RETALLAR L’ACCÉS DELS INFANTS MALALTS A L’ATENCIÓ ESPECIALITZADA: UNA
VARIANT DEL MALTRACTAMENT INSTITUCIONAL A LA
INFÀNCIA A LES TERRES DE PONENT.
Sabem que la
Pediatra serà
sempre social atès que qualsevulga de les decisions polítiques i de gestió
concernents a l’àmbit del món de l’infant comportaran unes conseqüències
familiars i pediàtriques. Ens agrada afirmar que la millor manera de tenir cura
d’un infant quan és petit (i probablement també quan ja ha crescut) és la de
fer costat als seus pares. I ens plau dir també que, sovint, la millor
manera de tenir cura de les famílies i els infants rau en recolzar els
professionals que formem la xarxa de suport social i sanitari a les famílies.
Llegim
al diari (El Punt Avui, del 5 de juny 2013, p29),
que un informe d’Unicef situa l’Estat Espanyol a la cua del rànquing del
benestar dels menors. Els elements usats per mesurar-ho han estat:
el grau de pobresa infantil, el percentatge d’escolarització, els hàbits
alimentaris dels infants i l’accés als serveis de salut. No deu canviar gaire
el panorama si ens fixem solament en Catalunya. I sospitem que amb les darreres
mesures de restricció de l’atenció sanitària pública i universal la situació no
deu ser millor.
Els
nostres polítics i gestors tarden ben poc a posar-se a la foto a l’hora
de signar gran proclames, com ara la Convenció dels
Drets dels Infants, però no són tan ràpids a l’hora de preservar els drets
que les citades declaracions volen defensar. El donar prioritat a l’interès superior del menor (una de les bases de la
Convenció Internacional dels
Drets dels Infants) hauria de ser una fita en totes i cadascuna de les
actuacions de tots el que tenim alguna responsabilitat, directa o
indirecta, sobre la salut del infants de casa nostra. I els que estem cada dia
més a la vora dels infants i les famílies agrairíem una mica més de
sensibilitat en aquells que tenen responsabilitats de gestió que
comprometen l’atenció als infants. I, malauradament, aquesta sensibilitat
envers aquells que no tenen ni dret ni vot minva amb rapidesa quan les
circumstàncies macroeconòmiques permeten justificar una davallada forçada i
precipitada de drets socials aconseguits amb molta i llarga dificultat
pels nostres avantpassats. I, en el darrer episodi del nostre Parlament, el nou
tripartit de CIU i ERC ha fet servir el corró de la seva majoria per no
frenar el desmantellament d’un sistema sanitari públic que era l’enveja de mig
món i part de l’altre. I amb l’excusa de l’espoli fiscal com anestèsic
col·lectiu, i amb la independència (de què i de qui?) com a pastanaga, la
maquinària política d’ací (com el PP a Madrid) esmicola a força de
majories el nostre valuós sistema sanitari públic. I
és bo recordar, llavors, que existeix el maltractament infantil institucional
exercit des d’un despatx, sense el contacte directe amb els nostres pacients i
llurs famílies. Hi ha, a casa nostra, algun polític que s’atreveixi a ser un
estadista?, fet que evoquem en recordar la frase de Winston Churchill que
afirmava: “Un polític esdevé un estadista quan oblida les següents eleccions i
pensa en les següents generacions”.
I els súbdits anem fent la viu-viu del dia a dia i ens mantenim com un
ramat incapaç de reaccionar. Massa seny i poca rauxa! Com apuntava un cartell
l’altre dia: on ens hem de deixat la falç, segadors? Potser això és el que ens
passa. I
ens cal despertar. No ens poden prendre la paraula, la consciència, les ganes
de millorar en benefici d’aquells que segueixen essent el motiu i la il·lusió
de la millor feina del món : tenir cura de la salut del infants.
