dimecres, 20 de desembre de 2017

Que ella sempre hi sia!


“Tot allò que l’arbre té de flor i de fruit,
viu del que té soterrat: 
la constància, la convicció i la fe”


L’arrel que somia
ser font d’alegria
sap que, cada dia,
la saba que nia
al tronc fa sa via.

A l’hivern, dormia,
amb la melangia:
de sol es delia.
Després, quan venia
el brot, l’energia,
que tendre anuncia
l’esclat del migdia,
de feina es fonia:
el verd ja naixia,
la branca lluïa.

I quan més calia,
quins bells dons: l’ombria
i els fruits que ens daria!

Més tard, vella tria
de grocs la vestia,
i dels torrats vivia
el bosc en sinfonia.
I el terra es cobria
de nova energia:
saó i vigoria,
adob, profecia
d’una Epifania!

Qui no cantaria
la rel que servia,
que a tots obsequia
i que sempre voldria
ser doll d’harmonia?

Foto extreta de naturalbloc


Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, Nadal de 2017