dissabte, 9 de setembre de 2017

Una ànima amb saba de tres arrels.

«Qui perd els orígens, perd la identitat», hom acostuma a dir. I la nostra cultura balaguerina no hauria de renunciar a les seves diverses i riques arrels. Arrels que són tan andalusines i jueves com comtals i cristianes. I ens fem un mal favor quan reneguem i allunyem aquells que ens evidencien la seva pertinença a alguna de les nostres mares culturals.

L’any 1492 és recordat, sobretot, pel descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, en una aventura patrocinada pels Reis Catòlics. Aquella empresa, diguem-ho de passada, fou la porta d’entrada d’una anihilació a gran escala dels nadius d’aquelles contrades i d’un espoli aclaparador posterior. També en aquell final de segle XV es va consumar, a la Península Ibèrica, la pèrdua de la concòrdia i la tolerància de tres cultures en enriquidora simbiosi que, d’una manera o altra, perviuen encara avui en nosaltres i en la nostra  identitat. En quina mesura, la nostra llunyana herència balaguerina, és andalusina? En quina mesura és jueva? En quina mesura és comtal i cristiana?

A casa nostra, a Balaguer, aquell any 1492 comportà l’expulsió dels balaguerins del Call Jueu, i de tota la Península Ibèrica, per ordre expressa d’aquells mateixos Reis Catòlics. El comte-rei Alfons el Benigne, més d’un segle i mig abans, l’any 1333, permeté que es quedessin a Balaguer, al barri nou estrenat per a ells més enllà del Mercadal: el Call jueu. Fer això l’obligà a bastir, a finals del segle XIV, una ampliació de muralla que perviu avui i que identifica el perfil de ciutat, juntament amb Santa Maria i el Sant Crist,  i ajuda a fer-la atraient per als portadors dels diners d’avui: els turistes. El mateix Alfons el Benigne, a qui  potser també, en una airada cristiana fonamentalista, se li havia acudit expulsar-los, se’n va desdir i va aplicar la solució més profitosa per a la ciutat i els qui hi residien. Llavors, com ara, allò que manava era l’economia, a més del saber i el coneixement. I preferí tenir-los dins el clos emmurallat de la ciutat per tal de rebre els impostos d’una població amb decisió, especialment rica i hàbil per als negocis i amb una organització interna digna d’admirar. I això repercutí en que Balaguer arribés a disposar, en aquells temps,  fins i tot d’un hospital gràcies a l’empenta dels habitants del Call, així com també d’una sinagoga que viu a les bases, com a precursora i com a fonament, de l’església de la nostra copatrona, la Verge del Miracle. Així, doncs, pel que fa la nostra nissaga jueva, allò que el Alfons el Benigne mantingué, el Reis Catòlics ho foragitaren.

La història l’escriuen els vencedors, s’acostuma a dir. La islamització  de tota la Hispania per convertir-la en Al-Andalus , a partir de l’any 714 a casa nostra, no ens ha estat presentada pas com l’enriquiment i la millora en la manera de viure que comportà. Guanys especialment  remarcables a casa nostra, a Balaguer, en què els orígens de la ciutat es basteixen, justament, a partir dels andalusins nouvinguts. La poca base cultural prèvia i la limitació evident de recursos i de coneixement dels que habitaven aquestes contrades abans dels segle VIII, ens hauria de fer valorar, a bastament,  l’enriquiment que la islamització comportà a les terres de la Madina Balagî. Perquè la Balagî islàmica fou una ciutat de nova creació, que no es bastí pas, pel que sabem, sobre les runes d’una altra cultura. Ells, els andalusins, que no entraren pas com a vàndals destructors de tot el que trobaven, sinó com a conqueridors que també aportaven nous coneixement i noves maneres de fer, romangueren a casa nostra quatre segles. I no arribaren pas amb una cultura qualsevol. Ells, que estaven, al seu torn, enriquits pels costums i la saviesa adquirits i procedents de l’Orient Mitjà i Llunyà, eren excel·lents en organització de regs i cultius agrícoles. I, a banda d’innovacions en el camp de la irrigació, introduïren productes que abans no havíem vist mai ací: l’arròs, els espinacs, les albergínies, les taronges, les llimones, la síndria, el safrà, el pebre, ... i també el cotó, el paper, la pólvora i la ceràmica vidriada. I llurs avenços en Astronomia, Medicina i Matemàtiques no es quedaven pas enrera, un cop assegurades les condicions de subsistència alimentària. I no volem deixar de citar el seu cultiu cultural de la música, que ens permetria una llarga relació de virtuosos. No oblidem, per exemple, el valor de persones capdavanteres, com Ziryab al segle IX,  a l’hora de sumar-hi la novetat i la riquesa de les melodies orientals de les antigues Pèrsia i Grècia, que servirien també de fonament de moltes de les nostres músiques tradicionals.

Foto extreta de Balaguer Turisme


Poca broma, doncs, amb la seva aportació. Que els avenços tecnològics dels darrers segles de l’anomenat “progrés” a Occident els hagin passat de llarg durant molt temps, pel que fa a una tecnologia que admiren, no és excusa per a menystenir les seves aportacions en els segles passats com a passos previs i necessaris per anar assolint, graó a graó, les recerques més recents i els nostres costums i formes de vida actuals. I posats a ser observadors serens i crítics de la realitat: a quin preu, per al món comú en que habitem tant els del sud i els del nord, hem arribat, els d’Occident  als graus de tecnologia actual?. A quin preu per a les persones, i per als nostres fills i néts, però sobretot per a la mare Terra que ens acull? Potser amb una anàlisi imparcial de la realitat se’ns farà evident que el creixement sostenible i respectuós amb l’ambient i el món en que vivien era molt més ecològic llavors que ara. Un món en què mancaven molts dels drets de les persones, especialment per a les dones i els infants, però que no hipotecava, de forma tan massiva i especulativa com actualment,  les condicions de vida del vaixell global en que vivien i vivim.

I em plau cloure amb un petit escrit del Rabí Nachman de Breslau. El Judaisme és, avui, al Balaguer amb ànima de les tres cultures, la menys present. La reflexió que aquell autor ens fa ens pot ajudar a saber trobar tot allò que ens fa sumar i no restar, que ens fa acceptar l’altre com a primer pas per assolir  l’enteniment i la tolerància que va fer possible l’esplendor del Balaguer de les primeries del Primer Mil·lenari:


“La pau més elevada és la pau entre contraris. Si recordes això, la pròxima vegada que trobis algú que et fa sentir incòmode, en lloc d’allunyar-te’n, cercaràs la manera perquè tots dos pugueu estar junts ». 

Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 26 d'agost de 2017