"En un lugar de África, en cualquier lugar del mundo"

Hoy, 25 de mayo, se celebra el Día de África en conmemoración de la fundación en 1963 de la Organización de la Unidad Africana (OUA), a la que sucede, la Unión Africana (UA). La UA es el equivalente a nuestra Unión Europea, cuyos fines fueron promover la unidad y solidaridad de los estados africanos.


Aprovechamos esta celebración para transmitir los mejores deseos de un mundo mejor, más justo, mas solidario. Como pediatras solicitamos un mundo donde las diferencias entre las oportunidades de salud y educación de los niños del Primer y Tercer Mundo sean cada vez menores.


Sobre los problemas de las infancias desfavorecidas hemos dedicado en Cine y Pediatría distintas entradas (1, 16, 36, 37, 99), en el que siempre se desliza un trasfondo de denuncia.


También hemos volcado experiencias personales con el tema de la Pediatría solidaria, con sus luces y sus sombras. De estas experiencias no he sido protagonista, pero si espectador privilegiado, pues son vivencias directas de mi hija María.

Vivencias como la que hoy presentamos y que corresponde a la experiencia de su grupo de cooperación en Kenia. Experiencias volcadas en el vídeo que os presentamos y que consta de tres partes, separadas por tres músicas que transmiten diferentes sentimientos: 
-La parte inicial es una presentación de los compañeros cooperantes en el maravilloso entorno de Kenia. Se acompaña de la canción. "Living Darfur" del dúo inglés Mattafix.
-La parte central es una denuncia a la situación sociosanitaria y política de África, a la hambruna galopante y a las injustas desigualdades, con una mirada particular a la infancia. Se acompaña de la canción "Kothbiro" de Ayub Ogada, perteneciente a la B.S.O. de El jardinero fiel (Fernando Meirelles, 2005).
-La parte final es la más emotiva, es una llamada de atención, un S.O.S. de solidaridad con África, un país rico en pobres. El corazón se acelera con la canción "Requiem for a dream" de Clint Mansell, tema central y leitmotiv de la película Requiem por un sueño (Darren Aronofsky, 2000).


Algunos mensajes del vídeo nos permiten abogar a la reflexión: "¿Te atreves a andar descalzo y a mirar su realidad a los ojos?", "¿todavía tienes motivos para quejarte?", "no es sólo lo que hacemos, sino el amor que ponemos en ello"... Vale la pena fijarse en las miradas y las sonrisas de los niños africanos (difícil de encontrar en nuestro entorno). Si al finalizar el vídeo notas que el corazón palpita más deprisa es que, de alguna forma, te has contagiado por "el mal de África". 

Javier González de Dios
Pediatria Basada en Pruebas 

"En un lugar de África"

M’agradaria ser un humanista islandès i anar-me’n a la Xina

Fa uns dies, vaig escoltar, al programa “Millennium” que duia per títol "El pensament low cost", una reflexió, de la Sra Eulàlia Vintró, sobre la Universitat, que deia, més o menys, que cada cop hi ha hagut més interès a fragmentar el saber tècnic, a dividir i compartimentar les carreres de Ciències i a deixar de banda la formació global, humanística i crítica davant el món i la vida. En aquell programa, que es pot reveure a la xarxa, el text de presentació era prou orientador: “La fragilitat del pensament en el món actual, dominat per les presses, els missatges breus i la superficialitat”. Hi participaren Josep Ramoneda, Miquel Tresserras, Joan-Carles Mèlich i Eulàlia Vintró. Fa unes setmanes ja varem escriure quelcom sobre les estratègies de manipulació mediàtica que, vistos els resultats, queda clar que no ens han passat de llarg als que hem viscut la Universitat farà més o menys anys. I ja estem veient a quins nivells està arribant la limitació de l’accés a aquesta ja dirigida i controlada formació universitària. I malgrat tot això, solament pocs universitaris (la  majoria d’ells procedents de carreres humanístiques i no pas tècniques) s’afegeixen a les manifestacions i a les protestes. La majoria, com nosaltres, els seus progenitors, fan la viu-viu en el dia a dia  i procuren no perdre aquella petita part de benestar que, amb esforç, hem assolit. “Mentre no em toqui a mi”, ens diem en veu baixa. Hiperespecialització i fragmentació en benefici del divideix i venceràs. Un divideix i venceràs està essent aplicat de forma clara i programada des de fa temps. I nosaltres anem fent. Ens esforcem i treballem al màxim per no baixar el nostre suat benestar. I  no ens adonem  del nostre autisme i, a la vegada, del nostre complex de ramat aquiescent i atemorit. No ens adonem que al rei i a la seva cort els manté el poble.

