Pediatriadeponent

  Fa pocs dies va fer-se a Balaguer, després de dos ajornaments, la Fira del Encontats.   AIxò sí,   adaptada a la nova “normalitat” dels espectacles de carrer, amb distància social i mascareta pel nostre company de camí, el virus coronat. Com un dels actes,   es va fer a la Plaça del Mercadal   la representació del conte de la llebre   (fatxenda i menystenidora ) i la tortuga (callada i lenta, però constant).   El coneixeu, oi?.   Els animadors del conte varen fer maniobrar les gegants llebre i tortuga en una animada cursa per la plaça que, a diferència del final clàssic, va fer arribar a la vegada, a la meta, les dues protagonistes.     El dia 19 d’octubre vaig llegir a Vilaweb, un article que em feu pensar en aquella representació del conte. Un article clarificador enmig de tanta infoxicació interessada. El signaven dues persones desconegudes per a mi: Maru Mormina , investiga...

Així s'expressava el dissabte passat un psicòleg-psicopedagog en un taller on el tema central era com millorar la comunicació entre pares i adolescents. Jo assistia al taller com a mare d'adolescets que sóc, esperant aprendre alguna cosa. I, sí, en vaig aprendre. Sense més ni més, enmig de la seva intervenció, cordial i distesa, va relacionar directament la pediatria, els pediatres i la nostra recomanació de lactància materna a demanda amb la manca d'establiment de límits i, com a conseqüència, adolescents acostumats a fer el que volen, quan volen. Uff! A continuació va afegir que ho té molt clar: quan veu una mare, en les seves xerrades divulgatives de comunicació, que vol alletar el seu fill/a, li diu: "Tu!! Què fas? Ara  no toca. I sinó, li dones un biberó". De la qual cosa dedueixo, que el que li molesta no és el fet d'alimentar un lactant en públic, sinó la manera de com es fa.  I tot això per què us ho explico? Per donar-vos una molt bona no...

Fa uns dies, vaig escoltar, al programa “Millennium” que duia per títol " El pensament low cost ", una reflexió, de la Sra Eulàlia Vintró, sobre la Universitat, que deia, més o menys, que cada cop hi ha hagut més interès a fragmentar el saber tècnic, a dividir i compartimentar les carreres de Ciències i a deixar de banda la formació global, humanística i crítica davant el món i la vida. En aquell programa, que es pot reveure a la xarxa, el text de presentació era prou orientador: “ La fragilitat del pensament en el món actual, dominat per les presses, els missatges breus i la superficialitat”. Hi participaren Josep Ramoneda, Miquel Tresserras, Joan-Carles Mèlich i Eulàlia Vintró. Fa unes setmanes ja varem escriure quelcom sobre les estratègies de manipulació mediàtica que, vistos els resultats, queda clar que no ens han passat de llarg als que hem viscut la Universitat farà més o menys anys. I ja estem veient a quins nivells està arribant la limitació de l’accés a aquesta j...

La nostra vida, sortosament, no s’acaba en la nostra tasca professional. I això ens permet i ens obliga a obrir els ulls més enllà de la nostra feina, més o menys remunerada. A més, la Pediatria serà sempre social . I la Pediatria social, com ja hem dit altres cops, segueix el lema : “les causes, són socials, i les conseqüències, pediàtriques”. La reflexió crítica de la societat, i el món,  en que estem immersos no acostuma a trobar-se fàcilment i cal anar-la a cercar de forma concreta, o tenir fonts  que ens alimentin. Compartir aquests vessants socials no específicament pediàtrics ens ajuda a ser persones  més lliures i més sanes. En una tramesa recent he rebut aquest article sobre les estratègies de manipulació a que estem sotmesos tots plegats. Qui signa l’escrit, Rodolfo Walsh, ens demana: "Reproduïu aquesta informació, feu-la circular pels mitjans al vostre abast: a mà, a màquina, oralment. Doneu-ne còpies als vostres amics: nou de cada deu les estaran...