dijous, 2 de novembre de 2017

Màrius Torres, la set de les ovelles, l’optimisme de la senyora Maria i el silenci




El 29 de desembre de 1942 va morir, al sanatori de Puig d’Olena, el gran mestre dels poetes de Ponent: Màrius Torres. A punt, doncs, per commemorar el 75è aniversari d’aquella data s’escau, en aquests moments que vivim, recordar un poema que ell va escriure l’any 1939:

La ciutat llunyana
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


Foto de la web de Meritxell Gené

De llavors fins ara han passat molts anys i n’han passat moltes de coses al nostre país. I darrerament la realitat està posant a prova  la nostra proporció de seny i de rauxa, la nostra capacitat de ser il·lusionats cercadors de la ciutat llunyana de què ens parlava Màrius Torres. I en aquesta prova hem trobat persones que han marcat el camí que ens hi apropava. I potser es bo recordar, ara, una rondalla ben adient. 

Rondalla del ramat i la set
Les ovelles que van en ramat de vegades solament veuen la pols del camí i tenen set. Si elles haguessin de conduir la marxa, el seu pessimisme derrotaria tot el ramat. Però les ovelles visionàries no deixen que els contratemps minin els seus desitjos de buscar solucions, i fan un pas al capdavant i caminen sense mirar enrere.
El llop, despectivament, les anomena “optimistes utòpiques”, perquè preferiria  vigilar ovelles afeblides, preses fàcils per a ell. Però elles ni són més optimistes ni més utòpiques que les altres. No van somiar amb l’aigua ni van veure el seu miratge. Simplement van creure en ella, la van buscar i la van trobar. I tot el ramat va calmar la seva set.

De vegades algunes d’aquestes generoses ovelles visionàries paguen un preu excessiu per la seva lucidesa, per la seva implicació i esforç, ja abans d'arribar a la font d’aigua delida per bona part del ramat. Algunes d’elles no podran beure l’aigua desitjada ni veure la ciutat somiada, perquè des que Màrius Torres va escriure el poema quatre generacions han anat fent ruta, i moltes d’aquelles persones ens han ja deixat i ens han passat el relleu. I nosaltres, amb encara la incertesa de com arribar a la ciutat que s’albira, ens cal ser agraïts per totes i tots aquells que han servat, en silenci i en el constant però fidel dia a dia, el fil que no s’ha trencat. I és un deure  ser reconeixedors dels que, en aquest camí, ens han ajudat  a apaivagar la set i ens han fet mirar enlaire per no perdre de vista els estels que ens guiaven el camí. Moltes, moltes gràcies!  




I ara nosaltres, davant de les dificultats, hem de saber encarar amb optimisme i confiança - i compte amb els llops (mal) disfressats d'ovelles - la tasca que se’ns presenta, amb la decisió anticipada de que és amb engrescament, però també amb paciència, perseverança i perspectiva, que ens cal entomar l'esdevenidor. Algú ha dit que cal abraçar la incertesa (la sola certesa que tenim!) i acceptar amb ànim positiu tot allò que ens arriba. Hi ha una història que ho explica prou bé i que no em sé de transcriure ara i ací. 

La Senyora Maria
La senyora Maria, de 82 anys d'edat, estava llesta i arreglada com cada matí a les vuit en punt. Amb el seu cabell ben pentinat i un maquillatge perfectament aplicat, malgrat tenir dificultats de visió, estava disposada a mudar-se aquell mateix dia a una residència geriàtrica.
El que havia estat el seu marit durant cinquanta anys havia mort, la qual cosa feia necessari el trasllat. 

Després d'esperar pacientment a la recepció de la residència, va somriure dolçament quan li van comunicar que la seva habitació ja estava llesta. Mentre maniobrava el seu caminador dirigint-se cap a l'ascensor, jo li havia donat una descripció detallada de la seva petita cambra, incloent els llençols i les cortines que havien estat penjades a la seva finestra.

–M'encanten! –va dir ella amb l'entusiasme d'un noi de vuit anys al que acaben de mostrar un nou cadell.

