Immersos en un món que canvia constantment i en el que
la infoxicació ens aclapara, segurament val la pena reconèixer la nostra
limitació a saber de i arribar a tot. I, llavors, aturar-nos uns moments i
poder, per una banda, pensar en global i, per una altra, implicar-nos sense
desfici (sense pressa i sense pausa) en el nostre món local, en el nostre metre
quadrat. Pensa global i actua local. Per a mi, el metre quadrat és el Ponent
del meu país. Ponent és la terra nadiua i on em sento a casa. I, a casa,
plantejar-me objectius ambiciosos, però abastables, destinats als infants i
joves ponentins dóna sentit al viure per retornar a aquestes Terres de Ponent
tot el que m’han regalat.
I amb aquest esperit esmento ara el missatge en pedra
que l’insigne escriptor, ara balaguerí i ja amb 102 anys, Josep Vallverdú va
deixar per aquest nostre Balaguer quan va celebrar el seu centenari, l’any 2023:
A vosaltres, que em
duguéreu voluntat i escalf,
us deixo el meu
afecte, que altra cosa no puc;
serveu-lo tots els
dies com una flama encesa
que us faci llum amiga
en hores de foscor.
Mentrestant, ric del
que deixo i del que trobaré,
m’enfonso lentament en
la terra pagesa
on esdevinc saó per al
blat de demà.
Josep
Vallverdú. 2023, Any del Centenari
I en aquest actuar local val la pena, per evitar que
el desencant ens amari i ens impedeixi continuar, recordar i recórrer a l’ajut
de recursos emocionals bàsics: la vivència de la pròpia respiració, pel que fa
a la individualitat; la recuperació que ens regala qui ens permet una veritable
abraçada, i el compartir, per exemple, una dansa col·lectiva, en el nostre cas
“El cistell”. I recupero ara alguns dels recursos emocionals bàsics que, arran
de les Jornades ACIM Terres de Ponent al Monestir de Les Avellanes, de “Cuidar
al cuidador”, de tenir cura dels que tenim cura d’altres, vàrem recollir en forma de decàleg fa uns anys
com a suport a perseverar en una veritable atenció a la infància en aquell
lapse en què ens sembla que ja no podem atendre i oferir res més, quan ens
veiem superats pel que la vida ens posa al davant (1*).
1. Sospirar profundament tres vegades. Aprofitar l’auscultació del NNA
per a permetre’ns-ho.
2. Respiració superficial conscient amb desconnexió
mental de l‘ambient.
3. Fer-se la pregunta: Hi ha, ara mateix, alguna manera
millor de cuidar de mi. Retirar-se, si cal, a un lloc aïllat. El lavabo
pot ser un bon aliat.
4. El somrís sempre ajuda: a qui el fa i a qui el
rep. El somriure no donat, s’ha perdut.
5. Rentar-nos una estona les mans i els canells. I
si hi ha un mirall, somriure’ns.
6. Regar: dir-li a algú, amb claredat, què és el que
ens agrada del seu treball.
7. Enumerar amb detall un mínim de 5 tasques (per molt
simples que ens hagin semblat), realitzades correctament.
8. Dir “No ho sé” és dir molt.
9. Limitar la nostra implicació , i posposar
l’esforç, quan ja no podem donar més.
10. Escriure i descriure amb precisió la situació
que no ens sembla justa, i fer arribar l’escrit als superiors responsables del
servei on treballem.
I concloíem amb l’afirmació que “defensar unes condicions de treball
saludables convé tant als professionals com als pacients. I només evitarem
cremar-nos si podem gaudir amb la nostra feina”.
