El règim feudal del segle XXI, Islàndia i la Poesia d’avui (o aturem-nos un instant i respirem profundament)

Fa pocs dies em va arribar un correu amb una presentació amb frases de José Saramago, en forma de petit homenatge a l’autor per la seva clarividència i les seves reflexions sobre el moment en que el nostre planeta viu. “El poder real és econòmic i per això no té cap sentit parlar de democràcia”. I algú ben proper a qui signa afirma  que, cada quatre anys, quan votem, l´única cosa que fem és escollir quins administradors seguiran vivint de i essent vasalls dels veritables senyors feudals: els bancs. I el mateix Saramago apunta que “és hora de cridar, atès que si ens deixem emportar pels poders que ens governen, i no fem res per contrarestar-ho, podem ben dir que tenim allò que ens mereixem”. 

Algú dirà que això és una utopia i que és solament fer volar coloms. Certament és difícil, però els islandesos ens mostren que un altre món és possible, ara i ací. L’article “La  Revolución silenciada”, del professor de Filosofia de la Universidad de Zaragoza, Juan Manuel Aragüés, publicat el 17 de febrer passat (n’adjunto el text complet ) ens evidencia que allò que no interessa es silenciat pels mitjans de comunicació. Els islandesos ens mostren un camí diferent  per  sortir de la crisi, que no va pas per la via de demanar encara més impostos a la població per sanejar encara més els bancs, els senyors feudals que ens han portat on som. Tan senzill com dir prou i recordar que la política, i els que l’exerceixen, han d’estar al servei de la ciutadania, i no dels interessos d’entitats privades la voracitat, l’egoisme i la falta d’ètica de les quals són a l’origen de l’actual crisi.

Als que vivim en un benestar tan poc migrat  com el nostre (malgrat les queixes) ens costa pensar en fer canvis massa sobtats. No fos cas que perdéssim el que tenim. Algú em dirà que un excés de rauxa ens portaria, potser, a ser imprudents. I no li dic que no. Però també cal tenir en compte que l’excés de prudència ens pot menar a ser traïdors de nosaltres mateixos i de la població de la que volem tenir cura. I sempre és bo recordar que en la Pediatria (social i de tota mena) les causes són socials i les conseqüències, pediàtriques.  I és cert que, malgrat els esforços d’un excel·lent i  abanderat webmaster que ens fa de consciència, i d’algunes i alguns seus col·laboradors engrescats, les i els pediatres de Ponent continuem fent solament la nostra viu-viu i estem essent deixats bastant de banda en les decisions pediàtriques catalanes. Estic segur  que les noves tecnologies són un bon camí per trobar sortides a aquesta situació. Els canvis al Magrib en són una bona mostra. I és per això que, malgrat les meves limitacions en les noves tecnologies de la informació,  vull posar el meu gra de sorra per a que aquesta empresa segueixi endavant.

Fa pocs dies, en un “Diario médico” vaig poder llegir, de passada , un titular que deia , més o menys: “No tardarem gaire a veure les conseqüències d’aquest treballar a preu fet a que ens obliga la retallada pressupostària i l’actual planificació sanitària”. Jo, particularment, ja fa mesos que m’adono de l’estrès ètic amb que estic treballant. Sé que podria atendre molt millor les famílies que s’apropen a la consulta, però les limitacions de temps i d’espai, ho fan impossible. I el treballar així pot menar fàcilment a errors que no haurien d’arribar i, també, al nostre desencant. Un company afirmava que és molt trist que amb l’engrescadora, i a voltes dura professió que exercim, aquells que haurien de servir de facilitadors més aviat utilitzen els clients interns en benefici del lluïment personal i escalador.  I deixen de banda la salut mental dels professionals de trinxera, llur il·lusió i llur empenta.

No podem però tirar el barret al foc. I ens cal trobar aquells espais i aquells recursos que ens permetin asserenar-nos i relativitzar. Els infants i les famílies que atenem, i nosaltres mateixos, tenim la sort de viure en en un primer món econòmic el preu del qual ens porta a desastres que ens han de fer pensar.
Tant pel que fa a les pretensions ilimitades d’energia que volem (solament hi ha dictadors a Líbia?), com per l’admiració i la lliçó que la resposta de la població japonesa (que sap posar la prioritat en l’interès de la comunitat i del país, i no en l’individualisme en que massa sovint vivim) ens ha donat.

I avui, 21 de març de 2011, Dia Internacional de la Poesia, voldria que la triada poesia de Miquel Martí Pol, que m’ha fet arribar una companya nostra, ens serveixi per aturar-nos uns  instants, sentir-nos respirar, i entendre que és pas a pas que hem de fer el camí. I voldria també que aquest poema servís com a petit homenatge a una persona que ha estat exemple de Servei a la Pediatria,a les famílies i als infants, i que, fa pocs dies, ens ha deixat. Gràcies pel seu mestratge, Dr Prandi!

Reconduïm-la a poc a poc, la vida

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per  dreceres

grandiloqüents , sinó pel discretíssim camí

del fer i desfer de cada dia.           

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences;

humanament, entre brogits i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.  

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l'aigua de llum que brolli de les pedres

d'aques temps nou que ara escolpim nosaltres.

Miquel Martí Pol

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 21 de març de 2011