Que ella sempre hi sia!

“Tot allò que l’arbre té de flor i de fruit,

viu del que té soterrat: 

la constància, la convicció i la fe”

L’arrel que somia

ser font d’alegria

sap que, cada dia,

la saba que nia

al tronc fa sa via.

A l’hivern, dormia,

amb la melangia:

de sol es delia.

Després, quan venia

el brot, l’energia,

que tendre anuncia

l’esclat del migdia,

de feina es fonia:

el verd ja naixia,

la branca lluïa.

I quan més calia,

quins bells dons: l’ombria

i els fruits que ens daria!

Més tard, vella tria

de grocs la vestia,

i dels torrats vivia

el bosc en sinfonia.

I el terra es cobria

de nova energia:

saó i vigoria,

adob, profecia

d’una Epifania!

Qui no cantaria

la rel que servia,

que a tots obsequia

i que sempre voldria

ser doll d’harmonia?

Foto extreta de naturalbloc

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, Nadal de 2017

Màrius Torres, la set de les ovelles, l’optimisme de la senyora Maria i el silenci

El 29 de desembre de 1942 va morir, al sanatori de Puig d’Olena, el gran mestre dels poetes de Ponent: Màrius Torres. A punt, doncs, per commemorar el 75è aniversari d’aquella data s’escau, en aquests moments que vivim, recordar un poema que ell va escriure l’any 1939:

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Foto de la web de Meritxell Gené

De llavors fins ara han passat molts anys i n’han passat moltes de coses al nostre país. I darrerament la realitat està posant a prova  la nostra proporció de seny i de rauxa, la nostra capacitat de ser il·lusionats cercadors de la ciutat llunyana de què ens parlava Màrius Torres. I en aquesta prova hem trobat persones que han marcat el camí que ens hi apropava. I potser es bo recordar, ara, una rondalla ben adient. 

Rondalla del ramat i la set

Les ovelles que van en ramat de vegades solament veuen la pols del camí i tenen set. Si elles haguessin de conduir la marxa, el seu pessimisme derrotaria tot el ramat. Però les ovelles visionàries no deixen que els contratemps minin els seus desitjos de buscar solucions, i fan un pas al capdavant i caminen sense mirar enrere.

El llop, despectivament, les anomena “optimistes utòpiques”, perquè preferiria  vigilar ovelles afeblides, preses fàcils per a ell. Però elles ni són més optimistes ni més utòpiques que les altres. No van somiar amb l’aigua ni van veure el seu miratge. Simplement van creure en ella, la van buscar i la van trobar. I tot el ramat va calmar la seva set.

De vegades algunes d’aquestes generoses ovelles visionàries paguen un preu excessiu per la seva lucidesa, per la seva implicació i esforç, ja abans d'arribar a la font d’aigua delida per bona part del ramat. Algunes d’elles no podran beure l’aigua desitjada ni veure la ciutat somiada, perquè des que Màrius Torres va escriure el poema quatre generacions han anat fent ruta, i moltes d’aquelles persones ens han ja deixat i ens han passat el relleu. I nosaltres, amb encara la incertesa de com arribar a la ciutat que s’albira, ens cal ser agraïts per totes i tots aquells que han servat, en silenci i en el constant però fidel dia a dia, el fil que no s’ha trencat. I és un deure  ser reconeixedors dels que, en aquest camí, ens han ajudat  a apaivagar la set i ens han fet mirar enlaire per no perdre de vista els estels que ens guiaven el camí. Moltes, moltes gràcies!  

I ara nosaltres, davant de les dificultats, hem de saber encarar amb optimisme i confiança - i compte amb els llops (mal) disfressats d'ovelles - la tasca que se’ns presenta, amb la decisió anticipada de que és amb engrescament, però també amb paciència, perseverança i perspectiva, que ens cal entomar l'esdevenidor. Algú ha dit que cal abraçar la incertesa (la sola certesa que tenim!) i acceptar amb ànim positiu tot allò que ens arriba. Hi ha una història que ho explica prou bé i que no em sé de transcriure ara i ací. 

La Senyora Maria

La senyora Maria, de 82 anys d'edat, estava llesta i arreglada com cada matí a les vuit en punt. Amb el seu cabell ben pentinat i un maquillatge perfectament aplicat, malgrat tenir dificultats de visió, estava disposada a mudar-se aquell mateix dia a una residència geriàtrica.

El que havia estat el seu marit durant cinquanta anys havia mort, la qual cosa feia necessari el trasllat. 

Després d'esperar pacientment a la recepció de la residència, va somriure dolçament quan li van comunicar que la seva habitació ja estava llesta. Mentre maniobrava el seu caminador dirigint-se cap a l'ascensor, jo li havia donat una descripció detallada de la seva petita cambra, incloent els llençols i les cortines que havien estat penjades a la seva finestra.

