 2009,  2 mesos intensos en un hospital al mig de a Sierra Leone el xoc vital va ser enorme en molts sentits. Quan hi vaig anar ja havia rebut la informació de que les mutilacions sexuals eren una realitat  cultural arrelada en aquella part del subSàhara, en el context d’una societat injustament tractada econòmicament i social. Però, un cop allà, no vaig tenir ni temps ni es va donar la oportunitat d’entrar en aquest tema. Aquesta forma de mutilació i d’abús sexual infantil (de gènere, de poder, cultural)  s’oblida (o s’aparta de les prioritats) quan d’allò del que es tracta és de sobreviure. No de viure senzillament sinó de, senzillament, viure. De sobreviure a la misèria, a la malnutrició i a tot el seguit de desgràcies col·laterals (malària, anèmia, pneumònia,..) que les segueixen, en les nenes i els nens d’aquelles contrades. Contrades, víctimes de la fam i de la injustícia globalitzada, que pertanyen , encara que no ho sembli, al mateix vaixell comú en el que viatgem nosaltres, aquí, a primera (o segona) classe. Per altra banda, fa pocs dies la Dra Adriana Kaplan, de la Fundació Wassu-UAB alertava (2) que a Catalunya hi ha, ara mateix, 6000 nenes menors de 15 anys en situació de risc de ser víctimes de mutilació sexual. I afirma que les ciutats en que es concentren la major part d’aquestes nenes són Salt, Lleida, Mataró, Sabadell i Barcelona. Ella insisteix en que cal impulsar actuacions preventives des de l’Atenció Primària  més que no pas mesures policials. I en el mateix article llegim que Fatuo Secka, presidenta de l’Associació  de Sensibilització de Wassu-UAB, celebra “que s’hagi trencat el tabú i que les dones de les comunitats a risc parlin obertament del tema”.

Ara i ací, la situació de la Pediatria Pública d’Atenció Pediàtrica s’assembla cada cop menys  a la que fou fa solament 5 anys, en aquell 2009, per dir un passat recent. Llavors, ingenus de nosaltres, reclamaven millores  encara més grans en l’Atenció primària pública de Salut  per als infants de les nostres comarques  de Ponent. Sense saber que, ja llavors, hi havia qui preparava el terreny per una dràstica reducció dels drets sanitaris a que els infants de les nostres terres (i d’arreu del país)  tenen dret, mitjançant polítiques de privatització i de desviació dels diners envers el benefici d’un pocs, ben connectats amb els recaptadors d’impostos del senyors feudals que ens governen realment. Se’ns diu (des d’ací, els dirigents de la Catalunya nostra) que no tenim la ràtio de les grans ciutats i que som deficitaris, els de Ponent. Com si això també fos culpa del PP i de l’espoli fiscal que ara ens venen com a origen de tot. I amb la política de la independència i la trampa de l’autogestió com a bandera ens van dividint en parcel·les i es permeten esmicolar, a poc a poc, un sistema que anava (ara ho veiem més clar), prou bé. La independència no és la panacea de la reducció d’un estat del benestar que “està fent llenya”. Les polítiques destinades a seguir amb la concentració d’encara més diners i poder en els ja privilegiats, amb la reducció  despietada de les classes mitjanes i amb un 30%de pobresa infantil són injustícies properes que, com  a pediatres, hem de denunciar. També, ara, a casa nostra, hi ha famílies que tenen dificultats serioses  no per poder viure senzillament, sinó per, senzillament, viure. Per sobreviure.

La diferència en la qualitat de l’atenció sanitària pública que vaig comprovar, l’any 2009, entre la situació a Sierra Leona i la situació de les nostres estimades Comarques de Ponent s’ha reduït. Els canvis que, bé que minsos, s’han anat fent allà en el decurs d’aquest 5 anys, han fet que estiguin, avui, en una situació un xic millor que llavors. I ací? Em sembla que no cal que us expliqui res del que totes i tots nosaltres comprovem cada dia, pel que fa a les condicions d’exercici en l’atenció sanitària pública .

