dijous, 19 de desembre de 2013

D'un vermell camp sóc rosella


“Que bien sé yo la fonte que mana y corre…
 aunque es de noche”  (Fray Juan de la Cruz)




Nadal és veure l'estrella
d'on venim, vers on anem,
la llum sempre nova i bella
que ens fa ser i que tots havem.

Sovint vivim tan lluny d'ella,
tan a les fosques viatgem,
que ens perdem la meravella 
del que som i el que serem.

Tant fa si ets minyó o donzella
- tu tens de ta barca el rem -
retorna a ta ciutadella
i comparteix eix do suprem! 



Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, Nadal de 2013

dissabte, 2 de novembre de 2013

La satisfacció de fer de pediatre a Ponent.

Fa tres dies vaig tenir la sort de poder assistir al Curs d’”Emergències Pediàtriques” que han organitzat i ofert els  nostres companys pediatres de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida (em referiré als  pediatres encara que la representació majoritària ja sigui femenina, i vull d’antuvi reconèixer llur superioritat i també llur benevolença).
La meva sensació en acabar la tarda (tot i que un refredat de massa dies no em va permetre estar al cent per cent)  va ser de satisfacció i d’orgull. I no d’un orgull malsà sinó de l’orgull de saber que el vaixell insígnia de l’atenció pediàtrica a Ponent és, a més de molt treballador i pedagògic, generós a mans plenes. I em plau ara i ací felicitar a una persona que es mereix veure els fruits de molts anys de tendrència (un munt de tendresa sumada a un munt de paciència) en les generacions que l’han seguit . Felicitats Dr. Gomà!



Deia que em fa sentir orgullós veure la qualitat assistencial que la generació de pediatres joves que, malgrat les normals diferències interpersonals (tothom és diferent i ningú no és perfecte) i les que genera el treball en equip amb una matèria tan sensible com la dels infants malalts, saben donar aquest plus de generositat i ens permeten , als que treballem en els petits vaixells més o menys allunyats de la flota, de la que l’”Arnau” és vaixell insígnia, una formació i actualització pràctica i de qualitat. I aquest és un comentari i un sentiment que compartia, amb més d’un pediatre i pediatra d’altres CAPs, en acabar el curs.
Ara, que la situació econòmica i professional dins de xarxa pública d’atenció sanitària no permet massa alegries, ni de temps ni de diners, per anar a cercar Est enllà una formació continuada útil, val la pena saber valorar i reconéixer, encara més, la generositat, l’empenta  i l’esforç dels companys de camí  que tenim a l”Arnau” per oferir-nos aquell saber adaptat a la realitat que vivim a Ponent. I així poder atendre millor els infants que les famílies ens confien. Quina bona sensació sentir-se R-34 de l’Arnau de Vilanova!


En uns moments en que la queixa és el pa de cada dia, em plau triar el reconeixement i l’agraïment a tots els que han esmerçat  el seu temps en preparar i donar  aquest Curs d’Emergències Pediàtriques en una demostració clara que sabem que la formació i la coordinació de tots els nivells de la flota pediàtrica (des del centre d’Atenció Primària més petit de Ponent fins al vaixell insígnia)  és la millor opció per donar els nivells màxims de qualitat possible amb els recursos limitats de què disposem,

Hi ha una dita popular (amb un mot que no acostumo a dir ni escriure pero que deixaré com  a versió original) que resa aixi : “Si avui em fas festes i no me’n sols fer, és que em vols “fotre” o  m’has de menester”.  I ara em ve al cap perquè, si en una xerrada que has donat, algú, al col·loqui, et felicita primer (i més si aquest algú te un punt de vista oposat al teu) val la lena que et preparis perquè després o bé et llança l’espasa o bé et demana feina extra.
En el meu cas no em considero oposat a ningú dels que han donat el curs. Això sí, suggereixo  una petita tasca de més. No tothom pot accedir a la formació i hi ha molts professionals que “toquen”  en una hora o altra del dia o la nit, infants amb problemes aguts a la consulta ordinària,  a l’Atenció Continuada o a Urgències,  tant als consultoris locals com als CAPs, arreu de les terres de Ponent.  I suggereixo que es tregui més profit de la feina ja feta per preparar aquest curs per:

  • Fer un llibretó de les coses bàsiques (plastificat o no – el recull dels fulls penjats a la paret a la sessió de Gastro, per exemple) de cada taller que potser algun espónsor finançaria  a canvi de deixar posar el seu logo. Una mena de recordatori bàsic per tenir a sobre la taula, a la consulta. Sé que ja heu tramès molts documents , però allò que queda és allò viscut. I allò que ens queda és també allò que podríem nosaltres oferir a la gent del nostre centre  en una formació  en taca d’oli, en benefici dels infants que atenem, i
  • Resumir en una presentació  el punts bàsics del curs de cara a que els pediatres dels petits vaixells, dels CAPs,  puguem fer de formadors dels metges de capçalera i de les infermeres dels serveis d’Atenció Continuada. Val la pena que la vostra feina no doni fruits solament en nosaltres. I em sembla que fóra una bona idea que també els pediàtrics dels petits vaixells “perifèrics” ens tranformem en transmissors del saber que tan generosament  hem rebut, en benefici de les famílies i els infants de Ponent.