–M'encanten! –va dir ella amb l'entusiasme d'un noi de vuit anys al que acaben de mostrar un nou cadell.

–Senyora Maria, vostè encara no ha vist la cambra... Esperi a veure-la!.

–Això no té res a veure –va dir ella–. La felicitat és una cosa que un decideix amb anticipació. El fet que m'agradi la meva cambra o no m'agradi, no depèn de com estigui arreglat el lloc, depèn de com arregli jo la meva ment. Ja havia decidit per endavant que m'encantaria. Aquesta és una decisió que prenc cada matí en aixecar-me.

–Per què ho fa, senyora Maria?

–Aquestes són les meves possibilitats: puc passar-me el dia al llit enumerant les dificultats que tinc amb les parts del meu cos que ja no funcionen o puc aixecar-me del llit i sentir-me agraïda per aquelles que sí funcionen. Cada dia és un regal, i he decidit que cada matí em centraré en els regals del nou dia i en les memòries felices que he guardat en la meva ment. Vull viure cada moment de la meva vida. La vellesa és com un compte bancari... Un pot extreure el que ha anat dipositant en ell. 
És un bon consell, doncs, dipositar el màxim de felicitat al compte bancari dels teus records. Hi ha 5 senzilles normes que et poden ajudar a ser més feliç:

1. Allibera d’odi el teu cor
2. Allibera de preocupacions la teva ment
3. Viu humilment
4. Dóna més
5. Espera menys

De vegades, i com que sabem que en el nostre àmbit de la Pediatria social les causes són socials i  les conseqüències són pediàtriques, ens cal trobar aquells mots, aquells moments, que ens permetin, a nosaltres mateixos, asserenar-nos i poder tornar a treballar amb la nostra millor versió. I, també, per no esdevenir un factor més de desencant i desencert social. Hi ha un poema al que ben sovint acudeixo quan les circumstàncies em menen a estar un xic perdut o desencisat, i m’impedeixen oferir l’atenció d’excel·lència que totes les famílies i llurs infants es mereixen. 

Des del silenci, camí de la pau

Entre el soroll i la pressa, fes el teu camí

sense oblidar que el silenci és pau.

Mentre puguis, i sense abaixar el cap,

sigues amic de tothom.

Digues la teva veritat sense por

i que tothom l’entengui.

Escolta els altres, encara que et semblin pesats o ignorants:

ells també tenen quelcom a dir.

Alegra’t dels teus èxits

i no t’encaparris pels teus fracassos.

Estima la feina que fas, per senzilla que sigui:

és una riquesa concreta en un món amb moltes falsedats.

Mira bé el que fas, perquè el món on vius és enganyós,

però no oblidis mai que hi ha molta gent bona

que lluita per un ideal

i que hi ha més herois que els que penses.

Sigues sincer i no fingeixis l’amistat.

No tractis l’amor amb cinisme

ja que, malgrat tots els desenganys,

l’amor torna a néixer, com l’herba al camp.

Inclina’t davant l’inevitable pas dels anys

sense enyorar la joventut i el seu apassionament.

Convenç-te que un no es fa fort en un dia

i no et deixis portar per fantasies

que només cansen i et deixen arraconat.

Sense deixar l’austeritat, sigues bo amb tu mateix:

tu ets tan fill com els arbres i els estels

i hi tens un lloc en aquest món.

Encara que no t’ho creguis, l’univers avança.

Tingues pau amb Déu, sigui qui sigui per a tu

i malgrat el soroll i la pressa, no la  perdis, la pau.

Tot i els enganys, els obstacles i els somnis trencats,

la vida és fascinant.

No ho oblidis i seràs feliç.

 (Traduït de l’anglès d’un poema trobat l’any 1693 a una església de Baltimore.)

I tant de bo que mentre ho practiquem, amb els nostres braços lliures, amb batecs d’aire i fe, escoltem la veu de bronze que ens elevi el cor i ens escalfi el nostres peus de pelegrins per arribar a la ciutat de què ens parlava, fa 78 anys, l’admirat Màrius Torres.

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 2 de novembre de 2017

Premi a la Millor Comunicació Oral del X Congrés de l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica

L'enhorabona a les infermeres de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida, que van rebre el premi a la Millor Comunicació Oral del X Congrés de l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica.

Cinc infermeres del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, Lorena Lendínez, Ana Lavedán, Andrea Miró, Violeta Tapia, Mar Sánchez i la neonatòloga Albana Puig s’han endut el premi a la millor comunicació oral del X Congrés de l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica (ACIP) que s’ha celebrat del 19 al 21 d’octubre a Lloret de Mar (Girona). El reconeixement va ser atorgat pel Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya que va triar l’estudi de les infermeres lleidatanes entre les seixanta comunicacions orals que es van presentar al congrés pediàtric.

