Hi ha qüestions supèrflues i obviables, en el nostre exercici pediàtric?, es pregunta el nostre grup de la “Maleïda crisi”. Sí: tot allò que ens robi temps a l’atenció personal, plena i directa als infants i a les famílies que l’Organització, la vida, ens posa al davant!
Fa pocs dies, mentre em barallava, al CAP, amb l’ordinador tossut que no volia lliurar-me la recepta i la petició que li demanava, una mare em deia:
- “Com és que no posen ningú més amb la cua que Vostè cada dia té?. N’hi ha per indignar-se!”
- “Jo també m’ho pregunto, senyora. I sí, estic indignat!. Com m’ho podria fer per explicar-li-ho. A veure si me’n surto i m’entèn. Sóc dels que creu que una bona relació és aquella que ens permet mirar-nos fit a fit, ulls amb ulls. Aquella que permet que els seus ulls trobin els meus i els meus els seus. Aquella que permet que les seves paraules no solament siguin sentides sinó també escoltades per les meves orelles, i també a l’inrevés. I cal que això pugui fer-se sense interferències, sense interrupcions, sense formularis ni pantalles d’ordinador a omplir mentre jo els tinc a Vostès ací a la consulta. Amb el temps suficient, doncs. I amb l’interès posat en Vostès. No en aquells que em demanen que tingui ben registrades totes aquelles dades que els serviran, a ells, per cobrar unes DPO’s de directiu, de directiu eficient en tenir domesticats els seus nous esclaus del segle XXI (1). ”
- ”Escolti : què és això de les DPO’s?”, pregunta la mare.
- “Si li hagués d’explicar això em sembla que els de fora es queixarien més del que ja s’estan queixant ara (en aquest moment un nen petit obre la porta i entra i la seva mare entra al seu darrera, es fa la discreta, i li diu “Encara no ens toca. De seguida acaba el metge “). Sap que s’aconsella que un pediatre no hauria d’atendre més de 800 pacients si no vol estar sobrecarregat i a risc de patir una apagada?”
- “Ah, sí ? I quants en té, Vostè?”
- “Jo ja m’apropo als 1200. Però hi ha companyes i companys que depassen els 2000!”
- “És indignant!”
- “Sí. Jo també ho crec. I li asseguro que si no fos aquí, atenent-los a Vostès, m’agradaria ser a la Plaça Ricard Vinyes, a Lleida, i acampar amb tots els que, per mil i un motius, estem d’allò més indignats!”
« Indigneu-vos! » (*) de Stéphanne Hessel. Pròleg de José Luis Sampedro. Ed Destino (10 euros per 60 petites pàgines de lletra grossa però de contingut, com la realitat ens demostra, trascendent)
Nota : Deixeu per una estona la nostra web i aconseguiu i llegiu-vos aquest petit llibre (*). És el gra de mostassa que Stéphane Hessel ha plantat en el terreny fértil de la consciència lúcida, davant la injustícia que el mal anomenat progrés ha portat al nostre primer, d’un únic i maltractat món. I que està donant el fruit primaveral d’una revolta pacífica i il·lusionadora. El pròleg de JL Sampedro: deliciós i enriquidor!
Fa uns dies ens parlaven al CAP de la Triple UBA (metge/ssa-infermer/a-administratiu/va en equip). Propaganda electoral dels directius que volen seguir fent punts? Algú m’explicà, ja fa un cert temps, que als països nòrdics el pediatre té a la consulta una administrativa que registra tot allò que ell li diu. Ell fa de pediatre i ella d’administrativa. Cadascun d’ells fa allò per al que està preparat, amb ple contingut de la seva feina. Massa sovint, aquí, perdem el temps amb qüestions formals que no dominem, i no podem, en canvi, aplicar tot el saber i contingut que desitjaríem i al que les famílies tenen dret . D’això, de no poder arribar, per problemes socials externs, allà on es podria i es voldria arribar, se’n diu “estrès ètic”.
(1) Nieto Conesa A. Los pediatras y las nuevas formas de esclavitud en el siglo XXI. El síndrome de burnout y el tratamiento legal de un atentado contra la dignidad de las personas. Pediatría integral.
Francesc Domingo i Salvany.
Balaguer, 21 de maig de 2011
Diada de reflexió i d’acampades d’indignació.
.... i molts/es altres pediatres de pediatresdeponent!
Magistral!!!
ResponElimina