  
Som persones als servei de les persones. I dóna bo veure que, ací a Ponent, malgrat les embestides d’uns temps difícils, continuem compartint el sentiment de Robert Debré : « No hi ha feina més noble en aquest món que atendre la salut dels infants ».


Gràcies, novament, companyes i companys de l’Hospital Arnau de Vilanova, pel vostre saber i per la vostra humanitat! Felicitats per la feina ben feta i per molts anys!


Francesc Domingo i Salvany

dilluns, 16 de setembre de 2013

PediaTIC: Otra vez será.


El pasado martes día 10 por la noche, los aquí firmantes, nos reunimos en uno de nuestros hangouts habituales desde hace un año y medio. Posiblemente es la reunión más triste de todas las que hemos celebrado porque tomamos la decisión racional (y muy contraria a nuestras emociones...) de suspender la celebración de PediaTIC prevista para el próximo día 5 de octubre en Benalmádena (Málaga). 




¿El motivo principal? Estar a algo más de 3 semanas y no tener un número de inscritos suficientes. De hecho los comprometidos hasta la fecha a asistir eran tan pocos, que ni las previsiones más optimistas nos orientaban a conseguir la mitad de asistentes que el año pasado. 

La preocupación ha sido creciente en los últimos días. No cumplir con un mínimo de asistencia nos obligaba no solamente a asumir personalmente unos gastos importantes sino también un cierto desprestigio para las empresas que nos han ayudado en la organización y para los propios ponentes.

Creemos que el programa y los ponentes eran de categoría. Por lo menos tanto como el año pasado. Que hemos fundido con nuestro mensaje las redes hasta hacernos incluso un poquito pesados. 

Analizando las causas del fracaso pensamos en varias posibilidades. En primer lugar la ubicación geográfica, seguramente con dificultades de accesibilidad para algunas personas alejadas y sobre todo la falta de difusión en la zona, seguramente motivada porque ninguno de nosotros estamos cerca. Desde la blogosfera sanitaria y pediátrica tampoco ha habido un apoyo descomunal, con honrosas excepciones ¡por supuesto! Quizá el cansancio de eventos dospuntocéricos que se van pasando el testigo.

El contexto de crisis económica tampoco ayuda. Aunque yendo un poco más allá, probablemente la crisis lleve asociado cierto desinterés generalizado, independiente de lo estrictamente económico. Yo me quedo en casa.

El año pasado nos dijeron que éramos una mezcla de boyscouts, pseudohippies o una especie de perroflautas de la Pediatría por creer en un sueño. Creer que era posible montar un sarao independiente de los grandes lobbies, con un formato diferente, abierto a un público diverso y alejado de los estándares de los congresos médicos al uso. Lleida salió bien, muy bien en realidad. Quizá fue una carambola. Y nos creímos que los sueños se pueden cumplir. 

Siempre hemos pensado que PediaTIC en el fondo era una reunión de amigos que se había hecho grande. A lo mejor es el momento de que vuelva a ser pequeño, íntimo, quien sabe si para más adelante volver a crecer de nuevo.

Desde aquí un agradecimiento eterno a los que siempre han creído y confiado en nosotros y, muy especialmente, a los ponentes por su disposición y buen hacer en todo momento. 



Amalia, Jesús y Ramon

Equipo PediaTIC

dilluns, 17 de juny de 2013

Retallar: una variant de Maltractament Institucional a la Infància.

RETALLAR L’ACCÉS DELS INFANTS MALALTS A L’ATENCIÓ ESPECIALITZADA: UNA VARIANT DEL MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A LA INFÀNCIA A LES TERRES DE PONENT.

Sabem que la Pediatra serà sempre social atès que qualsevulga de les decisions polítiques i de gestió concernents a l’àmbit del món de l’infant comportaran unes conseqüències familiars i pediàtriques. Ens agrada afirmar que la millor manera de tenir cura d’un infant quan és petit (i probablement també quan ja ha crescut) és la de fer costat als seus pares. I ens plau dir també que, sovint, la  millor manera de tenir cura de les famílies i els infants rau en recolzar els professionals que formem la xarxa de suport social i sanitari a les famílies.


Llegim al diari (El Punt Avui, del 5 de juny 2013, p29), que un informe d’Unicef situa l’Estat Espanyol a la cua del rànquing del benestar dels menors.   Els elements usats per mesurar-ho han estat: el grau de pobresa infantil, el percentatge d’escolarització, els hàbits alimentaris dels infants i l’accés als serveis de salut. No deu canviar gaire el panorama si ens fixem solament en Catalunya. I sospitem que amb les darreres mesures de restricció de l’atenció sanitària pública i universal la situació no deu ser millor. 