I avui em plau
eixamplar la mirada d’un d’aquests punts de suport. El més curt: “Dir no ho sé és dir molt”. M’hi ha fet
pensar un article de la periodista del diari El Punt AVUI Sara Muñoz que
comença el seu “Hem de dir més no ho sé”
(2*) escrit fa pocs dies amb el clar reconeixement que “hem caigut al parany de creure’ns que
sabem una mica de tot, o millor dit, que d’allò que no en tenim ni idea és
millor fer-nos l’orni, deixar anar qualsevol animalada, i fer veure que estem
al dia de tot el que succeeix al món. Abans ficar la pota fins a l’engonal, que
no admetre que de ni bon tros sabem la resposta”. I afegeix: “Ara deu ser un
pecat capital respondre un “no ho sé” davant una pregunta que ens deixa
descol·locats, o davant un debat en que millor ficar cullerada que callar i
aprendre dels que en saben... Pensem que hem de saber de tot quan realment no
tenim ni idea de res, si mesurem tot el que es pot arribar a saber... I és així
com la ignorància sembla tenir més valor que la humilitat intel·lectual. Encara
més, si pensem que sabem de tot, potser menyspreem els coneixements de qui
realment ens pot alliçonar. I ens privem, en mots de l’admirat Josep Vallverdú,
“de rebre llum amiga en hores de foscor”.
Admetre limitacions ens fa humans i, sobretot, ens obre portes a no deixar mai
d’aprendre”, a no deixar mai de compartir.
La darrera frase de
la Sara Muñoz fa diana pel que fa al nostre paper com a professionals de
l’ajuda. Davant del repte que l’infant i la família que tenim al davant ens
planteja, i que encara no sabem com encarar, allò que ens farà més propers, i
serem més persones al servei de les persones, si sabem reconèixer que no tenim
la resposta. I, tot seguit, fer-los saber que cercarem l’ajuda de qui en sabrà
més per ajudar-nos a trobar-ne l’entrellat. Llavors val la pena cercar el saber
de qui podrà il·luminar-nos, de qui sabrà estar al nostre costat per mirar el desafiament
en la mateixa direcció i posar llum en el camí. No ens ajuda la companyia de
qui es posa al davant i mira d’enlluernar-nos i encegar-nos, de qui es vanta i
s’exhibeix. Ja ho va saber escriure Lao Tse, al Tao Te King (3*): “...qui s’exhibeix no és lluminós...” . I
també hi llegim: “La vanitat i l’autosuficiència són els darrers vels que ens
cal descórrer”. I en aquest mateix àmbit
de sempre aprendre, de servei de persones a persones, Mahatma Gandhi ens diu: “Viu
com si haguessis de morir demà, i aprèn com si haguessis de viure
per sempre” . I també “Quan
parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci”
No em sé
estar de cloure aquest escrit sense oferir-vos un dels paràgrafs, el XXIX, que
al Tao Te King de Lao Tse (3*) podem trobar, i que m’ha retornat, com a
contrapunt, a la voràgine del món global que ens toca ara mateix viure en què
impera la raó de la força i no pas de la força de la raó:
Hi ha qui pretén conquerir el món
i fer-ne el que vulgui.
Veig que no reeixirà.
Perquè el món és un Recipient Sagrat
que hom no pot manipular.
Qui el manipula el fa malbé.
Qui l’aferra el perd.
Perquè unes coses van davant
i unes altres van darrere.
Unes bufen amb força
i unes altres, suaument.
Unes són fortes
i unes altres són febles.
Unes poden trencar-se
i unes altres, caure.
Per això, el Savi
evita l’excés,
evita l’extravagància,
evita l’orgull.
Francesc Domingo Salvany.
Balaguer, 28 de març de 2025
Bibliografia
1* Domingo i Salvany F. Pediatres que
ploren, gestors que fan la viu-viu i la vida continua: Qui dia passa anys
empeny? Pediatr Catalana. 2005; 65: 194-202.
2* Sara Muñoz. Raça humana. Hem de dir
més “no ho sé”. El Punt AVUI, 13 de març de 2025: p32.
3* Lao
Tse. Tao Te King. El llibre del Tao. Els petits llibres de la saviesa. JJ de
Olañeta, Editor. 1997. XLIV i XXIX.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada