dilluns, 17 de juny de 2013

Retallar: una variant de Maltractament Institucional a la Infància.

RETALLAR L’ACCÉS DELS INFANTS MALALTS A L’ATENCIÓ ESPECIALITZADA: UNA VARIANT DEL MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A LA INFÀNCIA A LES TERRES DE PONENT.

Sabem que la Pediatra serà sempre social atès que qualsevulga de les decisions polítiques i de gestió concernents a l’àmbit del món de l’infant comportaran unes conseqüències familiars i pediàtriques. Ens agrada afirmar que la millor manera de tenir cura d’un infant quan és petit (i probablement també quan ja ha crescut) és la de fer costat als seus pares. I ens plau dir també que, sovint, la  millor manera de tenir cura de les famílies i els infants rau en recolzar els professionals que formem la xarxa de suport social i sanitari a les famílies.


Llegim al diari (El Punt Avui, del 5 de juny 2013, p29), que un informe d’Unicef situa l’Estat Espanyol a la cua del rànquing del benestar dels menors.   Els elements usats per mesurar-ho han estat: el grau de pobresa infantil, el percentatge d’escolarització, els hàbits alimentaris dels infants i l’accés als serveis de salut. No deu canviar gaire el panorama si ens fixem solament en Catalunya. I sospitem que amb les darreres mesures de restricció de l’atenció sanitària pública i universal la situació no deu ser millor. 




Els  nostres polítics i gestors  tarden ben poc a posar-se a la foto a l’hora de signar gran proclames, com ara la Convenció dels Drets dels Infants, però no són tan ràpids a l’hora de preservar els drets que les citades declaracions volen defensar. El donar prioritat a l’interès superior del menor (una de les bases de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants) hauria de ser una fita en totes i cadascuna de les actuacions  de tots el que tenim alguna responsabilitat, directa o indirecta, sobre la salut del infants de casa nostra. I els que estem cada dia més a la vora dels infants i les famílies agrairíem una mica més de sensibilitat en aquells que tenen responsabilitats  de gestió que comprometen l’atenció als infants. I, malauradament, aquesta sensibilitat envers aquells que no tenen ni dret ni vot minva amb rapidesa quan les circumstàncies macroeconòmiques permeten justificar una davallada forçada i precipitada  de drets socials aconseguits amb molta i llarga dificultat pels nostres avantpassats. I, en el darrer episodi del nostre Parlament, el nou tripartit  de CIU i ERC ha fet servir el corró de la seva majoria per no frenar el desmantellament d’un sistema sanitari públic que era l’enveja de mig món i part de l’altre. I amb l’excusa de l’espoli fiscal com anestèsic col·lectiu, i amb la independència (de què i de qui?) com a pastanaga, la maquinària política d’ací (com el PP a Madrid) esmicola a força de majories  el nostre valuós sistema sanitari públic. I és bo recordar, llavors, que existeix el maltractament infantil institucional exercit des d’un despatx, sense el contacte directe amb els nostres pacients i llurs famílies. Hi ha, a casa nostra,  algun polític que s’atreveixi a ser un estadista?, fet que evoquem en recordar la frase de Winston Churchill que afirmava: “Un polític esdevé un estadista quan oblida les següents eleccions i pensa en les següents generacions”.


I els súbdits anem fent la viu-viu del dia a dia i ens mantenim com un ramat incapaç de reaccionar. Massa seny i poca rauxa! Com apuntava un cartell l’altre dia: on ens hem de deixat la falç, segadors? Potser això és el que ens passa. I ens cal despertar. No ens poden prendre la paraula, la consciència, les ganes de millorar en benefici d’aquells que segueixen essent el motiu i la il·lusió de la millor feina del món : tenir cura de la salut del infants.


