Pediatriadeponent

El professor Robert Debré, primer director del Centre Internationale de l’Enfance (CIE) , de París, inaugurat el 1949 , afirmava que “no hi ha feina més noble que ajudar les famílies a fer créixer llurs infants”. El CIE va ser creat, a iniciativa del Govern Francès i amb l’acord de les Nacions Unides, arran de la tendència general del món a actuar en favor de la infància després de la Segona Guerra Mundial (1*). I s’ha esdevingut, des de llavors, “un lloc de síntesi dedicat als problemes mèdics , socials i psicològics del món dels infants, i també en un símbol del que pot arribar a aconseguir-se en el camp de la col·laboració internacional quan cadascú realitza el màxim esforç per millorar les condicions de vida de la infància”. Val la pena recordar que la Declaració Universal dels Drets Humans fou adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el dia 10 de desembre de 1948. I que no fou fins el 20 de novembe de l’any 1989 que es signà la Convenció sobre els Dr...

Acabo de veure al canal Verdi Classics la reposició, i en català, una pel·lícula que ja va emocionar-me el primer cop que la vaig veure quan es va estrenar l’any 1975: “Dersu Uzala”, d’Akira Kurosawa. Una pel·lícula de més de dues hores, a partir del llibre original, amb el mateix títol, que és un cant de respecte a la natura i al valor de l’amistat. A l’amistat que neix entre Dersu Uzala , un caçador boscà nanai, i un capità de l’exèrcit, l’explorador   Vladimir Arsenyev , que ha de cartografiar una extensa regió allunyada del món habitat, a la Rússia oriental. I és també, aquest, un film de melangia per les petites, i grans, pèrdues que el pas del temps fa encarar als protagonistes, i ensems ens fa encarar a nosaltres. Avui l’he gaudida a pleret i no m’he privat d’emocionar-me novament amb els missatges, valuosos i certs, de posar al centre de l’univers la natura, i no pas a l’home. I Dersu, que se sent vagarós i enyorat de “casa seva” quan el capità - en veure la seva pèrdua de ...

El 29 de desembre de 1942 va morir, al sanatori de Puig d’Olena, el gran mestre dels poetes de Ponent: Màrius Torres. A punt, doncs, per commemorar el 75è aniversari d’aquella data s’escau, en aquests moments que vivim, recordar un poema que ell va escriure l’any 1939: La ciutat llunyana Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i esc...

«Qui perd els orígens, perd la identitat», hom acostuma a dir. I la nostra cultura balaguerina no hauria de renunciar a les seves diverses i riques arrels. Arrels que són tan andalusines i jueves com comtals i cristianes. I ens fem un mal favor quan reneguem i allunyem aquells que ens evidencien la seva pertinença a alguna de les nostres mares culturals. L’any 1492 és recordat, sobretot, pel descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, en una aventura patrocinada pels Reis Catòlics. Aquella empresa, diguem-ho de passada, fou la porta d’entrada d’una anihilació a gran escala dels nadius d’aquelles contrades i d’un espoli aclaparador posterior. També en aquell final de segle XV es va consumar, a la Península Ibèrica , la pèrdua de la concòrdia i la tolerància de tres cultures en enriquidora simbiosi que, d’una manera o altra, perviuen encara avui en nosaltres i en la nostra  identitat. En quina mesura, la nostra llunyana herència balaguerina, és andalusina? En quina ...

El dia esplèndid demanat. La generació jove que ens empeny i ens alimenta. La caminada per obrir la gana a un dinar com cal. Un trenet ple d’il·lusió en territori dels Neandertals. I el record dels temps viscuts des de la primera Trobada dels Pediatres de Ponent a la Seu d’Urgell l’any 1987. De tots aquest elements en treiem un deliciós resultat: la Trobada dels Pediatres de Ponent a Sant Llorenç de Montgai 2014.           Enmig de temps agitats i il·lusionats (que esperem no siguin il·lusos) aquesta trobada de dissabte ens ha permès fer un recès per fer pinya. Per saber d’on venim com a col·lectiu pdp i per engrescar la saba nova que puja i ens esperona a créixer.  El dia es va despertar clar i net. El dissabte primer d’octubre (com ja és tradició) estàvem convocats al Càmping La Noguera, de Sant Llorenç de Montgai. Al matí, i amb calma, ens trobàrem al lloc acordat per evocar l’origen de les trobades i el camí recorregut en gair...

"La vida ha de ser viscuda mirant endavant, però sols pot ser entesa mirant endarrere"  ( Kierkegaard) Un bon exemple d'aquesta afirmació el po dem trobar en un recull de vivències que acaba de "publicar" (directament a la xarxa!) el nostre benvolgut  Dr. Anton R. Gomà Brufau.  Es tracta d'un llibre en el que el Dr. Gomà ha abocat tots els seus records sobre la Pediatria Hospitalària (en majúscules) que han viscut les Terres de Ponent.  Un cop més el "jefe" ha demostrat la seva passió per la Pediatria. 30 anys de servei per a  la Salut Pediàtrica de Lleida. Com ell mateix diu en la presentació:  " La història  escrita vol ser l’explicació d’uns fets en el  devenir d’un servei hospitalari amb unes  característiques pròpies. També vol ser  una defensa de la Pediatria, i, per tant, del  nen, dintre de les institucions sanitàries  generals; vol ser també un recordatori de  situacions que poden servir ...