La comunicació estava centrada en l’estudi sobre la Prevalença de la lactància materna i factors associats en l’hospitalització a domicili neonatal. Entre altres aspectes, l’estudi va concloure que la taxa de lactància materna és superior en bebès prematurs extrems, que la seva prevalença és inferior en gestacions múltiples o que a major edat del nounat, major prevalença de lactància. Així com es destaca que en la cultura àrab predomina la LM mentres que en la ètnia gitana predomina la lactància artificial o mixta. Els resultats de la comunicació orienten futurs esforços a augmentar la taxa de lactància materna en el nostre context, adaptant-se a les característiques del nounat ingressat en la Unitat de Cures Intensives Neonatal (UCIN).

Imatge de neonatal-cochrane

El X Congrés de l’ACIP de la setmana passada va comptar amb l’assistència de prop de 200 congressistes i pretenia fer difusió de la producció científica de les infermeres i infermers pediàtrics, impulsant la recerca en aquest àmbit per incrementar el cos de coneixements propis de la disciplina infermera. Alhora, es volia generar un marc de reflexió i debat sobre els principals temes d’actualitat en pediatria.

Una ànima amb saba de tres arrels.

«Qui perd els orígens, perd la identitat», hom acostuma a dir. I la nostra cultura balaguerina no hauria de renunciar a les seves diverses i riques arrels. Arrels que són tan andalusines i jueves com comtals i cristianes. I ens fem un mal favor quan reneguem i allunyem aquells que ens evidencien la seva pertinença a alguna de les nostres mares culturals.

L’any 1492 és recordat, sobretot, pel descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colom, en una aventura patrocinada pels Reis Catòlics. Aquella empresa, diguem-ho de passada, fou la porta d’entrada d’una anihilació a gran escala dels nadius d’aquelles contrades i d’un espoli aclaparador posterior. També en aquell final de segle XV es va consumar, a la Península Ibèrica, la pèrdua de la concòrdia i la tolerància de tres cultures en enriquidora simbiosi que, d’una manera o altra, perviuen encara avui en nosaltres i en la nostra  identitat. En quina mesura, la nostra llunyana herència balaguerina, és andalusina? En quina mesura és jueva? En quina mesura és comtal i cristiana?

A casa nostra, a Balaguer, aquell any 1492 comportà l’expulsió dels balaguerins del Call Jueu, i de tota la Península Ibèrica, per ordre expressa d’aquells mateixos Reis Catòlics. El comte-rei Alfons el Benigne, més d’un segle i mig abans, l’any 1333, permeté que es quedessin a Balaguer, al barri nou estrenat per a ells més enllà del Mercadal: el Call jueu. Fer això l’obligà a bastir, a finals del segle XIV, una ampliació de muralla que perviu avui i que identifica el perfil de ciutat, juntament amb Santa Maria i el Sant Crist,  i ajuda a fer-la atraient per als portadors dels diners d’avui: els turistes. El mateix Alfons el Benigne, a qui  potser també, en una airada cristiana fonamentalista, se li havia acudit expulsar-los, se’n va desdir i va aplicar la solució més profitosa per a la ciutat i els qui hi residien. Llavors, com ara, allò que manava era l’economia, a més del saber i el coneixement. I preferí tenir-los dins el clos emmurallat de la ciutat per tal de rebre els impostos d’una població amb decisió, especialment rica i hàbil per als negocis i amb una organització interna digna d’admirar. I això repercutí en que Balaguer arribés a disposar, en aquells temps,  fins i tot d’un hospital gràcies a l’empenta dels habitants del Call, així com també d’una sinagoga que viu a les bases, com a precursora i com a fonament, de l’església de la nostra copatrona, la Verge del Miracle. Així, doncs, pel que fa la nostra nissaga jueva, allò que el Alfons el Benigne mantingué, el Reis Catòlics ho foragitaren.