Darrerament, a les nostres comarques, la fornada de pediatres joves, preparats per i disposats a atendre el millor possible les nenes i els nens de Lleida ha fet que la qualitat de la Pediatria que s’oferís fos, cada cop, de millor qualitat. Aquesta és una realitat que els que fa més anys que exercim podem afirmar sense cap mena de dubte. I això, a la vegada,  ens ha esperonat a millorar, també nosaltres, gràcies a l’empenta de la gent més jove. A més, aquest fet s’ha acompanyat d’un segon avantatge per a les famílies de Ponent: no haver-se  de desplaçar als centres hospitalaris de Barcelona, atès que moltes de les proves i valoracions que fins fa uns anys reclamaven un obligat trasllat i, de vegades, una breu estada a la capital, es  podien fer ací. Fins ara. I a partir d’ara: què? Fa pocs dies escoltàvem al nostre conseller que deia que estalviarien encara més mitjançant la concentració de serveis especialitzats a molts menys centres que ara. I de les famílies i els costos indirectes que genera aquesta reducció: qui en té cura?


Ens preguntem si té sentit obrir les  noves consultes externes de Pediatria a l’Hospital Arnau de Vilanova i, a la vegada, restringir-hi especialitats pediàtriques que no existien fins fa poc i que estan resolent problemes renals específics que, com déiem abans, demanaven el trasllat a Barcelona. Quan les famílies ens parlen de la bona atenció mèdica, i també humana, rebuda per part, per exemple, de la professional referent dels problemes renals i urològics dels nostres petits pacients, i nosaltres comprovem els bons resultats obtinguts en les valoracions i tractaments realitzats, ens sentim cofois de pertànyer a la xarxa pública de professionals sanitaris a Ponent. Més d’un cop ens semblava que calia recolzar encara més aquest i d’altres serveis.  Entenem que és aquest el recolzament que als professionals ens cal si volem mantenir la il·lusió en la nostra tasca pediátrica. El servei positiu en cascada  de directius que volen servir la població infantil mitjançant el recolzament  dels professionals que tenen l’encàrrec social de millorar la salut de les famílies i els infants és, creiem,  l’objectiu bàsic d’un Institut que es vol dir de la Salut. Sempre que el que cerquem sigui el Servei a les persones que demanen atenció i no pas el Servei sol·lícit als polítics que han de retallar un pressupost dirigit, des de més amunt, pels  senyors feudals dels bancs i les multinacionals. Fa un temps déiem que és sorprenent veure la rapidesa amb que creixen els infants i la lentitud de la maquinària administrativa per a trobar i aplicar les  solucions que els convenen. Malauradament, allò que estem observant darrerament és la rapidesa amb que l’administració redueix pressupostos i atencions sanitàries públiques destinades als infants i llurs famílies.



Diuen que la vida i la història posen sempre les coses al seu lloc. I probablement sigui així. Però mentrestant els infants i llurs famílies continuen emmalaltint i llurs famílies ens demanen una solució. I com deia algú prou clarivident, no és que aquesta sigui una època de canvis, sinó que estem vivint un canvi d’època. La macroeconomia del món occidental no permet massa marge de maniobra als senzills ciutadans  rasos, i les directrius no van massa dirigides a mantenir un sistema sanitari públic i universal. El futur d’aquest sistema, doncs, dependrà, també, del compromís i l'esforç col·lectiu que hi posem tant els professionals que hi treballem com, sobretot, la majoria de la població subjecta a atenció sanitària.  I des d’aquestes ratlles demanem als responsables de la gestió sanitària de Ponent (i d’arreu) que tinguin en compte aquest interès superior del menor, que tan ens agrada de citar, també a les nostres estimades comarques, i que facin tot el possible per a que nosaltres puguem treballar amb la il·lusió suficient que ens permeti millorar cada dia l’atenció de la salut bio-psico-social dels infants i les famílies que la Vida ens posa al davant .

No volem ser, amb el nostre silenci, uns col·laboradors muts i porucs davant el desmantellament del nostre sistema sanitari públic i universal. La memòria  i l’esforç d’aquells que el varen bastir ens hi obliguen. I el nostre deure moral de ser advocats defensors dels Drets dels Infants també. Qui votarien els infants?




Francesc Domingo i Salvany