Pediatriadeponent

  Diuen que la   mare de la música és el silenci fecundat per les notes que ompliran el pentagrama. I de vegades oblidem que, sense el silenci, tot esdevé un desgavell difícil d’entendre. Hem volgut posar tantes notes al pentagrama que no hem deixat espai per al silenci, per a la Mare que ens permet tenir vida. Llavors, ha arribat el soroll, el xivarri i el desgavell. Ja no hi ha música. I hen arribat al Nadal amb situacions impensables ara fa tan sols un any. I ens angoixem perquè aquesta aturada en sec de fa 9 mesos, a causa d’un virus coronat, ens neguiteja i desanima. Ens ha aturat de cop, i no sabem viure en un temps en què no podem fer allò que ens semblava imprescindible, en que no podem posar les notes, que ens han fet creure que són imprescindibles, a la partitura de la nostra vida. Aquestes festes de recolliment familiar forçat ens han ofert un Nadal i final d’any del tot atípics. I, en els darrers 9 mesos, ens hem (han) ofegat amb una infoxicació (interessada?) ...

Com cada any per aquestes dates, el Francesc Domingo ens desitja unes bones festes i ens fa reflexionar una mica.... Bon Nadal a tothom!  A cada alenada de vida, a cada instant, en respirar, retrobem nova sortida per poder recomençar. Si cada jorn hem d’aprendre fins retornar on tot se sap, el Nadal ens fa reprendre somnis del cor i del cap. Si el passat és vella història, i   el futur, pendent de fer, no jaiem en la memòria i treballem: l’ara és feiner! La sort se’ns donà, servida, en nèixer en un paradís! Fem-ne joia compartida i repartim nostre pastís amb les gents d’altres contrades que arriben del desencís, i   ses esperances posades en un futur més planer i llis. Que nostra porta no es tanqui! Entomem el compromís, i   que tampoc mai no ens manqui el cor obert i un bell somrís! enllaç a la font de la fotografia Francesc Domingo i Salvany  Balaguer, Nadal de 2019

El 29 de desembre de 1942 va morir, al sanatori de Puig d’Olena, el gran mestre dels poetes de Ponent: Màrius Torres. A punt, doncs, per commemorar el 75è aniversari d’aquella data s’escau, en aquests moments que vivim, recordar un poema que ell va escriure l’any 1939: La ciutat llunyana Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i esc...

«Qui perd els orígens, perd la identitat», hom acostuma a dir. I la nostra cultura balaguerina no hauria de renunciar a les seves diverses i riques arrels. Arrels que són tan andalusines i jueves com comtals i cristianes. I ens fem un mal favor quan reneguem i allunyem aquells que ens evidencien la seva pertinença a alguna de les nostres mares culturals. L’any 1492 és recordat, sobretot, pel descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, en una aventura patrocinada pels Reis Catòlics. Aquella empresa, diguem-ho de passada, fou la porta d’entrada d’una anihilació a gran escala dels nadius d’aquelles contrades i d’un espoli aclaparador posterior. També en aquell final de segle XV es va consumar, a la Península Ibèrica , la pèrdua de la concòrdia i la tolerància de tres cultures en enriquidora simbiosi que, d’una manera o altra, perviuen encara avui en nosaltres i en la nostra  identitat. En quina mesura, la nostra llunyana herència balaguerina, és andalusina? En quina ...

El valor d’allò que és immaterial i que roman a l’interior de cadascú, la grandesa de la humilitat i la senzillesa, el sentit de la transcendència i la reflexió sobre les preguntes bàsiques que els savis s’han fet des dels temps immemorials, servaven les bases de les cultures i les tradicions que ens han precedit. D’on venim i cap on anem? Quin sentit té la vida ? Quin paper tenen els altres en la meva, de vida ? Potser ens ajudaria fer-nos també la pregunta de “Per a què” som en aquest món? “Si estem tots fets de reculls de petitesa, i ens toca viure en la més gran fragilitat, d’on surt, llavors, amb aires de grandesa, el rei al cos, inflat de vanitat? Quins valors ens ajudaven a fer front a les dificultats, abans que, tots plegats i en pocs anys, plens de frivolitat i desmesura, allarguéssim més el braç que la màniga, i canviéssim, com mai abans en milions anys d’història, les condicions de la Vida al nostra Planeta blau? Un d’ells ha estat, de ben segur, el ...