Una frase anterior déia que certes formes d’abús (de gènere, de poder, d’explotació)  s’obliden (o s’aparten de les prioritats) quan d’allò del que es tracta és de sobreviure. I això és el que estem fent, darrerament, moltes companyes i companys, que no volem desistir en fer allò que sabem i volem fer: atendre el millor possible  els infants, el bé social més preuat de que disposem. Ja fa un temps (3,4) afirmàvem que defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients. Que la millor manera d’ajudar un nadó és ajudar els seus pares. I que la millor manera d’ajudar les famílies que demanen atenció pediàtrica és ajudar i fer costat als professionals que n’han de tenir cura. Esperem, doncs, que no ens falti ni l’atenta vetlla dels pescadors que dirigeixen la nostra barca sanitària de terra endins ni el seu suport per no perdre la il·lusió en la tasca (agradable encara) que  assumim. Una tasca que no ens ha de fer oblidar que, en silenci, i sense que els veiem, un de cada cinc infants de casa nostra és víctima de violència sexual.

1.  Campanya ”Un de Cada Cinc” del Consell d’Europa per a la Prevenció de la Violència Sexual contra la Infància (2010). Disponible a   www.acim.cat  www.fapmi.es 

2. Perez V. Més de 6000 nenes en risc de ser víctimes de mutilació sexual genital a Catalunya. El Punt AVUI.1 de febrer de 2014, p.29.

3. Domingo i Salvany F. Família que plora, professionals al límit i disgust per a tots: Ho estem fent bé? Rutlla, la nostra xarxa? Pediatr Catalana 2002;62:73-80.

4. Domingo i Salvany F. Pediatres que ploren, gestors que fan la viu-viu i la vida continua: Qui dia passa anys empeny? Pediatr Catalana 2005, 65:194-202. 


Francesc Domingo i Salvany

dijous, 19 desembre de 2013

D'un vermell camp sóc rosella


“Que bien sé yo la fonte que mana y corre…
 aunque es de noche”  (Fray Juan de la Cruz)




Nadal és veure l'estrella
d'on venim, vers on anem,
la llum sempre nova i bella
que ens fa ser i que tots havem.

Sovint vivim tan lluny d'ella,
tan a les fosques viatgem,
que ens perdem la meravella 
del que som i el que serem.

Tant fa si ets minyó o donzella
- tu tens de ta barca el rem -
retorna a ta ciutadella
i comparteix eix do suprem! 



Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, Nadal de 2013

dissabte, 2 novembre de 2013

La satisfacció de fer de pediatre a Ponent.

Fa tres dies vaig tenir la sort de poder assistir al Curs d’”Emergències Pediàtriques” que han organitzat i ofert els  nostres companys pediatres de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida (em referiré als  pediatres encara que la representació majoritària ja sigui femenina, i vull d’antuvi reconèixer llur superioritat i també llur benevolença).
La meva sensació en acabar la tarda (tot i que un refredat de massa dies no em va permetre estar al cent per cent)  va ser de satisfacció i d’orgull. I no d’un orgull malsà sinó de l’orgull de saber que el vaixell insígnia de l’atenció pediàtrica a Ponent és, a més de molt treballador i pedagògic, generós a mans plenes. I em plau ara i ací felicitar a una persona que es mereix veure els fruits de molts anys de tendrència (un munt de tendresa sumada a un munt de paciència) en les generacions que l’han seguit . Felicitats Dr. Gomà!



Deia que em fa sentir orgullós veure la qualitat assistencial que la generació de pediatres joves que, malgrat les normals diferències interpersonals (tothom és diferent i ningú no és perfecte) i les que genera el treball en equip amb una matèria tan sensible com la dels infants malalts, saben donar aquest plus de generositat i ens permeten , als que treballem en els petits vaixells més o menys allunyats de la flota, de la que l’”Arnau” és vaixell insígnia, una formació i actualització pràctica i de qualitat. I aquest és un comentari i un sentiment que compartia, amb més d’un pediatre i pediatra d’altres CAPs, en acabar el curs.
Ara, que la situació econòmica i professional dins de xarxa pública d’atenció sanitària no permet massa alegries, ni de temps ni de diners, per anar a cercar Est enllà una formació continuada útil, val la pena saber valorar i reconéixer, encara més, la generositat, l’empenta  i l’esforç dels companys de camí  que tenim a l”Arnau” per oferir-nos aquell saber adaptat a la realitat que vivim a Ponent. I així poder atendre millor els infants que les famílies ens confien. Quina bona sensació sentir-se R-34 de l’Arnau de Vilanova!


