dissabte, 2 de gener de 2021

Un silenci que ens desperta. Tindrem, l’any 2021, la mateixa col•laboració mundial per a trobar la vacuna contra el canvi climàtic?

 

Diuen que la  mare de la música és el silenci fecundat per les notes que ompliran el pentagrama. I de vegades oblidem que, sense el silenci, tot esdevé un desgavell difícil d’entendre. Hem volgut posar tantes notes al pentagrama que no hem deixat espai per al silenci, per a la Mare que ens permet tenir vida. Llavors, ha arribat el soroll, el xivarri i el desgavell. Ja no hi ha música.

I hen arribat al Nadal amb situacions impensables ara fa tan sols un any. I ens angoixem perquè aquesta aturada en sec de fa 9 mesos, a causa d’un virus coronat, ens neguiteja i desanima. Ens ha aturat de cop, i no sabem viure en un temps en què no podem fer allò que ens semblava imprescindible, en que no podem posar les notes, que ens han fet creure que són imprescindibles, a la partitura de la nostra vida.

Aquestes festes de recolliment familiar forçat ens han ofert un Nadal i final d’any del tot atípics. I, en els darrers 9 mesos, ens hem (han) ofegat amb una infoxicació (interessada?) que ens ha menat a mesures de supervivència. A aprendre a tancar les pantalles, a pensar més endins nostre, a repensar-nos, i a descobrir altres realitats. Realitats que, de sempre, han existit i que perviuen allà, lluny del nostre egoïsta benestar. La urgència de la pandèmia per la Covid19 ens ha fet oblidar realitats prou importants per al planeta blau en què els humans fem la nostra travessa individual i particular, una travessa que és temporal i que té una incerta data de caducitat. I, com a humans, no la fem pas sols aquesta travessa, aquest temps de sojorn a la Terra comuna, la Terra Mare, la Mare Terra.

El poder, en temps calmat, en silenci, llegir reflexions que ens fan obrir els ulls ha estat un dels avantatges, i dels privilegis, d’aquestes Festes nadalenques amb poca mobilitat  a les carreteres i als aeroports. I en aquests temps de més franca incertesa (de fet ”la incertesa és sempre l’única certesa que tenim”, com deia algú)  l’escrit de presentació de l’Agenda Llatinoamericana de 2021 ha estat aclaridora. En unes ratlles il·luminadores hi llegim (1):

“En aquest temps d’incertesa podem aprendre el que aquesta crisi ens ha obligat a viure: és possible frenar i canviar la forma a la que se’ns ha condicionat a viure, en què considerem  normal allò de sempre i de la qual ens han fet creure que no es pot canviar. La idea de normalitat perduda està condicionada pel món capitalista que en el seu afany d’acumulació de riqueses econòmiques destrueix totes les formes de vida del planeta que permeten la nostra supervivència com a espècie…. Els successos obligats als quals ens ha sotmès la malaltia global ens ha demostrat que no és impossible fer un altre món possible. La natura es recupera si la manera de producción capitalista hegemònica s’atura. Per aquesta raó, la nostra Agenda 2021 llança un missatge d’esperança concret: fortalesa i coratge per crear, des d’allò quotidià, una pràctica ecològica de la vida en allò individual o col·lectiu que obligui als estats i empreses a canviar de rumb. Insistim-hi conjuntament i serà de matinada”.

I en el següent full de la Guia (1), en una Introducció fraterna que duu per nom “És tard, però és la nostra hora!”, hi insisteix de forma més vehement:

“Entrellucar el futur demana sortir de l’egoisme depredador que era la culminació de l’individualisme. Es fa imprescindible identificar el lligam de la vida humana amb la natura per descobrir que el nostre futur depèn de la solidaritat i el reconeixement joiós de la unitat del món…. La tecnologia, expressió pura de poder, va fer oblidar que som part del món i que aquesta dualitat no és més que una simple abstracció que impedeix reconèixer el nostre lloc dins de l’Univers… Som una part d’un Tot i el respecte que tenim envers nosaltres hauria d’entendre’s com a consideració del Tot sense el qual no podem viure. Afortunadament, aquestes visions existeixen i es troben presents en cultures que han après lliçons que l’arrogància occidental ha oblidat”

A tal d’exemple, una de les frases de respecte a la natura, a la Mare, en forma de ja antiga Profecia del indis Cree, nadius nordamericans, confinats en les poques terres que els queden a la Reserva, ho reflecteix en poques paraules: 

“Only after the last tree has been cut down,

only after the last river has been poisoned

only after the last fish has been caught,

only then will you find that money cannot be eaten”

 

“Solament quan el darrer arbre haurà estat tallat,

solament quan el darrer riu haurà estat enverinat,

solament quan el darrer peix haurà estat pescat,

solament llavors us assabentareu que els diners no es poden menjar”