Els  nostres polítics i gestors  tarden ben poc a posar-se a la foto a l’hora de signar gran proclames, com ara la Convenció dels Drets dels Infants, però no són tan ràpids a l’hora de preservar els drets que les citades declaracions volen defensar. El donar prioritat a l’interès superior del menor (una de les bases de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants) hauria de ser una fita en totes i cadascuna de les actuacions  de tots el que tenim alguna responsabilitat, directa o indirecta, sobre la salut del infants de casa nostra. I els que estem cada dia més a la vora dels infants i les famílies agrairíem una mica més de sensibilitat en aquells que tenen responsabilitats  de gestió que comprometen l’atenció als infants. I, malauradament, aquesta sensibilitat envers aquells que no tenen ni dret ni vot minva amb rapidesa quan les circumstàncies macroeconòmiques permeten justificar una davallada forçada i precipitada  de drets socials aconseguits amb molta i llarga dificultat pels nostres avantpassats. I, en el darrer episodi del nostre Parlament, el nou tripartit  de CIU i ERC ha fet servir el corró de la seva majoria per no frenar el desmantellament d’un sistema sanitari públic que era l’enveja de mig món i part de l’altre. I amb l’excusa de l’espoli fiscal com anestèsic col·lectiu, i amb la independència (de què i de qui?) com a pastanaga, la maquinària política d’ací (com el PP a Madrid) esmicola a força de majories  el nostre valuós sistema sanitari públic. I és bo recordar, llavors, que existeix el maltractament infantil institucional exercit des d’un despatx, sense el contacte directe amb els nostres pacients i llurs famílies. Hi ha, a casa nostra,  algun polític que s’atreveixi a ser un estadista?, fet que evoquem en recordar la frase de Winston Churchill que afirmava: “Un polític esdevé un estadista quan oblida les següents eleccions i pensa en les següents generacions”.


I els súbdits anem fent la viu-viu del dia a dia i ens mantenim com un ramat incapaç de reaccionar. Massa seny i poca rauxa! Com apuntava un cartell l’altre dia: on ens hem de deixat la falç, segadors? Potser això és el que ens passa. I ens cal despertar. No ens poden prendre la paraula, la consciència, les ganes de millorar en benefici d’aquells que segueixen essent el motiu i la il·lusió de la millor feina del món : tenir cura de la salut del infants.


Darrerament, a les nostres comarques, la fornada de pediatres joves, preparats per i disposats a atendre el millor possible les nenes i els nens de Lleida ha fet que la qualitat de la Pediatria que s’oferís fos, cada cop, de millor qualitat. Aquesta és una realitat que els que fa més anys que exercim podem afirmar sense cap mena de dubte. I això, a la vegada,  ens ha esperonat a millorar, també nosaltres, gràcies a l’empenta de la gent més jove. A més, aquest fet s’ha acompanyat d’un segon avantatge per a les famílies de Ponent: no haver-se  de desplaçar als centres hospitalaris de Barcelona, atès que moltes de les proves i valoracions que fins fa uns anys reclamaven un obligat trasllat i, de vegades, una breu estada a la capital, es  podien fer ací. Fins ara. I a partir d’ara: què? Fa pocs dies escoltàvem al nostre conseller que deia que estalviarien encara més mitjançant la concentració de serveis especialitzats a molts menys centres que ara. I de les famílies i els costos indirectes que genera aquesta reducció: qui en té cura?


Ens preguntem si té sentit obrir les  noves consultes externes de Pediatria a l’Hospital Arnau de Vilanova i, a la vegada, restringir-hi especialitats pediàtriques que no existien fins fa poc i que estan resolent problemes renals específics que, com déiem abans, demanaven el trasllat a Barcelona. Quan les famílies ens parlen de la bona atenció mèdica, i també humana, rebuda per part, per exemple, de la professional referent dels problemes renals i urològics dels nostres petits pacients, i nosaltres comprovem els bons resultats obtinguts en les valoracions i tractaments realitzats, ens sentim cofois de pertànyer a la xarxa pública de professionals sanitaris a Ponent. Més d’un cop ens semblava que calia recolzar encara més aquest i d’altres serveis.  Entenem que és aquest el recolzament que als professionals ens cal si volem mantenir la il·lusió en la nostra tasca pediátrica. El servei positiu en cascada  de directius que volen servir la població infantil mitjançant el recolzament  dels professionals que tenen l’encàrrec social de millorar la salut de les famílies i els infants és, creiem,  l’objectiu bàsic d’un Institut que es vol dir de la Salut. Sempre que el que cerquem sigui el Servei a les persones que demanen atenció i no pas el Servei sol·lícit als polítics que han de retallar un pressupost dirigit, des de més amunt, pels  senyors feudals dels bancs i les multinacionals. Fa un temps déiem que és sorprenent veure la rapidesa amb que creixen els infants i la lentitud de la maquinària administrativa per a trobar i aplicar les  solucions que els convenen. Malauradament, allò que estem observant darrerament és la rapidesa amb que l’administració redueix pressupostos i atencions sanitàries públiques destinades als infants i llurs famílies.



Diuen que la vida i la història posen sempre les coses al seu lloc. I probablement sigui així. Però mentrestant els infants i llurs famílies continuen emmalaltint i llurs famílies ens demanen una solució. I com deia algú prou clarivident, no és que aquesta sigui una època de canvis, sinó que estem vivint un canvi d’època. La macroeconomia del món occidental no permet massa marge de maniobra als senzills ciutadans  rasos, i les directrius no van massa dirigides a mantenir un sistema sanitari públic i universal. El futur d’aquest sistema, doncs, dependrà, també, del compromís i l'esforç col·lectiu que hi posem tant els professionals que hi treballem com, sobretot, la majoria de la població subjecta a atenció sanitària.  I des d’aquestes ratlles demanem als responsables de la gestió sanitària de Ponent (i d’arreu) que tinguin en compte aquest interès superior del menor, que tan ens agrada de citar, també a les nostres estimades comarques, i que facin tot el possible per a que nosaltres puguem treballar amb la il·lusió suficient que ens permeti millorar cada dia l’atenció de la salut bio-psico-social dels infants i les famílies que la Vida ens posa al davant .

