dilluns, 21 de maig de 2012

M’agradaria ser un humanista islandès i anar-me’n a la Xina


Fa uns dies, vaig escoltar, al programa “Millennium” que duia per títol "El pensament low cost", una reflexió, de la Sra Eulàlia Vintró, sobre la Universitat, que deia, més o menys, que cada cop hi ha hagut més interès a fragmentar el saber tècnic, a dividir i compartimentar les carreres de Ciències i a deixar de banda la formació global, humanística i crítica davant el món i la vida. En aquell programa, que es pot reveure a la xarxa, el text de presentació era prou orientador: “La fragilitat del pensament en el món actual, dominat per les presses, els missatges breus i la superficialitat”. Hi participaren Josep Ramoneda, Miquel Tresserras, Joan-Carles Mèlich i Eulàlia Vintró. Fa unes setmanes ja varem escriure quelcom sobre les estratègies de manipulació mediàtica que, vistos els resultats, queda clar que no ens han passat de llarg als que hem viscut la Universitat farà més o menys anys. I ja estem veient a quins nivells està arribant la limitació de l’accés a aquesta ja dirigida i controlada formació universitària. I malgrat tot això, solament pocs universitaris (la  majoria d’ells procedents de carreres humanístiques i no pas tècniques) s’afegeixen a les manifestacions i a les protestes. La majoria, com nosaltres, els seus progenitors, fan la viu-viu en el dia a dia  i procuren no perdre aquella petita part de benestar que, amb esforç, hem assolit. “Mentre no em toqui a mi”, ens diem en veu baixa. Hiperespecialització i fragmentació en benefici del divideix i venceràs. Un divideix i venceràs està essent aplicat de forma clara i programada des de fa temps. I nosaltres anem fent. Ens esforcem i treballem al màxim per no baixar el nostre suat benestar. I  no ens adonem  del nostre autisme i, a la vegada, del nostre complex de ramat aquiescent i atemorit. No ens adonem que al rei i a la seva cort els manté el poble.

I això permet quelcom que, com veurem, no és nou d’aquest segle XXI que estem vivint. A la xarxa es troba aquest diàleg entre el cardenal Mazarino i Colbert, ministre de Lluís XIV, amb  unes coincidències ben reals amb les pujades d’impostos de Mas i, ara, Rajoy.

Un diàleg entre el cardenal Mazarino i Colbert, ministre de Lluís XIV, paròdia la pujada d'impostos de Mariano Rajoy (11 gener 2012 By Diego Feliu.) La situació política i econòmica que està vivint Espanya és un calc de la que s'esdevenia a França durant el regnat de Lluís XIV, el Rei Sol.  Una conversa entre el ministre Colbert i el plenipotenciari cardenal Mazarino podria traslladar-se sense cap modificació a la qual pogués donar-se en l'actual govern de Mariano Rajoy.

El diàleg, que corre per internet com la pólvora, és el següent:

Colbert: Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar el contribuent ja no és possible. M'agradaria, Senyor Superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll ...
Mazarino: Si s'és un simple mortal, és evident, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat ...! Quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot enviar l'Estat a presó. Per tant, l'Estat es  pot continuar endeutant. Tots els Estats ho fan!
Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? Amb tot, ens calen més  diners, i com rebre’n si ja hem creat tots els impostos imaginables?
Mazarino: Se’n creen altres de nous.
Colbert: Però ja no podem posar més impostos als pobres.
Mazarino: És cert, això ja no és possible.
Colbert: Llavors, als rics?
Mazarino: Sobre els rics tampoc. Ells no gastarien més, i un ric que no gasta no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que gasta, sí.
Colbert: Llavors, què hem de fer?
Mazarino: Colbert, tu penses com un formatge de Gruyère o com un orinal de malalt! Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres. Són tots aquells que treballen somiant en arribar algun dia a enriquir-se i tement arribar a ser pobres. És a aquests als quals hem de gravar amb més impostos ..., cada vegada més ..., sempre més! A aquests, com més els traguem, més treballaran per compensar el que els llevem! Són una reserva inesgotable!

