dimarts, 23 d’abril de 2013

“Qui vol fer una cosa, troba una raó. Qui no la vol fer, troba una excusa”


Fa uns mesos, ja gairebé un any, en aquest mateix blog (M’agradaria ser un humanista islandès...) escrivíem: “La majoria de nosaltres fem la viu-viu en el dia a dia  i procurem no perdre aquella petita part de benestar que, amb esforç, hem assolit. “Mentre no em toqui a mi”, ens diem en veu baixa. Hiperespecialització i fragmentació en benefici del divideix i venceràs. Un divideix i venceràs que està essent aplicat de forma clara i programada des de fa temps. I nosaltres anem fent. Ens esforcem i treballem al màxim per no baixar el nostre suat benestar. I  no ens adonem  del nostre autisme i, a la vegada, del nostre complex de ramat aquiescent i atemorit. No ens adonem que al rei i a la seva cort els manté el poble...... Com més tard ens adonem (diuen els que en saben) més malament ho passarem i ho passaran els que venen darrera nostre”.

La situació social i política no ha  pas millorat, en els mesos posteriors a aquell escrit,  i la sensació que el corró econòmic i polític dirigent és abassegador ens aclapara. I, davant d’això, podem pensar que les coses ens arriben són immodificables i que, o bé el que ens cal d’acceptar son la resignació i el desencís progressiu, o bé fer manifestacions públiques i sorolloses que, ràpidament, són estigmatitzades de terroristes per part dels mitjans de comunicació, lligats massa sovint a les estructures de poder a les que serveix i a les línies d’informació i d’agència filtrades “des de dalt”. La Vida tanca,de vegades, una porta... però, sortosament, llavors, obre una finestra (per petita que ens sembli).

Gandhi deia: “no temo la dolenteria dels dolents; allò que m’esglaia és la indiferència dels bons”. I altres il·lustres conciutadans nostres, que han sabut servar els mots en temps també difícils, ens ho diuen d’aquella manera que solament la poesia  sap condensar:

EL MEU POBLE I JO
– Salvador Espriu (1913 - 1985)
 A la memòria de Pompeu Fabra,  Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.


En el centenari del naixement de Salvador Espriu  és bo conèixer que hi ha qui, compromès i coherent, desvetlla inquietuds i proposa models polítics i socials diferents, nascuts des de baix, que demanen que tots hi puguem dir la nostra. I que parteix de punts com ara aquests:
  • No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector  públic.
  • Defensa d’una banca pública i ètica
  • Salaris i pensions dignes i repartiment del trebal. 
  • Democràcia participativa amb eliminació dels privilegis dels polítics i lluita contra la corrupció. 
  •  Habitatge digne, no als desnonaments i dació en pagament. 
  • Solidaritat internacional. Per una Catalunya sense exèrcit. 
  • ...



No es tracta d’un altre partit polític sinó d’”una iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític igualitari i participatiu”.  Jo n’he trobat més informació a www.procesconstituent.cat . I cal reconèixer l’empenta de qui és capaç d’encapçalar i encarar una empresa com aquesta, encara que no se’n comparteixi tot l’ideari. I em ve al cap aquella dita que afirma: “potser jo discrepi o sigui contrari a les teves idees, però donaria la meva vida per defensar el teu dret a expressar-les”. I és justament això el que aquest nostre blog de Pediatres de Ponent em permet. Diuen que la llum d’una espelma és una albada dins la fosca, i que hi ha dues maneres d’augmentar-la, la llum que fa: amb noves espelmes, o bé, essent-ne mirall i difusor.  I és amb aquesta segona versió que m’he sentit empès a escriure aquestes ratlles. 

Fem la feina ”amb il·lusió”, clouen cada programa els de “Polònia”. Com comentàvem en un article anterior (Pediatria Catalana 2002;62:73-80), en cercar el diccionari il·lusió trobem: “alegria, entusiasme que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable”. Ja ens va bé, doncs, aquesta il·lusió, per assegurar la fermesa que li demanem, per exemple,  a la nostra xarxa pediàtrica de suport a les famílies de Ponent davant de la proposta d’una agradable missió, la de millorar l’atenció als nostres petits. Però compte que il·lusió també és, diu el diccionari, “error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença”, i no és aquesta il·lusió la que volem en els nostres conciutadans i en les companyes i companys de camí. Ens cal gent il·lusionada, no gent il·lusa. I no vull pas amagar les dificultats . No vull ser un il·lús somiatruites. Però tampoc vull deixar de posar el meu gra de sorra, i ser mirall  que difongui la llum  de la gent que, amb il·lusió de la bona, planteja possibilitats engrescadores, per ajudar a conèixer les possibilitat que com a persones tenim en aquest racó de món que tenim la sort de compartir, i en aquest país que entre tots hem de rebastir. Encara que per alguns sembli una utopia l’objectiu que hom pretén. És amb constància i convenciment, i també amb confiança, que les empreses tiren endavant.


(fotograma extret de l'anunci "Woll-Damm, Sant Jordi Doble o Res")

I això és el que ha fet possible, per exemple, que la Pediatria a Ponent estigui ara als  nivells que està. I me’n felicito pels qui van saber ser constants en els anys difícils de la travessa pel desert. D’uns anys ençà, i malgrat la caiguda del model social i econòmic del país, aquest nostre Ponent està essent empeltat per una saba pediàtrica nova i jove que il·lusiona de valent.  I la millora dels coneixements, de les capacitats i de les actituds de les pediatres que ens empenyen a millorar ha estat un regal que encoratja i ajuda a fer front a les adversitats que se’ns presenten. I és responsabilitat també nostra fer tot el possible, i cercar estratègies i disponibilitats, per assegurar que la saviesa humana i professional que amb  elles hem sabut compartir durant llurs anys de formació en la residència romangui per molts anys entre nosaltres, en benefici dels infants i les famílies que elles coneixen tan bé. Com sentíem dir fa uns dies: abans que pediatres som persones i conciutadans d’una  terra i una gent en aquest present, aquest regal, que tenim la sort de viure. I és un goig formar part d’un col·lectiu professional, el dels Pediatres de Ponent,  que té com a fita exercir el millor possible dels treballs, en la terra que estimem: “No hi ha feina més lloable i digna en aquest món que tenir cura dels infants “, ens deia Robert Debré.

Que per molts anys ho puguem seguir fent tots plegats! Que tinguem una bona Diada de Sant Jordi 2013!


Francesc Domingo i Salvany. 
Balaguer, 20 d’abril de 2013