L’
enginyer industrial Cesc Batlle, en el seu article a la Tribuna del diari El
Punt Avui del 28 d’abril, amb el títol de ”L’economia
dònut”, afirma encertadament que el relat de la nostra societat està
dominat per l’economia i pel seu
paradigma de creixement constant. I que, a la vegada, aquest paradigma econòmic
actual ens porta a una societat cada cop més desigual i a un món amb una crisi
climàtica galopant. Ell parla de l’economista Kate Raworth i del seu llibre “Economia rosquilla” (de Paidós, 2018), en
el que planteja la necessitat d’una
economia que ens dugui a poder viure d’una manera sostenible dins les
capacitats del planeta. I això vol dir que no hem d’excedir cap dels nou cicles vitals del nostre
planeta, entre els quals la quantitat de CO2 a l’atmosfera i la quantitat de
fòsfor i nitrogen abocada a rius i mars.
La mala notícia és que ja hem excedit cinc d’aquests límits i, per tant , no
tan sols no podem continuar amb la trajectòria actual, sinó que ens cal tornar
enrere, si volem que la vida per a la nostra civilització pugui ser possible de
forma continuada. Aquests límits estableixen
el límit exterior, el màxim amb què podem carregar el planeta.
Existeix
també un altre límit, aquest un mínim: tots els éssers humans del planeta
haurien de poder ser capaços de poder viure unes vides plenes , amb uns mínims
d’alimentació, salut i serveis. Proveir aquests límits per a tots els humans
ens planteja una càrrega mínima per al planeta per sota de la qual algú haurà
de viure gana i/o malalties. Aquest càrrega mínima seria el límit interior per sota del qual no podem baixar. Per la
definició d’aquest límits Raworth utilitza els objectius del Desenvolupament
Sostenible aprovats el 2015 per les
Nacions Unides. I aquí, també, encara hi ha grans fraccions de la humanitat que
viuen per sota d’aquests límits.
L’espai
entre aquest dos límits, l’exterior -
de les capacitats del planeta - i l’interior - d’una vida digna per a tots els humans -,
configura l’espai ecològicament segur i
socialment just per a la nostra espècie: és el nostre “espai dònut” . I
l’economia que ens ha de permetre-hi arribar-hi és l’”economia dònut”. Raworth
ofereix reflexions i propostes intel·ligents, i exemples reals que ja s’han
posat en pràctica en alguns llocs. El lloc web on es poden trobar és
Doughnuteconomics.org.
La magnitud de canvis que cal dur a terme pot semblar inabastable i que això meni al desànim. Per una banda, però, ja hi ha qui ha obert camins i ens fa de guia, i per una altra banda, el sistema, en la seva configuració actual no té futur, motiu pel qual no tenim cap més remei que intentar reformar-lo. Per bé o per mal, el canvi és inevitable.
Això
m’ha fet pensar en quina podria ser la nostra aportació, des de la nostra tasca
col·lectiva i individual dins la Pediatria de Ponent. I he recordat una comunicació
que ja vàrem presentar en forma de pòster l’any 2008 a la 15a Reunió Anual de
la Societat Catalana de Pediatria a Berga, amb el títol “Diners, rendibilitat
social i consciència pediàtrica”. Ja llavors ens preguntàvem si volíem anar més enllà de l’atenció
concreta als infants i reflexionar si podíem fer quelcom més amb els diners que
aquesta atenció ens permetia obtenir. Algunes conclusions d’aquella recerca
sobre Pediatria i Banca ètica foren que
: a) els criteris que els pediatres triàvem a l’hora de trobar l’entitat
bancària on rebre el sou de final de mes eren la seguretat de l’entitat, la
xarxa d’oficines i la proximitat; b) dels seus diners, els pediatres cercàvem,
primer, la rendibilitat econòmica i, després, la rendibilitat social; c) pocs
pediatres coneixien i/o dipositaven el seu sou en entitats de Banca ètica-cívica;
d) els guanys que l’exercici de la Pediatria en permet obtenir tenen un valor
afegit si els confiem a entitats bancàries l’objectiu de les quals s’adiu amb
el nostre interès social. No sé quin resultat donaria el repetir la recerca en
aquest 2022, atès que moltes coses han canviat des de llavors.
