Pediatriadeponent

  Fa pocs dies va fer-se a Balaguer, després de dos ajornaments, la Fira del Encontats.   AIxò sí,   adaptada a la nova “normalitat” dels espectacles de carrer, amb distància social i mascareta pel nostre company de camí, el virus coronat. Com un dels actes,   es va fer a la Plaça del Mercadal   la representació del conte de la llebre   (fatxenda i menystenidora ) i la tortuga (callada i lenta, però constant).   El coneixeu, oi?.   Els animadors del conte varen fer maniobrar les gegants llebre i tortuga en una animada cursa per la plaça que, a diferència del final clàssic, va fer arribar a la vegada, a la meta, les dues protagonistes.     El dia 19 d’octubre vaig llegir a Vilaweb, un article que em feu pensar en aquella representació del conte. Un article clarificador enmig de tanta infoxicació interessada. El signaven dues persones desconegudes per a mi: Maru Mormina , investiga...

“La bellesa (o la lletjor) d’un paisatge depèn, en un 50%, del mateix paisatge. L’altre 50% depèn dels ulls que se’l miren / de la persona que se’l mira”   Ara que el mantell gris del virus coronat   ho tapa tot, i que ens auto-angoixem amb la infoxicació sense massa filtre que rebem per pantalles diverses (i per no menys whatsapps), ens hem oblidat de la vida de fa solament   6 mesos. I de com maldàvem per tenir controlats   tots i cadascun dels aspectes bio-psico-socials dels nostres pacients i/o de tots els ítems de les DPOs. I de com demanàvem als pacients que vinguessin a les revisions i que   treguessin els fills i filles de casa per venir al CAP. I de….., tantes i tantes coses que ara ens semblen tan llunyanes!. Com ho enyorem ara! I com ens queixàvem quan teníem el que ara sabem que ens plaïa fer!  Com és que ha canviat tant, la vida arreu del planeta? Per l’aparició d’un virus amb corona, i/ o també per la informació sense filtre i no contras...

El valor d’allò que és immaterial i que roman a l’interior de cadascú, la grandesa de la humilitat i la senzillesa, el sentit de la transcendència i la reflexió sobre les preguntes bàsiques que els savis s’han fet des dels temps immemorials, servaven les bases de les cultures i les tradicions que ens han precedit. D’on venim i cap on anem? Quin sentit té la vida ? Quin paper tenen els altres en la meva, de vida ? Potser ens ajudaria fer-nos també la pregunta de “Per a què” som en aquest món? “Si estem tots fets de reculls de petitesa, i ens toca viure en la més gran fragilitat, d’on surt, llavors, amb aires de grandesa, el rei al cos, inflat de vanitat? Quins valors ens ajudaven a fer front a les dificultats, abans que, tots plegats i en pocs anys, plens de frivolitat i desmesura, allarguéssim més el braç que la màniga, i canviéssim, com mai abans en milions anys d’història, les condicions de la Vida al nostra Planeta blau? Un d’ells ha estat, de ben segur, el ...

Quan vaig acabar el MIR l’any 85, tenia clar que volia ser pediatra d’atenció primària. S’havia aprovat  la llei general de sanitat i començaven a aparèixer els  primers centres de salut. Em vaig preparar a consciència les oposicions mentre treballava en un ambulatori dels antics i l’any 86 vaig estrenar el Centre de Salut Coll d’en Rabassa a Palma de Mallorca . Recordo que a la inauguració va venir el que llavors era el Ministre de Sanitat, Ernest Lluch i que, després dels discursos amb les autoritats i el públic, va demanar de reunir-se en privat amb els professionals sanitaris i entre d’altres coses ens va dir textualment: “ jo he complit amb la meva feina de fer una llei que garanteixi l’accés a la salut per a tothom, ara sou vosaltres els que podeu fer que aquesta llei es converteixi en una realitat ”. M’ho vaig creure i he seguit creient, fins a dia d’avui, que els serveis funcionen si els professionals ens impliquem. D’això han passat uns quants anys i el món ha d...

En relació a l'entrada: cal consentiment informat per vacunar? He sentit diferents comentaris (dels verbals no dels que es pengen), respecte a diferents aspectes, com: quanta informació cal donar, com manejar-ho i més enllà d’això el canvi del panorama en l’exercici de la medicina i les professions sanitàries. Aquest canvi tan clar, i jo afegiria que inexorable, va lligat a una qüestió clau: l’exercici de les professions sanitàries en el segle XXI  és molt més complex que en èpoques passades. I això suposa canvi. La complexitat ve donada d’una banda per l’enorme avenç científico-tècnic que ens suposa un “estar al dia “ constant,  però més enllà d’això la relació metge-pacient ha sofert canvis tant radicals com en el camp de la ciència. El progrés tècnic el vivim com grans avenços i amb un gran optimisme, però en el món de les relacions ho vivim amb una gran incertesa i fins i tot inseguretat. Igual que acceptem que cal formació per no perdre’ns en les millores ...

Pot prendre decisions sanitàries un menor? Quan cal aturar un tractament en un nen greument malalt? Cal informar-lo davant una malaltia de mal pronòstic? Com ens plantegem els límits de la viabilitat d’un prematur? Hi ha consideracions concretes a tenir en compte quan investiguem en nens? Aquestes i altres qüestions de bioètica ocupen pàgines i portades als mitjans de comunicació, i els pediatres ens formem l’opinió molts cops pels comentaris de la premsa. Hi ha poca literatura científica que s’ocupi directament dels dilemes ètics en la pràctica pediàtrica. Ha sortit recentment un compendi de “Bioètica y pediatria. Proyectos de vida plena”.  Coordinat per Manuel de los Reyes i la pediatra Marta Jacob, recull 80 temes amb 124 autors. És un llibre que ofereix informació i reflexió. Des dels primers capítols en que hi trobem una introducció a la bioètica i a la deliberació, es va passant pels diferents interrogants que ens trobem en l’exercici de la pediatria. La Pediatria ofereix ...