Pediatriadeponent

Ja fa temps en una de les Contres de la Vanguardia (1), C Puchalski afirmava que “progressem com a humans quan ens acompanyem els uns als altres en arribar i en deixar aquesta vida“. I afirmava, amb raó, que els altres ens permeten sobreviure quan neixem. Els humans necessitem els altres per sobreviure en els nostres primers passos, per viure després, i  també necessitem els altres per morir acompanyats. Si el vincle sa demana la presència dels referents segurs i es crea a poc a poc, també els vincles que es trenquen amb la mort haurien de ser acompanyats, amb temps suficient, en benefici dels que se’n van i també per als que es queden de dol. De vegades comento amb algún@s company@s que de les poques coses principals que ens cal fer en aquesta vida una és saber acompanyar els nostres pares en el procés de morir. I el que ens toca viure i veure aquestes setmanes ens angoixa. I si a nosaltres, pediatres, ens angoixa, què no deu ser el que experimenten tots els professional...

«Qui perd els orígens, perd la identitat», hom acostuma a dir. I la nostra cultura balaguerina no hauria de renunciar a les seves diverses i riques arrels. Arrels que són tan andalusines i jueves com comtals i cristianes. I ens fem un mal favor quan reneguem i allunyem aquells que ens evidencien la seva pertinença a alguna de les nostres mares culturals. L’any 1492 és recordat, sobretot, pel descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, en una aventura patrocinada pels Reis Catòlics. Aquella empresa, diguem-ho de passada, fou la porta d’entrada d’una anihilació a gran escala dels nadius d’aquelles contrades i d’un espoli aclaparador posterior. També en aquell final de segle XV es va consumar, a la Península Ibèrica , la pèrdua de la concòrdia i la tolerància de tres cultures en enriquidora simbiosi que, d’una manera o altra, perviuen encara avui en nosaltres i en la nostra  identitat. En quina mesura, la nostra llunyana herència balaguerina, és andalusina? En quina ...

El valor d’allò que és immaterial i que roman a l’interior de cadascú, la grandesa de la humilitat i la senzillesa, el sentit de la transcendència i la reflexió sobre les preguntes bàsiques que els savis s’han fet des dels temps immemorials, servaven les bases de les cultures i les tradicions que ens han precedit. D’on venim i cap on anem? Quin sentit té la vida ? Quin paper tenen els altres en la meva, de vida ? Potser ens ajudaria fer-nos també la pregunta de “Per a què” som en aquest món? “Si estem tots fets de reculls de petitesa, i ens toca viure en la més gran fragilitat, d’on surt, llavors, amb aires de grandesa, el rei al cos, inflat de vanitat? Quins valors ens ajudaven a fer front a les dificultats, abans que, tots plegats i en pocs anys, plens de frivolitat i desmesura, allarguéssim més el braç que la màniga, i canviéssim, com mai abans en milions anys d’història, les condicions de la Vida al nostra Planeta blau? Un d’ells ha estat, de ben segur, el ...

Aquestes setmanes darreres he sentit vergonya interna de dir-me europeu. El mateix dia que es commemorava el dia Mundial de la Poesia , el dilluns 21 de març de 2016,  Europa engegà, amb un silenci mediàtic ignominiós, la deportació massiva de persones més gran després de la Segona Guerra Mundial. Que l’anestèsia social que ens envolta s’esquerdi, si més no uns instants. I que la Poesia ens hi ajudi!  Viuran ells la Pasqua ? Ben prop, vora nostre, fugint, suplicants germans, sense sostre, amb dolor en el rostre, vetllen llurs infants. Quan llurs ulls tristegen, curulls d’enyorança i perduda confiança, i els núvols negregen de desesperança... Viuran ells la Pasqua que espera Occident? La viurem nosaltres, germans de Ponent? Un prec per vosaltres, que és cant i lament! Francesc Domingo i Salvany. Balaguer, 30 d’abril de 2016

Des de l’any 2000 treballo com a pediatra al CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere de Lleida. Sempre m’he enorgullit de treballar aquí, penso que som un equip de professionals que ens orientem cap a la bona atenció a les persones més que al fet de “quedar bé a les fotos”. En els darrers dos anys en el nostre centre es dóna de manera periòdica i repetitiva un fet que em neguiteja i em provoca indignació i que he posat en coneixement de la direcció de l’EAP en diverses ocasions. Des que es va promulgar el Reial decret pel qual els ciutadans han d’acreditar el seu estatus d’assegurats a l’INSS per tenir dret a l’atenció sanitària, en lloc de ser un dret universal, i, malgrat que aquesta llei fa dos excepcions, les dones embarassades i els menors fins als 18 anys, quan un nen acudeix per primera vegada al nostre centre, habitualment es tracta de nadons amb poc dies de vida, se li demanen als pares una sèrie de documents que acreditin que té dret a ser atès: llibre de família (g...

Acabo de llegir l'article de Debat  del darrer número del Butlletí mèdic del Col·legi Oficial de Metges de Lleida (COMLL). Amb el títol " Com compartir la història clínica informatitzada " es fa una anàlisi des del punt de vista ètic, el punt de vista tecnològic i el punt de vista legal.  Entenc les aportacions que els diferents professionals que han redactat l'article fan al respecte. És d'agrair la quantitat d'informació legal i tècnica que adjunten. Des de la Comissió de Deontologia del COMLL es fan reflexions sobre la base de la relació metge-malalt: confiança, confidencialitat i secret (pilars de l'acte mèdic que sovint semblen quedar desdibuixats en algunes de les "visites" que rebem a la consulta).  Allò que m'ha sobtat però és que tota la discussió sobre la seguretat de la confidencialitat de la Història Clínica (HC) (Compartida o no) sembla recaure en el professional que introdueix les dades durant l'acte mèdic. O dels profe...

RETALLAR L’ACCÉS DELS INFANTS MALALTS A L’ATENCIÓ ESPECIALITZADA: UNA VARIANT DEL MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A   LA INFÀNCIA   A   LES TERRES DE PONENT. Sabem que   la Pediatra   serà sempre social atès que qualsevulga de les decisions polítiques i de gestió concernents a l’àmbit del món de l’infant comportaran unes conseqüències familiars i pediàtriques. Ens agrada afirmar que la millor manera de tenir cura d’un infant quan és petit (i probablement també quan ja ha crescut) és la de fer costat als seus pares. I ens plau dir també que, sovint, la  millor manera de tenir cura de les famílies i els infants rau en recolzar els professionals que formem la xarxa de suport social i sanitari a les famílies. Llegim al diari ( El Punt Avui, del 5 de juny 2013, p29 ), que un informe d’Unicef situa l’Estat Espanyol a la cua del rànquing del benestar dels menors.   Els elements usats per mesurar-ho han estat: el grau de pobresa infanti...

Fa uns mesos, ja gairebé un any, en aquest mateix blog ( M’agradaria ser un humanista islandès... )  escrivíem : “La majoria de nosaltres fem la viu-viu en el dia a dia  i procurem no perdre aquella petita part de benestar que, amb esforç, hem assolit. “Mentre no em toqui a mi”, ens diem en veu baixa. Hiperespecialització i fragmentació en benefici del divideix i venceràs. Un divideix i venceràs que està essent aplicat de forma clara i programada des de fa temps. I nosaltres anem fent. Ens esforcem i treballem al màxim per no baixar el nostre suat benestar. I  no ens adonem  del nostre autisme i, a la vegada, del nostre complex de ramat aquiescent i atemorit. No ens adonem que al rei i a la seva cort els manté el poble...... Com més tard ens adonem (diuen els que en saben) més malament ho passarem i ho passaran els que venen darrera nostre”. La situació social i política no ha  pas millorat, en els mesos posteriors a aquell escrit,  i la sensació que ...

Aquest ha estat un any sense paga de Nadal.  És cert i no és just. Però el missatge a insistir, com a Pediatres de Ponent, no  hauria de remarcar la segona sinó la primera part de la frase. Si del que ens agrada treballar és de professional de l’ajuda, en la xarxa de Servei i suport a d’altres persones, ens hem d’adonar que tenim la mateixa finalitat de vida que la de  moltes companyes i companys joves (que jo veig molt millor preparats que jo mateix) i que viuen en una precarietat laboral que ens demana reduir les nostre queixes, reconèixer la situació poc raonable en la que es troben i fer-los costat. El Grup d’ajuda que representa el col·lectiu Pediatres de Ponent és una bona manera de fer-ho. I ens en felicitem. I elles,  tot i trobar-se en situacions laborals inestables, ens donen lliçons de positivisme i de coratge. La Xina i La República Dominicana se’ns han fet més properes gràcies a la seva il·lusió i a la seva generositat. I, elles,  en cap moment...