divendres, 18 gener de 2013

Pediatría a Ponent 2013: somriures sense fronteres, el cap clar i otoscòpies i cafès més ecològics.


Aquest ha estat un any sense paga de Nadal.  És cert i no és just. Però el missatge a insistir, com a Pediatres de Ponent, no  hauria de remarcar la segona sinó la primera part de la frase. Si del que ens agrada treballar és de professional de l’ajuda, en la xarxa de Servei i suport a d’altres persones, ens hem d’adonar que tenim la mateixa finalitat de vida que la de  moltes companyes i companys joves (que jo veig molt millor preparats que jo mateix) i que viuen en una precarietat laboral que ens demana reduir les nostre queixes, reconèixer la situació poc raonable en la que es troben i fer-los costat. El Grup d’ajuda que representa el col·lectiu Pediatres de Ponent és una bona manera de fer-ho. I ens en felicitem. I elles,  tot i trobar-se en situacions laborals inestables, ens donen lliçons de positivisme i de coratge. La Xina i La República Dominicana se’ns han fet més properes gràcies a la seva il·lusió i a la seva generositat. I, elles,  en cap moment perden llur engrescament i llur somriure. El seu és un somriure sense fronteres, un somriure que ens cal a totes i a tots!. Al Decàleg de Supervivència i prevenció per al professional cremat un dels punts és justament aquest: ”El somriure sempre ajuda; a qui el dóna i a qui el rep. El somriure que no es dóna es perd”. I això és cert ací a les Terres de Ponent, a l’Àsia i a les Amèriques. I m’agrada sovint recordar que, venturosament, la Rifa del Naixement ens va tocar de ple ja fa uns quants anys quan els nostres pares ens varen permetre néixer en aquest racó privilegiat del món. Fem possible que aquestes siguin unes Terres de Ponent de somriures, i  que els sapiguem encomanar, com les nostres companyes,  a d’altres contrades!

Els pediatres acostumem a tenir una formació molt tècnica i centrada en cercar allò que ha anat malament o que no rutlla prou bé, en l’infant que tenim al davant  o en la seva família, per sentir-nos cofois de conèixer i receptar la solució que algun mestre (i aquest és un bon moment per dir-los GRÀCIES!  a tots ells) ens han dit que era la bona. I amb això alimentem el nostre ego professional. Però quan la solució ens depassa o bé no la sabem veure se’ns fa difícil entomar la realitat. I acceptar amb humilitat que no en sabem més i deixar en mans d’altres, més ben situats o més savis en la vida, sempra ampla i extensa,  aquella família que ens preocupa. Ens agrada recordar que altres professionals de la xarxa sociosanitària de la que formem part ens poden fer costat i mostrar-nos que hi ha vessants positius, en les famílies amb problemes, que els permeten superar les adversitats que la vida els posa al davant i que a nosoltres ens semblarien insalvables.

A les Jornades ACIM–Terres dePonent ens agrada recordar que, quan algú ens diu que “ho ha passat molt malament”, acostumem a emfasitzar  el com de malament ho ha passat i ens oblidem de remarcar i cercar  què i quines persones l’han ajudat a superar  un temps tan dur.  És d’aquesta cerca en positiu que en treurem visions i riqueses que ens permetran encarar futures dificultats amb més recursos personals. El focalitzar-se en la part negativa de la frase (que al cap i a la fi ja ha passat!) massa sovint destapa l’abocament i la posada en comú de totes les desgràcies que els de vora també han viscut. Vaja una manera de fer aturades i piscolabis de repòs de mig matí o mitja tarda a la feina, si recomencem més empipats, malhumorats i empastifats amb les desgràcies dels companys ! De vegades és millor fer el descans quan no hi ha ningú!.

També aquí , a casa nostra, podem trobar, en aquests temps postelectorals i de canvis, punts de vista de tots colors. Però ens cal tenir el cap fred i no deixar-nos arrossegar per la riuada, justificada en part, però no del tot certa, de l’espoli com a causa exclusiva de la situació actual al Principat. Unes setmanes abans de les eleccions em varen fer arribar la imatge amb les banderes incloses. I fa pocs dies vaig rebre’n la versió que suposo que era l’original (o no). 




























