El
valor d’allò que és immaterial i que roman a l’interior de cadascú, la grandesa
de la humilitat i la senzillesa, el
sentit de la transcendència i la reflexió sobre les preguntes bàsiques que els
savis s’han fet des dels temps immemorials, servaven les bases de les cultures
i les tradicions que ens han precedit. D’on venim i cap on anem? Quin sentit té
la vida ? Quin paper tenen els altres en la meva, de vida ? Potser
ens ajudaria fer-nos també la pregunta de “Per a què” som en aquest món?
“Si
estem tots fets de reculls de petitesa,
i
ens toca viure en la més gran fragilitat,
d’on
surt, llavors, amb aires de grandesa,
el
rei al cos, inflat de vanitat?
Quins
valors ens ajudaven a fer front a les dificultats, abans que, tots plegats i en
pocs anys, plens de frivolitat i desmesura, allarguéssim més el braç que la
màniga, i canviéssim, com mai abans en milions anys d’història, les condicions
de la Vida al
nostra Planeta blau? Un d’ells ha estat, de ben segur, el respecte per a les
persones de més edat: els respecte per als nostres pares i avis. El respecte
pel seu llegat. I també, el respecte per a aquelles cultures que ens han
alletat i que ens són mares. Ens cal servar i ensenyar als nostres fills el
respecte a les generacions que ens han precedit. I fer-los veure els valors
positius de les altres cultures amb que convivim i al llegat històric que ens
han donat per herència. De vegades em pregunto quin exemple donem els
balaguerins (de naixement o d’adopció) quan els turistes i les persones que ens
visiten veuen ple de cotxes l’espai on fa un segle hi havia l’església romànica
de Sant Salvador i, temps abans, en fa deu, de segles, estava ocupat per la Mesquita d’Avimoni. Com
és que no hem sabut aprofitar el trajecte soterrat de la Sèquia del Cup per fer-ne
un atractiu turístic i històric.?
Però
hom no pretén ser destraler i pessimista, i ens cal reconèixer la part positiva
de la realitat i el desvetllament cultural dels darrers anys. I hi ha petits i grans detalls que no escapen a la curiositat dels forasters, i
que ens donen l’oportunitat de reivindicar el multicultural llegat de què
disposem. És un veritable regal veure com l’església romànica de Santa Maria d’Almatà
reneix després de tants anys d’oblit. I, en fer-ho, i encara que solament sigui
per la seva orientació a Llevant, fem memòria de la Mesquita Major
Potser
ara, l’any 2017, és un bon moment - després d’uns actes sense raó que ens han
trasbalsat a totes i a tots - per preguntar-nos què hem après de la nostra
història, què ens ha ensenyat tot allò que els nostre pares i avis han viscut.
Algú va dir que aquest segle XXI o bé seria el de la revolució ètica dels
humans o bé seria el darrer en que els humans viurien. O bé ens impliquem a
fons a canviar les condicions de vida arreu o bé els nostres descendents
tindran mala peça al teler. Perquè davant l’explotació sense mesura, encara
vigent, dels recursos limitats de la
nostra Terra en benefici de solament uns
quants, s’imposa actuar de forma
conjunta, amb el cap clar. I amb el reconeixement que el món no és solament a
fora. El veritable món és a dins, a l’interior de cadascun de nosaltres.
Nosaltres també som el món i ens cal ser conscients que hem de pensar de forma
global i actuar de forma local. I, per fer-ho, val la pena recordar aquell bell
prec: “Senyor, doneu-me força per canviar allò que puc canviar; doneu-me
paciència per acceptar allò que no puc canviar i, sobretot, doneu-me prou
raonament per reconèixer la diferència”.
Segurament
aquest és el camí. Millorar allò que està al nostre abast. No tant per creure’ns els reis, sinó com a convençuts que
som persones que conviuen amb altres persones, cadascuna amb la seva
singularitat i el seu particular bagatge,
però amb la mateixa energia comuna a la base i amb el mateix desig de viure. I
creiem que és amb el cultiu d’aquest món interior, tant treballat pels
pensadors de les nostres tres cultures mare, que podem albirar per a
Madina-Balagî, per a la ciutat comtal de Balaguer, i també per al món global
que compartim, un sentiment respectuós amb el seu valuós passat, un més clar i
conscient present i un més just i
compartit esdevenidor que serà multicultural o no serà.
Per
quina raó les tres religions monoteistes
no són capaces de veure, en el Transcendent que cadascuna d’elles
anomena diferentment, el port de destí i també l’origen comú que tenen? Per
quina raó fan del camí divers, per arribar al mateix cim, motiu suficient per
enfrontar-se mútuament en mil i una baralles i discussions? Quins interessos
alimenten aquestes divisions?
“Si
a cada jorn hi ha instants per la tendresa,
si
arreu on vaig, si vull, hi trobo humanitat,
d’on
ve, Senyor, la meva rigidesa,
el
cor eixut, esquerp, massa tibat?
On
he reclòs la meva humilitat?
Compartir
sempre ens ajudarà més que no pas competir, encara que solament sigui per la
lletra que té de més. Sabrem aprofitar de nou la nostra ja tradicional
capacitat d’acollida com a poble per integrar a i enriquir-nos de tot allò que les famílies
de noves cultures ens aporten? Val la pena assumir el repte! I per fer-ho de
ben segur ens serà profitós tenir present allò que ens diu, a cau d’orella, el
Petit Príncep: “L’essencial és invisible als ulls. Només hi veiem bé amb el
cor”.
Francesc Domingo i Salvany
Balaguer, 26 d'agost de 2017