I això
ve a tomb pel ja conegut destí, poc clar quan es demana aquest informació a les
entitats bancàries, de les inversions en
el negoci de les armes o en el de l’especulació en productes
d’alimentació bàsica d’arreu del planeta d’alguns dels més coneguts bancs i
caixes. El professor d’Economia aplicada de la Universitat de Barcelona Javier
Manuel Romaní apunta, en un interessant article al setmanari L’Econòmic (leconomic.cat any 13/327. 10
d’abril 2022 – Cal incrementar el pressupost militar?) arran de la Guerra a Ucraïna que “des del punt de vista econòmic
sempre serà pitjor gastar en armament que en sanitat, educació o
infraestructures, però que caldrà calibrar els riscos de no fer-ho”. Explica que la indústria militar espanyola ha
aconseguit una certa posició internacional. I el seu principal client és el
Ministeri de Defensa espanyol. “El mercat militar funciona diferent del mercat
civil. Els militars sempre han estat partidaris de la idea d’autosuficiència en
matèria de defensa, i per això des del govern es protegeix i es fomenta la
indústria local. Es considera política d’estat i per això en les vistes
oficials sempre hi ha empresaris del sector de la defensa, i el Ministre de
Defensa de torn acaba fent d’ambaixador de la indústria local d’armament. Ara,
amb la invasió d’Ucraïna, Europa s’ha adonat del risc i en planteja un
increment de la despesa en defensa. És, diu, la famosa frase de “mantega o
canons”. I fas una cosa o l’altra , però no les dues alhora. El govern ha
d’establir les prioritats en funció de la percepció del risc. Quan aquest risc
baixa pot optar per invertir en activitats que són socialment més importants i
econòmicament més productives. Però si no valores bé els riscos el resultat pot
ser catastròfic. Això va passar a Ucraïna el 2014, quan Rússia va aprofitar el
desordre intern d’aquell país per ocupar Donetsk, Lugansk i Crimea, mercès al
descuit de les forces armades ucraïnianes. Llavors Ucraïna va gastar en
l’exèrcit i ara, quan Rússia ha intentat fer una invasió 2.0 s’ha trobat que
les coses havien canviat molt. Va ser una bona decisió invertir en defensa? Si
Rússia no hagués intentat la invasió, ara molts estaríem pensant que no, que
millor carreteres”.
“Però
quan decideixes augmentar la despesa militar forces l’altra part a fer el mateix i s’entra en una escalada, i és molt
difícil trencar aquesta dinàmica i desescalar. Tothom està d’acord que un món
sense necessitat de forces armades seria un món millor. I als països
econòmicament més rics l’increment en defensa té una importància relativa. En
els països de baixa renda, ben al contrari, la disjuntiva és : invertim en
tancs i que la gent es mori de gana o que la gent mengi i ens arrisquem que ens
envaeixi el veí”
Al
mateix setmanari de l’Econòmic citat més amunt, Jordi Calvo, investigador del
Centre Delàs d’Estudis per la Pau, ens diu que “la idea d’incrementar la
despesa en armament consuma un procés que es va iniciar fa molts anys liderat
per la indústria militar dels Estat Units i d’Europa. Des d’un punt de vist
militar la doctrina que hi ha al darrere és el de la dissuasió, que diu que
mostrar poder militar persuadeix un altre país de començar una guerra. Hi ha,
també, exemples que poden rebatre això: hi ha molts països al món que no tenen
capacitat de dissuasió i no són ni envaïts ni atacats, perquè fan servis eines
polítiques i diplomàtiques. I en la nostra realitat al sud de la Unió Europea,
quin impacte pot tenir el fet d’augmentar les capacitats militars espanyoles?
La meva opinió, afirma, és que s’aconsegueix el contrari del que es vol, ja que
nosaltres ens signifiquen anant de bracet amb l’OTAN, i amb el seu líder, els
Estat Units. I augmentarem la despesa militar perquè ho diuen els Estat Units,
i en lloc de portar-nos a un lloc més segur ens mostra de cara al món com un
enemic, ens posa en el punt de mira”.
