divendres, 21 de desembre de 2012

El joiós viatge

"Si saps que tot és provisori, fes-te
dins teu, amb urc, un reducte, i defensa't
del fluctuar girant-hi els ulls sovint..."
Miquel Martí Pol

El goig  és dins nostre,
neix al cor, dedins.
Tot jo li sóc sostre, 
tot jo li sóc rostre.
I en el meu viatge
li lliuro el guiatge
i li llevo els confins.

Vosaltres sou joia,
estimats veïns!
I res no ens detura
si, sense paüra,
bandegem les noses,
cultivem les roses
i  fem grans els jardins!

De font sols n’hi ha una,
i és mare comuna
si ens cerquem l’endins! 


Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, Nadal de 2012

dimecres, 7 de novembre de 2012

ECEMC: una historia al servicio de los defectos congénitos


Novament des de Pediatresdeponent cedim el nostre espai de comunicació a Javier González de Dios per a que ens presenti, amb l'emoció que el caracteritza, en aquesta ocasió l'ECEMC. 


"El Estudio Colaborativo Español de Malformaciones Congénitas (ECEMC) forma parte de este blog... y lo es por méritos propios. Hemos hablado de su Reunión Anual, de sus Boletines y sus hojas informativas PROPOSITUS ya constituyen toda una sección de esta bitácora.

En la última Reunión del ECEMC, que ha tenido lugar en Salamanca durante los días 26 y 27 de octubre de 2012, hemos estrenado el presente vídeo que hoy compartimos, un vídeo que pretende mostrar la enorme labor científica y social que desarrolla este grupo colaborativo creado en 1976 por la Dra Mª Luisa Martínez-Fría, el primer registro de defectos congénitos de España, de características únicas y uno de los más importantes del mundo.



El vídeo se presenta en tres clásica partes, con tres canciones diferenciadores para acompañar a la imagen y al mensaje:
-En la primera parte (introducción) contestamos al qué, quién y cómo del ECEMC. Un Grupo Coordinador multidisciplinar ubicado en el Instituto de Salud Carlos III y un Grupo Periférico con más de 155 hospitales y más de 400 médicos. Ya casi 3 millones de recién nacidos controlados en España, con 41.000 niños con defectos congénitos (y similar número de controles sanos).
-En la segunda parte (núcleo) hablamos del reto de la prevención de los defectos congénitos, con un buen diagnóstico y tratamiento, con una adecuado pronóstico y asesoramiento genético. La epidemiología, la biología, la farmacología y la genética al servicio de los niños con defectos congénitos.
-En la tercer parte (colofón) se aborda la ciencia, conciencia y corazón alrededor de las Reuniones del ECEMC.

Diez valores definen el ECEMC:
1) Investigación de excelencia
2) Humanización con pacientes
3) Sensibilidad con familias
4) Trabajo colaborativo
5) Liderazgo internacional
6) Translación en investigación
7) Innovación y plasticidad
8) Prevención primaria
9) Comunidad de trabajo
10)Empatía y visión de futuro

Con AGRADECIMIENTO a todos los pediatras y demás profesionales sanitarios del Grupo Periférico, a todas las instituciones y particulares que han creído y apoyado el ECEMC, a todos los padres y familias de niños con defectos congénitos.
Este vídeo pretende mostrar la labor del ECEMC, con una sentida DEDICATORIA a los niños con DEFECTOS CONGÉNITOS (porque son el objetivo de nuestro trabajo) y a los niños que, como fruto del trabajo del ECEMC, han nacido y nacerán sin defectos congénitos.
Porque el ECEMC trabaja para aumentar el conocimiento, el cuidado y el respeto a los recién nacidos con defectos congénitos... y a sus familias.

Tuve el honor de escribir la carta de la Fundación 1000 sobre defectos congénitos del ECEMC de este año. Ahora tengo la satisfacción de poder difundir este vídeo, para que la labor de este grupo sea conocida, reconocida y apoyada.
Y lo publico hoy, pues esta es una noticia especial para mi y hoy es un día especial para mi.




diumenge, 4 de novembre de 2012

Sabem parlar als nostres fills, pacients,…?


Avui presentem tot un clàssic. Un llibre que quan el demanes a una llibreria no cal quasi acabar el títol, doncs el llibreter ja te’l va a buscar. D’altra banda també cal dir que és difícil demanar el títol sencer doncs és una mica enrevessat: “Cómo hablar para que sus hijos le escuchen y cómo escuchar para que sus hijos le hablen”, d’Adele Faber i Elaine Mazlish.



L’altre dia un company pediatra em preguntava què trobava a faltar des de que estic a salut mental, i la resposta és molt clara: trobo a faltar els nadons. A tots els pediatres en general ens encanten els nadons. Però també he descobert un altre gran camp que ens queda normalment allunyat: he descobert als adolescents.

En una època com la nostra en que l’adolescència quasi “ens fa por”, l’hem demonitzat i tot sovint escoltem comentaris anticipats sobre quan els nostres fills o pacients esdevindran adolescents, i no acostumen a ser comentaris joiosos…però l’adolescència és una època més de la vida, que amb els seus riscs i les seves oportunitats fan que sigui una època decisiva.