No volem ser, amb el nostre silenci, uns col·laboradors muts i porucs davant el desmantellament del nostre sistema sanitari públic i universal. La memòria  i l’esforç d’aquells que el varen bastir ens hi obliguen. I el nostre deure moral de ser advocats defensors dels Drets dels Infants també. Qui votarien els infants?




Francesc Domingo i Salvany


dijous, 23 de maig de 2013

Avui s'han fet grans.

Avui les nostres residents de quart any han acabat la seva residència. Sembla que va ser ahir quan la Núria, la Laura i la Pilar van arribar a l’Hospital, amb cara de bones nenes i de no haver trencat cap plat (la veritat és que bones nenes ho són), però ja han passat quatre anys com aquell qui no vol i ara ha arribat el moment de desitjar-los el millor.
Trobarem a faltar el vostre somriure i la vostra presència a l’hospital i això ens entristeix, però també ens alegra el pensar que heu assolit el vostre objectiu i que ara podreu iniciar altres reptes. Des d’aquí us desitgem molta sort. 




  Jordi Garcia

dilluns, 20 de maig de 2013

Fent història!


"La vida ha de ser viscuda mirant endavant, però sols pot ser entesa mirant endarrere" 
(Kierkegaard)

Un bon exemple d'aquesta afirmació el podem trobar en un recull de vivències que acaba de "publicar" (directament a la xarxa!) el nostre benvolgut  Dr. Anton R. Gomà Brufau. 



Es tracta d'un llibre en el que el Dr. Gomà ha abocat tots els seus records sobre la Pediatria Hospitalària (en majúscules) que han viscut les Terres de Ponent. 
Un cop més el "jefe" ha demostrat la seva passió per la Pediatria. 30 anys de servei per a  la Salut Pediàtrica de Lleida. Com ell mateix diu en la presentació: 

"La història escrita vol ser l’explicació d’uns fets en el devenir d’un servei hospitalari amb unes característiques pròpies. També vol ser una defensa de la Pediatria, i, per tant, del nen, dintre de les institucions sanitàries generals; vol ser també un recordatori de situacions que poden servir d’experiència pel futur i vol ser un document que expressi el dia a dia i l’any rere any del treball mèdic d’una especialitat hospitalària". 



(Clic a la imatge per a descarregar el llibre)

Des de Pediatresdeponent volem agrair i felicitar al Dr. Gomà per la seva iniciativa a l'hora d'escriure aquestes "memòries". Amb el nostre projecte (facilitar la comunicació entre tots els/les professionals interessats en la pediatria) pretenem donar continuïtat a la tasca de millorar dia a dia l'atenció pediàtrica en el sentit més ampli dels termes. 

pediatresdeponent

dijous, 2 de maig de 2013

Més preguntes que respostes...



Quan vaig acabar el MIR l’any 85, tenia clar que volia ser pediatra d’atenció primària. S’havia aprovat  la llei general de sanitat i començaven a aparèixer els  primers centres de salut. Em vaig preparar a consciència les oposicions mentre treballava en un ambulatori dels antics i l’any 86 vaig estrenar el Centre de Salut Coll d’en Rabassa a Palma de Mallorca. Recordo que a la inauguració va venir el que llavors era el Ministre de Sanitat, Ernest Lluch i que, després dels discursos amb les autoritats i el públic, va demanar de reunir-se en privat amb els professionals sanitaris i entre d’altres coses ens va dir textualment: “jo he complit amb la meva feina de fer una llei que garanteixi l’accés a la salut per a tothom, ara sou vosaltres els que podeu fer que aquesta llei es converteixi en una realitat”. M’ho vaig creure i he seguit creient, fins a dia d’avui, que els serveis funcionen si els professionals ens impliquem. D’això han passat uns quants anys i el món ha donat moltes voltes. Pot ser perquè els anys donen una mica de perspectiva i et fan tornar més escèptica em pregunto si el que fem té valor real en la millora de la salut dels infants o per contra només alimentem la roda de la medicalització de la seva vida i hi ha altres maneres més efectives de fer-ho.

En els darrers  35 anys  hem assistit  a una  millora evident de la salut infantil. Sens dubte la universalització de l’assistència, l’atenció a l’embaràs i el part i els protocols del nen sa amb  unes taxes de vacunació molt elevades han contribuït a  aquesta millora, però també en aquests anys en la nostra societat va augmentar la renda per càpita, l’accés a l’educació universal i les cobertures socials que són determinants de salut clarament definits. Quanta de la nostra millora en salut és deguda a cada una d’aquestes causes? Segons la bibliografia el sistema sanitari influeix amb menor mesura que els determinants socials de  salut, si es garanteix  l’accessibilitat al mateix.

(Edith Schaar; col·lecció privada)

Actualment estem immersos en una forta crisi econòmica i política que es tradueix en una dificultat de marcar fites i horitzons en els serveis i que fa que dins les institucions només es faci possibilisme econòmic en lloc de planificació i priorització. Com a pediatres ens hem de replantejar si seguir fent només tasca assistencial com fins ara, ignorant  la realitat social, o per contra utilitzar la nostra força com a col·lectiu respectat per tal d’influir en les polítiques que afecten als infants?

