Pediatriadeponent

Acabo de veure al canal Verdi Classics la reposició, i en català, una pel·lícula que ja va emocionar-me el primer cop que la vaig veure quan es va estrenar l’any 1975: “Dersu Uzala”, d’Akira Kurosawa. Una pel·lícula de més de dues hores, a partir del llibre original, amb el mateix títol, que és un cant de respecte a la natura i al valor de l’amistat. A l’amistat que neix entre Dersu Uzala , un caçador boscà nanai, i un capità de l’exèrcit, l’explorador   Vladimir Arsenyev , que ha de cartografiar una extensa regió allunyada del món habitat, a la Rússia oriental. I és també, aquest, un film de melangia per les petites, i grans, pèrdues que el pas del temps fa encarar als protagonistes, i ensems ens fa encarar a nosaltres. Avui l’he gaudida a pleret i no m’he privat d’emocionar-me novament amb els missatges, valuosos i certs, de posar al centre de l’univers la natura, i no pas a l’home. I Dersu, que se sent vagarós i enyorat de “casa seva” quan el capità - en veure la seva pèrdua de ...

Aquest passat mes d’abril va morir a Barcelona el professor Manuel Cruz Hernández, Catedràtic de Pediatria de la Universitat de Barcelona. Nascut a Málaga va ser Catedràtic de Pediatria de la Facultat de Medicina de Cádiz l´any 1954 a l´edat de 31 anys; l’any 1964 va guanyar per oposició la càtedra de Pediatria de la Universitat de Barcelona i Cap del Departament de Pediatria de l´Hospital Clínic i l´Escola Professional de Pediatria. Autor del conegut Tratado de Pediatria M.Cruz de difusió nacional i internacional en països de parla hispana i de consulta i estudi de moltes generacions de pediatres, està considerat el millor tractat de Pediatria en llengua espanyola. Ha estat director i autor d´una extensa  producció científica en llibres, articles científics, direcció de tesis doctorals, direcció de línies d´investigació científica en molts camps de la Pediatria com al·lergologia, hematologia, creixement i desenvolupament, Pediatria Social, Docència Pediàtrica, etc. El profes...

Aquesta gran família de la Pediatria de Ponent va començar aquesta setmana amb un trasbals que ens ha deixat a totes i a tots aquella sensació de fragilitat que ens demana trobar-nos i compartir el mutu sentiment de tristesa i desconcert. I ens hem cercat per abraçar-nos, en silenci, ja que no sabíem quins mots calia dir. Ens ha fet trobadissos, la Maria. Hem estat munió les i els que hem volgut acompanyar la família en els durs moments de comiat. I en aquest acompanyar en el silenci la poesia ens és d’un gran ajut.  I em venia, llavors aquell vers del nostre poeta de referència, en Màrius Torres:  Per què és trista la font que s'ha estroncat i el sol quan va a la posta? És que més que el futur, Déu meu, em costa rendir-te el meu passat?...  I ens adonem de la intensitat dels dols en segona persona. I encara més si són tan aguts i tan  sobtats. Aquesta mateixa setmana hem fet el dol, potser més llunyà, de la munió de víctimes del terratrèmol de la zona de Turquia. A...

Benvolgudes companyes i companys: Durant aquests dies de tombant el 2022 per arribar  a aquest nou i (com tots els anys) incert 2023, he tingut l’oportunitat de visitar, a Barcelona, una exposició que, si esteu interessats en conèixer com l’opció artística esdevé una via de sanació important per a les víctimes dels Abusos sexuals infantils (ASI), us recomano que aneu a veure. L’exposició, amb el títol de Fragmenta , es mostra a la galeria Mr Toolip Art Gallery (*), al carrer Ausiàs Marc, 14 (cantonada Bruc) – Metro Urquinaona . Estarà exposada fins el dia 16 de gener 2023 . L’artista Tess Dribbel (nom fictici per motius de seguretat) mostra les pintures creades durant els seus anys de teràpia per tractar els traumes causats pels abusos sexuals infantils que va patir durant “la major part de la seva vida inconscient”.  “Una de les coses estranyes i incomprensibles quan se’t maltracta és la síndrome de dissociació pel qual la memòria es tanca per protegir-te. És només quan a...

Avui, mentre llegia la Tribuna del diari El Punt AVUI (*1) m’ha agradat especialment el primer paràgraf  de l’escrit de Núria Esponellà, en  homenatge a Georgina Regàs morta fa pocs dies (Barcelona, 10 d’agost de 1932; 19 de juliol de 2022). Al diari llegia: “Costa d’imaginar una dona que arribi a la vellesa amb més fortalesa, ànim, alegria, sentit de l’humor i generositat que Georgina Regàs. Potser perquè s’aplicava a cultivar aquell “apassioneu-vos i no us adonareu del pas del temps ni us farà mal res” que va deixar caure en alguna entrevista de premsa.  O tal vegada perquè la seva solidesa de pedra picada provenia d’una intensa experiència vital que li feia acceptar les coses tal com venien i gestionar-les amb fermesa i amor. De la mateixa manera que els seus germans, Georgina Regàs  no va tenir una infantesa fàcil : provenia d’una  família exiliada durant el franquisme , va passar per un  camp de concentració a França , va estar  internada al...

Temps era temps, conta la narració curta, un fill petit i el seu pare varen anar al circ, quan al circ encara es deixava actuar animals ensinistrats. L’infant, corprès per la grandària i la potència d’un elefant adult durant la funció, demanà al seu pare de veure de més a la vora el lloc on sojornava l’elefant quan ja no actuava.  Amb permís de l’encarregat del circ, en acabar la funció s’aproparen on estava l’elefant. Va ser llavors  que el fill, sorprès, va veure l’elefant fixat per una cadena prima a una petita estaca. I preguntà al seu pare:            “ Pare, com és que amb la potència que té l’elefant no és deslliga d’una estrebada i queda lliure ”  Llavors el pare s’ajupí, per tenir els ulls a l’alçada del seu fill, i li explicà:         “Mira, fill. Quan ell era encara molt petit el van lligar amb aquest mateixa cadena a una estaca igual com la que veus. El petit elefant, llavors,  prou que s’esforçà, una i un...