Benvolgudes companyes i companys:
“No tenia ni idea del que m’havia passat realment fins que vaig buscar
tractament per a malalties físiques i
reaccions emocionals i corporals que finalment es van identificar com a
manifestacions psicosomàtiques del trauma. Aquest va ser l’inici d’anys de
teràpia intensa i profunda que va revelar poc a poc els horrors intensos del
meu passat”
Corprèn la cruesa
d’algunes de les pintures i es del tot il·lustrador el petit llibret en que es poden llegir cites de l’autora com
les anteriors, i on es poden veure la majoria dels quadres (en blanc i negre) i
una breu explicació de cadascun. Us aconsello que demaneu el llibretó en català
al Sr Carles, responsable de la galeria. Ell us donarà valuoses informacions sobre aquesta exposició.
I en el meu cas, en identificar-me com a pediatre interessat en temes socials,
ha ofert la sala per si calgués fer alguna presentació sobre temes socials, com aquest dels ASI. Els que ho
teniu a l’abast o bé sou a Barcelona aquest dies en que encara romandrà oberta l‘exposició, us recomano que hi feu una
visita. A mi, mentre observava la mostra de quadres, se m’ha fet present el valuós
recurs preventiu i sensibilitzador que el testimoniatge de les víctimes ens
aporta. Amb l’autorització per part del responsable de la sala per fer algunes
fotografies, n’adjunto alguna a aquest escrit. I en aquest dies del Natalici i
els regals dels Reis m’ha tocat especialment el quadre “I wished Dad was dead”.
També , com a petit gran
present d’aquests dies (i ara per treure aquest gust amargant que ens deixa el
copsar la cruesa dels ASI) he tingut el privilegi de l’intercanvi de missatges amb el Dr Toni
Tribó, antic company de Facultat a la UAB d’aquells joves anys setanta. Ell
m’avisà d’una xerrada col·loqui
aquí, a Lleida mateix, per part d’Àngela
Volpini, ara amb 82 anys, aquest passat dissabte, 7 de gener, al matí, a la
sala Andrea de la Parròquia de Santa Maria Magdalena. Quan cerques a la xarxa
hi ha un article de La Contra, de la Vanguàrdia de ja fa 10 anys (2*) en què,
després del títol, manifestava, al
periodista Victor-M Amela: “Tinc
72 anys. Vaig néixer en un poblet del nord d'Itàlia, i visc aquí. Dirigeixo el
centre cultural Nova Canà. Estic casada i tinc un fill, l'Alex (37). Política?
Progrés i desenvolupament. Sóc una catòlica crítica. Vaig veure la Verge i
divulgo el seu missatge: Sigues tu
mateix, estima i gaudeix de la vida!”. I
l’entrevista anava encapçalada amb el text "'Gaudiu de
les meravelles del món!', em va dir la Verge". Tant a l’entrevista de fa 10 anys
com en el seu testimoni, ahir a Lleida, ens diu que “la humanitat ja està realitzada en plenitud en cadascun/a de
nosaltres”, i que la resposta coral que la humanitat cerca a la pregunta “Quin sentit té la vida?” ha de tenir, abans, una resposta
individual i personal. Ens hem apuntat
a la resposta estàndar i no ens hem aturat a saber quina era la nostra: què
crec jo que és just?.
“No ens deixem
endur per models externs que puguin limitar la pròpia resposta”. L’autocreació
i la comunió de dues o més singularitats genera quelcom de gust diví. “No hem de seguir un camí! Nosaltres som el
camí. Som possibilitat i som camí. ......A l’origen som amor, i no pecat i
culpa”. La culpabilitat s’ha fet servir com a sistema de control. No hem llegit
prou bé el missatge del Nou Testament i estem encara ancorats en el l’Antic (el
pecat i la culpa).... És en solitud que
es troben les respostes veritables, entre l’amor i el poder”, continuava
dient Àngela Volpini, ahir.
En el col·loqui se li preguntà per quina raó no hi ha els
mateixos missatges en les diferents aparicions de la Verge Maria.”Solament es pot assumir una part, si
s’interpreta una aparició mariana. Els intermediaris aprofitadors són els que en
cerquen un benefici. Jo no he demanat mai una interpretació del que vaig viure”
Francesc Domingo Salvany.