La història l’escriuen els vencedors, s’acostuma a dir. La islamització  de tota la Hispania per convertir-la en Al-Andalus , a partir de l’any 714 a casa nostra, no ens ha estat presentada pas com l’enriquiment i la millora en la manera de viure que comportà. Guanys especialment  remarcables a casa nostra, a Balaguer, en què els orígens de la ciutat es basteixen, justament, a partir dels andalusins nouvinguts. La poca base cultural prèvia i la limitació evident de recursos i de coneixement dels que habitaven aquestes contrades abans dels segle VIII, ens hauria de fer valorar, a bastament,  l’enriquiment que la islamització comportà a les terres de la Madina Balagî. Perquè la Balagî islàmica fou una ciutat de nova creació, que no es bastí pas, pel que sabem, sobre les runes d’una altra cultura. Ells, els andalusins, que no entraren pas com a vàndals destructors de tot el que trobaven, sinó com a conqueridors que també aportaven nous coneixement i noves maneres de fer, romangueren a casa nostra quatre segles. I no arribaren pas amb una cultura qualsevol. Ells, que estaven, al seu torn, enriquits pels costums i la saviesa adquirits i procedents de l’Orient Mitjà i Llunyà, eren excel·lents en organització de regs i cultius agrícoles. I, a banda d’innovacions en el camp de la irrigació, introduïren productes que abans no havíem vist mai ací: l’arròs, els espinacs, les albergínies, les taronges, les llimones, la síndria, el safrà, el pebre, ... i també el cotó, el paper, la pólvora i la ceràmica vidriada. I llurs avenços en Astronomia, Medicina i Matemàtiques no es quedaven pas enrera, un cop assegurades les condicions de subsistència alimentària. I no volem deixar de citar el seu cultiu cultural de la música, que ens permetria una llarga relació de virtuosos. No oblidem, per exemple, el valor de persones capdavanteres, com Ziryab al segle IX,  a l’hora de sumar-hi la novetat i la riquesa de les melodies orientals de les antigues Pèrsia i Grècia, que servirien també de fonament de moltes de les nostres músiques tradicionals.

Foto extreta de Balaguer Turisme

Poca broma, doncs, amb la seva aportació. Que els avenços tecnològics dels darrers segles de l’anomenat “progrés” a Occident els hagin passat de llarg durant molt temps, pel que fa a una tecnologia que admiren, no és excusa per a menystenir les seves aportacions en els segles passats com a passos previs i necessaris per anar assolint, graó a graó, les recerques més recents i els nostres costums i formes de vida actuals. I posats a ser observadors serens i crítics de la realitat: a quin preu, per al món comú en que habitem tant els del sud i els del nord, hem arribat, els d’Occident  als graus de tecnologia actual?. A quin preu per a les persones, i per als nostres fills i néts, però sobretot per a la mare Terra que ens acull? Potser amb una anàlisi imparcial de la realitat se’ns farà evident que el creixement sostenible i respectuós amb l’ambient i el món en que vivien era molt més ecològic llavors que ara. Un món en què mancaven molts dels drets de les persones, especialment per a les dones i els infants, però que no hipotecava, de forma tan massiva i especulativa com actualment,  les condicions de vida del vaixell global en que vivien i vivim.

I em plau cloure amb un petit escrit del Rabí Nachman de Breslau. El Judaisme és, avui, al Balaguer amb ànima de les tres cultures, la menys present. La reflexió que aquell autor ens fa ens pot ajudar a saber trobar tot allò que ens fa sumar i no restar, que ens fa acceptar l’altre com a primer pas per assolir  l’enteniment i la tolerància que va fer possible l’esplendor del Balaguer de les primeries del Primer Mil·lenari:

“La pau més elevada és la pau entre contraris. Si recordes això, la pròxima vegada que trobis algú que et fa sentir incòmode, en lloc d’allunyar-te’n, cercaràs la manera perquè tots dos pugueu estar junts ». 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 26 d'agost de 2017

Ànima tricultural i realitat multicultural: un món compartit i el mateix vermell a la sang.

El valor d’allò que és immaterial i que roman a l’interior de cadascú, la grandesa de la humilitat i la senzillesa, el sentit de la transcendència i la reflexió sobre les preguntes bàsiques que els savis s’han fet des dels temps immemorials, servaven les bases de les cultures i les tradicions que ens han precedit. D’on venim i cap on anem? Quin sentit té la vida ? Quin paper tenen els altres en la meva, de vida ? Potser ens ajudaria fer-nos també la pregunta de “Per a què” som en aquest món?

“Si estem tots fets de reculls de petitesa,

i ens toca viure en la més gran fragilitat,

d’on surt, llavors, amb aires de grandesa,

el rei al cos, inflat de vanitat?

Quins valors ens ajudaven a fer front a les dificultats, abans que, tots plegats i en pocs anys, plens de frivolitat i desmesura, allarguéssim més el braç que la màniga, i canviéssim, com mai abans en milions anys d’història, les condicions de la Vida al nostra Planeta blau? Un d’ells ha estat, de ben segur, el respecte per a les persones de més edat: els respecte per als nostres pares i avis. El respecte pel seu llegat. I també, el respecte per a aquelles cultures que ens han alletat i que ens són mares. Ens cal servar i ensenyar als nostres fills el respecte a les generacions que ens han precedit. I fer-los veure els valors positius de les altres cultures amb que convivim i al llegat històric que ens han donat per herència. De vegades em pregunto quin exemple donem els balaguerins (de naixement o d’adopció) quan els turistes i les persones que ens visiten veuen ple de cotxes l’espai on fa un segle hi havia l’església romànica de Sant Salvador i, temps abans, en fa deu, de segles, estava ocupat per la Mesquita d’Avimoni. Com és que no hem sabut aprofitar el trajecte soterrat de la Sèquia del Cup per fer-ne un atractiu turístic i històric.?