I això permet quelcom que, com veurem, no és nou d’aquest segle XXI que estem vivint. A la xarxa es troba aquest diàleg entre el cardenal Mazarino i Colbert, ministre de Lluís XIV, amb  unes coincidències ben reals amb les pujades d’impostos de Mas i, ara, Rajoy.

Un diàleg entre el cardenal Mazarino i Colbert, ministre de Lluís XIV, paròdia la pujada d'impostos de Mariano Rajoy (11 gener 2012 By Diego Feliu.) La situació política i econòmica que està vivint Espanya és un calc de la que s'esdevenia a França durant el regnat de Lluís XIV, el Rei Sol.  Una conversa entre el ministre Colbert i el plenipotenciari cardenal Mazarino podria traslladar-se sense cap modificació a la qual pogués donar-se en l'actual govern de Mariano Rajoy.

El diàleg, que corre per internet com la pólvora, és el següent:

Colbert: Per aconseguir diners, hi ha un moment en què enganyar el contribuent ja no és possible. M'agradaria, Senyor Superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll ...

Mazarino: Si s'és un simple mortal, és evident, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat ...! Quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot enviar l'Estat a presó. Per tant, l'Estat es  pot continuar endeutant. Tots els Estats ho fan!

Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? Amb tot, ens calen més  diners, i com rebre’n si ja hem creat tots els impostos imaginables?

Mazarino: Se’n creen altres de nous.

Colbert: Però ja no podem posar més impostos als pobres.

Mazarino: És cert, això ja no és possible.

Colbert: Llavors, als rics?

Mazarino: Sobre els rics tampoc. Ells no gastarien més, i un ric que no gasta no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que gasta, sí.

Colbert: Llavors, què hem de fer?

Mazarino: Colbert, tu penses com un formatge de Gruyère o com un orinal de malalt! Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres. Són tots aquells que treballen somiant en arribar algun dia a enriquir-se i tement arribar a ser pobres. És a aquests als quals hem de gravar amb més impostos ..., cada vegada més ..., sempre més! A aquests, com més els traguem, més treballaran per compensar el que els llevem! Són una reserva inesgotable!

Potser llavors allò que ens cal és estalviar més (com?, diria algú) i ingressar-los als bancs i les caixes? En lloc de servir per millorar la nostra situació de desprotecció allò que fan és autoservir-se del nostre treball i dels nostres estalvis, i oblidar-se de les obres socials. I si convé, a més, els hem de salvar la seva mala gestió, que per això som els vassalls. Ja apareixia en un article anterior que, al cap i a a la fi, ells (els bancs i les caixes, i els grups financers de gran abast) són els senyors feudals i els nostres governants els seus cobradors d’impostos i tributs. Més val prendre-s’ho amb ironia, com fa  l’acudit que segueix sobre la instrucció del govern sobre bancs i caixes :

  

Però davant de tan poca honestedat (de banc, caixes, reis i governants) encara hi ha qui, ple d’il·lusió (il·lusionat o il·lús?) sap imaginar-se possibles solucions per reduir despeses. Fa pocs dies llegia aquesta iniciativa popular que recull una idea que realment ha de ser considerada i que, probablement, tots subscriuríem:

 Proposta de Llei de Reforma del Congrés (esmena de la Constitució d'Espanya)

1. El diputat serà assalariat només durant el seu mandat. I no

 tindrà jubilació provinent només del mandat.

2. El diputat contribuirà a la Seguretat Social. Tots els diputats

(anteriors, actuals i futurs) que estan actualment en el fons de

Jubilació del Congrés passaran al règim vigent de la Seguretat

Social l'endemà de la publicació d'aquesta esmena al BOE.

El diputat participarà dels beneficis dins del règim de la

S. Social exactament com tots els altres ciutadans. El fons de

Jubilació no pot ser usat per a cap altra finalitat.

