Pàgines

dilluns, 23 de febrer del 2015

Compartir amb Google Drive

Encara que algú pugui pensar que escriure sobre com compartir un document amb Google Drive no té massa interès, jo penso que val la pena fer-ho. No em costa gens ficar-m'hi i crec que els que compartim un entorn de connexió comú necessitem d'aquestes petites píndoles per acabar de fer el salt a utilitzar les eines de comunicació. 
Google Drive és el lloc, al núvol, on podem emmagatzemar els nostres documents (en el format que sigui). Si tenim un compte a Google, disposem d'aquesta aplicació. I això vol dir tenir-ho a l'abast en qualsevol ordinador, tablet o smartphone que tingui connexió a la xarxa (o no, si hem autoritzat poder veure els documents sense connexió). 
Una de les diferències bàsiques amb altres aplicacions per a emmagatzemar documents és que Drive porta incorporat el seu paquet ofimàtic (i permet que altres aplicacions de tractament de documents també hi puguin treballar). I això és molt important. Senzillament fa que no hi hagi problemes de compatibilitat o de versions a l'hora de llegir el document que algú ha compartit amb nosaltres. Si crees el document (de text, presentació, full de càlcul, formulari, etc) a Drive, totes les persones amb qui el comparteixes el podran llegir sense problema al seu Drive. No ens trobarem amb que la versió del nostre Office és massa antiga per a poder llegir el document que ens han enviat. 
Explicar amb paraules quatre coses sobre Google Drive pot ser una mica pesat. Així doncs us deixo un vídeo casolà per a veure com funciona en l'entorn propi. 




Penseu que Drive està connectat amb Google +, Gmail i Calendar, i això encara ens dóna més joc a l'hora de "remenar" fitxers amunt i avall. 

Ramon Capdevila

dilluns, 9 de febrer del 2015

“Tu!! Què fas? Ara no toca. I sinó, li dones un biberó”

Així s'expressava el dissabte passat un psicòleg-psicopedagog en un taller on el tema central era com millorar la comunicació entre pares i adolescents. Jo assistia al taller com a mare d'adolescets que sóc, esperant aprendre alguna cosa. I, sí, en vaig aprendre.
Sense més ni més, enmig de la seva intervenció, cordial i distesa, va relacionar directament la pediatria, els pediatres i la nostra recomanació de lactància materna a demanda amb la manca d'establiment de límits i, com a conseqüència, adolescents acostumats a fer el que volen, quan volen. Uff! A continuació va afegir que ho té molt clar: quan veu una mare, en les seves xerrades divulgatives de comunicació, que vol alletar el seu fill/a, li diu: "Tu!! Què fas? Ara  no toca. I sinó, li dones un biberó". De la qual cosa dedueixo, que el que li molesta no és el fet d'alimentar un lactant en públic, sinó la manera de com es fa. 



I tot això per què us ho explico? Per donar-vos una molt bona notícia tocant de peus a terrra. 
Dilluns dia 2 de febrer, el nostre Centre de Salut, mercès al treball fet des de la Comissió de Lactància Materna i amb el suport de tot l'equip, va aconseguir la fase 2D (de desenvolupament) de la IHAN (Iniciativa per a la Humanització de l'Assistència al Naixement i la Lactància). Per aconseguir aquests requisists: 
  • Determinar els indicadors de prevalença en lactància materna i el seu pla de difusió a usuaris i treballadors. Saber quines xifres de LM té el centre. 
  • Pla de Formació per al personal sanitari i no sanitari, segons la seva categoria professional i la planificació de la seva formació continuada en lactància. 
  • Pla de Formació per a embarassades i les seves famílies. 
  • Planificació del Taller de Lactància i/o Grup de Suport
  • Normativa de lactància on es desenvolupen els 7 passos per a una lactància materna exitosa i el compliment del Codi de Comercialització de Succedanis de la Llet Materna. També es redacta el pla de difusió d'aquesta Normativa per als usuaris i personal del centre. 
I tot això, amb una màxima per a tothom: RESPECTE pel tipus d'alimentació i criança que cada família escull per al seu fill, i la nostra ajuda si la necessiten i demanen. 
Estem molt satisfets per la feinada feta, però ara toca continuar desenvolupant els continguts d'aquests documents, intentant que socialment transcendeixi que no és una moda, un caprici, un corrent naturista extrem, un moviment sectari dels "de la popa", un endarreriment social per a la dona, una eina per a malcriar els nostres fills... sinó un projecte "con fundamento", com diu el nostre col·lega cordovés, Dr. Javier Navarro. 



Personalment,  rebutjo tòpics com:  pro-lactància (hi ha algú que pugui dir que es anti-lactància?), talibans de la popa (paraula d’horribles connotacions), lactivistes (molt de moda)... El que busca la IHAN és NORMALITZAR LA LACTANCIA fugint d’atrinxeraments i dogmatismes. M’agraden  més llibres com Tu eres la mejor madre delmundo”, del Dr. Jose María Paricio, adreçat a “todas las madres del mundo” a llibres com Victimas de la lactanciamaterna”, del Dr. Jose María González Cano (que sembla no s’arribarà a publicar). La lactància materna no hauria de dividir,  hauria d’unir. Tots a una. 

El suport més gran que li cal a la lactància materna per poder millorar les seves xifres i els beneficis implícits que comporta, és el social, i  la normalització social no arriba. Té el suport manifest d’associacions professionals i científiques, però li manca el suport real de la societat. El psicòleg que us he presentat n’és una mostra: amb la seva contundència em va deixar sense paraules, ho reconec. Taquicàrdica, però sense paraules.
Tant debò no haguéssim de parlar de lactància materna. Això voldria dir que ningú  la menysté.

Carme Gabarrell. 
Pediatra. 
IBCLC.

divendres, 6 de febrer del 2015

Assegurant el meu accés a la Xarxa.

Fa un parell de dies, sortint de guàrdia, pensava en la seguretat a la Xarxa (quan un està de guàrdia es veuen coses molt curioses...). Seguretat sobretot dels comptes que tinc oberts a les xarxes socials i a nivell de correu electrònic.  
Periòdicament podem llegir notícies que ens alerten sobre la importància de tenir una bona paraula de pas per accedir a totes les nostres eines TIC que treballen en xarxa. I també periòdicament em trobo amb amics i amigues que segueixen pensant que "és un pal" haver de tenir una contrasenya tan llarga o una contrasenya per a cada cosa. Sí, "pot ser un pal", però si la clau de casa nostra fós com les de fa 100 anys o la del nostre cotxe no tingués algun control electrònic, segur que ens queixaríem al venedor/a exigint més seguretat.




Quan entres a casa teva no esperes trobar-hi cap desconegut/da i si només obrir la porta notes quelcom estrany se't fica un fred olímpic a la panxa pensant que potser algú s'hi ha passejat, ha violat la teva intimitat...




Així doncs algun consell sobre la paraula de pas:

  • Perdre 10 minuts del nostre temps per assegurar-nos una bona contrasenya. Tres exemples de com fer-ho: aquí, aquí i aquí
  • Actualitzar-la periòdicament. No se sap mai i sempre s'aprenen noves estratègies per a crear-ne una de millor. 
  • Utilitzar la Verificació en 2 passes si treballes amb Google. Informació per a entorn Android i iOS



3 consells senzills per a estar més tranquils a l'hora de protegir allò tan personal com el nostre correu, les nostres fotos o els nostres documents.

Això sí, n'hi ha un de fonamental que és no donar mai la nostra contrasenya a qualsevol ni, inclús, a un conegut/da, no se sap mai què en pot fer!



Ramon Capdevila
@capbert