 

Adobant encara més en aquests aspectes, Francesc Torralba, al recent article “Ètica de la interdependència” (2) ens diu que el conceptes d’allò que és llunyà i allò que és proper s’han transformat d’una manera vertiginosa amb la globalització, i que la xarxa globalitzadora ens ha vinculat amb els qui estan lluny i, a la vegada, ens ha allunyat dels qui estan a prop. Per la noció d’interdependència, en una gran xarxa que tot ho entrelliga, ningú pot estirar un nus sense arrossegar tota la xarxa. Qualsevol moviment, per petit que sigui, afecta el conjunt. Allò que hem escoltat alguna vegada de que el vol d’una papallona a les antípodes també ens afecta a nosaltres. 


“L’ètica de la interdependència exigeix abandonar la visió unilateral per transitar cap al nosaltres. Fluir de la visió autocèntrica a la mirada policèntrica”, escriu Torralba. “En un món estructuralment injust en el qual una petita minoria, cada vegada més diminuta, concentra el gran capital, i una gran majoria, cada cop més ampla, pateix tot tipus de mancances, és impossible que hi hagi pau. … Si tota crisi és una oportunitat per aprendre, la noció d’interdependència no pot ser oblidada. La bona notícia de la vacuna no pot ser un pretext per perdre de vista aquest coneixement. Haurem de mantenir les restriccions fins assolir la tan desitjada immunitat de ramat. I un cop assolida, caldrà treballar a fons per despertar la consciència ecològica a fi d’evitar una crisi de proporcions més grans i, tal vegada, irreversibles”

Durant aquest darrer 2020 la pandèmia pel Covid 19 s’ha emportat companys de camí, familiars i amics, de molts de nosaltres i de munió de famílies. D’altres han mort per altres circumstàncies ben inesperades i difícils d’entomar. I també ens han deixat, en aquest any passat,  persones que han estat referents. Referents en la defensa del silenci,  d’una Terra Mare més justa i, també, en defensa de les minories explotades, que no reben massa atenció en els nostres mitjans de comunicació. Un d’ells, l’admirat Pere Casaldàliga, cofundador de l’Agenda Llatinoamericana ara ja fa 29 anys, va anotar a l’Agenda del 2020 (3), la darrera que va poder llegir, unes Veritats profètiques que val la pena rellegir. Quines són aquestes 10 veritats que ens ha deixat? Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

  1. Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.
  2. El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d’un principi o deixar d’assumir una responsabilitat.
  3. Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el  món.
  4. En aquest món no hi ha ningú inútil.
  5. Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè sóc més.
  6. Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.
  7. Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l’exportació d’armes.
  8. La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l’alliberament .
  9. Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.
  10. És molt més important tenir l’última sensibilitat que l’última paraula.

Pere Casaldàliga ens ha llegat munió de llibres i publicacions, certament. I ens ha ofert allò que d’ell més ens captiva: el seu exemple de fidelitat a les causes que el feien viure. La primera cita del seu llibre Reflexions des del compromís (4) és del tot diàfana: "Les meves causes valen més que la meva vida". És ben bé allò de que “El missatge és el missatger sencer”. Un missatge que sovint trasmetia amb versos plens de contingut, en els què, a més, ens encoratja a reconèixer que, ara, és la nostra hora per a fer possible la gran causa del silenci, de la Terra Mare, (5)


La nostra hora

És tard,

però és la nostra hora.

És tard,

però és tot el temps

que tenim a l’abast

per fer el futur.

És tard,

però és matinada,

si insistim encara.

Gràcies, Pere Casaldàliga, per esperonar-nos a insistir encara per a que aquest 2021 sigui albada i matinada! Tant de bo sapiguem obrir el dia i no ens manqui ni la convicció ni la coherència, amb el teu exemple com a referència.

 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 1 de gener de 2021

 

 

1. Agenda Llatinoamericana Mundial 2021. 30 anys al servei de les Grans Causes. Retorn o no retorn. És tard, però és la nostra hora. Edició en català de la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona.  www.llatinoamericana.org . pp 8-11.

2. Francesc Torralba. Ètica de la interdependència. Tribuna. El Punt AVUI, diumenge, 27 de desembre de 2020, p 32.

3. Casaldàliga, Pere.  Veritats profètiques. Agenda Llatinoamericana Mundial 2020. Tsunami 4.0 a la vista. La revolució digital que ve. Edició en català de la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana de Girona.  www.llatinoamericana.org . p 249.

4. Casaldàliga, Pere.  Reflexions des del compromís. Angle Editorial. 2017.

5. Casaldàliga, Pere. La nostra hora. A Lacta Mama. Ed Claret, Associació Tapís, Casal Claret. Barcelona 2020

Cap comentari:

Publica un comentari