3. Cada diputat haurà de pagar el seu pla de jubilació, com tots els espanyols.

4. El diputat deixarà de votar el seu propi augment de salari. Els

augments de salari estaran previstos en funció d'una sèrie de

taules com les que regeixen per a tots els ciutadans.

5. El diputat deixarà la seva assegurança actual de salut i participarà del

mateix Sistema de Salut que els altres ciutadans espanyols.

6 El diputat ha de complir les mateixes lleis que la resta de

espanyols. La seva immunitat cessarà amb el cessament del seu mandat i els

fets delictius que hagi pogut cometre hauran de ser jutjats una

vegada cessi la seva immunitat parlamentària sense que, a efectes de

prescripció, compti el temps que hagi exercit com a diputat.

7. Servir al Congrés és un honor, no una carrera. Els diputats

han de complir els seus mandats (no més de 2 legislatures), i després anar-se a

casa i buscar feina.

Davant de tanta incertesa més d’un gira la mirada envers Islàndia, i s’adona (encara que en sàpiga poc d’economia) que no és impossible sortir d’aquest pendent relliscós en que estem posats. I potser el primer pas a fer és assabentar-se’n  i compartir-ho. Jo voldria ser islandès! Com més tard ens adonem (diuen els que en saben) més malament ho passarem i ho passaran els que venen darrera nostre. I per obtenir visions clares i de gent que sap de què parla, a la xarxa corre una carta de José Luis Sampedro que us recomano llegir.

De tota manera allò que  no ens podem permetre és que ens prenguin la il·lusió. I és un veritable luxe tenir a la vora unes fonts d’il·lusió encomanadissa en les que podem beure. L’Albana  i la Laura, entre d’altres, en la seva lloable iniciativa xinesa ens mostren el camí que foragita el desencís i reomple de sentit la feina de pediatres que ens agrada fer. Si Robert Debré deia que “no hi ha feina més lloable i digna al món que tenir cura dels infants “ les nostres companyes mereixen la més alta lloança i dignitat. Per molts anys i moltes felicitats!

Francesc Domingo  i Salvany

Balaguer, 20 de maig de 2012

Efecte roda.

Aquesta tarda he estat a les "firetes". Molts nens i nenes amb els pares comprant fitxes per pujar a les atraccions. M'he quedat aturat una estona contemplant la "nòria". Impressiona veure la monumental estructura com gira calmosament. 

No he pogut evitar fer-ne un símil amb el món en el qual estic més immers últimament: la xarxa, les seves aplicacions i la pediatria. 

De sobte m'ha semblat veure que allò que fa la roda és justament el que em passa a mi. Fa temps que experimento aquest pujar i baixar. Remuntada emocionant i encoratjadora i descens inevitable i decebedor. I sempre aturat, ancorat, en el mateix punt. 

Suposo que és allò que ara em toca viure. La sensació de que la gent del meu entorn no viu com jo tota aquesta "aventura". I per això no puc més que "rodar" amunt i avall esperant que un dia o altre la immensa roda es mogui de lloc i puguem començar a fer un nou camí. 

Ramon Capdevila

@capbert

Col·laboració internacional; camí de la Xina!

“Campamento de la Esperanza: Diagnostican la ilusión”

La Asociación de Familias Adoptantes en China (AFAC) nace en 1996 fruto del esfuerzo y el trabajo de familias que desearon con fuerza cambiar lo existente e ir a adoptar a China. Actualmente cuenta con unas 1.100 familias asociadas de toda España (datos de Diciembre de 2011). Tiene su sede en Barcelona. 

AFAC llevará a cabo un nuevo proyecto: “Campamento de la Esperanza: Diagnostican la ilusión”

Los orfanatos en China están llenos de niños/as que sufren algún tipo de necesidad especial. La falta de recursos económicos de estos centros no les permite hacer un reconocimiento médico a todos los niños/as.

Este proyecto tiene como objetivo hacer llegar el conocimiento y la experiencia de los médicos de nuestro país para diagnosticar y hacer un buen expediente médico a estos niños/as. Sólo así serán declarados niños/as adoptables por la vía de adopción de niños/as con necesidades especiales o Pasaje Verde (PV).