Més enllà de l’eterna discussió de qui ha d’atendre als adolescents (metges de família, pediatres, metges de l’adolescent...), allò que és clar és que és tot un repte millorar la comunicació amb els nostres joves i adolescents, així com ajudar als pares a millorar la comunicació a casa. I aquest és un bon llibre per a començar

Parla bàsicament de comunicació, entenent que comunicar és molt més que parlar, i que l’escolta és un factor clau.  Un s’acostuma a queixar del “és que ja no m’expliquen res”. Però com diu la dita: “tenim dues orelles, dos ulls i una sola boca per escoltar i observar el doble del que parlem”. Si aquesta és una dita vàlida per a qualsevol edat, més ho és en l’adolescència en que cal “escoltar” molt: escoltar el que ens diuen i sobretot el que no ens diuen, escoltar els silencis (quant costa això!), escolar la conducta, escoltar la imatge... i parlar poc.


De fet serveix no sols pels fills, pacients, sinó que es pot aplicar amb la parella (per què no?), companys de feina (més difícil encara!!! sobretot amb guàrdies pel mig!!!)… 
Millorar la comunicació és necessari avui en dia a tots els nivells.

Montse Esquerda


dimecres, 31 d’octubre de 2012

"Als núvols"

Ara fa 11 dies que vam assistir a #PediaTIC. Molts dels ponents i assistents han escrit als seus blocs reflexions sobre la trobada a tres bandes (salut, educació i criança) en la que van participar. 
Jo no vull fer un resum sobre la Jornada. En part tampoc podria, ja que amb els nervis de la organització em vaig perdre bona part de les intervencions. Sort de l'streaming, doncs. 


Vull expressar què ha significat organitzar-la. D'una banda treballar amb l'Amalia i el Jesús ha estat un plaer; esperit blogosfèric i inici d'una amistat que suposo que ens portarà a engegar altres projectes . Realment pensar el format del Encuentro va ser senzill. En dues hores d'inspiració una nit d'insomni 2.0 vaig crear l'esquema de l'acte. I en uns 2000 whatsapps i pocs hangouts, sense limitació d'horari, entre els tres vàrem acabar de donar forma a la trobada. Fàcil, tot molt fàcil (veritat, Amalia i Jesús?) I és que quan tens il·lusió en algun projecte, tot és fàcil; sobretot si tú ets el director-guionista-productor-...
D'altra banda rebre les felicitacions de moltes i molts assistents també ha significat molt per a mí. És necessari que de tant en tant notem aquest tipus de suport. Ens ajuda a carregar piles i a constatar que no ho hem fet tan malament (només els organitzadors veuen les errades del tinglado). Aquí vull transcruire unes frases que em van fer sentir d'allò més bé, inclús posar-me vermell...:
"Ayer me di cuenta de que las tic no solo son una herramienta que nos permite tener información si no que suponen un cambio de actitud en que todo es de todos, en que desaparecen los egos, en que se aprovecha el trabajo y se exprime su contenido, que nos hace mas grandes, nos descentraliza, nos acerca y nos da la oportunidad de hacer este mundo mejor! Gracias Ramón por acercarnos a este nuevo paradigma y por crearnos nuevas ilusiones!"
"Crec que a molts ens ha ajudat a entendre el que portes 4 anys explicant-nos: les TIC com a arma de construcció massiva i com a expressió de bons valors entre les persones". 

i la dedicatòria que una companya de feina i amiga va afegir a un regal molt especial:

(gràcies Ramon per situar la Pediatria de Lleida als núvols)


Evidentment queda molta més gent a la que he d'agrair la seva col·laboració i el seu suport. Però la meva família, en el sentit més ampli de la paraula, ha fet possible que petits detalls organitzatius i grans detalls econòmis no fossin obstacle per a que tot rutllés com una seda. 
Gràcies a tots!


Ramon Capdevila
@capbert










  

dimarts, 18 de setembre de 2012

Nens optimistes


Sembla una mica agosarat en aquests temps que corren parlar d’optimisme, però potser ara més que mai n’hem de parlar, sobretot de com ajudar als nostre nens i joves a ser-ho. I aquest llibre de Seligman ens hi ajuda força.

En diferents estudis s’ha comprovat que les persones optimistes viuen més anys, amb millor salut i millor humor, no perquè els hi hagin passat menys esdeveniments dolents, sinó perquè de cada situació traumàtica viscuda han tendit a trobar-hi algun benefici, desenvolupant a partir del trauma nous recursos i avantatges.

El plantejament d’en Seligman és que l’optimisme és un estil d’interpretar la realitat, d’atribuir les causes dels esdeveniments externs, incloent els conflictes i pèrdues, i a partir d’aquí, afrontar les dificultats d’una forma característica, pensant que “sempre s’hi pot fer alguna cosa” i intentant assolir-ho. I el que seria encara més interessant és que com a estil interpretatiu seria après, és a dir, que té possibilitats d’ensenyar-se.

En Seligman es va fer conegut en el món científic a partir de la descripció d’un model de depressió en animals: el model d’indefensió apresa, en el que mostra com algunes reaccions depressives poden ser fruit de la frustració dels individus de fer front a una situació dolorosa de forma que acaben per desistir, romandre indefensos sense actuar, donant-se per vençuts.