En uns moments en que la queixa és el pa de cada dia, em plau triar el reconeixement i l’agraïment a tots els que han esmerçat  el seu temps en preparar i donar  aquest Curs d’Emergències Pediàtriques en una demostració clara que sabem que la formació i la coordinació de tots els nivells de la flota pediàtrica (des del centre d’Atenció Primària més petit de Ponent fins al vaixell insígnia)  és la millor opció per donar els nivells màxims de qualitat possible amb els recursos limitats de què disposem,

Hi ha una dita popular (amb un mot que no acostumo a dir ni escriure pero que deixaré com  a versió original) que resa aixi : “Si avui em fas festes i no me’n sols fer, és que em vols “fotre” o  m’has de menester”.  I ara em ve al cap perquè, si en una xerrada que has donat, algú, al col·loqui, et felicita primer (i més si aquest algú te un punt de vista oposat al teu) val la lena que et preparis perquè després o bé et llança l’espasa o bé et demana feina extra.
En el meu cas no em considero oposat a ningú dels que han donat el curs. Això sí, suggereixo  una petita tasca de més. No tothom pot accedir a la formació i hi ha molts professionals que “toquen”  en una hora o altra del dia o la nit, infants amb problemes aguts a la consulta ordinària,  a l’Atenció Continuada o a Urgències,  tant als consultoris locals com als CAPs, arreu de les terres de Ponent.  I suggereixo que es tregui més profit de la feina ja feta per preparar aquest curs per:

  • Fer un llibretó de les coses bàsiques (plastificat o no – el recull dels fulls penjats a la paret a la sessió de Gastro, per exemple) de cada taller que potser algun espónsor finançaria  a canvi de deixar posar el seu logo. Una mena de recordatori bàsic per tenir a sobre la taula, a la consulta. Sé que ja heu tramès molts documents , però allò que queda és allò viscut. I allò que ens queda és també allò que podríem nosaltres oferir a la gent del nostre centre  en una formació  en taca d’oli, en benefici dels infants que atenem, i
  • Resumir en una presentació  el punts bàsics del curs de cara a que els pediatres dels petits vaixells, dels CAPs,  puguem fer de formadors dels metges de capçalera i de les infermeres dels serveis d’Atenció Continuada. Val la pena que la vostra feina no doni fruits solament en nosaltres. I em sembla que fóra una bona idea que també els pediàtrics dels petits vaixells “perifèrics” ens tranformem en transmissors del saber que tan generosament  hem rebut, en benefici de les famílies i els infants de Ponent.

  
Som persones als servei de les persones. I dóna bo veure que, ací a Ponent, malgrat les embestides d’uns temps difícils, continuem compartint el sentiment de Robert Debré : « No hi ha feina més noble en aquest món que atendre la salut dels infants ».


Gràcies, novament, companyes i companys de l’Hospital Arnau de Vilanova, pel vostre saber i per la vostra humanitat! Felicitats per la feina ben feta i per molts anys!


Francesc Domingo i Salvany

dilluns, 16 setembre de 2013

PediaTIC: Otra vez será.


El pasado martes día 10 por la noche, los aquí firmantes, nos reunimos en uno de nuestros hangouts habituales desde hace un año y medio. Posiblemente es la reunión más triste de todas las que hemos celebrado porque tomamos la decisión racional (y muy contraria a nuestras emociones...) de suspender la celebración de PediaTIC prevista para el próximo día 5 de octubre en Benalmádena (Málaga). 




¿El motivo principal? Estar a algo más de 3 semanas y no tener un número de inscritos suficientes. De hecho los comprometidos hasta la fecha a asistir eran tan pocos, que ni las previsiones más optimistas nos orientaban a conseguir la mitad de asistentes que el año pasado. 

La preocupación ha sido creciente en los últimos días. No cumplir con un mínimo de asistencia nos obligaba no solamente a asumir personalmente unos gastos importantes sino también un cierto desprestigio para las empresas que nos han ayudado en la organización y para los propios ponentes.

Creemos que el programa y los ponentes eran de categoría. Por lo menos tanto como el año pasado. Que hemos fundido con nuestro mensaje las redes hasta hacernos incluso un poquito pesados. 

Analizando las causas del fracaso pensamos en varias posibilidades. En primer lugar la ubicación geográfica, seguramente con dificultades de accesibilidad para algunas personas alejadas y sobre todo la falta de difusión en la zona, seguramente motivada porque ninguno de nosotros estamos cerca. Desde la blogosfera sanitaria y pediátrica tampoco ha habido un apoyo descomunal, con honrosas excepciones ¡por supuesto! Quizá el cansancio de eventos dospuntocéricos que se van pasando el testigo.

El contexto de crisis económica tampoco ayuda. Aunque yendo un poco más allá, probablemente la crisis lleve asociado cierto desinterés generalizado, independiente de lo estrictamente económico. Yo me quedo en casa.

