Pàgines

dijous, 11 de maig del 2017

Les paraules màgiques, l’oxigen lingüístic i la nostra competència cultural

La nostra feina pediàtrica, ho sabem, és eminentment social. I, a la vegada, també és  educativa. I com que, sovint,  l’exemple parla tan fort que no deixa escoltar el que diem, val la pena aturar-se de tant en tant i, veure  el nostre quefer diari des d’un altre punt de vista. Això ens pot fer obrir el ulls a d’altres opcions que ens enriquiran i que, de ben segur, enriquiran també el tracte amb les famílies que atenem.
De fa temps que, quan rebem i tractem els infants i les famílies , ens agrada practicar i fomentar les tres paraules màgiques  de la convivència: “Bon dia!”, “Si us plau!” i "Gràcies!” . Les coses petites són importants. I si volem que les famílies ens tractin amb respecte (si encara no ho fan), un bon camí per mostrar-ho és amb el nostre exemple, amb el nostre respecte:
 -Bon dia! Passin i seguin, si us plau!
 - Em pot donar el carnet de salut del Ramon, si us plauGràcies!
 - Obre la boca, Lluís, si us plau! Gràcies

Llavors, quan els nostres petits (im)pacients ens demanaran el “palet”, també ens ho demanaran “si us plau”.   I quan els enganxem el gomet al “palet” aprendran a dir “Gràcies”.

-         Això que has escrit, Francesc,  és una obvietat!
-         Sí, i aquesta obvietat ens permet anar més enllà, si volem.

El diari El Punt Avui, (9 de maig 2017, p36), i  amb un encapçalament suggerent, “Qüestió d’oxigen lingüístic”, informa que el PEN Català ha convidat l’escriptor kenyà, Ngugi wa Thiong’o, candidat al Nobel i defensor de les llengües  minoritzades, a una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’escriptor ens diu que “el monolingüisme , sobretot l’imposat, és com el diòxid de carboni de les cultures, mentre que el multilingüisme és l’oxigen”. I diu també que, a la conferència, parlarà “dels equilibris de poder entre llengües, perquè n’hi ha unes que marginen i altres que estan marginades, que no vol dir que siguin marginals”, i que, “lluitar contra això és lluitar contra muntanyes, i em sento com aquestes formigues minúscules que carreguen un pes enorme”.

A les nostres consultes, on la sobrecàrrega assistencial esdevé una muntanya,  sovint ens sentim com les formigues que esmenta  Ngugi wa Thiong’o.  Malgrat això, l’impuls que ens neix de dins  a seguir fent la millor feina del món (“Ajudar les famílies a fer créixer llurs infants”) ens empeny a perseverar, a resistir. Josep Maria  Esquirol, a “La resistència íntima”, ens diu que “donar-se és servir als altres d’aliment, de companyia,  de tendresa o d’aixopluc”. I és especialment interessant tenir-ho ben present, això de ser aixopluc, quan les famílies ens acudeixen per primer cop amb el seu fill nascut pocs dies abans. I que arriba acollit, aixoplugat , com diu ell, en “el primer bressol que són els braços de la seva mare”. Aquestes mares, de contrades  i parles llunyanes, sovint no entenen la nostra llengua, el parlar amb què volem  comunicar-nos amb elles. És  llavors quan la nostra empatia i la nostra competència cultural  ens poden permetre començar amb bon peu una relació que volem profitosa en benefici de l’infant. 

Des de fa uns mesos hem anat recollint unes noves paraules màgiques en  un document en Word  (adjunt ,  escrit amb la pronúncia que tindria en català, i obert a ampliacions i correccions per part de tot@s vosaltres) que volen ser ser oxigen lingüístic i generadores de somriures inesperats en la cara d’aquelles mares i pares de contrades llunyanes que venen , amb cert temor, a les nostres consultes.  Gaudiu de la llum que apareixerà en els ulls d’una mare àrab que duu el seu nadó quan , després de dir-li “Bon dia i Felicitats” , hi afegiu “Sabajajer, Mabruk!”. O quan al fill d’una mare romanesa és rebut amb “Bon dia i Felicitats” i “Buna ziua, Felicitari”. O quan la mare senegalesa que parla Bambara rep de nosatres, a més del  nostre “Bon dia i Felicitats”, “Anisogóma , Iniché”.

Pot ser una manera fàcil de que la nostra minsa o extensa competència cultural  ens permeti oferir una màgic oxigen a les famílies que la Vida ens  posa al davant.  Encenguem somriures quan ens  venen a presentar allò més preuat. Felicitem-los amb la llengua que  porten al cor. Aquella  amb la que, a ells i a cadascú de nosaltres, la nostra mare ens deia “T’estimo”. 

Imatge de lesjetaime


Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 10 de maig de 2017