D’aquí l’autor ha desenvolupat estudis seriosos sobre l’anomenada “psicologia positiva”, és a dir, no com els tractaments psicològics ens poden ajudar quan hi ha un trastorn, sinó som podem millorar.

Un dels aspectes que més èmfasi fa en el llibre “Nens optimistes” és en l’estil atribucional, a què i com atribuïm les causes del que ens passa a la vida.  Com canvi si pensem que la causa és interna o externa, global o específica i estable o inestable. Els pessimistes fa atribucions internes, globals i estables (això és així, ho seguirà essent i no canviarà ), i el pessimisme és contagi i s’apren.


Un llibre molt recomanable. De fet el got irrefutablement sempre està ple.


Montse Esquerda

dilluns, 3 de setembre de 2012

PediaTIC: s'obre la inscripció!

Avui s'obre la inscripció a la I Jornada PediaTIC
Ara fa, més o menys, 10 mesos que la idea va sorgir arrel d'un tuit, i sembla que el temps hagi volat. Un time lapse d'aquells que estan tan de moda. 
L'emoció és una de les característiques que a mí m'està donant l'energía necessària per a mantenir el ritme que mereix el projecte. I crec que també és un dels motors dels altres dos organitzadors. 
És allò que deia ma padrina: "créixer a pas de bomba!". Aprenent dia a dia, sense massa temps per a reflexionar. Intentant que tot allò que a tú t'agradaria trobar en un congrés d'aquesta mena hi sigui per a que  els assistensts disfrutin. 
Recta final, doncs, per a poder donar la benvinguda el dia 20 d'octubre a tots i totes les paticipants a la Jornada. Un moment que acabarà de fer bullir l'emoció que porto acumulada. 

postdata: llegiu amb atenció el programa i veureu que ponents i temes escollits també demostren emoció per totes bandes!


http://es.amiando.com/PediaTIC.html


Ramon Capdevila
@capbert


dijous, 5 de juliol de 2012

Pediaclic: receptar una link.

Això de les TIC's i la salut és imparable! Com també ho és la col·laboració que neix dels contactes a la xarxa. Col·laboració que és més important que mai en aquests temps de crisi a tots els nivells. 
Avui us presentem un gran projecte de col·laboració entre molts professionals de la salut i de la documentació biomèdica. El títol: PediaClic
Es tracta d'un "cercador pediàtric". Això vol dir que si introduïm un terme mèdic ens retornarà informació sobre aquest aplicat a la pediatria. Aquest cercador funciona amb les eines de cerca personalitzada de Google
PediaClic és un conjunt de cercadors personalitzats d'informació sobre salut infantojuvenil. Està dirigit tant a professionals sanitaris com a les famílies. La informació inclosa en els diversos cercadors compleix una sèrie de requisits a fi d'assegurar que ha estat rigorosament seleccionada. 




Un dels inconvenients de l'accés fàcil a la informació a la xarxa és la immensa quantitat de dades a les què tenim accés. En moltes ocasions, però, tanta informació es pot transformar en infoxicació amb el perill que comporta no saber escollir bé. Infoxicació tant per excés d'informació com per fiabilitat d'aquesta. 
És en aquest punt que els professionals de la salut, en aquest cas pediàtrica, hem de vetllar per a que, sigui qui sigui l'usuari que accedeix a la informació sobre salut ho faci en les millors condicions; al cap i a la fi es tracta de la salut. 
Per tant una eina com aquesta ve a donar suport tant a les famílies com als professionals. A la consulta ja no tant sols receptem fàrmacs o consells de salut. Ja fa temps que hem començat a receptar links. Fins i tot els pares/mares ens pregunten sobre allò què han trobat a Internet en referència a la possible dolença dels seus fills. I els professionals hem de poder donar resposta, si la sabem, a aquest tipus de consulta. I si no ens "emocionen" amb els conceptes de Salut 2.0 i d'empoderament del malalt quedarem enrere en la nostra tasca assistencial. 
Felicitem als impulsors del projecte PediaClic i esperem que eines d'aquest tipus passin a ser utilitzades en el nostre dia a dia.

Ramon Capdevila
@capbert

dilluns, 2 de juliol de 2012

Pedia què? PediaTIC!

Avui una entrada ben curta. Difícil, per emocionant!
Comença el compte enrere pel I Encuentro PediaTIC. Idea que va néixer fa uns mesos tuitejant a la xarxa. 
Des de llavors, i després d'una infinitat de tuits, missatges de correu i whatsApps, el projecte ha anat madurant. Algú de l'equip l'ha definit com a "una conferència per a la infància i les noves tecnologies". 
I tot aquest enorme esforç, que s'ha incorporat "plàcidament" al nostre dia a dia de feina, per a oferir el nostre granet d'arena al canvi imparable en el món de la comunicació entre les persones. Crisi i revolució què ha de fer repensar, en el nostre camp, les noves formes de relació amb els pacients què atenem i les seves famílies. 

Benvinguts a PediaTIC! Us mantindrem informats...


Ramon Capdevila
@capbert

divendres, 25 de maig de 2012

"En un lugar de África, en cualquier lugar del mundo"


Hoy, 25 de mayo, se celebra el Día de África en conmemoración de la fundación en 1963 de la Organización de la Unidad Africana (OUA), a la que sucede, la Unión Africana (UA). La UA es el equivalente a nuestra Unión Europea, cuyos fines fueron promover la unidad y solidaridad de los estados africanos.


