Pediatriadeponent

En aquest nou curs escolar, i també de la nostra Pediatria de Ponent i de la Societat Catalana de Pediatria , les reivindicacions dels professionals estan damunt la taula. Les més cridaneres son les dels mestres que, amb molta raó, reclamen “menys discursos i més recursos” i “més prioritat a la diversitat”, uns missatges que, de ben segur, també signaríem els pediatres de Ponent i molts professionals de la Medicina.  I, com en tota vida, hi ha també fets lluminosos que ens alleugen el camí i ens esperonen a practicar la dita de que ens cal “aprendre sempre, com si la vida fos eterna, i viure intensament l’avui, com si no hi hagués demà”. Aquest ha estat el sentiment que m’ha generat el començar a seguir una formació que, tan bon punt començada, m’ha permès sentir altra vegada el desig de saber-ne més i més. I especialment atès que la formació aprofundida sobre Puericultura i Neurologia pediàtrica no ha estat massa present, si més no en el meu cas, en la formació del pregrau i del ...

Els professionals que treballem a l’atenció primària sabem que la precarietat no és una novetat. Però quan aquesta precarietat afecta els infants —els pacients més dependents i menys visibles del sistema—, el dany adquireix una altra dimensió. En els últims anys, la pediatria d’AP s’ha anat desmantellant de manera silenciosa però sostinguda. No és només que falti personal. És que el sistema ja no garanteix una cobertura estable ni reconeix la importància del vincle assistencial amb la infància. Segons dades oficials, cap comunitat autònoma destina més del 17   % del pressupost sanitari a l’atenció primària, mentre que els hospitals absorbeixen més del 60   %. I entre 2021 i 2023, el nombre de pediatres a l’AP ha baixat un 4,5   %, mentre que a l’atenció especialitzada ha crescut un 12,7   %. Aquest no és només un problema de repartiment de recursos. És un model de sistema que deixa enrere els infants. Durant una baixa mèdica meva de sis mesos, la cobertura pediàtrica real al meu ce...

Sembla evident que, actualment, el nostre sistema de salut està en una situació crítica. Sobrecarregat, amb recursos insuficients i una gestió que no respon a les necessitats reals dels professionals i dels pacients, el que s'havia considerat com "un dels millors serveis de salut del món" ara mateix sembla agonitzar. Segons l’Informe Anual del Sistema Nacional de Salud 2023, Espanya presenta una inversió sanitària inferior a la d’altres països europeus. Aquesta situació es reflecteix en estudis de l'OMS, que mostren que la despesa sanitària per càpita a Espanya (4.368 US$ PPP) se situa per sota de la mitjana de la UE27 (4.733 US$ PPP) i per sota de països com França (6.330 US$ PPP), Alemanya (7.607 US$ PPP) i el Regne Unit (6.160 US$ PPP). Aquesta limitació pressupostària pot contribuir a una sobrecàrrega dels professionals i a la degradació de la qualitat assistencial.  Despesa sanitària actual en dòlars internacionals ajustats per paritat de poder adquisitiu (PPP) p...

Falten metges o falten recursos? Aquesta és una pregunta que es repeteix en el debat sanitari a Catalunya. Es parla sovint d'un dèficit de professionals, però quan es miren les dades amb perspectiva, la realitat esdevé més complexa. Les dades indiquen que el nombre de facultatius existents al nostre territori per mil habitants està per damunt de la mitjana europea. A Espanya, la ràtio de metges per cada 1.000 habitants és de 4,4, mentre que a Catalunya aquesta xifra se situa entre 5,0 i 5,5 (OECD/European Union, 2022). Així doncs, el problema no sembla tant la manca de metges, sinó com estan distribuïts i quina inversió es destina a cada nivell assistencial.  Un dels factors que alimenten aquesta percepció de dèficit és el desequilibri territorial . Mentre que les grans ciutats, com Barcelona, concentren la major part dels professionals, moltes zones rurals viuen una escassetat crònica de facultatius (Salut, 2021). Aquesta desigualtat ...