El Centro Chino de Adopciones (CCCWA) creó hace unos años, una vía alternativa de adopción para los niños/as con necesidades especiales. El CCCWA veía como familias que no estaban preparadas para el cuidado de niños/as/as con determinadas patologías, devolvían a estos pequeños a los orfanatos, a las pocas horas de estar con ellos en China.

En la actualidad, los niños/as con necesidades especiales, que sufren algún tipo patología y/o que requieren para su cuidado específico algún tipo de tratamiento médico dedicado, son adoptados por una vía alternativa a la ordinaria, es la llamada Pasaje Verde.

Para un orfanato, la elaboración de un expediente de adopción por PV es mucho más costosa, que la de un expediente ordinario, puesto que en el primero se requieren la intervención de médicos, cuidadores especializados y evidentemente el gasto sanitario que suponen tanto el diagnóstico como las operaciones que se requieran para este pequeño o pequeña. Una vez el menor está diagnosticado, pasa a formar parte de la gran familia de los Niños/as que Esperan, esperan en el Green Walk. 

Lugar de ejecución del proyecto Orfanato de Shi Yan Social Welfare Institute de la provincia de Hubei. La elección de este orfanato obedece a varios motivos: 

• La principal fue que, al estar cerrado a adopción internacional, era la manera de dar una oportunidad a los/as pequeños/as que viven allí de encontrar una familia, ya que de otra forma estos niños/as no dejarían jamás la institución. Con este proyecto se llega al acuerdo de que, en el momento de su finalización, aquellos niños/as que sean adoptables pasen directamente al circuito adoptivo.
• Además, al estar cerrado a adopción internacional, no recibe tantas ayudas externas como otros orfanatos cuyos pequeños/as han sido adoptados en el extranjero. Con lo que sus ingresos son limitados, y eso se traduce en que el orfanato no tiene recursos para poder curar a los niños/as con patologías que requieran hospitalización.

La intención de este proyecto es la de llevar a cabo un trabajo directo en los orfanatos, consistente en la realización de un examen médico de estos niños/as por un equipo de pediatras, que mediante su diagnóstico permita determinar un tratamiento y posteriormente la tramitación de la correspondiente documentación para que estos niños/as puedan pasar a formar parte de niños/as adoptables por la vía de PV. 

A aquest projectre s'han apuntat dos col·legues pediatres de Lleida. La Dra. Albana Puig i la Dra. Laura Minguell. 

Els desitgem molta sort i motles experiències i que sàpiguen que des de Ponent els donem el nostre suport. 

Albana Puig i Laura Minguell

El niño ante la muerte - El nen i la mort.

Ja fa quasi 2 anys que vàrem presentar el llibre de “El nen i la mort”. Aquesta primavera hem presentat la seva traducció al castellà: “El niño ante la muerte”, Ed. Milenio.

El llibre pretén dues coses: d’una banda com podem parlar de la mort als nens segons les edats, i d’altra banda oferir unes pautes molt bàsiques d’acompanyament al dol. Te un capítol (el darrer) dedicat als pediatres i com des de la consulta podem orientar a les famílies i nens en dol.

Parlar de la mort ens costa força, fins i tot al professionals de la salut, que com a “professionals” hauríem d’estar avesats a conviure amb la malaltia greu i la mort. I més encara ens costa parlar-ne amb els nens, malgrat que ells tenen una curiositat natural sobre el tema, en una societat com la nostra on la mort s’ha convertit en un tabú. Una de les nostres màximes és que “desprotegim al nen quan el sobreprotegim”, el deixem sense recursos per adaptar-se a noves situacions, molt cops molt doloroses. No ajudem als nens quan intentem no parlar-ne sinó que els ajudem quan podem parlar-ne i poden anar elaborant el seu concepte de mort.

I si arriba una pèrdua, una mort propera en el context familiar o escolar, el pediatra pot ajudar la família a “normalitzar” molts dels processos del dol i de les reaccions que presenta el nen, oferir pautes senzilles que facilitin l’elaboració d’aquest dol, estar atent a factors de risc o de dol complicat, o senzillament saber estar al costat de les famílies en moments tan durs com aquests.

Tot un repte, difícil però no impossible.

Montse Esquerda. 

Anna M. Agustí.