Aprovechamos esta celebración para transmitir los mejores deseos de un mundo mejor, más justo, mas solidario. Como pediatras solicitamos un mundo donde las diferencias entre las oportunidades de salud y educación de los niños del Primer y Tercer Mundo sean cada vez menores.


Sobre los problemas de las infancias desfavorecidas hemos dedicado en Cine y Pediatría distintas entradas (116363799), en el que siempre se desliza un trasfondo de denuncia.


También hemos volcado experiencias personales con el tema de la Pediatría solidaria, con sus luces y sus sombras. De estas experiencias no he sido protagonista, pero si espectador privilegiado, pues son vivencias directas de mi hija María.





Vivencias como la que hoy presentamos y que corresponde a la experiencia de su grupo de cooperación en Kenia. Experiencias volcadas en el vídeo que os presentamos y que consta de tres partes, separadas por tres músicas que transmiten diferentes sentimientos: 
-La parte inicial es una presentación de los compañeros cooperantes en el maravilloso entorno de Kenia. Se acompaña de la canción. "Living Darfur" del dúo inglés Mattafix.
-La parte central es una denuncia a la situación sociosanitaria y política de África, a la hambruna galopante y a las injustas desigualdades, con una mirada particular a la infancia. Se acompaña de la canción "Kothbiro" de Ayub Ogada, perteneciente a la B.S.O. de El jardinero fiel (Fernando Meirelles, 2005).
-La parte final es la más emotiva, es una llamada de atención, un S.O.S. de solidaridad con África, un país rico en pobres. El corazón se acelera con la canción "Requiem for a dream" de Clint Mansell, tema central y leitmotiv de la película Requiem por un sueño (Darren Aronofsky, 2000).


Algunos mensajes del vídeo nos permiten abogar a la reflexión: "¿Te atreves a andar descalzo y a mirar su realidad a los ojos?", "¿todavía tienes motivos para quejarte?", "no es sólo lo que hacemos, sino el amor que ponemos en ello"... Vale la pena fijarse en las miradas y las sonrisas de los niños africanos (difícil de encontrar en nuestro entorno). Si al finalizar el vídeo notas que el corazón palpita más deprisa es que, de alguna forma, te has contagiado por "el mal de África"

Javier González de Dios
Pediatria Basada en Pruebas 



"En un lugar de África"


dilluns, 21 de maig de 2012

M’agradaria ser un humanista islandès i anar-me’n a la Xina


Fa uns dies, vaig escoltar, al programa “Millennium” que duia per títol "El pensament low cost", una reflexió, de la Sra Eulàlia Vintró, sobre la Universitat, que deia, més o menys, que cada cop hi ha hagut més interès a fragmentar el saber tècnic, a dividir i compartimentar les carreres de Ciències i a deixar de banda la formació global, humanística i crítica davant el món i la vida. En aquell programa, que es pot reveure a la xarxa, el text de presentació era prou orientador: “La fragilitat del pensament en el món actual, dominat per les presses, els missatges breus i la superficialitat”. Hi participaren Josep Ramoneda, Miquel Tresserras, Joan-Carles Mèlich i Eulàlia Vintró. Fa unes setmanes ja varem escriure quelcom sobre les estratègies de manipulació mediàtica que, vistos els resultats, queda clar que no ens han passat de llarg als que hem viscut la Universitat farà més o menys anys. I ja estem veient a quins nivells està arribant la limitació de l’accés a aquesta ja dirigida i controlada formació universitària. I malgrat tot això, solament pocs universitaris (la  majoria d’ells procedents de carreres humanístiques i no pas tècniques) s’afegeixen a les manifestacions i a les protestes. La majoria, com nosaltres, els seus progenitors, fan la viu-viu en el dia a dia  i procuren no perdre aquella petita part de benestar que, amb esforç, hem assolit. “Mentre no em toqui a mi”, ens diem en veu baixa. Hiperespecialització i fragmentació en benefici del divideix i venceràs. Un divideix i venceràs està essent aplicat de forma clara i programada des de fa temps. I nosaltres anem fent. Ens esforcem i treballem al màxim per no baixar el nostre suat benestar. I  no ens adonem  del nostre autisme i, a la vegada, del nostre complex de ramat aquiescent i atemorit. No ens adonem que al rei i a la seva cort els manté el poble.

I això permet quelcom que, com veurem, no és nou d’aquest segle XXI que estem vivint. A la xarxa es troba aquest diàleg entre el cardenal Mazarino i Colbert, ministre de Lluís XIV, amb  unes coincidències ben reals amb les pujades d’impostos de Mas i, ara, Rajoy.

Un diàleg entre el cardenal Mazarino i Colbert, ministre de Lluís XIV, paròdia la pujada d'impostos de Mariano Rajoy (11 gener 2012 By Diego Feliu.) La situació política i econòmica que està vivint Espanya és un calc de la que s'esdevenia a França durant el regnat de Lluís XIV, el Rei Sol.  Una conversa entre el ministre Colbert i el plenipotenciari cardenal Mazarino podria traslladar-se sense cap modificació a la qual pogués donar-se en l'actual govern de Mariano Rajoy.

