dilluns, 16 d’agost de 2010

Pediatria Social



Reflexions en el parèntesi estival: el Codi ètic de l’ICS, l’estadista que en cal i la Pediatria social.    

El propassat mes de juliol, els que treballem a l’Institut Català de la Salut (ICS), rebíem al correu de la feina la notícia de l’aprovació, per   part del Consell d’Administració, del Codi ètic de l’ICS. Fa pocs anys vaig tenir ocasió de participar en algunes de les sessions de discusió i acord dels continguts. Les suficients per entendre que em feia sentir incòmode fer, ensems, dues feines que haurien de ser complementàries: per una banda, teoritzar, als despatxos de Gran Via –Balmes, sobre uns ideals sovint inaplicables a la pràctica de primera línia,  i, per una altra, fer mans i mànigues  per fer sortir amb uns mìnims de qualitat la feina diària d’atendre a les famílies dels meus petits conciutadans,  al CAP de Balaguer.  L’estrés ètic que provoca l’haver de treballar en unes condicions a la baixa de temps, espai i suport i veure, al mateix temps, la política d’aparador dels dirigents de l’entitat generava, i genera encara,

un desencís que costa de dur a l’esquena. Vaig deixar les reunions del Codi  ètic als pocs mesos, després de deixar clar al grup de treball els motius de la meva evasió (que no deserció, com afirmava l’admirat Oriol Casassas).


El 28 de juliol de 2010, Francesc Torralba,  el director de la  càtedra Ethos de la URL escrivia una article al diari  Avui amb el títol: “Bones pràctiques. No és el mateix tenir normes que aplicar-les amb rigor”. Tot i la coincidència en el temps, just després de la presentacio pública del Codi de l’ICS, ell no cita cap institució específica. Però llegir-lo em va fer repensar els dies de reunió a Barcelona. Especialment algunes de les seves afirmacions: “la moda emergent de les guies de bona pràctica pot ser un símptoma de manca d’ètica. Segons com,  poden ser eines de pura cosmètica, instruments per polir la façana de la institució, però no per implementar, vertaderament canvis que facin millorar l’activitat…”;”Poden ser pura cosmètica si no s’auditen èticament les organitzacions…Una guia de bones pràctiques es converteix en material cosmètic quan un cop feta i curosament editada, es deixa morir lentament en una prestatgeria”; “Una guia de bones pràctiques és eficient i operativa  quan ha estat a elaborada de manera dialogada , inductiva, quan ha estat pactada per tots els actors, quan se la senten seva..”. I em ve al cap la veritat de que “allò que fem parla tant fort que no deixa escoltar allò que diem”, tant a nivel individual, familiar com social . És un perill per a tots que darrera una estètica complaent no hi hagi una ètica suficient  Aquesta és la certesa que m’ha fet recordar l’article de Francesc Torralba.

El model ecològic de funcionament social de Bronfenbrenner (gràcies Montse!) té aplicació a tots els nivells: individual, familiar, professional-social i cultural. I si la cascada de falses veritats davalla, des de l’estrat més alt envers els de més avall, qui en rebrà la pitjor part seran, com sovint passa , els darrers: les famílies i els infants. Si els responsables de les institucions socials o polítiques del vaixell comú en que naveguem solament miren pel seu propi interès (alguns dels seus fets parlen ben clar i català) anem mal orientats i no encertem el nord. Si seguim estestats en el gaudi immediat  (anar fent la viu-viu, ara i ací) sense projectes a  mitjà i llarg termini i sense aprendre  dels errors comesos continuarem en el pendís costa avall. Com a societat no vàrem preveure, en els anys de vaques grasses, que calia estalviar per a l’hivern i la sequera. I ara que no hi ha prou sembradors no saben com arreglar-ho. Algu em dirà que ho hem de fer entre tots. I és cert. Però jo sento ben clares les meves limitacions i sé fer (més o menys) allò que la vida m’ha permès exercitar: atendre el millor possible els infants i llurs famílies. I no m’hi veig com a gestor dels migrats recursos socials que, de moment, encara em permeten aquest feina que m’atreveixo a fer.

Per altra banda , i a nivell del nostre país, sembla que hem tocat fons. Els partits s’han convertit . com diu Vicent Sanchis a l’article “Manual de vicis” (Avui del 14 d’agost, p16) “més en instruments de perpetuació de poder que no pas de canvi, …..i a més, l’administració pública s’ha transformat en una oficina de col·locació de luxe”. Semblava que hi havia besllums de canvi en l’àmbit electoral. Quan els polítics de sempre no hi veuen més enllà del nas, i de la seva cadira, i tenen tan poca categoría  (com es diuen entre ells), il·lusiona que hi hagi qui cregui, malgrat tot,  en noves alternatives. Però no s’entèn que aquells que diuen que han escoltat el clam de molts  i es presentin com a regeneradors acabin caient en els mateixos mals que diuen que volen superar, fins i tot abans de tenir possibilitats raonables d’aconseguir una victòria. “Com es pot aspirar a fer un país per al futur  si els que volen liderar-lo cauen en els pitjors defectes del passat?”. La gent de base demana, diu  Sanchis,  sinceritat, excel·lència, democràcia i sacrifici.  Tan de bo d’alguna part d’aquesta il·lusió en surti  no el polític sinó l’estadista que ens cal. I ho diferencio a partir de l’encertada sentència que va fer Sir Winston Churchill: ”Un polític esdevé un estadista quan ja no pensa en les següents eleccions sinó en les següents generacions”. Com a pediatre interessat en la vessant social em plau resseguir aquesta frase, i extrapolar-la a la situació actual de l’atenció pediàtrica, en la qual les causes socials que estan generant tants canvis (també en els valors que ens mouen com a país) tenen certament unes conseqüències pediàtriques.

Però no hem de ser pas els pediatres que treballem a Ponent els que sembrem pessimisme. I menys encara quan la vida ens ha permès copsar les privilegiades condicions que el fet de nèixer ací, el treball dels nostres avantpassats i una climatología benèvola, ens han atorgat gratuïtament. A més, la nostra feina , més que a curt termini (que també), va encarada a mitjà i llarg termini. Aquest és la grandesa de la nostra aportació, de la nostra professió: acompanyar en llur camí de creixement les famílies i els infants que hi niuen. Un objectiu, clarament, de molta volada, de resistència, de llarga durada:  saber pensar en i treballar per les següents generacions malgrat els entrebancs que ens generin les properes eleccions i tots els qui en volen obtenir un rèdit immediat, al preu que sigui.

Aquesta és una  de les possibles respostes que podem donar quan ens preguntem “Què hi faig en aquest món?”: sóc una persona que fa de pediatre/a, una persona que segueix, espera i confia.

Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 15 d’agost de 2010