“A
Brussel·les hi ha l’avinguda dels lobbies, darrere el Parlament , i uns
col·legues que estan allà et poden acompanyar a fer la ruta dels lobbies
militars; cadascú té la seva oficina i els seus empleats. A Brussel·les hi ha
prop d’un centenar de lobbistes treballant per la indústria militar. Nosaltres,
dins el grup d’ONG que treballem críticament amb tot això, afirma Calvo, tenim
una persona a mitja jornada. Els lobbies
han decidit que la Unió Europea gasti més en seguretat i defensa. I han creat
també un fons europeu de suport a la pau, amb que s’han pagat les armes
enviades a Ucraïna. A Espanya hem vist com recentment la ministra Margarita Robles
va anunciar la compra de fragates a Navantia. Aquests anuncis se solen fer per
apagar les protestes laborals i mantenir l’empresa en marxa quan no hi ha
comandes de fora”.
Ja la periodista
Carme Vinyoles Casas, a la seva columna diària Raça humana a la contraportada
del Punt Avui del dia 9 d’abril 2022, ho deixa clar en el títol: És un negoci
maleït!. Hi llegim, arran de l’entrevista feta per Sònia Cervià a un altre investigador del
Centre Delàs per la Pau, l’activista Pere Ortega, amb el títol “La guerra
d’Ucraïna és un mitjà per justificar la despesa militar i tenir exèrcits
fortament armats” que “hi ha raons per
comprendre quins altres interessos opacs provoquen drames com els que pateix
sobretot i cada vegada més la població civil, ara al centre d’Europa però també
arreu del món. Una guerra és sempre un fracàs , no hi ha ideals ni heroïcitats
que la salvin i em pregunto a què ve tanta insistència a repartir armes a la
població civil en lloc de posar l’esforç en les vies cap a la distensió i la pau.
Maleït negoci, el de la guerra i de l‘oblit!”
I aquesta situació que estem vivint sí que és un exemple
clar del que defineix la Pediatria social: les causes són socials, però les
conseqüències són pediàtriques. A la secció de Protagonistes del Punt Avui del
dissabte 30 d’abril 2022 (pp 14-5) el sotsdirector de Càritas a Przemysl, la
primera estació que trobes si viatges d’Ucraïna a Polònia en tren, Pawel
Konieczny ens informa que, des de Càritas han preparat 2.500 places per a
infants ucraïnesos que provenen d’orfenats i nens de famílies d’acollida. Seran
suficients per a tots els que hi deuen arribar?. Quin risc estan corrent les mares i els seus fills en la fugida de la
guerra, quan no tenen cap destinació coneguda?
La guerra a Ucraïna, ens diu l'informe d'Unicef, està tenint un impacte devastador als 7'5 milions de nens i nenes del país. Les necessitats humanitàries es multipliquen cada hora mentre continuen els atacs. Hi ha nens i nenes morts, ferits i profundament traumatitzats per la violència que els envolta. Les famílies estan commocionades, tenen por i busquen desesperadament seguretat i protecció. Els últims vuit anys de conflicte a Ucraïna han infligit un dany profund i durador als nens i nenes. Ara, les amenaces als nens i nenes d'Ucraïna només han augmentat. A la data del 21 d'abril, més de 5,1 milions de refugiats havien fugit d'Ucraïna, aproximadament la meitat nens i nenes. Així mateix, milions de persones han estat desplaçades internament. Desplaçaments tan grans podrien tenir conseqüències duradores per a les generacions futures. Els nens que fugen de la guerra d'Ucraïna corren, a més, un risc més gran de ser víctimes de la tracta i l'explotació. Un aspecte tan fosc com aquest genera malestar i rebuig ja solament en pensar-hi. Unes conseqüències pediàtriques que no s’expliquen massa en les valoracions que es fan de la guerra de Ucraïna, però també de totes les altres guerres a diversos llocs del planeta, que massa sovint ens són silenciades.
I avui se’m fa difícil cloure aquestes reflexions amb un missatge d’esperança. Hi ha qui sap donar-nos, amb encert, una ajuda per a seguir. La poesia de la Mar Galceran ens és el regal de cloenda desitjat.
Francesc Domingo i Salvany. Balaguer, 1 de maig de 2022 (dia de la Mare)