Pediatriadeponent

En aquest nostre món en què, com ho defineix JM Casasús (1*),“la fascinació del mal” sembla impregnar-ho tot, la cultura reaccionària que cada cop ocupa més plataformes digitals, cinema i televisió no és sinó el reflex de la ideologia dominant en l’espai polític i social. Com apunta Vicent Partal, quan parla de la DGAIA i de Mazón (2*), “neguem-nos a oblidar que la política ha de ser una altra cosa, i no en el mercat de futurs en que els únics actius que es negocien són les lleialtats humanes....Un espai sense arestes morals on tot, absolutament tot, té un preu.. . perquè la política ja no aspira  a transformar la realitat, sinó a gestionar-ne el repartiment. No pretén crear valor, sinó redistribuir-lo entre els afins; no cercar la justícia, sinó l’equilibri entre complicitats, i col·loca els interessos particulars al centre de cada decisió”. I afegeix: “el poder s’ha transformat ell mateix en una gran corrupció administrada amb pulcritud  burocràtica, i serà difícil que trobe...

Acabo de veure al canal Verdi Classics la reposició, i en català, una pel·lícula que ja va emocionar-me el primer cop que la vaig veure quan es va estrenar l’any 1975: “Dersu Uzala”, d’Akira Kurosawa. Una pel·lícula de més de dues hores, a partir del llibre original, amb el mateix títol, que és un cant de respecte a la natura i al valor de l’amistat. A l’amistat que neix entre Dersu Uzala , un caçador boscà nanai, i un capità de l’exèrcit, l’explorador   Vladimir Arsenyev , que ha de cartografiar una extensa regió allunyada del món habitat, a la Rússia oriental. I és també, aquest, un film de melangia per les petites, i grans, pèrdues que el pas del temps fa encarar als protagonistes, i ensems ens fa encarar a nosaltres. Avui l’he gaudida a pleret i no m’he privat d’emocionar-me novament amb els missatges, valuosos i certs, de posar al centre de l’univers la natura, i no pas a l’home. I Dersu, que se sent vagarós i enyorat de “casa seva” quan el capità - en veure la seva pèrdua de ...

Com cada any per aquestes dates, el Francesc Domingo ens desitja unes bones festes i ens fa reflexionar una mica.... Bon Nadal a tothom!  A cada alenada de vida, a cada instant, en respirar, retrobem nova sortida per poder recomençar. Si cada jorn hem d’aprendre fins retornar on tot se sap, el Nadal ens fa reprendre somnis del cor i del cap. Si el passat és vella història, i   el futur, pendent de fer, no jaiem en la memòria i treballem: l’ara és feiner! La sort se’ns donà, servida, en nèixer en un paradís! Fem-ne joia compartida i repartim nostre pastís amb les gents d’altres contrades que arriben del desencís, i   ses esperances posades en un futur més planer i llis. Que nostra porta no es tanqui! Entomem el compromís, i   que tampoc mai no ens manqui el cor obert i un bell somrís! enllaç a la font de la fotografia Francesc Domingo i Salvany  Balaguer, Nadal de 2019

El gat a la finestra mira com va nevant, la sopa ja és a taula sols falta el convidats, arriba la padrina amb un nou pentinat, la simbomba no para, ja tinc molt mal de cap! De fons unes rialles, l'ambient es va creant, algú toca el piano que està mal afinat, agafen pandereta, guitarra i picarols, algú dona la nota que està a prop del sol. La joia ets tu! Nadal, la joia ets tu! La llum ets tu! Nadal, la llum ets tu! La pau ets tu! Nadal, la pau ets tu! Nadal ets tu! Nadal, Nadal ets tu! Perquè és Nadal! (3) Perquè és Nadaaaal ! Tenim al cor i al rostre una llum resplendent, comparteix vida i sostre sovint amb molta gent. Portem aquella espurna que encén el ble amatent, que fa créixer dins l'urna esperança i present . Nadal, però, ens esberla i en una tendra nit, sentim la bella perla que tots guardem al pit. Nadal ens fa dins nostre el camí de la llum que es noti en el rostre! Fem-ne un bell costum! La joia ets tu! Nadal, la...

“Tot allò que l’arbre té de flor i de fruit, viu del que té soterrat:  la constància, la convicció i la fe” L’arrel que somia ser font d’alegria sap que, cada dia, la saba que nia al tronc fa sa via. A l’hivern, dormia, amb la melangia: de sol es delia. Després, quan venia el brot, l’energia, que tendre anuncia l’esclat del migdia, de feina es fonia: el verd ja naixia, la branca lluïa. I quan més calia, quins bells dons: l’ombria i els fruits que ens daria! Més tard, vella tria de grocs la vestia, i dels torrats vivia el bosc en sinfonia. I el terra es cobria de nova energia: saó i vigoria, adob, profecia d’una Epifania! Qui no cantaria la rel que servia, que a tots obsequia i que sempre voldria ser doll d’harmonia? Foto extreta de naturalbloc Francesc Domingo i Salvany Balaguer, Nadal de 2017