El diàleg, que corre per internet com la pólvora, és el següent:

Colbert: Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar el contribuent ja no és possible. M'agradaria, Senyor Superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll ...
Mazarino: Si s'és un simple mortal, és evident, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat ...! Quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot enviar l'Estat a presó. Per tant, l'Estat es  pot continuar endeutant. Tots els Estats ho fan!
Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? Amb tot, ens calen més  diners, i com rebre’n si ja hem creat tots els impostos imaginables?
Mazarino: Se’n creen altres de nous.
Colbert: Però ja no podem posar més impostos als pobres.
Mazarino: És cert, això ja no és possible.
Colbert: Llavors, als rics?
Mazarino: Sobre els rics tampoc. Ells no gastarien més, i un ric que no gasta no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que gasta, sí.
Colbert: Llavors, què hem de fer?
Mazarino: Colbert, tu penses com un formatge de Gruyère o com un orinal de malalt! Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres. Són tots aquells que treballen somiant en arribar algun dia a enriquir-se i tement arribar a ser pobres. És a aquests als quals hem de gravar amb més impostos ..., cada vegada més ..., sempre més! A aquests, com més els traguem, més treballaran per compensar el que els llevem! Són una reserva inesgotable!

Potser llavors allò que ens cal és estalviar més (com?, diria algú) i ingressar-los als bancs i les caixes? En lloc de servir per millorar la nostra situació de desprotecció allò que fan és autoservir-se del nostre treball i dels nostres estalvis, i oblidar-se de les obres socials. I si convé, a més, els hem de salvar la seva mala gestió, que per això som els vassalls. Ja apareixia en un article anterior que, al cap i a a la fi, ells (els bancs i les caixes, i els grups financers de gran abast) són els senyors feudals i els nostres governants els seus cobradors d’impostos i tributs. Més val prendre-s’ho amb ironia, com fa  l’acudit que segueix sobre la instrucció del govern sobre bancs i caixes :


  
Però davant de tan poca honestedat (de banc, caixes, reis i governants) encara hi ha qui, ple d’il·lusió (il·lusionat o il·lús?) sap imaginar-se possibles solucions per reduir despeses. Fa pocs dies llegia aquesta iniciativa popular que recull una idea que realment ha de ser considerada i que, probablement, tots subscriuríem:


 Proposta de Llei de Reforma del Congrés (esmena de la Constitució d'Espanya)

1. El diputat serà assalariat només durant el seu mandat. I no
 tindrà jubilació provinent només del mandat.

2. El diputat contribuirà a la Seguretat Social. Tots els diputats
(anteriors, actuals i futurs) que estan actualment en el fons de
Jubilació del Congrés passaran al règim vigent de la Seguretat
Social l'endemà de la publicació d'aquesta esmena al BOE.
El diputat participarà dels beneficis dins del règim de la
S. Social exactament com tots els altres ciutadans. El fons de
Jubilació no pot ser usat per a cap altra finalitat.

3. Cada diputat haurà de pagar el seu pla de jubilació, com tots els espanyols.

4. El diputat deixarà de votar el seu propi augment de salari. Els
augments de salari estaran previstos en funció d'una sèrie de
taules com les que regeixen per a tots els ciutadans.

5. El diputat deixarà la seva assegurança actual de salut i participarà del
mateix Sistema de Salut que els altres ciutadans espanyols.

6 El diputat ha de complir les mateixes lleis que la resta de
espanyols. La seva immunitat cessarà amb el cessament del seu mandat i els
fets delictius que hagi pogut cometre hauran de ser jutjats una
vegada cessi la seva immunitat parlamentària sense que, a efectes de
prescripció, compti el temps que hagi exercit com a diputat.

7. Servir al Congrés és un honor, no una carrera. Els diputats
han de complir els seus mandats (no més de 2 legislatures), i després anar-se a
casa i buscar feina.



Davant de tanta incertesa més d’un gira la mirada envers Islàndia, i s’adona (encara que en sàpiga poc d’economia) que no és impossible sortir d’aquest pendent relliscós en que estem posats. I potser el primer pas a fer és assabentar-se’n  i compartir-ho. Jo voldria ser islandès! Com més tard ens adonem (diuen els que en saben) més malament ho passarem i ho passaran els que venen darrera nostre. I per obtenir visions clares i de gent que sap de què parla, a la xarxa corre una carta de José Luis Sampedro que us recomano llegir.

De tota manera allò que  no ens podem permetre és que ens prenguin la il·lusió. I és un veritable luxe tenir a la vora unes fonts d’il·lusió encomanadissa en les que podem beure. L’Albana  i la Laura, entre d’altres, en la seva lloable iniciativa xinesa ens mostren el camí que foragita el desencís i reomple de sentit la feina de pediatres que ens agrada fer. Si Robert Debré deia que “no hi ha feina més lloable i digna al món que tenir cura dels infants “ les nostres companyes mereixen la més alta lloança i dignitat. Per molts anys i moltes felicitats!

Francesc Domingo  i Salvany
Balaguer, 20 de maig de 2012

dissabte, 19 de maig de 2012

Efecte roda.

Aquesta tarda he estat a les "firetes". Molts nens i nenes amb els pares comprant fitxes per pujar a les atraccions. M'he quedat aturat una estona contemplant la "nòria". Impressiona veure la monumental estructura com gira calmosament. 


