Pediatriadeponent

“Un infant, quina il·lusió! ” Aquest és el títol del llibret informatiu  i d'assessorament en criança que el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya farà arribar a les famílies amb nens petits, durant les properes setmanes, del nostre País. Se n’ha fet un tiratge de 85.000 exemplars. Ahir el vaig veure per primer cop via Facebook, i des d’aleshores li dono tombs. La Protecció, Promoció i Suport a l’Alletament Matern és un eix de treball fonamental per a la salut de les nostres criatures i de la societat en general. Una mesura de prevenció primària de la que ningú dubta, amb l’aval dels més importants organismes internacionals i el suport de l’evidència científica més recent. Des de les nostres consultes treballem en aquesta línia i sabem de les dificultats del dia a dia. Ara n’haurem d’afegir una altra. El llibret divulgatiu-informatiu-educatiu que les famílies, amb ganes de fer el millor pel seu nadó, rebran a casa seva, no nom...

Aquest ha estat un any sense paga de Nadal.  És cert i no és just. Però el missatge a insistir, com a Pediatres de Ponent, no  hauria de remarcar la segona sinó la primera part de la frase. Si del que ens agrada treballar és de professional de l’ajuda, en la xarxa de Servei i suport a d’altres persones, ens hem d’adonar que tenim la mateixa finalitat de vida que la de  moltes companyes i companys joves (que jo veig molt millor preparats que jo mateix) i que viuen en una precarietat laboral que ens demana reduir les nostre queixes, reconèixer la situació poc raonable en la que es troben i fer-los costat. El Grup d’ajuda que representa el col·lectiu Pediatres de Ponent és una bona manera de fer-ho. I ens en felicitem. I elles,  tot i trobar-se en situacions laborals inestables, ens donen lliçons de positivisme i de coratge. La Xina i La República Dominicana se’ns han fet més properes gràcies a la seva il·lusió i a la seva generositat. I, elles,  en cap moment...

"Si saps que tot és provisori, fes-te dins teu, amb urc, un reducte, i defensa't del fluctuar girant-hi els ulls sovint..." Miquel Martí Pol El goig  és dins nostre, neix al cor, dedins. Tot jo li sóc sostre,  tot jo li sóc rostre. I en el meu viatge li lliuro el guiatge i li llevo els confins. Vosaltres sou joia, estimats veïns! I res no ens detura si, sense paüra, bandegem les noses, cultivem les roses i  fem grans els jardins! De font sols n’hi ha una, i és mare comuna si ens cerquem l’endins!  Francesc Domingo i Salvany Balaguer, Nadal de 2012

Novament des de Pediatresdeponent cedim el nostre espai de comunicació a Javier González de Dios  per a que ens presenti, amb l'emoció que el caracteritza, en aquesta ocasió l'ECEMC.  " El   Estudio Colaborativo Español de Malformaciones Congénitas   ( ECEMC ) forma parte de este blog... y lo es por méritos propios. Hemos hablado de su   Reunión Anual , de sus   Boletines   y sus hojas informativas   PROPOSITUS   ya constituyen toda una sección de esta bitácora. En la última Reunión del ECEMC, que ha tenido lugar en Salamanca durante los días 26 y 27 de octubre de 2012,  hemos estrenado el presente vídeo que hoy compartimos , un vídeo que pretende mostrar la enorme labor científica y social que desarrolla este grupo colaborativo creado en 1976 por la Dra Mª Luisa Martínez-Fría,  el primer registro de defectos congénitos de España , de características únicas y uno de los más importantes del mundo. El vídeo se ...

Avui presentem tot un clàssic. Un llibre que quan el demanes a una llibreria no cal quasi acabar el títol, doncs el llibreter ja te’l va a buscar. D’altra banda també cal dir que és difícil demanar el títol sencer doncs és una mica enrevessat: “Cómo hablar para que sus hijos le escuchen y cómo escuchar para que sus hijos le hablen”, d’Adele Faber i Elaine Mazlish. L’altre dia un company pediatra em preguntava què trobava a faltar des de que estic a salut mental, i la resposta és molt clara: trobo a faltar els nadons. A tots els pediatres en general ens encanten els nadons. Però també he descobert un altre gran camp que ens queda normalment allunyat: he descobert als adolescents. En una època com la nostra en que l’adolescència quasi “ens fa por”, l’hem demonitzat i tot sovint escoltem comentaris anticipats sobre quan els nostres fills o pacients esdevindran adolescents, i no acostumen a ser comentaris joiosos…però l’adolescència és una època més de la vida, que amb els...

Ara fa 11 dies que vam assistir a #PediaTIC . Molts dels ponents i assistents han escrit als seus blocs reflexions sobre la trobada a tres bandes (salut, educació i criança) en la que van participar.  Jo no vull fer un resum sobre la Jornada. En part tampoc podria, ja que amb els nervis de la organització em vaig perdre bona part de les intervencions. Sort de l' streaming , doncs.  Vull expressar què ha significat organitzar-la. D'una banda treballar amb l' Amalia i el Jesús  ha estat un plaer; esperit blogosfèric i inici d'una amistat que suposo que ens portarà a engegar altres projectes . Realment pensar el format del Encuentro va ser senzill. En dues hores d'inspiració una nit d'insomni 2.0 vaig crear l'esquema de l'acte. I en uns 2000 whatsapps i pocs hangouts ,   sense limitació d'horari, entre els tres vàrem acabar de donar forma a la trobada. Fàcil, tot molt fàcil (veritat, Amalia i Jesús?) I és que quan tens il·lusió en algun projec...

Sembla una mica agosarat en aquests temps que corren parlar d’optimisme, però potser ara més que mai n’hem de parlar, sobretot de com ajudar als nostre nens i joves a ser-ho. I aquest llibre de Seligman ens hi ajuda força. En diferents estudis s’ha comprovat que les persones optimistes viuen més anys, amb millor salut i millor humor, no perquè els hi hagin passat menys esdeveniments dolents, sinó perquè de cada situació traumàtica viscuda han tendit a trobar-hi algun benefici, desenvolupant a partir del trauma nous recursos i avantatges. El plantejament d’en Seligman és que l’optimisme és un estil d’interpretar la realitat, d’atribuir les causes dels esdeveniments externs, incloent els conflictes i pèrdues, i a partir d’aquí, afrontar les dificultats d’una forma característica, pensant que “sempre s’hi pot fer alguna cosa” i intentant assolir-ho. I el que seria encara més interessant és que com a estil interpretatiu seria après, és a dir, que té possibilitats d’ensenyar-se....