El año pasado nos dijeron que éramos una mezcla de boyscouts, pseudohippies o una especie de perroflautas de la Pediatría por creer en un sueño. Creer que era posible montar un sarao independiente de los grandes lobbies, con un formato diferente, abierto a un público diverso y alejado de los estándares de los congresos médicos al uso. Lleida salió bien, muy bien en realidad. Quizá fue una carambola. Y nos creímos que los sueños se pueden cumplir. 

Siempre hemos pensado que PediaTIC en el fondo era una reunión de amigos que se había hecho grande. A lo mejor es el momento de que vuelva a ser pequeño, íntimo, quien sabe si para más adelante volver a crecer de nuevo.

Desde aquí un agradecimiento eterno a los que siempre han creído y confiado en nosotros y, muy especialmente, a los ponentes por su disposición y buen hacer en todo momento. 



Amalia, Jesús y Ramon

Equipo PediaTIC

dilluns, 17 juny de 2013

Retallar: una variant de Maltractament Institucional a la Infància.

RETALLAR L’ACCÉS DELS INFANTS MALALTS A L’ATENCIÓ ESPECIALITZADA: UNA VARIANT DEL MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A LA INFÀNCIA A LES TERRES DE PONENT.

Sabem que la Pediatra serà sempre social atès que qualsevulga de les decisions polítiques i de gestió concernents a l’àmbit del món de l’infant comportaran unes conseqüències familiars i pediàtriques. Ens agrada afirmar que la millor manera de tenir cura d’un infant quan és petit (i probablement també quan ja ha crescut) és la de fer costat als seus pares. I ens plau dir també que, sovint, la  millor manera de tenir cura de les famílies i els infants rau en recolzar els professionals que formem la xarxa de suport social i sanitari a les famílies.


Llegim al diari (El Punt Avui, del 5 de juny 2013, p29), que un informe d’Unicef situa l’Estat Espanyol a la cua del rànquing del benestar dels menors.   Els elements usats per mesurar-ho han estat: el grau de pobresa infantil, el percentatge d’escolarització, els hàbits alimentaris dels infants i l’accés als serveis de salut. No deu canviar gaire el panorama si ens fixem solament en Catalunya. I sospitem que amb les darreres mesures de restricció de l’atenció sanitària pública i universal la situació no deu ser millor. 




Els  nostres polítics i gestors  tarden ben poc a posar-se a la foto a l’hora de signar gran proclames, com ara la Convenció dels Drets dels Infants, però no són tan ràpids a l’hora de preservar els drets que les citades declaracions volen defensar. El donar prioritat a l’interès superior del menor (una de les bases de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants) hauria de ser una fita en totes i cadascuna de les actuacions  de tots el que tenim alguna responsabilitat, directa o indirecta, sobre la salut del infants de casa nostra. I els que estem cada dia més a la vora dels infants i les famílies agrairíem una mica més de sensibilitat en aquells que tenen responsabilitats  de gestió que comprometen l’atenció als infants. I, malauradament, aquesta sensibilitat envers aquells que no tenen ni dret ni vot minva amb rapidesa quan les circumstàncies macroeconòmiques permeten justificar una davallada forçada i precipitada  de drets socials aconseguits amb molta i llarga dificultat pels nostres avantpassats. I, en el darrer episodi del nostre Parlament, el nou tripartit  de CIU i ERC ha fet servir el corró de la seva majoria per no frenar el desmantellament d’un sistema sanitari públic que era l’enveja de mig món i part de l’altre. I amb l’excusa de l’espoli fiscal com anestèsic col·lectiu, i amb la independència (de què i de qui?) com a pastanaga, la maquinària política d’ací (com el PP a Madrid) esmicola a força de majories  el nostre valuós sistema sanitari públic. I és bo recordar, llavors, que existeix el maltractament infantil institucional exercit des d’un despatx, sense el contacte directe amb els nostres pacients i llurs famílies. Hi ha, a casa nostra,  algun polític que s’atreveixi a ser un estadista?, fet que evoquem en recordar la frase de Winston Churchill que afirmava: “Un polític esdevé un estadista quan oblida les següents eleccions i pensa en les següents generacions”.


I els súbdits anem fent la viu-viu del dia a dia i ens mantenim com un ramat incapaç de reaccionar. Massa seny i poca rauxa! Com apuntava un cartell l’altre dia: on ens hem de deixat la falç, segadors? Potser això és el que ens passa. I ens cal despertar. No ens poden prendre la paraula, la consciència, les ganes de millorar en benefici d’aquells que segueixen essent el motiu i la il·lusió de la millor feina del món : tenir cura de la salut del infants.