Però hom no pretén ser destraler i pessimista, i ens cal reconèixer la part positiva de la realitat i el desvetllament cultural dels darrers anys.  I hi ha petits i grans detalls que no escapen a la curiositat dels forasters, i que ens donen l’oportunitat de reivindicar el multicultural llegat de què disposem. És un veritable regal veure com l’església romànica de Santa Maria d’Almatà reneix després de tants anys d’oblit. I, en fer-ho, i encara que solament sigui per la seva orientació a Llevant, fem memòria de la Mesquita Major Aljama, centre espiritual de Madina-Balagî  durant uns segles. També el nostre gegant de Festa Major, el “Rei moro”, que fa present Yusuf al-Muzaffar, és un bon exemple de com podem aprofitar tot allò que ens envolta per educar en el respecte envers les nostres mares culturals. El Palau que ell va manar construir, una Suda que ara seria una joia arquitectònica a admirar, va ser aprofitada pels Comtes d’Urgell per  fer-ne un Castell Formós, bressol de comtesses, comtes i reis.

Potser ara, l’any 2017, és un bon moment -  després d’uns actes sense raó que ens han trasbalsat a totes i a tots - per preguntar-nos què hem après de la nostra història, què ens ha ensenyat tot allò que els nostre pares i avis han viscut. Algú va dir que aquest segle XXI o bé seria el de la revolució ètica dels humans o bé seria el darrer en que els humans viurien. O bé ens impliquem a fons a canviar les condicions de vida arreu o bé els nostres descendents tindran mala peça al teler. Perquè davant l’explotació sense mesura, encara vigent, dels recursos limitats de la nostra Terra  en benefici de solament uns quants, s’imposa actuar  de forma conjunta, amb el cap clar. I amb el reconeixement que el món no és solament a fora. El veritable món és a dins, a l’interior de cadascun de nosaltres. Nosaltres també som el món i ens cal ser conscients que hem de pensar de forma global i actuar de forma local. I, per fer-ho, val la pena recordar aquell bell prec: “Senyor, doneu-me força per canviar allò que puc canviar; doneu-me paciència per acceptar allò que no puc canviar i, sobretot, doneu-me prou raonament per reconèixer la diferència”.

Segurament aquest és el camí. Millorar allò que està al nostre abast. No tant per creure’ns els reis, sinó com a convençuts que som persones que conviuen amb altres persones, cadascuna amb la seva singularitat i el seu  particular bagatge, però amb la mateixa energia comuna a la base i amb el mateix desig de viure. I creiem que és amb el cultiu d’aquest món interior, tant treballat pels pensadors de les nostres tres cultures mare, que podem albirar per a Madina-Balagî, per a la ciutat comtal de Balaguer, i també per al món global que compartim, un sentiment respectuós amb el seu valuós passat, un més clar i conscient present i un més just i compartit esdevenidor que serà multicultural o no serà.

Per quina raó les tres religions monoteistes  no són capaces de veure, en el Transcendent que cadascuna d’elles anomena diferentment, el port de destí i també l’origen comú que tenen? Per quina raó fan del camí divers, per arribar al mateix cim, motiu suficient per enfrontar-se mútuament en mil i una baralles i discussions? Quins interessos alimenten aquestes divisions?

“Si a cada jorn hi ha instants per la tendresa,

si arreu on vaig, si vull, hi trobo humanitat,

d’on ve, Senyor, la meva rigidesa,

el cor eixut, esquerp, massa tibat?

On he reclòs la meva humilitat?

Foto de @DolorsBoatella

Compartir sempre ens ajudarà més que no pas competir, encara que solament sigui per la lletra que té de més. Sabrem aprofitar de nou la nostra ja tradicional capacitat d’acollida com a poble per integrar a i enriquir-nos de tot allò que les famílies de noves cultures ens aporten? Val la pena assumir el repte! I per fer-ho de ben segur ens serà profitós tenir present allò que ens diu, a cau d’orella, el Petit Príncep: “L’essencial és invisible als ulls. Només hi veiem bé amb el cor”. 

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 26 d'agost de 2017

Benvinguts! Wellcome! ...

Avui és el dia mundial del refugiat....

