dissabte, 10 de desembre de 2011

El camp de batalla


El títol d’aquesta entrada l’he tret d’una sèrie de documentals de la TV. En ells plantegen que depèn de les circumstàncies, el camp de batalla pot fer un gir de 180º.
I justament això crec que és el que està passant, més ràpidament que poc a poc, amb les Xarxes Socials i el nostre dia a dia. En el meu cas en el món de la “Salut”.

Durant 6 mesos he fet una enquesta a tots els “adolescents” que venien a la consulta. Són 100 enquestes fetes a nois/noies de 8 a 14 anys sobre els seus hàbits d’ús d’Internet. Bé que és una enquesta menor i que les dades són poc “publicables”, però m’han servit per a veure una mica com es “mouen” en aquest món mares/pares i fills/es.
Un clàssic és el fet que a la consulta, acompanyant els “pacients adolescents”, segueixen venint molt més les mares: 79% vs 21%. Pares i mares de entre 35 i 50 anys. El 97% dels progenitors disposen d’ordinador a casa i el 96% de connexió a Internet. A remarcar que un 71% no disposa d’”Internet Segura”. 74% tenen compte de correu electrònic, repartit entre Gmail i Hotmail. Els pares/mares no xategen, i tot i tenir Facebook un 45%, tenen el compte obert per a poder “seguir” els fills/es (que evidentment no els agreguen com a amics i que en molts casos són els mateixos fills els que han obert el compte als seus pares). Sols un 3% té compte a Twitter (la segona gran xarxa social en el nostre entorn). Quant al temps dedicat a l’”ordinador”: un 67% <1hora i un 25%no hi dedico temps”. El 97% disposen de mòbil però només un 5% amb connexió a Internet.









L’enquesta va ésser igual per a pares/mares i fills/es però amb una pregunta final diferent pels progenitors: “Si el teu fill/a et demanés de solucionar-li un problema de configuració de la privacitat a Facebook, ho sabries fer?”: 67% NO


Les dades dels “adolescents” són: 97% ordinador, 96% connexió a Internet, 71% sense “Internet Segura” (possibilitat d’accedir a qualsevol tipus de contingut a la xarxa), ordinador a l’habitació: 26%, correu electrònic 84% amb majoria d’Hotmail, 70%. Xategen el 78% (Messenger o Facebook) amb els amics (no ho fan amb professors/es ni entitats culturals, ...). Tenen Facebook el 65% (un 50’7% amb menys de 13 anys en el moment de l’enquesta -edat “legal” per a obrir un compte en aquesta xarxa social- cosa que no vol dir que alguns tenen el compte obert des de fa temps). Dediquen <1h al dia a “navegar-xatejar” el 60% i un 12% ho fa >2h al dia. Gairebé tothom té webcam però només un 18% la utilitza. Un 45% té mòbil (amb un 2% que disposa de connexió a Internet al mòbil). 

Un cop contestada l’enquesta, als que disposaven de Facebook, els demanava si podia “cercar-los” en aquesta xarxa social per a veure el seu perfil. Tots/es van acceptar. El 50% no té cap tipus de privadesa (això vol dir que qualsevol usuari/a de Facebook pot accedir a tots els seus comentaris, fotos, dades del perfil, etc.). Allò més xocant era escoltar el comentari dels progenitors: “quan arribem a casa li direm al/la germà/na gran que t’arregli tot això”; ben pocs varen fer la reflexió “és clar que m’hi he de posar per a entendre de què va tot aquest món”. 


I aquí és on ve la reflexió del “camp de batalla”. L’aparició d’Internet ha suposat un canvi molt important en la manera de relacionar-se i treballar de la gent. La població pediàtrica (la família) què atenem també gaudeix d’aquesta nova manera de relació amb els altres. Ens trobem en un moment en que la franja de població què visitem pateix allò que s’anomena “escletxa digital”; els nens/es són “orfes digitals” (creixen a la xarxa sense els seus pares). I nosaltres, els professionals, de l’altra banda de la taula, també vivim la mateixa experiència. Tractem amb població que no té el mateix paradigma de la comunicació i de la informació que tenim nosaltres.
Treballar amb unes eines i una dinàmica, un sistema, que no vol veure aquesta gran revolució ens pot dur a una pèrdua de connexió amb la població atesa. Això ho veig bastant clar amb els pares/mares més joves; és molt freqüent que em comentin que han “cercat a Google” tal o qual dubte sobre la possible patologia del seu fill. I jo no els puc respondre que no en facin cas, senzillament perquè sé que aquest hàbit de recerca d’informació “gratuïta” a la Xarxa ja és la forma de “saber” més estesa avui en dia.
Així doncs el “camp de batalla” ha canviat les seves característiques. Els professionals teníem l’exclusivitat de les fonts d’informació “acreditades”. Les grans publicacions requerien una subscripció i no eren accessibles a tothom. Però avui en dia la cosa és diferent. Són les mateixes grans editorials les que ofereixen gairebé totes les seves publicacions de manera “accessible” i qualsevol les pot consultar. I són els mateixos “usuaris” els que “pengen” a la Xarxa les seves impressions, reflexions i fonts d’informació sobre qualsevol tema de salut.
Hem de fer l’esforç d’entendre aquest canvi de paradigma i reorientar tota la feina què fem en el camp de la Salut per a que tots els nostres “usuaris” puguin gaudir de llocs d’informació “acreditats” a la Xarxa. Però no tan sols això si no que hem de fer l’esforç, les Institucions han de fer l’esforç, de donar suport a tots aquests/es professionals que es troben amb aquest nou model. Facilitar l’accés a Internet als Centres de Salut, implementar les noves tecnologies de la informació i la comunicació com a forma de relació entre els professionals (tant de l’àmbit de Primària com de l’Hospital), afavorir l’ús de les TIC’s en la relació amb el malalt, gestionar el treball sobre Salut a Escoles i Instituts d’una manera adient a les nova era digital, etc.
El “camp de batalla” ha canviat, gairebé de 180º. Els nostres pacients esperen de nosaltres professionalitat i formació per a una bona prescripció en el sentit clàssic de la paraula però també ens demanaran “prescripció digital”: més informació sobre la seva patologia a la Xarxa.
El que sí puc dir és que aquest nou escenari ha fet que molts pediatres companys/es de Lleida ens estem preparant per a encaixar aquest nou repte.

Ramon Capdevila
@capbert