Sembla una mica agosarat en aquests temps que
corren parlar d’optimisme, però potser ara més que mai n’hem de parlar,
sobretot de com ajudar als nostre nens i joves a ser-ho. I aquest llibre de
Seligman ens hi ajuda força.
En diferents estudis s’ha comprovat que les
persones optimistes viuen més anys, amb millor salut i millor humor, no perquè
els hi hagin passat menys esdeveniments dolents, sinó perquè de cada situació
traumàtica viscuda han tendit a trobar-hi algun benefici, desenvolupant a
partir del trauma nous recursos i avantatges.
El plantejament d’en Seligman és que
l’optimisme és un estil d’interpretar la realitat, d’atribuir les causes dels
esdeveniments externs, incloent els conflictes i pèrdues, i a partir d’aquí,
afrontar les dificultats d’una forma característica, pensant que “sempre s’hi
pot fer alguna cosa” i intentant assolir-ho. I el que seria encara més
interessant és que com a estil interpretatiu seria après, és a dir, que té
possibilitats d’ensenyar-se.
En Seligman es va fer conegut en el món
científic a partir de la descripció d’un model de depressió en animals: el
model d’indefensió apresa, en el que mostra com algunes reaccions depressives
poden ser fruit de la frustració dels individus de fer front a una situació dolorosa
de forma que acaben per desistir, romandre indefensos sense actuar, donant-se
per vençuts.
D’aquí l’autor ha desenvolupat estudis
seriosos sobre l’anomenada “psicologia positiva”, és a dir, no com els
tractaments psicològics ens poden ajudar quan hi ha un trastorn, sinó som podem
millorar.
Un dels aspectes que més èmfasi fa en el
llibre “Nens optimistes” és en l’estil atribucional, a què i com atribuïm les
causes del que ens passa a
Un llibre molt recomanable. De fet el got
irrefutablement sempre està ple.
Montse Esquerda