També a casa nostra hi ha munió de senyors amb barret de copa. I és en aquesta direcció que fa uns mesos demanàvem una independència a la islandesa. Mentre escric aquestes ratlles m’ha arribat un altre dels molts articles crítics amb la situació actual de la nostra Sanitat, pública  i de qualitat (3).

De vegades, però, discutim de gran temes en què poc hi podem fer, i ens oblidem que la vida es fa a cada instant, en el dia a dia i en els fets més habituals. Hi ha reflexions que ens poden semblar banals però que, al meu parer, ens permeten aturar-nos i plantejar-nos què estem fent. No fos cas que amb l’excusa de voler atendre els infants els deixem un món més brut. Des fa un temps parlo de les otoscòpies i els cafès contaminants. Abans de viure la migradesa de mitjans a Sierra Leone (on un otoscopi és un instrument tecnològic fora de l’abast i cadascun dels tres embuts que em vaig endur era un tresor), al CAP, després de la consulta, l’auxiliar d’infermeria recollia els embuts , els rentava amb una solució desinfectant i servien, l’endemà, per atendre novament els petits pacients. Amb pocs embuts passàvem, en un temps de vaques grasses. Ara, amb reducció de sous i acomiadaments o migradesa de condicions de treball de companys de tots els nivells, se’ns aconsella llençar a les escombraries tots els embuts de les otoscòpies que fem, amb l’excusa del risc de contagi. Potser si que en una otorrea ens cal eliminar-lo però em sembla una despesa innecessària, que elimina un temps de feina a una auxiliar i que ens contamina el medi que volem deixar als nostre fills i al pacient al que fem l’otoscòpia . Em fa mal al cor. I he decidit rentar els embuts, després de deixar-los en una solució desinfectant una estona, cada 4-5 otoscòpies. Direu que el Francesc repapieja, però em sembla que faig allò del Capità Enciam : “Els petits canvis són importants”. I en la mateixa línia em dol que a la saleta del CAP, per prendre un cafè, llencem a les escombraries per cadascun d’ells una càpsula de PVC que, abans de la propaganda del Sr Clooney, ens estalviàvem, amb les cafeteres italianes o bé amb els filtres de paper i el cafè mòlt de Comerç Just. Què voleu que us digui: era més rudimentari, però més solidari i ecològic!

Sigui , doncs, el positivisme , l’ànim que ens amari i que ens permeti no deixar-nos engolir per l’allau de penes i desventures que ens envolten. I si ens arriba el desencís no ens estarà de més cercar altres companys que ens empeltin, de nou , l’optimisme, l’alegria i les ganes de seguir endavant malgrat els entrebancs. Fa uns anys ho cantàvem així: 

“Quan pressentim, veient la  branca nua,
que malgrat tot, l’ametller florirà,
quan esperem, al cor de la nit crua,
la nostra alegria ningú no ens la prendrà,
la nostra alegria ningú no ens la prendrà!”

Mireu, sinó, l’ànim amb que el Servei d’Oncologia de Sant Joan de Déu, ha encarat les dificultats i les retallades! Que l’estrena confiada d’aquest nou 2013 ens l’encomani!

I als que, com un servidor,  no en sou uns experts però us agrada la història i la cerca dels orígens de la nostra civilització, permeteu-me que us  aconselli una visita a l’exposició “Abans del Diluvi - Mesopotàmia 3500-2100 aC”, al Caixafòrum de Barcelona (fins al 24 de febrer). Si, com diuen, qui perd els orígens perd la identitat, guanyar unes hores per saber què pensaven, com s’organitzaven i per quina raó es perderen els nostres veritables avantpassats ens ajudarà a relativitzar el dia a dia que ens toca viure.

Bon Any a totes i a tots!

Francesc Domingo i Salvany