Posaré alguns exemples:
  1. Està clar que potenciar la lactància materna exclusiva  fins als 6 mesos és una política de promoció de la salut infantil. Què està fent l’Agència de Salut Pública al respecte? Què es fa per a promocionar-la des de tots els serveis públics? Per què ningú es replanteja la durada de la baixa maternal? Han de ser només les llevadores, ginecòlegs i pediatres qui parlin de lactància en les consultes?
  2. L’obesitat infantil és un problema de salut creixent malgrat que tots els pediatres i infermeres de pediatria tenim incorporat el consell de salut sobre alimentació i activitat física a la nostra praxi en consulta dins el Protocol del Nen Sa. Es aquesta una manera correcta d’enfrontar el problema de l’obesitat? Pels resultats obtinguts sembla ser que no. Per estudis realitzats en altres indrets sembla que la regulació del tamany dels envasos d’aliments hipercalòrics i del contingut de les màquines expenedores d’aliments en escoles i instituts ha condicionat un petit descens en les taxes d’obesitat. Quines han de ser les polítiques de prevenció de l’obesitat? Polítiques municipals de reducció del transit rodat i d’increment d’espais públics segurs que possibilitin l’activitat física dels nens al carrer? Polítiques de regulació del contingut i la publicitat dels aliments infantils?
  3. La salut infantil en general però sobretot la mental està condicionada per les dificultats socioeconòmiques familiars. Quin ha de ser el nostre paper quan observem aquestes situacions i des dels serveis socials no es pot donar sortida a cap ajuda, derivem els nens als psiquiatres infantils per acabar tractant-los amb fàrmacs o intentem, alçant la nostra veu en la comunitat, que cap família amb nens resti sense tenir cobertes les necessitats bàsiques?
Si reviso la meva praxi quotidiana observo famílies amb les necessitats bàsiques cobertes, hàbits saludables, estil educatiu adient i bon suport emocional a les que crec que com a pediatra aporto molt poc, perquè realment no tenen necessitats fora de l’atenció a la patologia orgànica, que per fortuna es poca. Per contra també atenc famílies amb moltes necessitats sense cobrir i amb alts graus d’estrès, on es detecten mancances afectives i educatives molt importants i que generen una forta sensació d’impotència perquè des de els serveis sanitaris no podem modificar cap d’aquestes circumstàncies que envolten als nens.

No estic qüestionant el Servei Nacional de Salut, ni la cobertura universal, ni l’equitat, pilars bàsics per a una bona atenció sanitària, a qui li cal. El que em ronda el cap es:
Es més útil invertir en protecció social i en salut comunitària amb politiques actives que ajudin a millorar la vida de les persones, en lloc de seguir pensant que el sistema sanitari és la solució de tots els problemes de salut? Com sempre, més preguntes que respostes...

Alícia Aguiló Regla
Pediatra

dimarts, 30 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (7)

Què us sembla aquesta il·lustració?

(pàgina 33 del llibre

En aquest cas no podem dir que hi hagi cap incorrecció. Però sí que trobem a faltar il·lustracions que facin referència al fet de dormir a braços de la mare/pare o a fer co-llit. Recordem la importància del contacte precoç pell amb pell des del moment del naixement i el mètode cangur, pràctiques que podríem englobar sota el concepte de criança més respectuosa.  

Enllaços útils:


I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!


pediatresdeponent

dijous, 25 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (6)

Una imatge més del llibre:

(pàgina 27 del llibre)
(Hem d'utilitzar bé els porta-nadons i hem de posar-nos el casc)

Clarament hi ha 2 "consells" en el dibuix que no hauríem de seguir. El noi que va en patinet no porta casc i ja comentem en una altra entrada del bloc que això no és correcte. Recordeu que és recomanable utilitzar el casc sempre que anem amb bicileta, patinet, patins, etc. La segona incorrecció del dibuix és la manera en que la "Núria" es passejada per la seva mare. La posició a la motxilla no ha d'ésser mirant endavant. La lactant hauria d'anar col·locada de cara a la seva mare. És molt millor en quant a seguretat de la nena. Tal com se'ns mostra al dibuix no afavorim una posició "fisiològica": les cuixes estan estirades i el pes recau sobre els genitals, l'esquena està totalment recta, en cas de col·lisió les parts més exposades de la nena són la cara, pit i abdomen. La nena no té la referència visual de la seva mare. El cap bascula endavant i no es pot recolzar sobre el pit de la mare. 

Enllaços útils: 
I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!


pediatresdeponent

dimarts, 23 d’abril de 2013

“Qui vol fer una cosa, troba una raó. Qui no la vol fer, troba una excusa”


Fa uns mesos, ja gairebé un any, en aquest mateix blog (M’agradaria ser un humanista islandès...) escrivíem: “La majoria de nosaltres fem la viu-viu en el dia a dia  i procurem no perdre aquella petita part de benestar que, amb esforç, hem assolit. “Mentre no em toqui a mi”, ens diem en veu baixa. Hiperespecialització i fragmentació en benefici del divideix i venceràs. Un divideix i venceràs que està essent aplicat de forma clara i programada des de fa temps. I nosaltres anem fent. Ens esforcem i treballem al màxim per no baixar el nostre suat benestar. I  no ens adonem  del nostre autisme i, a la vegada, del nostre complex de ramat aquiescent i atemorit. No ens adonem que al rei i a la seva cort els manté el poble...... Com més tard ens adonem (diuen els que en saben) més malament ho passarem i ho passaran els que venen darrera nostre”.

