La Maria, una de la colla, una de nosaltres, ens ha aplegat. Per què és trista la font que s’ha estroncat i el sol quan va a la posta? Saber viure mentre som vius.

Aquesta gran família de la Pediatria de Ponent va començar aquesta setmana amb un trasbals que ens ha deixat a totes i a tots aquella sensació de fragilitat que ens demana trobar-nos i compartir el mutu sentiment de tristesa i desconcert. I ens hem cercat per abraçar-nos, en silenci, ja que no sabíem quins mots calia dir. Ens ha fet trobadissos, la Maria. Hem estat munió les i els que hem volgut acompanyar la família en els durs moments de comiat. I en aquest acompanyar en el silenci la poesia ens és d’un gran ajut. 
I em venia, llavors aquell vers del nostre poeta de referència, en Màrius Torres: 

Per què és trista la font que s'ha estroncat

i el sol quan va a la posta?
És que més que el futur, Déu meu, em costa
rendir-te el meu passat?... 

I ens adonem de la intensitat dels dols en segona persona. I encara més si són tan aguts i tan  sobtats. Aquesta mateixa setmana hem fet el dol, potser més llunyà, de la munió de víctimes del terratrèmol de la zona de Turquia. Aquest dol més llunyà, en tercera persona, pel que hem vist i seguim escoltant, ha quedat, però, en un segon pla. Totes i tots nosaltres no ens sabíem avenir que l'encant generós de la Maria ens hagués deixat. I ens ha sotraguejat fortament. I aquest sotrac ha estat tan intens com intensa era l'estimació  que envers ella professàvem. I hem cercat l'aixopluc impossible en les companyes i companys de la Pediatria del nostre Ponent. I així , mútuament, apaivagàvem el nostre desconsol.

En Ferran Solans, ja fa anys, resumia aquesta sensació amb aquestes ratlles 

Si la pau del cel, Senyor,
ens l'oferiu ben completa,
per què ací tanta minsor
i una calma tan estreta? 

Diuen que els gira-sols s'encaren decididament cap al sol així que despunta a l'horitzó. I que l'acompanyen amb avidesa durant tot el dia per absorbir-ne tota la seva energia. Quan el sol no hi és, quan la boira ponentina l'amaga i senten el fred d'un dia inhòspit, fan allò que nosaltres hem fet en perdre la llum de la Maria. S'encaren els uns als altres per acompanyar-se davant l'aflicció.

I en abraçar-nos ens hem adonat de com en som, de trencadissos. I de com d’equivocats estem quan oblidem la nostra senzillesa, la nostra limitació. 

Si estem tots fets de reculls de petitesa

i ens costa viure en la més gran fragilitat,

d’on surt, Senyor, la meva mesquinesa,

el  cor eixut, esquerp, massa tibat?

On he reclòs la meva humilitat?

D’on beu, a glops, la meva vanitat?

I en recordar la Maria, aquella Maria generosa envers els altres, especialment els infants més vulnerables, en recordar la seva rialla, i també aquells moments de la Coca-cola 0% i la cigarreta de darrera hora, se’ns fa difícil acceptar que ens ha deixat, que hagi mort. I llavors trobem el vers de  Miquel Martí Pol: 

Ens costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa.

I et visc intensament sense tenir-te

...

És en  la mort on aprenem a viure,

bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,

sentint que ens incendia les entranyes

mentre ens revela tota la bellesa

d'aquell restar contra tots els designis. 

Gràcies, Maria, pel temps viscut i compartit, pel teu esforç per aconseguir la fita de ser una pediatra ponentina i per la teva implicació envers els petits grans pacients als que la Pediatria t'ha permès ajudar. Gràcies per haver-nos permès compartir amb tu el fet d'exercir la feina més noble del món: ajudar les famílies a fer créixer llurs infants.

I gràcies per aplegar-nos i fer-nos sentir com d'apreciada eres per tanta i tanta gent! Maria, t'estimem! 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 9 de febrer de 2023