Més preguntes que respostes...

Quan vaig acabar el MIR l’any 85, tenia clar que volia ser pediatra d’atenció primària. S’havia aprovat  la llei general de sanitat i començaven a aparèixer els  primers centres de salut. Em vaig preparar a consciència les oposicions mentre treballava en un ambulatori dels antics i l’any 86 vaig estrenar el Centre de Salut Coll d’en Rabassa a Palma de Mallorca. Recordo que a la inauguració va venir el que llavors era el Ministre de Sanitat, Ernest Lluch i que, després dels discursos amb les autoritats i el públic, va demanar de reunir-se en privat amb els professionals sanitaris i entre d’altres coses ens va dir textualment: “jo he complit amb la meva feina de fer una llei que garanteixi l’accés a la salut per a tothom, ara sou vosaltres els que podeu fer que aquesta llei es converteixi en una realitat”. M’ho vaig creure i he seguit creient, fins a dia d’avui, que els serveis funcionen si els professionals ens impliquem. D’això han passat uns quants anys i el món ha donat moltes voltes. Pot ser perquè els anys donen una mica de perspectiva i et fan tornar més escèptica em pregunto si el que fem té valor real en la millora de la salut dels infants o per contra només alimentem la roda de la medicalització de la seva vida i hi ha altres maneres més efectives de fer-ho.

En els darrers  35 anys  hem assistit  a una  millora evident de la salut infantil. Sens dubte la universalització de l’assistència, l’atenció a l’embaràs i el part i els protocols del nen sa amb  unes taxes de vacunació molt elevades han contribuït a  aquesta millora, però també en aquests anys en la nostra societat va augmentar la renda per càpita, l’accés a l’educació universal i les cobertures socials que són determinants de salut clarament definits. Quanta de la nostra millora en salut és deguda a cada una d’aquestes causes? Segons la bibliografia el sistema sanitari influeix amb menor mesura que els determinants socials de  salut, si es garanteix  l’accessibilitat al mateix.

(Edith Schaar; col·lecció privada)

Actualment estem immersos en una forta crisi econòmica i política que es tradueix en una dificultat de marcar fites i horitzons en els serveis i que fa que dins les institucions només es faci possibilisme econòmic en lloc de planificació i priorització. Com a pediatres ens hem de replantejar si seguir fent només tasca assistencial com fins ara, ignorant  la realitat social, o per contra utilitzar la nostra força com a col·lectiu respectat per tal d’influir en les polítiques que afecten als infants?

Posaré alguns exemples:

1. Està clar que potenciar la lactància materna exclusiva  fins als 6 mesos és una política de promoció de la salut infantil. Què està fent l’Agència de Salut Pública al respecte? Què es fa per a promocionar-la des de tots els serveis públics? Per què ningú es replanteja la durada de la baixa maternal? Han de ser només les llevadores, ginecòlegs i pediatres qui parlin de lactància en les consultes?
2. L’obesitat infantil és un problema de salut creixent malgrat que tots els pediatres i infermeres de pediatria tenim incorporat el consell de salut sobre alimentació i activitat física a la nostra praxi en consulta dins el Protocol del Nen Sa. Es aquesta una manera correcta d’enfrontar el problema de l’obesitat? Pels resultats obtinguts sembla ser que no. Per estudis realitzats en altres indrets sembla que la regulació del tamany dels envasos d’aliments hipercalòrics i del contingut de les màquines expenedores d’aliments en escoles i instituts ha condicionat un petit descens en les taxes d’obesitat. Quines han de ser les polítiques de prevenció de l’obesitat? Polítiques municipals de reducció del transit rodat i d’increment d’espais públics segurs que possibilitin l’activitat física dels nens al carrer? Polítiques de regulació del contingut i la publicitat dels aliments infantils?
3. La salut infantil en general però sobretot la mental està condicionada per les dificultats socioeconòmiques familiars. Quin ha de ser el nostre paper quan observem aquestes situacions i des dels serveis socials no es pot donar sortida a cap ajuda, derivem els nens als psiquiatres infantils per acabar tractant-los amb fàrmacs o intentem, alçant la nostra veu en la comunitat, que cap família amb nens resti sense tenir cobertes les necessitats bàsiques?

Si reviso la meva praxi quotidiana observo famílies amb les necessitats bàsiques cobertes, hàbits saludables, estil educatiu adient i bon suport emocional a les que crec que com a pediatra aporto molt poc, perquè realment no tenen necessitats fora de l’atenció a la patologia orgànica, que per fortuna es poca. Per contra també atenc famílies amb moltes necessitats sense cobrir i amb alts graus d’estrès, on es detecten mancances afectives i educatives molt importants i que generen una forta sensació d’impotència perquè des de els serveis sanitaris no podem modificar cap d’aquestes circumstàncies que envolten als nens.

No estic qüestionant el Servei Nacional de Salut, ni la cobertura universal, ni l’equitat, pilars bàsics per a una bona atenció sanitària, a qui li cal. El que em ronda el cap es:

Es més útil invertir en protecció social i en salut comunitària amb politiques actives que ajudin a millorar la vida de les persones, en lloc de seguir pensant que el sistema sanitari és la solució de tots els problemes de salut? Com sempre, més preguntes que respostes...

Alícia Aguiló Regla

Pediatra