Darrerament, a les nostres comarques, la fornada de pediatres joves, preparats per i disposats a atendre el millor possible les nenes i els nens de Lleida ha fet que la qualitat de la Pediatria que s’oferís fos, cada cop, de millor qualitat. Aquesta és una realitat que els que fa més anys que exercim podem afirmar sense cap mena de dubte. I això, a la vegada,  ens ha esperonat a millorar, també nosaltres, gràcies a l’empenta de la gent més jove. A més, aquest fet s’ha acompanyat d’un segon avantatge per a les famílies de Ponent: no haver-se  de desplaçar als centres hospitalaris de Barcelona, atès que moltes de les proves i valoracions que fins fa uns anys reclamaven un obligat trasllat i, de vegades, una breu estada a la capital, es  podien fer ací. Fins ara. I a partir d’ara: què? Fa pocs dies escoltàvem al nostre conseller que deia que estalviarien encara més mitjançant la concentració de serveis especialitzats a molts menys centres que ara. I de les famílies i els costos indirectes que genera aquesta reducció: qui en té cura?


Ens preguntem si té sentit obrir les  noves consultes externes de Pediatria a l’Hospital Arnau de Vilanova i, a la vegada, restringir-hi especialitats pediàtriques que no existien fins fa poc i que estan resolent problemes renals específics que, com déiem abans, demanaven el trasllat a Barcelona. Quan les famílies ens parlen de la bona atenció mèdica, i també humana, rebuda per part, per exemple, de la professional referent dels problemes renals i urològics dels nostres petits pacients, i nosaltres comprovem els bons resultats obtinguts en les valoracions i tractaments realitzats, ens sentim cofois de pertànyer a la xarxa pública de professionals sanitaris a Ponent. Més d’un cop ens semblava que calia recolzar encara més aquest i d’altres serveis.  Entenem que és aquest el recolzament que als professionals ens cal si volem mantenir la il·lusió en la nostra tasca pediátrica. El servei positiu en cascada  de directius que volen servir la població infantil mitjançant el recolzament  dels professionals que tenen l’encàrrec social de millorar la salut de les famílies i els infants és, creiem,  l’objectiu bàsic d’un Institut que es vol dir de la Salut. Sempre que el que cerquem sigui el Servei a les persones que demanen atenció i no pas el Servei sol·lícit als polítics que han de retallar un pressupost dirigit, des de més amunt, pels  senyors feudals dels bancs i les multinacionals. Fa un temps déiem que és sorprenent veure la rapidesa amb que creixen els infants i la lentitud de la maquinària administrativa per a trobar i aplicar les  solucions que els convenen. Malauradament, allò que estem observant darrerament és la rapidesa amb que l’administració redueix pressupostos i atencions sanitàries públiques destinades als infants i llurs famílies.



Diuen que la vida i la història posen sempre les coses al seu lloc. I probablement sigui així. Però mentrestant els infants i llurs famílies continuen emmalaltint i llurs famílies ens demanen una solució. I com deia algú prou clarivident, no és que aquesta sigui una època de canvis, sinó que estem vivint un canvi d’època. La macroeconomia del món occidental no permet massa marge de maniobra als senzills ciutadans  rasos, i les directrius no van massa dirigides a mantenir un sistema sanitari públic i universal. El futur d’aquest sistema, doncs, dependrà, també, del compromís i l'esforç col·lectiu que hi posem tant els professionals que hi treballem com, sobretot, la majoria de la població subjecta a atenció sanitària.  I des d’aquestes ratlles demanem als responsables de la gestió sanitària de Ponent (i d’arreu) que tinguin en compte aquest interès superior del menor, que tan ens agrada de citar, també a les nostres estimades comarques, i que facin tot el possible per a que nosaltres puguem treballar amb la il·lusió suficient que ens permeti millorar cada dia l’atenció de la salut bio-psico-social dels infants i les famílies que la Vida ens posa al davant .

No volem ser, amb el nostre silenci, uns col·laboradors muts i porucs davant el desmantellament del nostre sistema sanitari públic i universal. La memòria  i l’esforç d’aquells que el varen bastir ens hi obliguen. I el nostre deure moral de ser advocats defensors dels Drets dels Infants també. Qui votarien els infants?




Francesc Domingo i Salvany