Potser llavors allò que ens cal és estalviar més (com?, diria algú) i ingressar-los als bancs i les caixes? En lloc de servir per millorar la nostra situació de desprotecció allò que fan és autoservir-se del nostre treball i dels nostres estalvis, i oblidar-se de les obres socials. I si convé, a més, els hem de salvar la seva mala gestió, que per això som els vassalls. Ja apareixia en un article anterior que, al cap i a a la fi, ells (els bancs i les caixes, i els grups financers de gran abast) són els senyors feudals i els nostres governants els seus cobradors d’impostos i tributs. Més val prendre-s’ho amb ironia, com fa  l’acudit que segueix sobre la instrucció del govern sobre bancs i caixes :


  
Però davant de tan poca honestedat (de banc, caixes, reis i governants) encara hi ha qui, ple d’il·lusió (il·lusionat o il·lús?) sap imaginar-se possibles solucions per reduir despeses. Fa pocs dies llegia aquesta iniciativa popular que recull una idea que realment ha de ser considerada i que, probablement, tots subscriuríem:


 Proposta de Llei de Reforma del Congrés (esmena de la Constitució d'Espanya)

1. El diputat serà assalariat només durant el seu mandat. I no
 tindrà jubilació provinent només del mandat.

2. El diputat contribuirà a la Seguretat Social. Tots els diputats
(anteriors, actuals i futurs) que estan actualment en el fons de
Jubilació del Congrés passaran al règim vigent de la Seguretat
Social l'endemà de la publicació d'aquesta esmena al BOE.
El diputat participarà dels beneficis dins del règim de la
S. Social exactament com tots els altres ciutadans. El fons de
Jubilació no pot ser usat per a cap altra finalitat.

3. Cada diputat haurà de pagar el seu pla de jubilació, com tots els espanyols.

4. El diputat deixarà de votar el seu propi augment de salari. Els
augments de salari estaran previstos en funció d'una sèrie de
taules com les que regeixen per a tots els ciutadans.

5. El diputat deixarà la seva assegurança actual de salut i participarà del
mateix Sistema de Salut que els altres ciutadans espanyols.

6 El diputat ha de complir les mateixes lleis que la resta de
espanyols. La seva immunitat cessarà amb el cessament del seu mandat i els
fets delictius que hagi pogut cometre hauran de ser jutjats una
vegada cessi la seva immunitat parlamentària sense que, a efectes de
prescripció, compti el temps que hagi exercit com a diputat.

7. Servir al Congrés és un honor, no una carrera. Els diputats
han de complir els seus mandats (no més de 2 legislatures), i després anar-se a
casa i buscar feina.



Davant de tanta incertesa més d’un gira la mirada envers Islàndia, i s’adona (encara que en sàpiga poc d’economia) que no és impossible sortir d’aquest pendent relliscós en que estem posats. I potser el primer pas a fer és assabentar-se’n  i compartir-ho. Jo voldria ser islandès! Com més tard ens adonem (diuen els que en saben) més malament ho passarem i ho passaran els que venen darrera nostre. I per obtenir visions clares i de gent que sap de què parla, a la xarxa corre una carta de José Luis Sampedro que us recomano llegir.

De tota manera allò que  no ens podem permetre és que ens prenguin la il·lusió. I és un veritable luxe tenir a la vora unes fonts d’il·lusió encomanadissa en les que podem beure. L’Albana  i la Laura, entre d’altres, en la seva lloable iniciativa xinesa ens mostren el camí que foragita el desencís i reomple de sentit la feina de pediatres que ens agrada fer. Si Robert Debré deia que “no hi ha feina més lloable i digna al món que tenir cura dels infants “ les nostres companyes mereixen la més alta lloança i dignitat. Per molts anys i moltes felicitats!

Francesc Domingo  i Salvany
Balaguer, 20 de maig de 2012