dimecres, 5 de febrer de 2014

L’abús sexual infantil, la mutilació genital femenina i la supervivència en l’Atenció Pediàtrica a Ponent.


Davant la dura realitat que la campanya del Conselld’Europa per a la prevenció de l’abusament sexual infantil ens objectiva (1),  que  “Un de cada cinc” infants a Europa és víctima de violència sexual, l’actitud dels pediatres és diversa. Les frases que trobem en les companyes i els companys quan parlem d’aquestes xifres poden ser semblants a aquestes:

-         “Sou uns exagerats i uns alarmistes, els que us interesseu per aquests temes. Això que afirmeu no pot ser!”
-         “Em sembla que en feu un gra massa i ja us ho fareu, els que teniu el valor de posar-vos ens aquestes coses”
-          “Si hi ha dades europees que afirmen això, alguna cosa hi deu haver. Jo no els sé veure. Aquest és un tema que em costa d’afrontar perquè no sé com posar-m’hi”.

Per altra banda, el fulletó de difusió de la campanya “Un de cada cinc”, destinat a ser lliurat a tota la població,  ens interpel·la quan hi llegim els  missatges destinats als infants que els estimulen a comunicar la situació d’equilibri abusador que puguin estar vivint:

-         “Pots fer-ho. No estàs sol. Trenca el silenci. Jo et crec.”
-         “No esperis més. No tinguis por. Diguis prou. Nosaltres estem amb tu”

La Regla d'en Kiko

Hi ha alguna cosa que no hem fet bé quan entre les demandes que la campanya vol fer aparéixer i la formació en aptituds i actituds dels professionals d’atenció primària (i no solament els pediatres) de casa nostra hi ha un buit tan gran. Se’ns fa difícil aceptar que no trobem la causa de molts problemes que alguns infants presenten. Però hi ha una situació encara més angoixant: el sospitar i/o saber què esta passant i no saber i/o no poder fer-hi front.
Entrevista a Eulàlia Palau


Quan la Vida em va permetre viure, l’any 2009,  2 mesos intensos en un hospital al mig de a Sierra Leone el xoc vital va ser enorme en molts sentits. Quan hi vaig anar ja havia rebut la informació de que les mutilacions sexuals eren una realitat  cultural arrelada en aquella part del subSàhara, en el context d’una societat injustament tractada econòmicament i social. Però, un cop allà, no vaig tenir ni temps ni es va donar la oportunitat d’entrar en aquest tema. Aquesta forma de mutilació i d’abús sexual infantil (de gènere, de poder, cultural)  s’oblida (o s’aparta de les prioritats) quan d’allò del que es tracta és de sobreviure. No de viure senzillament sinó de, senzillament, viure. De sobreviure a la misèria, a la malnutrició i a tot el seguit de desgràcies col·laterals (malària, anèmia, pneumònia,..) que les segueixen, en les nenes i els nens d’aquelles contrades. Contrades, víctimes de la fam i de la injustícia globalitzada, que pertanyen , encara que no ho sembli, al mateix vaixell comú en el que viatgem nosaltres, aquí, a primera (o segona) classe. Per altra banda, fa pocs dies la Dra Adriana Kaplan, de la Fundació Wassu-UAB alertava (2) que a Catalunya hi ha, ara mateix, 6000 nenes menors de 15 anys en situació de risc de ser víctimes de mutilació sexual. I afirma que les ciutats en que es concentren la major part d’aquestes nenes són Salt, Lleida, Mataró, Sabadell i Barcelona. Ella insisteix en que cal impulsar actuacions preventives des de l’Atenció Primària  més que no pas mesures policials. I en el mateix article llegim que Fatuo Secka, presidenta de l’Associació  de Sensibilització de Wassu-UAB, celebra “que s’hagi trencat el tabú i que les dones de les comunitats a risc parlin obertament del tema”.

