El despertar les consciències de Noam Chomsky, els germans diferents i el dromedari del tuareg.

La nostra vida, sortosament, no s’acaba en la nostra tasca professional. I això ens permet i ens obliga a obrir els ulls més enllà de la nostra feina, més o menys remunerada. A més, la Pediatria serà sempre social . I la Pediatria social, com ja hem dit altres cops, segueix el lema : “les causes, són socials, i les conseqüències, pediàtriques”. La reflexió crítica de la societat, i el món,  en que estem immersos no acostuma a trobar-se fàcilment i cal anar-la a cercar de forma concreta, o tenir fonts  que ens alimentin. Compartir aquests vessants socials no específicament pediàtrics ens ajuda a ser persones  més lliures i més sanes.

En una tramesa recent he rebut aquest article sobre les estratègies de manipulació a que estem sotmesos tots plegats. Qui signa l’escrit, Rodolfo Walsh, ens demana: "Reproduïu aquesta informació, feu-la circular pels mitjans al vostre abast: a mà, a màquina, oralment. Doneu-ne còpies als vostres amics: nou de cada deu les estaran esperant. Milions de persones volen ser informades. El terror es basa en la incomunicació. Trenqueu l'aïllament. Torneu a sentir la satisfacció moral d'un acte de llibertat. Derroteu el terror. Feu circular aquesta informació ". I em plau , en compartir aquest escrit, fer-li cas.

Per un costat em permeto fer alguna petita adaptació, en punts específics,  a la nostra realitat catalana i també universal. Per una altra m’ha semblat bé reblar el clau amb els dos contes curts del final, de qui no conec l’autor.

Noam Chomsky i les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica

El lingüista Noam Chomsky va elaborar aquesta llista de les "10 Estratègies de Manipulació" a través dels mitjans:

1. L'estratègia de la distracció

L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.   L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil · les) ". Ara, per exemple,  que arreu de l’Estat hi ha sentiments d’indignació per les reformes torna la distracció amb una carta sempre efectiva : “el problema català”, que  sempre serveix per distreure els desinformats.

2. Crear problemes i després oferir solucions.

Aquest mètode també és anomenat "Problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el demandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics. Us sona a alguna cosa , això?

3. L'estratègia de la gradualitat.

Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou d’aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades
durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat,
flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants
canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicades d'un sol cop.

A la xarxa podeu trobar una  versió de l’estratègia de la gradualitat adaptada a la realitat global de Catalunya, i no solament econòmica (“la metàfora de la granoteta: reacció o cocció?”).

4. L'estratègia de diferir.

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorar demà "i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment. El recent acudit de Fer al diari  El Punt- Avui  fa uns dies és ben eloqüent. 

Fer. El Punt-Avui. 04/03/12

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.

La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat mental, com si l'espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s'intenta enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix ​​a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys (veure "Armes silencioses per guerres tranquil ·les ")".

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió.

Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre
emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees,
desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments ...

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. 

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors (veure 'Armes silencioses per a guerres tranquil · les) ".

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.

Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte ...Solament cal encendre la televisió  per veure què ofereix  a les hores principals en determinades cadenes. I això em fa recordar una pintada a la paret que ens suggeria: “Tanca la tele i obre els ulls”.

9. Reforçar la autoculpabilitat.

Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu es menysté i es culpa, el que genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

A l’altre extrem, en el de la valoració i la millora de l’autoestima, fa poc he llegit aquest  petit escrit de Nachman de Breslau a “La cadira buida” (p,32): “Ës fàcil criticar els altres i fer que se sentin menyspreables . Qualsevol ho pot fer. Però el que és difícil, i que requereix esforç i coneixement, és rescatar-los i fer-los sentir-se bé”

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen.

En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una gran diferència entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits
dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha
gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre si mateixos.

Dues històries breus

I m’agrada acabar aquest encetar primavera amb aquests dos relats curts.

Els germans diferents

Dos germans. Un d'ells acomodat, estava al servei del rei. L'altre es guanyava el pa treballant de sol a sol. L’adinerat va dir al seu germà:
- Per què no entres a formar part del servei del rei i així et lliuraràs del cansament del treball?
L'altre germà va respondre:
- Per què no treballes tu, per tu i per a tu, i et lliures de la desgràcia d'haver de servir a un altre i de barallar-te amb els altres servents pels favors de rei?

El tuareg i el dromedari.

Un tuareg travessava el desert. Va arribar la nit, va muntar la seva petita tenda de campanya i es va adormir. Quan va començar a fer fred, el dromedari el va despertar d'una empenta: "Senyor, fa fred! Puc posar el meu nas a la tenda per escalfar-me?". El tuareg va accedir i es va posar a dormir altra vegada .
Tot just havia transcorregut una hora quan el dromedari va sentir més fred. "Senyor, fa molt fred!  Puc posar el meu cap dins de la tenda?". Primer, el seu cap va ser admès dins de la tenda i, més tard, i per la mateixa raó, el coll. Finalment, i ja sense demanar permís, el dromedari va ficar tot el seu cos sota la lona. Quan va estar plenament acomodat, el tuareg es va trobar jaient al descobert al costat de l'animal. Aquest havia arrencat la tenda, que penjava sobre el seu gep sense cap utilitat. "On ha anat a parar la tenda?", va preguntar desconcertat el dromedari.




Francesc Domingo i Salvany. 
Balaguer.