La saviesa de poder dir “No ho sé” ens fa humans i ens empeny a no deixar mai d’aprendre. Del que faig cada dia en el meu metre quadrat de vida és del que en sé (una mica).

Immersos en un món que canvia constantment i en el que la infoxicació ens aclapara, segurament val la pena reconèixer la nostra limitació a saber de i arribar a tot. I, llavors, aturar-nos uns moments i poder, per una banda, pensar en global i, per una altra, implicar-nos sense desfici (sense pressa i sense pausa) en el nostre món local, en el nostre metre quadrat. Pensa global i actua local. Per a mi, el metre quadrat és el Ponent del meu país. Ponent és la terra nadiua i on em sento a casa. I, a casa, plantejar-me objectius ambiciosos, però abastables, destinats als infants i joves ponentins dóna sentit al viure per retornar a aquestes Terres de Ponent tot el que m’han regalat. 


I amb aquest esperit esmento ara el missatge en pedra que l’insigne escriptor, ara balaguerí i ja amb 102 anys, Josep Vallverdú va deixar per aquest nostre Balaguer quan va celebrar el seu centenari, l’any 2023: 

A vosaltres, que em duguéreu voluntat i escalf,

us deixo el meu afecte, que altra cosa no puc;

serveu-lo tots els dies com una flama encesa

que us faci llum amiga en hores de foscor.

Mentrestant, ric del que deixo i del que trobaré,

m’enfonso lentament en la terra pagesa

on esdevinc saó per al blat de demà.

Josep Vallverdú. 2023, Any del Centenari



I en aquest actuar local val la pena, per evitar que el desencant ens amari i ens impedeixi continuar, recordar i recórrer a l’ajut de recursos emocionals bàsics: la vivència de la pròpia respiració, pel que fa a la individualitat; la recuperació que ens regala qui ens permet una veritable abraçada, i el compartir, per exemple, una dansa col·lectiva, en el nostre cas “El cistell”. I recupero ara alguns dels recursos emocionals bàsics que, arran de les Jornades ACIM Terres de Ponent al Monestir de Les Avellanes, de “Cuidar al cuidador”, de tenir cura dels que tenim cura d’altres, vàrem recollir en forma de decàleg fa uns anys com a suport a perseverar en una veritable atenció a la infància en aquell lapse en què ens sembla que ja no podem atendre i oferir res més, quan ens veiem superats pel que la vida ens posa al davant (1*). 

1. Sospirar profundament tres vegades. Aprofitar l’auscultació del NNA per a permetre’ns-ho.

2. Respiració superficial conscient amb desconnexió mental de l‘ambient.

3. Fer-se la pregunta: Hi ha, ara mateix, alguna manera millor de cuidar de mi. Retirar-se, si cal, a un lloc aïllat. El lavabo pot ser un bon aliat.

4. El somrís sempre ajuda: a qui el fa i a qui el rep. El somriure no donat, s’ha perdut.

5. Rentar-nos una estona les mans i els canells. I si hi ha un mirall, somriure’ns.

6. Regar: dir-li a algú, amb claredat, què és el que ens agrada del seu treball.

7. Enumerar amb detall un mínim de 5 tasques (per molt simples que ens hagin semblat), realitzades correctament.

8. Dir “No ho sé” és dir molt.

9. Limitar la nostra implicació , i posposar l’esforç, quan ja no podem donar més.

    10. Escriure i descriure amb precisió la situació que no ens sembla justa, i fer         arribar l’escrit als superiors responsables del servei on treballem. 

I concloíem amb l’afirmació que “defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients. I només evitarem cremar-nos si podem gaudir amb la nostra feina”. 


