Salut sostenible: crisi o canvi de model

Els temps de retallades no són sols temps de crisis sinó que poden ser temps de discerniment. Provenim d’un model d’assistència sanitària que ens els darrers 20 anys ha sofert un canvi explosiu: el fet d’associar salut amb benestar ha fet que moltes persones demanin al sistema sanitari, no la salut coma tal sinó el benestar. Així s’ha considerat l’assistència sanitària com un dret absolut, com un bé de consum i fins i tot com un bé de desig.

Com bé comenta Diego Gracia, “s’ha acabat l’època en que els fins de la medicina els fixaven els metges: la malaltia com lesió, disfunció, infecció...Ara la salut i la malaltia la defineixen els ciutadans, amb un criteri tan emotiu, utòpic i irresponsable como el de “perfecte benestar físic, mental i social”. No cal dir que això no pot acabar bé. Un fi irreal i irrealitzable no pot portar més que a la frustració i al fracàs, individual i col·lectiu. Sols així es pot explicar la immensa frustració que avui existeix al voltant del món de la medicina”. I això era abans de la crisi...

Hi ha models alternatius?

Callahan, prestigiós bioeticista i president del Hastings Center, ens aporta el terme de “salut sostenible” o “medicina sostenible” que seria aquell benestar raonable o prudent, que té molt en compte els valors que hi ha sota el concepte de salut. Tal com comenta “la visió de la medicina infinita, sense límits, no es pot finançar amb uns fons limitats. Allò que hem de redefinir és la idea de progrés de forma que sigui assequible a llarg termini, i per la qual cosa igualment accessible per a tots, un progrés que tingui, com model, una visió finita de la medicina i de l’assistència sanitària. La visió d’una medicina finita, amb uns fins i unes aspiracions limitats, haurà d’incloure uns quants ingredients.”Aquesta meta sembla ser una meta assolible pel sistema.

Segons Callahan hi ha una sèrie d’aspectes que hauríem de poder-se limitar o canviar, no sols els professionals sinó tots com a societat:

·         Els intents de buscar solucions mèdiques a tots els problemes de la vida, tant si venen a través de medicaments o d’altres intervencions.

·         Els intents d’augmentar contínuament la provisió de tecnologies noves, limitant-les únicament a aquelles que demostren uns beneficis importants a un preu assequible.

·         Desconfiar de les idees mèdiques utòpiques: tenir exactament el tipus de fill desitjat, perllongar l’esperança  de vida indefinidament; inventar medicaments que ens ajudin a eliminar alguns de los patiments propis de la vida

·         Els intents científics, mèdics o comercials de convèncer-nos de que no hi ha res més important que més i millor salut. La forma com vivim la nostra mortalitat i la malaltia, així com l’acceptem, és igual o més important que gaudir d’una bona salut. La bona salut no serveix de massa en una societat defectuosa; però, la malaltia es pot tolerar millor en una societat sana.

Però realment Callahan no parla de crisis del model sanitari (que potser ja n’hi havia abans de “La crisis”) sinó que ens atansa a un nou paradigma, a un canvi de model de com entenem la salut: no com a estat perfecte de benestar físic, psíquic i social, sinó com salut acceptable i sostenible.

Quasi res!

Montse Esquerda

Publicat en un dels Quaderns de la Fundació Grifols. En podeu llegir més a: http://www.fundaciogrifols.org/portal/ca/2/7353/ctnt/dD10/_/_/37gb/17-El-bien-individual-y-el-bien-común-en-bioética.html