Reflexions en el parèntesi estival: el Codi ètic de l’ICS, l’estadista que en cal i la Pediatria social.
El propassat mes de juliol, els que treballem a l’Institut Català de la Salut (ICS), rebíem al correu de la feina la notícia de l’aprovació, per part del Consell d’Administració, del Codi ètic de l’ICS. Fa pocs anys vaig tenir ocasió de participar en algunes de les sessions de discusió i acord dels continguts. Les suficients per entendre que em feia sentir incòmode fer, ensems, dues feines que haurien de ser complementàries: per una banda, teoritzar, als despatxos de Gran Via –Balmes, sobre uns ideals sovint inaplicables a la pràctica de primera línia, i, per una altra, fer mans i mànigues per fer sortir amb uns mìnims de qualitat la feina diària d’atendre a les famílies dels meus petits conciutadans, al CAP de Balaguer. L’estrés ètic que provoca l’haver de treballar en unes condicions a la baixa de temps, espai i suport i veure, al mateix temps, la política d’aparador dels dirigents de l’entitat generava, i genera encara,