No he pogut evitar fer-ne un símil amb el món en el qual estic més immers últimament: la xarxa, les seves aplicacions i la pediatria. 
De sobte m'ha semblat veure que allò que fa la roda és justament el que em passa a mi. Fa temps que experimento aquest pujar i baixar. Remuntada emocionant i encoratjadora i descens inevitable i decebedor. I sempre aturat, ancorat, en el mateix punt. 
Suposo que és allò que ara em toca viure. La sensació de que la gent del meu entorn no viu com jo tota aquesta "aventura". I per això no puc més que "rodar" amunt i avall esperant que un dia o altre la immensa roda es mogui de lloc i puguem començar a fer un nou camí. 


Ramon Capdevila
@capbert

dijous, 10 de maig de 2012

Col·laboració internacional; camí de la Xina!

“Campamento de la Esperanza: Diagnostican la ilusión”


La Asociación de Familias Adoptantes en China (AFAC) nace en 1996 fruto del esfuerzo y el trabajo de familias que desearon con fuerza cambiar lo existente e ir a adoptar a China. Actualmente cuenta con unas 1.100 familias asociadas de toda España (datos de Diciembre de 2011). Tiene su sede en Barcelona. 



AFAC llevará a cabo un nuevo proyecto: “Campamento de la Esperanza: Diagnostican la ilusión”

Los orfanatos en China están llenos de niños/as que sufren algún tipo de necesidad especial. La falta de recursos económicos de estos centros no les permite hacer un reconocimiento médico a todos los niños/as.

Este proyecto tiene como objetivo hacer llegar el conocimiento y la experiencia de los médicos de nuestro país para diagnosticar y hacer un buen expediente médico a estos niños/as. Sólo así serán declarados niños/as adoptables por la vía de adopción de niños/as con necesidades especiales o Pasaje Verde (PV).

El Centro Chino de Adopciones (CCCWA) creó hace unos años, una vía alternativa de adopción para los niños/as con necesidades especiales. El CCCWA veía como familias que no estaban preparadas para el cuidado de niños/as/as con determinadas patologías, devolvían a estos pequeños a los orfanatos, a las pocas horas de estar con ellos en China.

En la actualidad, los niños/as con necesidades especiales, que sufren algún tipo patología y/o que requieren para su cuidado específico algún tipo de tratamiento médico dedicado, son adoptados por una vía alternativa a la ordinaria, es la llamada Pasaje Verde.

Para un orfanato, la elaboración de un expediente de adopción por PV es mucho más costosa, que la de un expediente ordinario, puesto que en el primero se requieren la intervención de médicos, cuidadores especializados y evidentemente el gasto sanitario que suponen tanto el diagnóstico como las operaciones que se requieran para este pequeño o pequeña. Una vez el menor está diagnosticado, pasa a formar parte de la gran familia de los Niños/as que Esperan, esperan en el Green Walk. 

Lugar de ejecución del proyecto Orfanato de Shi Yan Social Welfare Institute de la provincia de Hubei. La elección de este orfanato obedece a varios motivos: 
  • La principal fue que, al estar cerrado a adopción internacional, era la manera de dar una oportunidad a los/as pequeños/as que viven allí de encontrar una familia, ya que de otra forma estos niños/as no dejarían jamás la institución. Con este proyecto se llega al acuerdo de que, en el momento de su finalización, aquellos niños/as que sean adoptables pasen directamente al circuito adoptivo.
  • Además, al estar cerrado a adopción internacional, no recibe tantas ayudas externas como otros orfanatos cuyos pequeños/as han sido adoptados en el extranjero. Con lo que sus ingresos son limitados, y eso se traduce en que el orfanato no tiene recursos para poder curar a los niños/as con patologías que requieran hospitalización.

La intención de este proyecto es la de llevar a cabo un trabajo directo en los orfanatos, consistente en la realización de un examen médico de estos niños/as por un equipo de pediatras, que mediante su diagnóstico permita determinar un tratamiento y posteriormente la tramitación de la correspondiente documentación para que estos niños/as puedan pasar a formar parte de niños/as adoptables por la vía de PV. 



A aquest projectre s'han apuntat dos col·legues pediatres de Lleida. La Dra. Albana Puig i la Dra. Laura Minguell. 
Els desitgem molta sort i motles experiències i que sàpiguen que des de Ponent els donem el nostre suport. 


Albana Puig i Laura Minguell

dijous, 3 de maig de 2012

El niño ante la muerte - El nen i la mort.


Ja fa quasi 2 anys que vàrem presentar el llibre de “El nen i la mort”. Aquesta primavera hem presentat la seva traducció al castellà: “El niño ante la muerte”, Ed. Milenio.

El llibre pretén dues coses: d’una banda com podem parlar de la mort als nens segons les edats, i d’altra banda oferir unes pautes molt bàsiques d’acompanyament al dol. Te un capítol (el darrer) dedicat als pediatres i com des de la consulta podem orientar a les famílies i nens en dol.

