Pediatriadeponent

Avui, mentre llegia la Tribuna del diari El Punt AVUI (*1) m’ha agradat especialment el primer paràgraf  de l’escrit de Núria Esponellà, en  homenatge a Georgina Regàs morta fa pocs dies (Barcelona, 10 d’agost de 1932; 19 de juliol de 2022). Al diari llegia: “Costa d’imaginar una dona que arribi a la vellesa amb més fortalesa, ànim, alegria, sentit de l’humor i generositat que Georgina Regàs. Potser perquè s’aplicava a cultivar aquell “apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res” que va deixar caure en alguna entrevista de premsa.  O tal vegada perquè la seva solidesa de pedra picada provenia d’una intensa experiència vital que li feia acceptar les coses tal com venien i gestionar-les amb fermesa i amor. De la mateixa manera que els seus germans, Georgina Regàs  no va tenir una infantesa fàcil : provenia d’una  família exiliada durant el franquisme , va passar per un  camp de concentració a França , va estar  internada al...

En aquest dies, en que totes i tots ens sentim ucraïnesos amb la Viktoriya, l’Oksana i el Volodymyr, m’ha arribat un llibre de la Coral interreligiosa “Per la Pau”, de Barcelona, que porta per títol Cants d’esperança (1). Al Pròleg, Xavier Melloni escriu: “Explica una llegenda que al principi, la paraula i la música anaven juntes, fins que va aparèixer la mentida. Quan tornem a cantar, la paraula recupera la seva innocència i la seva veritat. Per això necessitem el cant: per restaurar la força i la transparència de la Paraula original i originant, la que atorga als humans la capacitat d’expressar-se i comunicar-se amb autenticitat.   En cantar, el significat de les paraules creix per la ressonància del so i de la melodia que l’acompanyen. Quan cantem, tot el nostre cos vibra, i quan ho fem alhora, la vibració es multiplica. En el cant hi ha recollida tota la nostra vida. Hi ha cants de joia i de lamentació, cants de lloança i d’agraïment, cants de pèrdua i de retrobament... El c...

Un interessant article d’Andreu Barnils a l’anuari de Vilaweb (1) recull el diàleg entre Ianis Varufakis (exministre d’Economia de Grècia ara fa uns anys) i el lingüista i pensador Noam Chomsky , sobre l’any que hem deixat enrere, i centrat en la Covid-19, el canvi climàtic, els EUA, la Xina, la EU i l’esquerra. L’economista l’entrevistà al canal de YouTube del seu partit paneuropeu DIEM-25. A tall de resum ràpid, “de la Covid-19" Noam Chomsky diu que la variant òmicron prové de voler vaccins solament per al primer món; ara les variants sorgeixen al tercer món i acaben arribant al primer. Sobre la cimera del clima, explica que els   rics solament entren en aquesta “guerra” si tenen risc zero de perdre-hi diners. Quant a la deriva republicana als EUA opina que el votants de Trump tenen valors similars als de l’extrema dreta alemanya. Parla també de la influència creixent de la Xina i del paper de la UE, encara massa perillosament captiva del EUA. I dedica un interessantíssim apar...

  Diuen que la   mare de la música és el silenci fecundat per les notes que ompliran el pentagrama. I de vegades oblidem que, sense el silenci, tot esdevé un desgavell difícil d’entendre. Hem volgut posar tantes notes al pentagrama que no hem deixat espai per al silenci, per a la Mare que ens permet tenir vida. Llavors, ha arribat el soroll, el xivarri i el desgavell. Ja no hi ha música. I hen arribat al Nadal amb situacions impensables ara fa tan sols un any. I ens angoixem perquè aquesta aturada en sec de fa 9 mesos, a causa d’un virus coronat, ens neguiteja i desanima. Ens ha aturat de cop, i no sabem viure en un temps en què no podem fer allò que ens semblava imprescindible, en que no podem posar les notes, que ens han fet creure que són imprescindibles, a la partitura de la nostra vida. Aquestes festes de recolliment familiar forçat ens han ofert un Nadal i final d’any del tot atípics. I, en els darrers 9 mesos, ens hem (han) ofegat amb una infoxicació (interessada?) ...

Com cada any per aquestes dates, el Francesc Domingo ens desitja unes bones festes i ens fa reflexionar una mica.... Bon Nadal a tothom!  A cada alenada de vida, a cada instant, en respirar, retrobem nova sortida per poder recomençar. Si cada jorn hem d’aprendre fins retornar on tot se sap, el Nadal ens fa reprendre somnis del cor i del cap. Si el passat és vella història, i   el futur, pendent de fer, no jaiem en la memòria i treballem: l’ara és feiner! La sort se’ns donà, servida, en nèixer en un paradís! Fem-ne joia compartida i repartim nostre pastís amb les gents d’altres contrades que arriben del desencís, i   ses esperances posades en un futur més planer i llis. Que nostra porta no es tanqui! Entomem el compromís, i   que tampoc mai no ens manqui el cor obert i un bell somrís! enllaç a la font de la fotografia Francesc Domingo i Salvany  Balaguer, Nadal de 2019

El 29 de desembre de 1942 va morir, al sanatori de Puig d’Olena, el gran mestre dels poetes de Ponent: Màrius Torres. A punt, doncs, per commemorar el 75è aniversari d’aquella data s’escau, en aquests moments que vivim, recordar un poema que ell va escriure l’any 1939: La ciutat llunyana Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i esc...