Ara i ací, la situació de la Pediatria Pública d’Atenció Pediàtrica s’assembla cada cop menys  a la que fou fa solament 5 anys, en aquell 2009, per dir un passat recent. Llavors, ingenus de nosaltres, reclamaven millores  encara més grans en l’Atenció primària pública de Salut  per als infants de les nostres comarques  de Ponent. Sense saber que, ja llavors, hi havia qui preparava el terreny per una dràstica reducció dels drets sanitaris a que els infants de les nostres terres (i d’arreu del país)  tenen dret, mitjançant polítiques de privatització i de desviació dels diners envers el benefici d’un pocs, ben connectats amb els recaptadors d’impostos del senyors feudals que ens governen realment. Se’ns diu (des d’ací, els dirigents de la Catalunya nostra) que no tenim la ràtio de les grans ciutats i que som deficitaris, els de Ponent. Com si això també fos culpa del PP i de l’espoli fiscal que ara ens venen com a origen de tot. I amb la política de la independència i la trampa de l’autogestió com a bandera ens van dividint en parcel·les i es permeten esmicolar, a poc a poc, un sistema que anava (ara ho veiem més clar), prou bé. La independència no és la panacea de la reducció d’un estat del benestar que “està fent llenya”. Les polítiques destinades a seguir amb la concentració d’encara més diners i poder en els ja privilegiats, amb la reducció  despietada de les classes mitjanes i amb un 30%de pobresa infantil són injustícies properes que, com  a pediatres, hem de denunciar. També, ara, a casa nostra, hi ha famílies que tenen dificultats serioses  no per poder viure senzillament, sinó per, senzillament, viure. Per sobreviure.

La diferència en la qualitat de l’atenció sanitària pública que vaig comprovar, l’any 2009, entre la situació a Sierra Leona i la situació de les nostres estimades Comarques de Ponent s’ha reduït. Els canvis que, bé que minsos, s’han anat fent allà en el decurs d’aquest 5 anys, han fet que estiguin, avui, en una situació un xic millor que llavors. I ací? Em sembla que no cal que us expliqui res del que totes i tots nosaltres comprovem cada dia, pel que fa a les condicions d’exercici en l’atenció sanitària pública .

Una frase anterior déia que certes formes d’abús (de gènere, de poder, d’explotació)  s’obliden (o s’aparten de les prioritats) quan d’allò del que es tracta és de sobreviure. I això és el que estem fent, darrerament, moltes companyes i companys, que no volem desistir en fer allò que sabem i volem fer: atendre el millor possible  els infants, el bé social més preuat de que disposem. Ja fa un temps (3,4) afirmàvem que defensar unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als pacients. Que la millor manera d’ajudar un nadó és ajudar els seus pares. I que la millor manera d’ajudar les famílies que demanen atenció pediàtrica és ajudar i fer costat als professionals que n’han de tenir cura. Esperem, doncs, que no ens falti ni l’atenta vetlla dels pescadors que dirigeixen la nostra barca sanitària de terra endins ni el seu suport per no perdre la il·lusió en la tasca (agradable encara) que  assumim. Una tasca que no ens ha de fer oblidar que, en silenci, i sense que els veiem, un de cada cinc infants de casa nostra és víctima de violència sexual.

1.  Campanya ”Un de Cada Cinc” del Consell d’Europa per a la Prevenció de la Violència Sexual contra la Infància (2010). Disponible a   www.acim.cat  www.fapmi.es 

2. Perez V. Més de 6000 nenes en risc de ser víctimes de mutilació sexual genital a Catalunya. El Punt AVUI.1 de febrer de 2014, p.29.

3. Domingo i Salvany F. Família que plora, professionals al límit i disgust per a tots: Ho estem fent bé? Rutlla, la nostra xarxa? Pediatr Catalana 2002;62:73-80.

4. Domingo i Salvany F. Pediatres que ploren, gestors que fan la viu-viu i la vida continua: Qui dia passa anys empeny? Pediatr Catalana 2005, 65:194-202. 


Francesc Domingo i Salvany