Parlar de la mort ens costa força, fins i tot al professionals de la salut, que com a “professionals” hauríem d’estar avesats a conviure amb la malaltia greu i la mort. I més encara ens costa parlar-ne amb els nens, malgrat que ells tenen una curiositat natural sobre el tema, en una societat com la nostra on la mort s’ha convertit en un tabú. Una de les nostres màximes és que “desprotegim al nen quan el sobreprotegim”, el deixem sense recursos per adaptar-se a noves situacions, molt cops molt doloroses. No ajudem als nens quan intentem no parlar-ne sinó que els ajudem quan podem parlar-ne i poden anar elaborant el seu concepte de mort.

I si arriba una pèrdua, una mort propera en el context familiar o escolar, el pediatra pot ajudar la família a “normalitzar” molts dels processos del dol i de les reaccions que presenta el nen, oferir pautes senzilles que facilitin l’elaboració d’aquest dol, estar atent a factors de risc o de dol complicat, o senzillament saber estar al costat de les famílies en moments tan durs com aquests.

Tot un repte, difícil però no impossible.


Montse Esquerda. 
Anna M. Agustí. 

divendres, 20 d’abril de 2012

"De premios y hambre"

Aquest és el títol de l'entrada d'avui al bloc Hij@s de Eva y Adán
Si no heu visitat mai el bloc us ho recomanem i molt. Rubén, el seu autor, és un dels pediatres amb més activitat a les xarxes socials. És un professional compromés amb l'atenció integral del nen/a en el sentit més ampli de la paraula. I especialment compromés en "denunciar" qualsevol situació d'injustícia social sobretot en el vessant que toca a la població pediàtrica i el seu entorn natural (les famílies).
Ara fa uns mesos va rebre, per la publicació del seu bloc, el premi al millor bloc (I Premio Merck al mejor blog de Salud.) L'import del premi, 3000€, l'ha donat íntegrament a la organització Save the Children. Ja va dir que el premi el destinaria a aquesta finalitat i així ho ha fet, amb tota transparència.


Des de el nostre bloc li volem reconéixer la feina feta i el seu compromís sense condicions en infinitat de projectes.
Un abrazo, Rubén , ánimo y cuenta con nuestro apoyo para lo que necessites.

Ramon Capdevila
@capbert 

dijous, 5 d’abril de 2012

Informàtica bàsica i general...

El proper dia 26 d'abril col·laboraré impartint el Curs d'Iniciació a les TIC's, Xarxes Socials i la Web 2.0 que la Societat Catalana de Pediatria a través de la Secció d'Atenció Primària ha organitzat. 
El projecte neix, crec, després d'un contacte casual amb la Junta Directiva de la Societat Catalana de Pediatria en una Jornada de Medicina Rural. En aquella ocasió la Dra. Lídia Sanz i jo mateix vam exposar el projecte "pediatresdeponent". I diria que la presentació va "emocionar". 
Posteriorment vaig tenir l'honor de fer la conferència inaugural del Curs de Formació Continuada 2011-2012: "Les TIC i la nova Pediatria". Una cosa va portar a l'altra i, atenent la demanda que se'm va fer des de la Secció d'Atenció Primària, hem organitzat aquesta primera edició del Curs.




La Dra. Elisa de Frutos ha treballat intensament per a que el Curs es pugui fer i ha gestionat en un temps rècord tots els permisos necessaris incloent la concessió de l'acreditació per part del CCFCPS. Cosa que demostra l'aposta ferma per part de la Societat Catalana de Pediatria i de la Secció d'Atenció Primària per les TIC. 
És a aquest punt que fa referència el títol del post. Des del CCFCPS se'ns comunica que el curs no es pot acreditar degut a que es tracta d'un temari d'informàtica bàsica i general
A la plana web del CCFCPS llegim: "Entenem com a formació continuada el procés d’ensenyament i aprenentatge actiu, al que tenen dret i deure els professionals de la salut, que comença un cop s’han finalitzat els estudis de grau o d’especialització i que té com a finalitat actualitzar i millorar els coneixements, les habilitats i actituds d’aquests, tant davant de l’evolució científica i tecnològica com de les necessitats i demandes socials del sistema sanitari".(Últim accés: 5 d'abril de 2012; 00:58 a.m.) 
Conjuntament amb la Organització del Curs hem presentat un escrit justificant l'interès que pot tenir la seva realització i estem pendents de resposta. 
Sembla que el Curs ha despertat un gran interès i que és possible que se'n faci una 2a edició. Això demostra que els professionals perceben la necessitat d'aquest tipus de formació i alhora la demanda "social" que es palpa en el dia a dia de la seva activitat assistencial en el tracte amb l'usuari. Aquest ja fa temps que utilitza com a font d'informació la Xarxa-Internet i trasllada a la consulta els seus dubtes sobre qualsevol tema de salut. I el professional no pot quedar enrere a l'hora de "gestionar" tantíssima informació i oferir-ne la millor. 
Sigui com sigui, crec que el Curs pot ser un primer pas per a que "s'institucionalitzi" aquest tipus de "coneixement". I sobretot que serveixi per a transmetre conceptes com: col·laborar, participar i compartir. 

P.S: agraïment a Josep Ayllón i a Mònica Moro (per la seva recomanació). 




Ramon Capdevila
@capbert

dimarts, 20 de març de 2012

El despertar les consciències de Noam Chomsky, els germans diferents i el dromedari del tuareg.


La nostra vida, sortosament, no s’acaba en la nostra tasca professional. I això ens permet i ens obliga a obrir els ulls més enllà de la nostra feina, més o menys remunerada. A més, la Pediatria serà sempre social . I la Pediatria social, com ja hem dit altres cops, segueix el lema : “les causes, són socials, i les conseqüències, pediàtriques”. La reflexió crítica de la societat, i el món,  en que estem immersos no acostuma a trobar-se fàcilment i cal anar-la a cercar de forma concreta, o tenir fonts  que ens alimentin. Compartir aquests vessants socials no específicament pediàtrics ens ajuda a ser persones  més lliures i més sanes.

En una tramesa recent he rebut aquest article sobre les estratègies de manipulació a que estem sotmesos tots plegats. Qui signa l’escrit, Rodolfo Walsh, ens demana: "Reproduïu aquesta informació, feu-la circular pels mitjans al vostre abast: a mà, a màquina, oralment. Doneu-ne còpies als vostres amics: nou de cada deu les estaran esperant. Milions de persones volen ser informades. El terror es basa en la incomunicació. Trenqueu l'aïllament. Torneu a sentir la satisfacció moral d'un acte de llibertat. Derroteu el terror. Feu circular aquesta informació ". I em plau , en compartir aquest escrit, fer-li cas.

Per un costat em permeto fer alguna petita adaptació, en punts específics,  a la nostra realitat catalana i també universal. Per una altra m’ha semblat bé reblar el clau amb els dos contes curts del final, de qui no conec l’autor.

Noam Chomsky i les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica

El lingüista Noam Chomsky va elaborar aquesta llista de les "10 Estratègies de Manipulació" a través dels mitjans:

1. L'estratègia de la distracció
L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.   L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil · les) ". Ara, per exemple,  que arreu de l’Estat hi ha sentiments d’indignació per les reformes torna la distracció amb una carta sempre efectiva : “el problema català”, que  sempre serveix per distreure els desinformats.

2. Crear problemes i després oferir solucions.
Aquest mètode també és anomenat "Problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics. Us sona a alguna cosa , això?

3. L'estratègia de la gradualitat.
Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou d’aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades
durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat,
flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants
canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicades d'un sol cop.
A la xarxa podeu trobar una  versió de l’estratègia de la gradualitat adaptada a la realitat global de Catalunya, i no solament econòmica (“la metàfora de la granoteta: reacció o cocció?”).

4. L'estratègia de diferir.
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà "i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment. El recent acudit de Fer al diari  El Punt- Avui  fa uns dies és ben eloqüent. 

Fer. El Punt-Avui. 04/03/12


5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.
La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat mental, com si l'espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s'intenta enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix ​​a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys (veure "Armes silencioses per guerres tranquil ·les ")".

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió.
Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre
emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees,
desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. 
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors (veure 'Armes silencioses per a guerres tranquil · les) ".

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte ...Solament cal encendre la televisió  per veure què ofereix  a les hores principals en determinades cadenes. I això em fa recordar una pintada a la paret que ens suggeria: “Tanca la tele i obre els ulls”.

9. Reforçar la autoculpabilitat.
Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu es menysté i es culpa, el que genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
A l’altre extrem, en el de la valoració i la millora de l’autoestima, fa poc he llegit aquest  petit escrit de Nachman de Breslau a “La cadira buida” (p,32): “Ës fàcil criticar els altres i fer que se sentin menyspreables . Qualsevol ho pot fer. Però el que és difícil, i que requereix esforç i coneixement, és rescatar-los i fer-los sentir-se bé”

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una gran diferència entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits
dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha
gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre si mateixos.



Dues històries breus


I m’agrada acabar aquest encetar primavera amb aquests dos relats curts.

Els germans diferents

Dos germans. Un d'ells acomodat, estava al servei del rei. L'altre es guanyava el pa treballant de sol a sol. L’adinerat va dir al seu germà:
- Per què no entres a formar part del servei del rei i així et lliuraràs del cansament del treball?
L'altre germà va respondre:
- Per què no treballes tu, per tu i per a tu, i et lliures de la desgràcia d'haver de servir a un altre i de barallar-te amb els altres servents pels favors de rei?

El tuareg i el dromedari.

Un tuareg travessava el desert. Va arribar la nit, va muntar la seva petita tenda de campanya i es va adormir. Quan va començar a fer fred, el dromedari el va despertar d'una empenta: "Senyor, fa fred! Puc posar el meu nas a la tenda per escalfar-me?". El tuareg va accedir i es va posar a dormir altra vegada .
Tot just havia transcorregut una hora quan el dromedari va sentir més fred. "Senyor, fa molt fred!  Puc posar el meu cap dins de la tenda?". Primer, el seu cap va ser admès dins de la tenda i, més tard, i per la mateixa raó, el coll. Finalment, i ja sense demanar permís, el dromedari va ficar tot el seu cos sota la lona. Quan va estar plenament acomodat, el tuareg es va trobar jaient al descobert al costat de l'animal. Aquest havia arrencat la tenda, que penjava sobre el seu gep sense cap utilitat. "On ha anat a parar la tenda?", va preguntar desconcertat el dromedari.





Francesc Domingo i Salvany. 
Balaguer.