–Senyora Maria, vostè encara no ha vist la cambra... Esperi a veure-la!.
–Això no té res a veure –va dir ella–. La felicitat és una cosa que un decideix amb anticipació. El fet que m'agradi la meva cambra o no m'agradi, no depèn de com estigui arreglat el lloc, depèn de com arregli jo la meva ment. Ja havia decidit per endavant que m'encantaria. Aquesta és una decisió que prenc cada matí en aixecar-me.
–Per què ho fa, senyora Maria?
–Aquestes són les meves possibilitats: puc passar-me el dia al llit enumerant les dificultats que tinc amb les parts del meu cos que ja no funcionen o puc aixecar-me del llit i sentir-me agraïda per aquelles que sí funcionen. Cada dia és un regal, i he decidit que cada matí em centraré en els regals del nou dia i en les memòries felices que he guardat en la meva ment. Vull viure cada moment de la meva vida. La vellesa és com un compte bancari... Un pot extreure el que ha anat dipositant en ell. 
És un bon consell, doncs, dipositar el màxim de felicitat al compte bancari dels teus records. Hi ha 5 senzilles normes que et poden ajudar a ser més feliç:

  1. Allibera d’odi el teu cor
  2. Allibera de preocupacions la teva ment
  3. Viu humilment
  4. Dóna més
  5. Espera menys

De vegades, i com que sabem que en el nostre àmbit de la Pediatria social les causes són socials i  les conseqüències són pediàtriques, ens cal trobar aquells mots, aquells moments, que ens permetin, a nosaltres mateixos, asserenar-nos i poder tornar a treballar amb la nostra millor versió. I, també, per no esdevenir un factor més de desencant i desencert social. Hi ha un poema al que ben sovint acudeixo quan les circumstàncies em menen a estar un xic perdut o desencisat, i m’impedeixen oferir l’atenció d’excel·lència que totes les famílies i llurs infants es mereixen. 


Des del silenci, camí de la pau
Entre el soroll i la pressa, fes el teu camí
sense oblidar que el silenci és pau.

Mentre puguis, i sense abaixar el cap,
sigues amic de tothom.

Digues la teva veritat sense por
i que tothom l’entengui.

Escolta els altres, encara que et semblin pesats o ignorants:
ells també tenen quelcom a dir.

Alegra’t dels teus èxits
i no t’encaparris pels teus fracassos.

Estima la feina que fas, per senzilla que sigui:
és una riquesa concreta en un món amb moltes falsedats.

Mira bé el que fas, perquè el món on vius és enganyós,
però no oblidis mai que hi ha molta gent bona
que lluita per un ideal
i que hi ha més herois que els que penses.

Sigues sincer i no fingeixis l’amistat.

No tractis l’amor amb cinisme
ja que, malgrat tots els desenganys,
l’amor torna a néixer, com l’herba al camp.

Inclina’t davant l’inevitable pas dels anys
sense enyorar la joventut i el seu apassionament.

Convenç-te que un no es fa fort en un dia
i no et deixis portar per fantasies
que només cansen i et deixen arraconat.

Sense deixar l’austeritat, sigues bo amb tu mateix:
tu ets tan fill com els arbres i els estels
i hi tens un lloc en aquest món.

Encara que no t’ho creguis, l’univers avança.

Tingues pau amb Déu, sigui qui sigui per a tu
i malgrat el soroll i la pressa, no la  perdis, la pau.

Tot i els enganys, els obstacles i els somnis trencats,
la vida és fascinant.

No ho oblidis i seràs feliç.


 (Traduït de l’anglès d’un poema trobat l’any 1693 a una església de Baltimore.)

I tant de bo que mentre ho practiquem, amb els nostres braços lliures, amb batecs d’aire i fe, escoltem la veu de bronze que ens elevi el cor i ens escalfi el nostres peus de pelegrins per arribar a la ciutat de què ens parlava, fa 78 anys, l’admirat Màrius Torres.



Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 2 de novembre de 2017