dilluns, 13 de gener de 2020

La Pediatria d’Atenció Primària a Ponent: Una canya que es trenca? Una flama que vacil•la?


Aquest diumenge, d’Isaïes (Is 42,1-4) hem llegit allò de que «Això diu el Senyor : Aquí teniu el meu servent, …… He posat en ell el meu Esperit perque porti el dret a les nacions. No crida ni alça a veu, no es fa sentir pels carrers, no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la… ». I mentre ho escoltava encara em ressonava el lament i el clam de companyes i companys pediatres de Ponent que malten per exercir el millor que saben la feina més noble del món: acompanyar les famílies a fer créixer llurs infants.

La pediatria d’atenció primària, a Ponent, és ara mateix una canya que s’esberla  i una flama vacil·lant en el ble ponentí. Si més no, és el que respirem, i ens expliquem, els que tenim la «sort» de treballar-hi.

Algú em dirà que no hi toco, dient això de la sort. I potser tindrà raó. Jo prefereixo pensar, llavors, en aquella dita que afirma que « la Vida no et posarà mai al davant cap obstacle que no puguis superar »

I m’ha vingut al cap (al meu, no al CAP de la feina!) que voldria trobar la manera d’encoratjar-les, i encoratjar-nos mútuament, en el nostre particular i pediàtric Viatge a Ítaca, amb aquel petit gran desig del poema de Kavafis musicat pel Lluís Llach

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels.
Afavoreixi el déu dels vents
el velam del seu vaixell!


L’any 2005 (ja fa dies, d’això) a Pediatria Catalana hi trobàvem un article amb el títol « Pediatres que ploren, gestors que fan la viu-viu, i la vida continua: qui dia passa anys empeny?” (*),  en el que llegíem, al resum inicial :

« Ara i ací, la situació de les i dels pediatres d’Atenció Primària a Catalunya no és la que desitjaríem. Les dificultats, estructurals i cojunturals, ens impedeixen oferir a les famílies que hem d’atendre tot allò que voldríem. Això, si es manté en el temps, ens mena fàcilment al cansament emocional, la despersonalització i la manca de realització personal, la tríada característica de l’esgotament professional (burnout). I d’ací al maltractament institucional (d’acció i/o d’omissió) hi ha solament un pas…
Fa poc llegia que els déus de la nostra societat occidental són l’optimisme i la negació de la realitat. I, certament, massa sovint oblidem que la nostra situació privilegiada damunt del planeta (hem tingut la sort de néixer ací i no a les antípodes) es manté gràcies a l’explotació, la desigualtat i la injustícia.
En aquests dies de canvi d’any ens cal saber relativitzar els destorbs que comporta el nostre benestar, no perdre el vessant solidari que tots portem dins - “la solidaritat és la tendresa dels pobles”, que ens diu el coherent i admirat Pere Casaldàliga- i fer allò que les nostres possibilitats ens permetin per col·laborar amb els que es mullen més que no pas nosaltres per acompanyar els damnificats del tsusami a l’Oceà Índic”, es va escriure llavors.

I avui, 14 anys després, hi hauríem d’afegir aquelles i aquells immigrants que fugen de la injustícia i de les guerres mantingudes per interessos ben allunyats a l’únic al que ens deben nosaltres: l’interès superior dels menors,  dels infants que  la vida ens posa al davant i que ens correspon atendre. Ja en un altre article, molt abans (**), ens preguntàvem. “Qui votarien els infants?”

I direu que el problema el tenim ara i ací. I hi estic d’acord. I com que crec en allò de “Jo sóc perque nosaltres som”, m’he atrevit a repescar informacions i recursos que m’han servit a mi en els moments de desencís, recursos apresos arran de les Trobades al Monestir de Les Avellanes  adreçades a “Tenir cura dels que tenim cura d’altri”, per si poden ser útils a algú altre. Una visió més analítica dels factors a la base des desencís professional la podeu trobar a l’article ja citat (*). Avui us n’apunto solament un Decàleg de supervivència del professional cremat i la conclusió de llavors, que es manté absolutament actualitzada.



Hi ha mesures d’emergència per fer front al nostre desencant?

Mentre les necessàries reformes estructurals i cojunturals no arribin a aplicar-se de forma general ens cal trobar mesures d’emergència per quan la sobrecàrrega o la tensió estan a punt de treure’ns de polleguera, tant si som pediatres a risc com si el que ens passa és que ens estan carregant massa pes a l’esquena. Són mesures d’emergència que podem aplicar abans, durant i després del moment difícil per recuperar el necessari equilibri. Inclouen:

1. Sospirar profundament tres vegades. Pot ser útil incloure’l en el procés d’auscultació de l’infant: abans, per ensenyar-li com ha de respirar, o bé aprofitant uns segons de d’auscultació.
2. Respiració superficial conscient mentre fem una activitat que ens permet desconnectar del contingut i centrar-nos en la nostra actitud.
3.  Preguntar-se: hi ha, ara mateix, alguna manera millor de tenir cura de mi? Aturar-se permet veure, sense exageracions, la realitat de la situació que  vivim. Si cal, podem recloure’ns en l’únic espai on ens podem quedar sols: el lavabo.
4.  Somriure sempre ajuda. A qui dóna el somrís i també a qui el rep. I es bo recordar que el somriure que no es dóna es perd.
5.  Rentar-se durant una estona els canells i les mans. Si hi ha un mirall davant podem fer-nos aparèixer el somriure a la cara.
6.  Regar: dir-li a algú, amb claredat, allò que ens agrada d’ell. El company o la companya de cada dia segur que té unes qualitats i ens ofereix un recolzament que li agradarà que li recordem sovint.
7.    Enumerar detalladament un mínim de 5 tasques dutes a terme correctament (per molt simples que ens hagin semblat).
8.    Dir ”No ho sé” és dir molt. Ens resitua en la dimensió humana de la limitació i ens obliga a superar-nos per cercar la resposta.
9.    Limitar la nostra implicació a partir del moment en que no som capaços de donar més. Ajornar els esforços, llavors, per a una millor oportunitat.
10. Escriure i descriure amb precisió la situació que no ens sembla justa i fer arribar l’escrit als superiors responsables del servei on treballem.

Conclusió

Cal que les institucions canviïn però també cal que nosaltres, individualment i col·lectiva, defensem el dret a passar-nos-ho bé en l’exercici de la nostra feina, i ens cal exigir les condicions que ens permetran gaudir-ne. I com llegíem fa un atemps, “si la teva feina ben feta  és una font de frustració, no és al psicòleg on has d’anar, és al sindicat a qui has de trucar!”

Defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients. I solament evitarem de cremar-nos si podem gaudir de la nostra professió. Probablement així aconseguirem que una visió més positiva faci desaparèixer de la cara dels infants, les famílies i els professionals els plors i els desencants que, malauradament, encara hi trobem.

Delerós de consol i carícies
de somriures donats amb el cor
he comprès que la font de delícies
sou les i els que tentinegeu com jo!

Per damunt de la boira, sempre hi ha el sol




Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 12 de gener de 2020