Amb el pensament a Lesbos, Skala, recordant que molta gent treballa per a que l'arribada de les persones que fugen de la misèria sigui més agradable... i per donar-los una abraçada quan toquin terra....

Skala, Lesbos, 9 d'octubre de 2016. 

Kaliméra!

Ara fa 13 dies q vaig arribar a Lesbos, la meitat del dies que m'hi quedaré. Pels q no ho sabeu estic fent una col·laboració amb una ONG (WAHA) donant suport als refugiats q arriben a l'illa fugint d'una vida miserable als seus països d'origen. Síria sobretot però també Irak, Pakistan, Afganistan, Nigèria, Camerun, Senegal, Nepal, Rep Dominicana (si!!)... Guerra, injustícia social, pobresa, malaltia, cadascú té la seva història i els seus motius per fugir, abandonar casa i cercar una possible vida millor, digna...

Hem vingut 3 metges del CAP de BB. La Laia i la Carme, metges de família i jo, pediatre. Ens han destinat a Lesbos que és un dels llocs amb més arribada de refugees, els landings q diuen aquí. Ara fa un any arribaven a l'illa 4000 persones cada dia. Ara la cosa ha baixat (tractat de la UE amb Turquia) i en aquests 13 dies uns 200 al nord de l'illa (Skala) i 50 al sud. 

Jo estic destinat al poblet de Skala Sikamineas, nord de l'illa. Un poblet preciós, tipus Cadaqués, amb uns 200 habitants. Poblet de pescadors i oliveres i llimoners, amb unes platges de pedra q farien les delícies de qualsevol turista hippie! La gent del poble està acostumada a aquests tipus de situacions. El propietari del Gogi, cafè on tinc la "oficina" amb wifi, m'explica q el seu pare li explicava q l'any 1914 ja hi va haver una migració molt gran amb els refugiats armenis q fugien dels turcs i del genocidi... O sigui q ja hi estan acostumats. Però no tots els poblets de la costa pensen igual. Penseu q és una illa turística i veure refugiats pels carrers no agrada als empresaris de l'hostaleria... Molivos, Petra, i altres llocs turístics no volen ni sentir a parlar de deixar q a les seves platges desembarquin refugiats q arriben en dinguis...

Treballo amb una infermera francesa, Kareen, de 24 anys, q ja ha estat en altres llocs del món fent tasques de suport sanitari, Marroc i Iran. Ella viu a Molivos, a uns 12 km per una pista de terra com a carretera d'on estic jo. Organitza la farmàcia amb les donacions de medicaments q ens arriben (molts fàrmacs i alguns d'absuds aquí) i se n'encarrega de la paperassa. I és la q porta el 4x4 per recollir-me quan hi ha una arribada de refugiats. Un a cada punta del nord de l'illa per a donar una millor cobertuta si hi ha landing. 

Reprenc aquest mail 6 hores més tard...A les 12 ha saltat un avis al grup de whats de Northern Cooperation fet per ProActiva. Landing a una platja a prop de Skala. De fet jo estava assegut a la terrassa del bar escrivint quan he vist q en Mauro, un dels argentins de ProActiva, ha passat carregat amb la roba de rescat cap a la llanxa ràpida q tenen amarrada a port els de Open Arms (ProActiva). He tingut temps de gravar la sortida d l'equip i corrent cap a la Clínica, on tinc les meves 2 bosses-motxilles carregades amb tot allò necessari per a qualsevol medical case q em pugui trobar. Des de gasses y material per a netejar una ferida, fins un laringo i mascaretes laríngies per si algú necessita RCP. I mantes tèrmiques, moltes. Tots i totes arriben molls i morts de fred. En el millor dels casos tarden 35' per creuar de costa a costa però a vegades poden estar hores a la deriva fins q tenen cobertura i fan un missatge de SOS des de la barca. En aquesta ocasió 27 persones, 7 nens, que han fet cap a una platjeta de còdols. De fet els han fet desembarcar des d'una llanxa ràpida de la màfia turca q es dedica a passar gent. Els deixen tirats i ràpid cap a l'altra banda per no ser enxampats pel Frontex o la policia grega. Millor no parlar de política...

Jo hi he anat amb el Hristo i el Ramy. Hristo és el representant de l'ACNUR en aquesta zona i en Ramy és un refugiat sirià q va arribar fa uns mesos i s'ha quedat a Skala mentre espera la "trucada" d'Atenes q li donarà la condició de refugiat de guerra i podrà moure's lliurement per Europa amb aquest status. En Ramy va estar 8 hores a l'aigua, la barca es va enfonsar, fins q ProActiva el va rescatar. A ell i a uns quants mes...