I avui em plau eixamplar la mirada d’un d’aquests punts de suport. El més curt: “Dir
no ho sé és dir molt”. M’hi ha fet pensar un article de la periodista del diari El Punt AVUI Sara Muñoz que comença el seu “Hem de dir més no ho sé” (2*) escrit fa pocs dies amb el clar reconeixement  que “hem caigut al parany de creure’ns que sabem una mica de tot, o millor dit, que d’allò que no en tenim ni idea és millor fer-nos l’orni, deixar anar qualsevol animalada, i fer veure que estem al dia de tot el que succeeix al món. Abans ficar la pota fins a l’engonal, que no admetre que de ni bon tros sabem la resposta”. I afegeix: “Ara deu ser un pecat capital respondre un “no ho sé” davant una pregunta que ens deixa descol·locats, o davant un debat en que millor ficar cullerada que callar i aprendre dels que en saben... Pensem que hem de saber de tot quan realment no tenim ni idea de res, si mesurem tot el que es pot arribar a saber... I és així com la ignorància sembla tenir més valor que la humilitat intel·lectual. Encara més, si pensem que sabem de tot, potser menyspreem els coneixements de qui realment ens pot alliçonar. I ens privem, en mots de l’admirat Josep Vallverdú, “de rebre llum amiga en hores de foscor”. Admetre limitacions ens fa humans i, sobretot, ens obre portes a no deixar mai d’aprendre”, a no deixar mai de compartir.

La darrera frase de la Sara Muñoz fa diana pel que fa al nostre paper com a professionals de l’ajuda. Davant del repte que l’infant i la família que tenim al davant ens planteja, i que encara no sabem com encarar, allò que ens farà més propers, i serem més persones al servei de les persones, si sabem reconèixer que no tenim la resposta. I, tot seguit, fer-los saber que cercarem l’ajuda de qui en sabrà més per ajudar-nos a trobar-ne l’entrellat. Llavors val la pena cercar el saber de qui podrà il·luminar-nos, de qui sabrà estar al nostre costat per mirar el desafiament en la mateixa direcció i posar llum en el camí. No ens ajuda la companyia de qui es posa al davant i mira d’enlluernar-nos i encegar-nos, de qui es vanta i s’exhibeix. Ja ho va saber escriure Lao Tse, al Tao Te King (3*):  “...qui s’exhibeix no és lluminós...” . I també hi llegim: “La vanitat i l’autosuficiència són els darrers vels que ens cal descórrer”. I en aquest mateix àmbit de sempre aprendre, de servei de persones a persones,  Mahatma Gandhi ens diu: Viu com si haguessis de morir demà, i aprèn com si haguessis de viure per sempre” . I també “Quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci 

No em sé estar de cloure aquest escrit sense oferir-vos un dels paràgrafs, el XXIX, que al Tao Te King de Lao Tse (3*) podem trobar, i que m’ha retornat, com a contrapunt, a la voràgine del món global que ens toca ara mateix viure en què impera la raó de la força i no pas de la força de la raó: 

Hi ha qui pretén conquerir el món

i fer-ne el que vulgui.

Veig que no reeixirà.

Perquè el món és un Recipient Sagrat

que hom no pot manipular.

Qui el manipula el fa malbé.

Qui l’aferra el perd.

Perquè unes coses van davant

i unes altres van darrere.

Unes bufen amb força

i unes altres, suaument.

Unes són fortes

i unes altres són febles.

Unes poden trencar-se

i unes altres, caure.

Per això, el Savi

evita l’excés,

evita l’extravagància,

evita l’orgull. 


Francesc Domingo Salvany. 
Balaguer, 28 de març de 2025


Bibliografia

1* Domingo i Salvany F. Pediatres que ploren, gestors que fan la viu-viu i la vida continua: Qui dia passa anys empeny? Pediatr Catalana. 2005; 65: 194-202.

 

2* Sara Muñoz. Raça humana. Hem de dir més “no ho sé”. El Punt AVUI, 13 de març de 2025: p32.

 

3* Lao Tse. Tao Te King. El llibre del Tao. Els petits llibres de la saviesa. JJ de Olañeta, Editor. 1997. XLIV i XXIX.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Falten metges o falten recursos?

Els infants, els llibres, la Mar Galceran i la importància de créixer entre lectures (en veu alta) que ens ajuden a reviure l’experiència oceànica de l’amor fondant dins l’úter matern.

La força innovadora dels joves, el respecte a la Pacha Mama (Mare Terra) i la rendibilitat social del nostres estalvis.