La situació social i política no ha  pas millorat, en els mesos posteriors a aquell escrit,  i la sensació que el corró econòmic i polític dirigent és abassegador ens aclapara. I, davant d’això, podem pensar que les coses ens arriben són immodificables i que, o bé el que ens cal d’acceptar son la resignació i el desencís progressiu, o bé fer manifestacions públiques i sorolloses que, ràpidament, són estigmatitzades de terroristes per part dels mitjans de comunicació, lligats massa sovint a les estructures de poder a les que serveix i a les línies d’informació i d’agència filtrades “des de dalt”. La Vida tanca,de vegades, una porta... però, sortosament, llavors, obre una finestra (per petita que ens sembli).

Gandhi deia: “no temo la dolenteria dels dolents; allò que m’esglaia és la indiferència dels bons”. I altres il·lustres conciutadans nostres, que han sabut servar els mots en temps també difícils, ens ho diuen d’aquella manera que solament la poesia  sap condensar:

EL MEU POBLE I JO
– Salvador Espriu (1913 - 1985)
 A la memòria de Pompeu Fabra,  Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.


En el centenari del naixement de Salvador Espriu  és bo conèixer que hi ha qui, compromès i coherent, desvetlla inquietuds i proposa models polítics i socials diferents, nascuts des de baix, que demanen que tots hi puguem dir la nostra. I que parteix de punts com ara aquests:
  • No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector  públic.
  • Defensa d’una banca pública i ètica
  • Salaris i pensions dignes i repartiment del trebal. 
  • Democràcia participativa amb eliminació dels privilegis dels polítics i lluita contra la corrupció. 
  •  Habitatge digne, no als desnonaments i dació en pagament. 
  • Solidaritat internacional. Per una Catalunya sense exèrcit. 
  • ...



No es tracta d’un altre partit polític sinó d’”una iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu”.  Jo n’he trobat més informació a www.procesconstituent.cat . I cal reconèixer l’empenta de qui és capaç d’encapçalar i encarar una empresa com aquesta, encara que no se’n comparteixi tot l’ideari. I em ve al cap aquella dita que afirma: “potser jo discrepi o sigui contrari a les teves idees, però donaria la meva vida per defensar el teu dret a expressar-les”. I és justament això el que aquest nostre blog de Pediatres de Ponent em permet. Diuen que la llum d’una espelma és una albada dins la fosca, i que hi ha dues maneres d’augmentar-la, la llum que fa: amb noves espelmes, o bé, essent-ne mirall i difusor.  I és amb aquesta segona versió que m’he sentit empès a escriure aquestes ratlles. 

Fem la feina ”amb il·lusió”, clouen cada programa els de “Polònia”. Com comentàvem en un article anterior (Pediatria Catalana 2002;62:73-80), en cercar el diccionari il·lusió trobem: “alegria, entusiasme que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable”. Ja ens va bé, doncs, aquesta il·lusió, per assegurar la fermesa que li demanem, per exemple,  a la nostra xarxa pediàtrica de suport a les famílies de Ponent davant de la proposta d’una agradable missió, la de millorar l’atenció als nostres petits. Però compte que il·lusió també és, diu el diccionari, “error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença”, i no és aquesta il·lusió la que volem en els nostres conciutadans i en les companyes i companys de camí. Ens cal gent il·lusionada, no gent il·lusa. I no vull pas amagar les dificultats . No vull ser un il·lús somiatruites. Però tampoc vull deixar de posar el meu gra de sorra, i ser mirall  que difongui la llum  de la gent que, amb il·lusió de la bona, planteja possibilitats engrescadores, per ajudar a conèixer les possibilitat que com a persones tenim en aquest racó de món que tenim la sort de compartir, i en aquest país que entre tots hem de rebastir. Encara que per alguns sembli una utopia l’objectiu que hom pretén. És amb constància i convenciment, i també amb confiança, que les empreses tiren endavant.


(fotograma extret de l'anunci "Woll-Damm, Sant Jordi Doble o Res")

I això és el que ha fet possible, per exemple, que la Pediatria a Ponent estigui ara als  nivells que està. I me’n felicito pels qui van saber ser constants en els anys difícils de la travessa pel desert. D’uns anys ençà, i malgrat la caiguda del model social i econòmic del país, aquest nostre Ponent està essent empeltat per una saba pediàtrica nova i jove que il·lusiona de valent.  I la millora dels coneixements, de les capacitats i de les actituds de les pediatres que ens empenyen a millorar ha estat un regal que encoratja i ajuda a fer front a les adversitats que se’ns presenten. I és responsabilitat també nostra fer tot el possible, i cercar estratègies i disponibilitats, per assegurar que la saviesa humana i professional que amb  elles hem sabut compartir durant llurs anys de formació en la residència romangui per molts anys entre nosaltres, en benefici dels infants i les famílies que elles coneixen tan bé. Com sentíem dir fa uns dies: abans que pediatres som persones i conciutadans d’una  terra i una gent en aquest present, aquest regal, que tenim la sort de viure. I és un goig formar part d’un col·lectiu professional, el dels Pediatres de Ponent,  que té com a fita exercir el millor possible dels treballs, en la terra que estimem: “No hi ha feina més lloable i digna en aquest món que tenir cura dels infants “, ens deia Robert Debré.

Que per molts anys ho puguem seguir fent tots plegats! Que tinguem una bona Diada de Sant Jordi 2013!


Francesc Domingo i Salvany. 
Balaguer, 20 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (5)

També ens ha cridat l'atenció la següent il·lustració:

(pàgina 69 del llibre)
(El nen NO ha de jugar amb productes cosmètics o de farmàcia)

Un nen d'uns 2 o 3 anys assegut damunt d'una tovallola i ficant-se crema corporal (suposem que protectora del sol). Val a dir que el nen porta barret i és un bon detall del dibuix que ens farà recordar que si som a l'aire lliure i fa molt sol hem de procurar protegir-nos el cap amb un barret, gorra, pamela, etc. També està bé que hi hagi un flascó de crema protectora solar, element bàsic si em de romandre una bona estona sota el sol i no portem roba. Però hi ha dos grans incorreccions. La primera: la crema protectora solar s'ha d'aplicar com a mínim 20' abans d'exposar-nos al sol. La segona: no és el nen qui ha de fer l'aplicació de la crema protectora. Segurament no se l'aplicarà correctament i alhora és un producte farmacèutic i no ha d'estar al seu abast. 

Enllaços útils: 

I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!


pediatresdeponent

dijous, 18 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (4)

La imatge d'avui:

(pàgina 27 del llibre)
(El pare dóna mal exemple i NO porta el casc)

En aquest cas és ben evident on hi ha la incorrecció: el pare NO porta casc. Per sort els fills sí que en porten; segurament li han dit al pare que ho està fent malament i que s'ha de posar la protecció. Recordeu que és molt important donar exemple als fills i alhora protegir-nos per a minimitzar els risc d'un possible accident. 

Enllaços útils

I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!


pediatresdeponent

dimarts, 16 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (3)


En aquesta ocasió, amb la imatge escollida, volem fer referència a com evitar els accidents en l'època infantil.

(pàgina 54 del llibre)
(Els nens NO han d'estar mai sols a la banyera)


Altre cop veiem una il·lustració on hi ha SOLA una nena, en aquest cas a la banyera. És clar que en aquesta situació es crea un risc d'accident. La banyera és plena d'aigua i la nena està sola. El fet de que no hi hagi cap adult a la vora augmenta molt el risc de patir un accident, en aquest cas un ofegament. Des de les consultes de Pediatria fem educació per a la Salut i fem recomanacions per a evitar els accidents en l'època infantil. 

Enllaços útils

I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!


pediatresdeponent

dijous, 11 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (2)

Les il·lustracions que comentem avui fan referència a la Síndrome de la Mort Sobtada del Lactant (SMSL).


(pàgina 17 del llibre)


(pàgina 17 del llibre)

(Les posicions del nadó NO són correctes)

En el dibuix es pot veure un nadó dormint al bressol. En aquest cas les incorreccions, com a mínim són dos. La primera: el nadó està de costat i no "panxa amunt" que és la posició recomanada per a reduir el risc de mort sobtada (SMSL) i, la segona: hi ha un conillet de peluix al bressol; no s'aconsella que hi hagi cap coixí ni joguina tova dins el bressol. Per aquest mateix principi tampoc hauria d'haver-hi un coixí tou. 


Enllaços útils

I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!


pediatresdeponent

dimarts, 9 d’abril de 2013

No perdem l'ocasió! (1)

Amb aquesta entrada iniciem una sèrie de posts al nostre blog que pretenen aclarir conceptes sobre puericultura, alimentació i prevenció d'accidents en l'edat pediàtrica. 

La idea i la necessitat de publicar aquests tipus de consells neix arran de la publicació del llibre "Un infant, quina il·lusió" per part del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, aquest any 2013. Podeu descarregar el llibre des de la web del Departament o des de l'enllaç del BEG (Biblioteques Especialitzades de la Generalitat). 

Com podeu llegir a la sala de premsa del Departament de Benestar Social i Família, les famílies amb fills i filles acabats de néixer rebran aquest llibre, a partir d'aquest 2013. De moment se n'han editat 80.000 exemplars, segons diu la nota de premsa (tot i que en el llibre hi consta un tiratge de 85.000 exemplars). El llibre ha estat supervisat pels Departaments de Salut, Ensenyament i Justícia, alhora que 14 empreses "patrocinadores" (no una dotzena com consta a la nota de premsa) també hi han col·laborat. 

Des de pediatresdeponent vam adreçar una carta al Departament de Benestar Social i Família i al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya fent constar el nostre malestar pel contingut de la publicació. Vàrem rebre resposta del Departament de Benestar Social i Família, la qual considerem del tot insuficient en el seu contingut. 

Entenem que els consells que s'hi donen incorren en múltiples errors, especialment evidents en els dibuixos que il·lustren l'obra. A banda de que queda palès el poc suport que rep l'alletament matern, base de l'alimentació dels lactants durant, com a mínim, els primers 6 mesos de vida. Aquest fet es fàcilment comprovable si observem que en el total de les il·lustracions hi surten 12 biberons i tan sols una mare alletant de manera natural.




Així doncs, a primer cop d'ull, es fàcil treure la idea de que el biberó és l'eina "natural" que hem d'utilitzar per alimentar els nadons. Per il·lustrar aquest concepte, reproduim un dels dibuixos que més ens ha sorprès. 


(pàgines 13 i 57 del llibre)
(NO és correcte que el nadó prengui el biberó ajagut i sol)

En aquest dibuix podem veure un NADÓ de pocs mesos prenent SOL el biberò. En una posició TOTALMENT DESACONSELLADA. La primera impressió és pensar que es tracta d'un nadó ben espabilat. Però si hom reflexiona un instant troba a faltar la presència d'un adult (mare o pare) que ajudi el nadó a prendre correctament el biberó i que pugui ajudar-lo en cas d'ennuegament. El dibuix està col·locat just a sota del títol de la plana 13 que diu: Prenc llet!
Des de les consultes de Pediatria sempre es recomana que, si al nadó se l'alimenta amb un succedani de llet materna, es faci en posició asseguda i vigilant-ne el ritme de deglució. Aquesta situació mai es produeix si el nadó pren pit ja que la figura de la mare és obligada per aquest tipus d'alimentació. 
També crida l'atenció la presència de dos xumets i d'un mocador-tovallola que sembla servir de consol al nadó quan no està menjant. On són els pares o els familiars? Realment necessita tants succedanis d'afecte?

Us adjuntem uns enllaços útils referents a l'alimentació en l'època de lactant: 

I sobretot, 
"No perdem l'ocasió" de fer Educació per la Salut!



pediatresdeponent

dilluns, 4 de febrer de 2013

AVÍS IMPORTANT!


“Un infant, quina il·lusió! ”

Aquest és el títol del llibret informatiu i d'assessorament en criança que el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya farà arribar a les famílies amb nens petits, durant les properes setmanes, del nostre País. Se n’ha fet un tiratge de 85.000 exemplars.
Ahir el vaig veure per primer cop via Facebook, i des d’aleshores li dono tombs.
La Protecció, Promoció i Suport a l’Alletament Matern és un eix de treball fonamental per a la salut de les nostres criatures i de la societat en general. Una mesura de prevenció primària de la que ningú dubta, amb l’aval dels més importants organismes internacionals i el suport de l’evidència científica més recent. Des de les nostres consultes treballem en aquesta línia i sabem de les dificultats del dia a dia. Ara n’haurem d’afegir una altra.
El llibret divulgatiu-informatiu-educatiu que les famílies, amb ganes de fer el millor pel seu nadó, rebran a casa seva, no només passa per alt la rellevància de la lactància materna, sinó que fa descarada propaganda de la lactància artificial. Sense llegir els textos (dels que per cert consta com a responsable un/a tal “Brot 72”, qui és? qui són?), les imatges delicadament dibuixades per la Roser Capdevila ens van passant de xumet a xumet (71 en total, penseu que llibre  72 pàgines) i de biberó en biberó (12, si no m’he descomptat). Una sola imatge de lactància materna a la pag. 13, compartida amb els estris anomenats. La majoria de les vegades el nadons apareixen sols, fins i tot prenent el biberó sols (quina imatge més trista de criança!!). A la pàgina 12, després de 30 xumets, s’anomena la lactància materna dient que “és la més recomanable, sempre que sigui possible, però si teniu dubtes o bé us plantegeu la lactància artificial, podeu consultar els professionals de la salut... Jo (el nadó) m’adapto a la decisió” El nadó neix amb el dret de ser alletat, és a nosaltres (família i societat) a qui ens toca fer-ho possible. I amb el seu llibret a la mà és evident que no anem pel bon camí. 



Vull pensar que des del Departament no hi ha hagut la voluntat intencionada de  privar a la lactància materna del suport que requereix. Vull pensar que han editat el llibret des del desconeixement, sota la direcció dels patrocinadors que han mirat pels seus interessos (pag. 4: en llegir-ne el nom, es poden entendre moltes coses).
Però això no els eximeix de la seva responsabilitat  que com a Departament de Benestar Social i Família, tenen: vetllar pel benestar dels nadons, de les seves famílies i, per extensió, de tots els ciutadans.
Algú es podria excusar en el repetit argument que el que s’ha volgut és no violentar a les famílies que opten per l’alimentació dels seus nadons amb succedanis de llet materna. Però, companys, què hi ha de la protecció legal atorgada a la lactància materna, des que l’Estat Espanyol, i per tant, Catalunya,  va acceptar-la  fa 20 anys? (RD 14/08/92 en BOE 13/01/93, modificat pel RD 72/1998). Parlo del Codi Internacional de Comercialització de Succedanis de la Llet Materna, que el llibret de la Generalitat vulnera  quan no explica (destacant amb les paraules avís important) els beneficis i la superioritat de la lactància materna, quan, donant informació sobre l’ús de succedanis de la llet materna (pg. 57), no n’explica les conseqüències socials, econòmiques, de risc per la salut , etc...
De veritat, que vull pensar que no hi ha hagut mala intenció, però em costa.

Carme Gabarrell Guiu.
Metgessa pediatra. IBCLC.