Quan arribem a lloc sempre hi ha molts nervis. Els q fan la millor feina són la gent de LightHouse. Una ONG q va néixer fa 1'5 anys per donar la primera assistència a la gent q arriba i alhora netejar les platges de xalecos salvavides i de les embarcacions q queden abandonades. Són un munt de gent, de totes les nacionalitats, que tenen un campament prop de Skala on emmagatzemen tot allò q recullen i intenten reciclar-ho. Són els q arriben primer a tot arreu, amb el seu 4x4 atrotinat carregat de roba de totes les talles (donacions), aigua i menjar. Són els q quan el dingui arriba a la platja comencen a aixecar els braços i a cridar "wellcome, wellcome" i a abraçar la gent i ajudar-los a asseure's a la platja en un lloc segur. El primer landing q vaig veure em vaig quedar col·lapsat i avergonyit en veure la situació. Enrrabiat amb la política i les institucions... Però vaig entendre què estaven fent aquests voluntaris. Passar de tot i donar la benvinguda de la millor manera possible als nouvinguts...

Nosaltres, WAHA, som els encarregats de l'assistència sanitària. Es tracta de fer un TAP i tenir una primera impressió de qui pot necessitar ajuda. I anar preguntant i fent ok amb el polze. Marejos, dolor de cames i d'esquena ( per la posició a la llanxa) i fred!! Alguns no han menjat des de fa 24-48h i estan hipoglicèmics... Mantes tèrmiques per a tots i recanvi de roba. Tot i q quan els traslladarem al camp Stage 2 (de l'ACNUR), es podran dutxar i anar al lavabo i canviar-se de roba còmodament. Si algú necessita més assistència el podem traslladar a la Clínica on tenim un parell de camilles i molt material. Al Stage 2 també tenim una infermeria per a visitar els refugees. 

Els altres q treballen molt són els de ProActiva OpenArms. Els q fan el rescat a l'aigua. Ara disposen d'una llanxa ràpida magnífica i de material de primera qualitat. Actualment són 3 argentins, entrenats en salvament i rescat. Realment fa patxoca veure'ls treballar. Amb traje sec per si s'han de llençar a l'aigua, casc, GoPro al casc, etc. Són una canya i van per feina i han tingut les seves diferències amb la poli...Però tenen clar q la seva feina és salvar vides... Segur q en conegueu la història i a TV3 n'han fet algun reportatge. I també a la Sexta. Ara només tenen una llanxa i una moto d'aigua aquí i les altres dos llanxes, motos i el veler "Astral" (donació de l'empresari de Lo Monaco) els han traslladat a Líbia. Allí poden arribar a rescatar 4000 persones en un dia!! 

I l'altre actor principal és l'ACNUR. La ONU pels refugiats. Són els q gestionen els camps d'acollida. No us puc explicar com funcionen els grans camps de Mitilene, la capital, Moria i Karapete, però no en tinc bones referències...Aquí tenen 2 camps de trànsit on portem els refugees fins q arriba l'autocar des de la capital (1'5h) i els carrega per portar-los al camp principal de Moria. Mentres són aquí es poden dutxar, descansar i menjar. I si ho necessiten rebre assistència sanitària (WAHA). Un tracte magnífic i humanitari q fan la gent de l'ACNUR i altres ONGs amb voluntaris. Tranquil·litzar les famílies, jugar amb els nens i sobretot abraçar i consolar... No ens podem imaginar què han viscut fins arribar aquí. Per q us féu una idea avui he atés una dona de 48 anys amb atac d'asma que era la 5a vegada q provava de creuar i finalment ho ha aconseguit. Dx de càncer de mama fa 10 mesos i sotmesa a cirurgia. Ara amb asma i dolor a les cames, intens... Arriba d'Afganistan i també explica q va rebre una pallissa dels talibans....

Bé, vaig acabant... Ara mateix sóc a la terrassa del Goji fent un cafè amb un americà jubilat, un anglès i un sirià. A la taula de la vora 4 grecs del poble, en Hristo (ACNUR) i el pare Christopoulos q toca la guitarra i canta cançons de Jhonny Cash, Manu Chao i temes tradicionals grecs. Tot i q ha gravat dos discs de mariachis!!!! És californià i té un grup de mariachis... Fa 15 anys q viu aqui...

Ja veieu.... Gent del món. Tots aquests ja hi eren fa un any i van viure la gran arribada de refugees. Ara refan el seu ritme de vida i tiren endavant. 

Dissabte el poble es va plenar de periodistes q venien a fer la foto de rigor perquè Skala estava nominada als premis Nobel de la Pau. Finalment no va ser la premiada (Colòmbia). 4 fotos i adéu. 

I la vida continua...

Una abraçada a tothom!!! I enhorabona pel grup de pdp q estem creant! 

Kalinychta! 

