Pediatriadeponent

Com cada any per aquestes dates, el Francesc Domingo ens desitja unes bones festes i ens fa reflexionar una mica.... Bon Nadal a tothom!  A cada alenada de vida, a cada instant, en respirar, retrobem nova sortida per poder recomençar. Si cada jorn hem d’aprendre fins retornar on tot se sap, el Nadal ens fa reprendre somnis del cor i del cap. Si el passat és vella història, i   el futur, pendent de fer, no jaiem en la memòria i treballem: l’ara és feiner! La sort se’ns donà, servida, en nèixer en un paradís! Fem-ne joia compartida i repartim nostre pastís amb les gents d’altres contrades que arriben del desencís, i   ses esperances posades en un futur més planer i llis. Que nostra porta no es tanqui! Entomem el compromís, i   que tampoc mai no ens manqui el cor obert i un bell somrís! enllaç a la font de la fotografia Francesc Domingo i Salvany  Balaguer, Nadal de 2019

«Qui perd els orígens, perd la identitat», hom acostuma a dir. I la nostra cultura balaguerina no hauria de renunciar a les seves diverses i riques arrels. Arrels que són tan andalusines i jueves com comtals i cristianes. I ens fem un mal favor quan reneguem i allunyem aquells que ens evidencien la seva pertinença a alguna de les nostres mares culturals. L’any 1492 és recordat, sobretot, pel descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, en una aventura patrocinada pels Reis Catòlics. Aquella empresa, diguem-ho de passada, fou la porta d’entrada d’una anihilació a gran escala dels nadius d’aquelles contrades i d’un espoli aclaparador posterior. També en aquell final de segle XV es va consumar, a la Península Ibèrica , la pèrdua de la concòrdia i la tolerància de tres cultures en enriquidora simbiosi que, d’una manera o altra, perviuen encara avui en nosaltres i en la nostra  identitat. En quina mesura, la nostra llunyana herència balaguerina, és andalusina? En quina ...

El valor d’allò que és immaterial i que roman a l’interior de cadascú, la grandesa de la humilitat i la senzillesa, el sentit de la transcendència i la reflexió sobre les preguntes bàsiques que els savis s’han fet des dels temps immemorials, servaven les bases de les cultures i les tradicions que ens han precedit. D’on venim i cap on anem? Quin sentit té la vida ? Quin paper tenen els altres en la meva, de vida ? Potser ens ajudaria fer-nos també la pregunta de “Per a què” som en aquest món? “Si estem tots fets de reculls de petitesa, i ens toca viure en la més gran fragilitat, d’on surt, llavors, amb aires de grandesa, el rei al cos, inflat de vanitat? Quins valors ens ajudaven a fer front a les dificultats, abans que, tots plegats i en pocs anys, plens de frivolitat i desmesura, allarguéssim més el braç que la màniga, i canviéssim, com mai abans en milions anys d’història, les condicions de la Vida al nostra Planeta blau? Un d’ells ha estat, de ben segur, el ...

La nostra feina pediàtrica, ho sabem, és eminentment social. I, a la vegada, també és  educativa. I com que, sovint,  l’exemple parla tan fort que no deixa escoltar el que diem, val la pena aturar-se de tant en tant i, veure  el nostre quefer diari des d’un altre punt de vista. Això ens pot fer obrir el ulls a d’altres opcions que ens enriquiran i que, de ben segur, enriquiran també el tracte amb les famílies que atenem. De fa temps que, quan rebem i tractem els infants i les famílies , ens agrada practicar i fomentar les tres paraules màgiques  de la convivència: “Bon dia!”, “Si us plau!” i "Gràcies!” . Les coses petites són importants. I si volem que les famílies ens tractin amb respecte (si encara no ho fan), un bon camí per mostrar-ho és amb el nostre exemple, amb el nostre respecte:  - Bon dia! Passin i seguin, si us plau!  - Em pot donar el carnet de salut del Ramon, si us plau ?  Gràcies !  - Obre la boca, Lluís, si us plau !...

Reneix, a cada alenada, nova vida regalada Cada matí el dia infanta un Nadal per construir. Encarar-lo a cops espanta, quan es veu fosc el camí. I la Vida, que s’encanta quan veu un món nou bastir, foragita la complanta i ens empeny a resistir, i ens diu, endavant, aguanta, persisteix, sens defallir, aixeca el cap, riu i canta, sembra flors a l’avenir. L’harmonia, entre els seixanta d’un bell cor balaguerí, ens atreu, reté i imanta al gran goig de compartir! Francesc Domingo i Salvany Balaguer, Nadal de 2016

Aquestes setmanes darreres he sentit vergonya interna de dir-me europeu. El mateix dia que es commemorava el dia Mundial de la Poesia , el dilluns 21 de març de 2016,  Europa engegà, amb un silenci mediàtic ignominiós, la deportació massiva de persones més gran després de la Segona Guerra Mundial. Que l’anestèsia social que ens envolta s’esquerdi, si més no uns instants. I que la Poesia ens hi ajudi!  Viuran ells la Pasqua ? Ben prop, vora nostre, fugint, suplicants germans, sense sostre, amb dolor en el rostre, vetllen llurs infants. Quan llurs ulls tristegen, curulls d’enyorança i perduda confiança, i els núvols negregen de desesperança... Viuran ells la Pasqua que espera Occident? La viurem nosaltres, germans de Ponent? Un prec per vosaltres, que és cant i lament! Francesc Domingo i Salvany. Balaguer, 30 d’abril de 2016