Darrerament,
a les nostres comarques, la fornada de pediatres joves, preparats per i
disposats a atendre el millor possible les nenes i els nens de Lleida ha fet
que la qualitat de la
Pediatria que
s’oferís fos, cada cop, de millor qualitat. Aquesta és una realitat que els que fa més anys que exercim podem
afirmar sense cap mena de dubte. I això, a la vegada, ens ha esperonat a
millorar, també nosaltres, gràcies a l’empenta de la gent més jove. A més,
aquest fet s’ha acompanyat d’un segon avantatge per a les famílies de Ponent:
no haver-se de desplaçar als centres hospitalaris de Barcelona, atès que
moltes de les proves i valoracions que fins fa uns anys reclamaven un obligat
trasllat i, de vegades, una breu estada a la capital, es podien fer ací.
Fins ara. I a partir d’ara: què? Fa pocs dies escoltàvem al nostre conseller
que deia que estalviarien encara més mitjançant la concentració de serveis
especialitzats a molts menys centres que ara. I de les famílies i els costos
indirectes que genera aquesta reducció: qui en té cura?
Ens preguntem si té sentit obrir les noves consultes externes de
Pediatria a l’Hospital Arnau de Vilanova i, a la vegada, restringir-hi
especialitats pediàtriques que no existien fins fa poc i que estan resolent
problemes renals específics que, com déiem abans, demanaven el trasllat a
Barcelona. Quan les famílies ens parlen de la bona atenció mèdica, i també
humana, rebuda per part, per exemple, de la professional referent dels
problemes renals i urològics dels nostres petits pacients, i nosaltres comprovem
els bons resultats obtinguts en les valoracions i tractaments realitzats, ens
sentim cofois de pertànyer a la xarxa pública de professionals sanitaris a
Ponent. Més d’un cop ens semblava que calia recolzar encara més aquest i
d’altres serveis. Entenem que és aquest el recolzament que als
professionals ens cal si volem mantenir la il·lusió en la nostra tasca
pediátrica. El servei positiu en cascada de directius que volen servir la
població infantil mitjançant el recolzament dels professionals que tenen l’encàrrec
social de millorar la salut de les famílies i els infants és, creiem,
l’objectiu bàsic d’un Institut que es vol dir de la
Salut. Sempre que el que cerquem
sigui el Servei a les persones que demanen atenció i no pas el Servei sol·lícit
als polítics que han de retallar un pressupost dirigit, des de més amunt,
pels senyors feudals dels bancs i les multinacionals. Fa un temps déiem
que és sorprenent veure la rapidesa amb que creixen els infants i la lentitud
de la maquinària administrativa per a trobar i aplicar les solucions que
els convenen. Malauradament, allò que estem observant darrerament és la
rapidesa amb que l’administració redueix pressupostos i atencions sanitàries
públiques destinades als infants i llurs famílies.
Diuen
que la vida i la història posen sempre les coses al seu lloc. I probablement
sigui així. Però
mentrestant els infants i llurs famílies continuen emmalaltint i llurs famílies
ens demanen una solució. I com deia algú prou clarivident, no és que aquesta sigui una època de canvis,
sinó que estem vivint un canvi d’època. La macroeconomia del món occidental no
permet massa marge de maniobra als senzills ciutadans rasos, i les
directrius no van massa dirigides a mantenir un sistema sanitari públic i
universal. El futur d’aquest sistema, doncs, dependrà, també, del compromís i
l'esforç col·lectiu que hi posem tant els professionals que hi treballem com,
sobretot, la majoria de la població subjecta a atenció sanitària. I des
d’aquestes ratlles demanem als responsables de la gestió sanitària de Ponent (i
d’arreu) que tinguin en compte aquest interès superior del menor, que tan ens
agrada de citar, també a les nostres estimades comarques, i que facin tot el
possible per a que nosaltres puguem treballar amb la il·lusió suficient que ens
permeti millorar cada dia l’atenció de la salut bio-psico-social dels infants i
les famílies que la
Vida ens posa al
davant .
Francesc Domingo i Salvany