Ramon Capdevila
@capbert

Les paraules màgiques, l’oxigen lingüístic i la nostra competència cultural

La nostra feina pediàtrica, ho sabem, és eminentment social. I, a la vegada, també és  educativa. I com que, sovint,  l’exemple parla tan fort que no deixa escoltar el que diem, val la pena aturar-se de tant en tant i, veure  el nostre quefer diari des d’un altre punt de vista. Això ens pot fer obrir el ulls a d’altres opcions que ens enriquiran i que, de ben segur, enriquiran també el tracte amb les famílies que atenem.

De fa temps que, quan rebem i tractem els infants i les famílies , ens agrada practicar i fomentar les tres paraules màgiques  de la convivència: “Bon dia!”, “Si us plau!” i "Gràcies!” . Les coses petites són importants. I si volem que les famílies ens tractin amb respecte (si encara no ho fan), un bon camí per mostrar-ho és amb el nostre exemple, amb el nostre respecte:

 -Bon dia! Passin i seguin, si us plau!

 - Em pot donar el carnet de salut del Ramon, si us plau?  Gràcies!

 - Obre la boca, Lluís, si us plau! Gràcies! 

Llavors, quan els nostres petits (im)pacients ens demanaran el “palet”, també ens ho demanaran “si us plau”.   I quan els enganxem el gomet al “palet” aprendran a dir “Gràcies”.

-         Això que has escrit, Francesc,  és una obvietat!

-         Sí, i aquesta obvietat ens permet anar més enllà, si volem.

El diari El Punt Avui, (9 de maig 2017, p36), i  amb un encapçalament suggerent, “Qüestió d’oxigen lingüístic”, informa que el PEN Català ha convidat l’escriptor kenyà, Ngugi wa Thiong’o, candidat al Nobel i defensor de les llengües  minoritzades, a una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’escriptor ens diu que “el monolingüisme , sobretot l’imposat, és com el diòxid de carboni de les cultures, mentre que el multilingüisme és l’oxigen”. I diu també que, a la conferència, parlarà “dels equilibris de poder entre llengües, perquè n’hi ha unes que marginen i altres que estan marginades, que no vol dir que siguin marginals”, i que, “lluitar contra això és lluitar contra muntanyes, i em sento com aquestes formigues minúscules que carreguen un pes enorme”.

A les nostres consultes, on la sobrecàrrega assistencial esdevé una muntanya,  sovint ens sentim com les formigues que esmenta  Ngugi wa Thiong’o.  Malgrat això, l’impuls que ens neix de dins  a seguir fent la millor feina del món (“Ajudar les famílies a fer créixer llurs infants”) ens empeny a perseverar, a resistir. Josep Maria  Esquirol, a “La resistència íntima”, ens diu que “donar-se és servir als altres d’aliment, de companyia,  de tendresa o d’aixopluc”. I és especialment interessant tenir-ho ben present, això de ser aixopluc, quan les famílies ens acudeixen per primer cop amb el seu fill nascut pocs dies abans. I que arriba acollit, aixoplugat , com diu ell, en “el primer bressol que són els braços de la seva mare”. Aquestes mares, de contrades  i parles llunyanes, sovint no entenen la nostra llengua, el parlar amb què volem  comunicar-nos amb elles. És  llavors quan la nostra empatia i la nostra competència cultural  ens poden permetre començar amb bon peu una relació que volem profitosa en benefici de l’infant. 

Des de fa uns mesos hem anat recollint unes noves paraules màgiques en  un document en Word  (adjunt ,  escrit amb la pronúncia que tindria en català, i obert a ampliacions i correccions per part de tot@s vosaltres) que volen ser ser oxigen lingüístic i generadores de somriures inesperats en la cara d’aquelles mares i pares de contrades llunyanes que venen , amb cert temor, a les nostres consultes.  Gaudiu de la llum que apareixerà en els ulls d’una mare àrab que duu el seu nadó quan , després de dir-li “Bon dia i Felicitats” , hi afegiu “Sabajajer, Mabruk!”. O quan al fill d’una mare romanesa és rebut amb “Bon dia i Felicitats” i “Buna ziua, Felicitari”. O quan la mare senegalesa que parla Bambara rep de nosatres, a més del  nostre “Bon dia i Felicitats”, “Anisogóma , Iniché”.

Pot ser una manera fàcil de que la nostra minsa o extensa competència cultural  ens permeti oferir una màgic oxigen a les famílies que la Vida ens  posa al davant.  Encenguem somriures quan ens  venen a presentar allò més preuat. Felicitem-los amb la llengua que  porten al cor. Aquella  amb la que, a ells i a cadascú de nosaltres, la nostra mare ens deia “T’estimo”. 

Imatge de lesjetaime

Francesc Domingo i Salvany

Balaguer, 10 de maig de 2017