Pediatriadeponent

En aquest dies, en que totes i tots ens sentim ucraïnesos amb la Viktoriya, l’Oksana i el Volodymyr, m’ha arribat un llibre de la Coral interreligiosa “Per la Pau”, de Barcelona, que porta per títol Cants d’esperança (1). Al Pròleg, Xavier Melloni escriu: “Explica una llegenda que al principi, la paraula i la música anaven juntes, fins que va aparèixer la mentida. Quan tornem a cantar, la paraula recupera la seva innocència i la seva veritat. Per això necessitem el cant: per restaurar la força i la transparència de la Paraula original i originant, la que atorga als humans la capacitat d’expressar-se i comunicar-se amb autenticitat.   En cantar, el significat de les paraules creix per la ressonància del so i de la melodia que l’acompanyen. Quan cantem, tot el nostre cos vibra, i quan ho fem alhora, la vibració es multiplica. En el cant hi ha recollida tota la nostra vida. Hi ha cants de joia i de lamentació, cants de lloança i d’agraïment, cants de pèrdua i de retrobament... El c...

Després de 40 anys de fer de pediatra, ara em jubilo. No sóc una pediatra vocacional. Vaig estudiar Medicina, triant-la per sobre d’Arquitectura i Belles Arts (les altres candidates) per seguir la tradició familiar i possiblement com un tribut al meu pare. Una anàlisi immadura de prioritats em va portar cap a la pediatria.  He gaudit de la meva professió en totes les seves vessants, el MIR a un hospital terciari, quan la vida d’un MIR encara era molt dura, la consulta generalista de l’Atenció Primària, en centres rurals i urbans a tres comunitats autònomes, els càrrecs de gestió, les comissions i grups de treball, etc. Des d’aquí vull donar les gràcies a totes les persones que heu compartit amb mi aquests anys de vida professional que sense cap dubte m’han enriquit intel·lectual i emocionalment. 40 anys i moltes experiències (la darrera, l’adaptació del nostre món a la pandèmia de Covid19) donen perspectiva i potser em permeten formular algunes preguntes per encarar el f...

  Fa pocs dies va fer-se a Balaguer, després de dos ajornaments, la Fira del Encontats.   AIxò sí,   adaptada a la nova “normalitat” dels espectacles de carrer, amb distància social i mascareta pel nostre company de camí, el virus coronat. Com un dels actes,   es va fer a la Plaça del Mercadal   la representació del conte de la llebre   (fatxenda i menystenidora ) i la tortuga (callada i lenta, però constant).   El coneixeu, oi?.   Els animadors del conte varen fer maniobrar les gegants llebre i tortuga en una animada cursa per la plaça que, a diferència del final clàssic, va fer arribar a la vegada, a la meta, les dues protagonistes.     El dia 19 d’octubre vaig llegir a Vilaweb, un article que em feu pensar en aquella representació del conte. Un article clarificador enmig de tanta infoxicació interessada. El signaven dues persones desconegudes per a mi: Maru Mormina , investiga...

La notícia dels abusos sexuals denunciats per les llavors adolescents (ara ja joves adultes) de l'Aula de Teatre de Lleida ( Diari Ara ) (1*), per molt sorprenent que sembli ara i ací, no és res més que una petita punta visible d’un gran iceberg amagat en aigües profundes i tèrboles, o en cambres fosques plenes de dolorosos silencis. L’iceberg amagat d'una estadística que ja coneixem: 1 de cada 5 menors és víctima de violència sexual a casa nostra. El 20% d’infants, noies i nois, són víctimes d’abusament sexual infantil (ASI). Són les dades del Consell d'Europa (2*) que ja apuntàvem en una entrada anterior al nostre blog de Pediatres de Ponent (3*). Una realitat que tenim al davant però que no sabem mirar ni llegir i, llavors, tampoc sabem detectar i diagnosticar. El cas de les noies de l’Aula de Teatre és greu i caldrà que tots plegats, com a societat, en sapiguem treure les lliçons necessàries per a prevenir que la situació es repeteixi i per descobrir les que segueixin...

Avui, al Pediameeting de “Nens en moviment” ( 1 ), en preguntar a l’Ariadna Verdeny sobre el risc que podia representar el confinament en  l’evolució psicomotora dels infants petits, m’ha sobtat gratament saber que no sempre hi ha aquesta relació. En famílies que ella ha contactat, en obligat online durant aquestes setmanes, per respondre a llurs preguntes o per fer el seguiment del nadó, ha comprovat  que alguns d’aquests infants havien fet importants progressos atesa la disponibilitat física i emocional dels pares.  I això m’ha fet repensar en com els biaxos socials i culturals condicionen i faciliten que “els rics siguin cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres”. I ho dic atès que les famílies que es poden permetre un seguiment psicomotor i evolutiu online amb professionals d’un centre privat (i amb l’afegit de motivació de parentalitat positiva que això comporta) acostumen a ser aquelles a les que la vida ha ofert una cara amable, i representa ...

Ja fa temps en una de les Contres de la Vanguardia (1), C Puchalski afirmava que “progressem com a humans quan ens acompanyem els uns als altres en arribar i en deixar aquesta vida“. I afirmava, amb raó, que els altres ens permeten sobreviure quan neixem. Els humans necessitem els altres per sobreviure en els nostres primers passos, per viure després, i  també necessitem els altres per morir acompanyats. Si el vincle sa demana la presència dels referents segurs i es crea a poc a poc, també els vincles que es trenquen amb la mort haurien de ser acompanyats, amb temps suficient, en benefici dels que se’n van i també per als que es queden de dol. De vegades comento amb algún@s company@s que de les poques coses principals que ens cal fer en aquesta vida una és saber acompanyar els nostres pares en el procés de morir. I el que ens toca viure i veure aquestes setmanes ens angoixa. I si a nosaltres, pediatres, ens angoixa, què no deu ser el que experimenten tots els professional...