Ànima tricultural i realitat multicultural: un món compartit i el mateix vermell a la sang.

El valor d’allò que és immaterial i que roman a l’interior de cadascú, la grandesa de la humilitat i la senzillesa, el sentit de la transcendència i la reflexió sobre les preguntes bàsiques que els savis s’han fet des dels temps immemorials, servaven les bases de les cultures i les tradicions que ens han precedit. D’on venim i cap on anem? Quin sentit té la vida ? Quin paper tenen els altres en la meva, de vida ? Potser ens ajudaria fer-nos també la pregunta de “Per a què” som en aquest món?

“Si estem tots fets de reculls de petitesa,

i ens toca viure en la més gran fragilitat,

d’on surt, llavors, amb aires de grandesa,

el rei al cos, inflat de vanitat?

Quins valors ens ajudaven a fer front a les dificultats, abans que, tots plegats i en pocs anys, plens de frivolitat i desmesura, allarguéssim més el braç que la màniga, i canviéssim, com mai abans en milions anys d’història, les condicions de la Vida al nostra Planeta blau? Un d’ells ha estat, de ben segur, el respecte per a les persones de més edat: els respecte per als nostres pares i avis. El respecte pel seu llegat. I també, el respecte per a aquelles cultures que ens han alletat i que ens són mares. Ens cal servar i ensenyar als nostres fills el respecte a les generacions que ens han precedit. I fer-los veure els valors positius de les altres cultures amb que convivim i al llegat històric que ens han donat per herència. De vegades em pregunto quin exemple donem els balaguerins (de naixement o d’adopció) quan els turistes i les persones que ens visiten veuen ple de cotxes l’espai on fa un segle hi havia l’església romànica de Sant Salvador i, temps abans, en fa deu, de segles, estava ocupat per la Mesquita d’Avimoni. Com és que no hem sabut aprofitar el trajecte soterrat de la Sèquia del Cup per fer-ne un atractiu turístic i històric.?

Però hom no pretén ser destraler i pessimista, i ens cal reconèixer la part positiva de la realitat i el desvetllament cultural dels darrers anys.  I hi ha petits i grans detalls que no escapen a la curiositat dels forasters, i que ens donen l’oportunitat de reivindicar el multicultural llegat de què disposem. És un veritable regal veure com l’església romànica de Santa Maria d’Almatà reneix després de tants anys d’oblit. I, en fer-ho, i encara que solament sigui per la seva orientació a Llevant, fem memòria de la Mesquita Major Aljama, centre espiritual de Madina-Balagî  durant uns segles. També el nostre gegant de Festa Major, el “Rei moro”, que fa present Yusuf al-Muzaffar, és un bon exemple de com podem aprofitar tot allò que ens envolta per educar en el respecte envers les nostres mares culturals. El Palau que ell va manar construir, una Suda que ara seria una joia arquitectònica a admirar, va ser aprofitada pels Comtes d’Urgell per  fer-ne un Castell Formós, bressol de comtesses, comtes i reis.

Potser ara, l’any 2017, és un bon moment -  després d’uns actes sense raó que ens han trasbalsat a totes i a tots - per preguntar-nos què hem après de la nostra història, què ens ha ensenyat tot allò que els nostre pares i avis han viscut. Algú va dir que aquest segle XXI o bé seria el de la revolució ètica dels humans o bé seria el darrer en que els humans viurien. O bé ens impliquem a fons a canviar les condicions de vida arreu o bé els nostres descendents tindran mala peça al teler. Perquè davant l’explotació sense mesura, encara vigent, dels recursos limitats de la nostra Terra  en benefici de solament uns quants, s’imposa actuar  de forma conjunta, amb el cap clar. I amb el reconeixement que el món no és solament a fora. El veritable món és a dins, a l’interior de cadascun de nosaltres. Nosaltres també som el món i ens cal ser conscients que hem de pensar de forma global i actuar de forma local. I, per fer-ho, val la pena recordar aquell bell prec: “Senyor, doneu-me força per canviar allò que puc canviar; doneu-me paciència per acceptar allò que no puc canviar i, sobretot, doneu-me prou raonament per reconèixer la diferència”.

Segurament aquest és el camí. Millorar allò que està al nostre abast. No tant per creure’ns els reis, sinó com a convençuts que som persones que conviuen amb altres persones, cadascuna amb la seva singularitat i el seu  particular bagatge, però amb la mateixa energia comuna a la base i amb el mateix desig de viure. I creiem que és amb el cultiu d’aquest món interior, tant treballat pels pensadors de les nostres tres cultures mare, que podem albirar per a Madina-Balagî, per a la ciutat comtal de Balaguer, i també per al món global que compartim, un sentiment respectuós amb el seu valuós passat, un més clar i conscient present i un més just i compartit esdevenidor que serà multicultural o no serà.

Per quina raó les tres religions monoteistes  no són capaces de veure, en el Transcendent que cadascuna d’elles anomena diferentment, el port de destí i també l’origen comú que tenen? Per quina raó fan del camí divers, per arribar al mateix cim, motiu suficient per enfrontar-se mútuament en mil i una baralles i discussions? Quins interessos alimenten aquestes divisions?

“Si a cada jorn hi ha instants per la tendresa,

si arreu on vaig, si vull, hi trobo humanitat,

d’on ve, Senyor, la meva rigidesa,

el cor eixut, esquerp, massa tibat?

On he reclòs la meva humilitat?

Foto de @DolorsBoatella

Compartir sempre ens ajudarà més que no pas competir, encara que solament sigui per la lletra que té de més. Sabrem aprofitar de nou la nostra ja tradicional capacitat d’acollida com a poble per integrar a i enriquir-nos de tot allò que les famílies de noves cultures ens aporten? Val la pena assumir el repte! I per fer-ho de ben segur ens serà profitós tenir present allò que ens diu, a cau d’orella, el Petit Príncep: “L’essencial és invisible als ulls. Només hi veiem bé amb el cor”. 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 26 d'agost de 2017