Fa pocs dies, en una xerrada de Francesc Torralba, li escoltava dir que la
infoxicació que rebem (facilitada i induïda) ens mena a la confusió, la
impotència i la paràlisi. I em feia
pensar que la munió d’estris d’intercomunicació que ens empenyen, i ens
autoobliguem, a adquirir ens porten a
una falsa sensació de més llibertat personal i més benestar. I per altra banda no som, potser, prou
conscients que, com més informacions personals enviem al núvol, més depenents
som, més localitzats estem i menys
lliures de pensament esdevenim. I ens aferrem al benestar material que la
nostra condició de classe mitjana en decadència ens permet, amb una certa o una
gran por a moure’ns per no posar en risc
l’encara suficient benestar de que disposem. La por: aquest element que ens
atenalla.
José Antonio Marina, en una entrevista al Punt Avui del 2 de maig 2014, ens en parla. Parla de la por i el valor amb motiu de la presentació
d’un llibre seu (1). I ens diu, en una definició que és útil per a infants i
per a adults, que hi ha una por amiga i una por enemiga. La primera ens és
necessària i no ens en podem privar davant de situacions de perill. De fet els
infants tenen pors evolutives que tendeixen a desaparèixer. A l’altra banda
tenim les pors exagerades i les pors patològiques: mentre que les exagerades
ens compliquen la vida però ens permeten encara viure-la, les patològiques ens
impossibiliten la vida quotidiana. Sembla
clar, doncs, que ens cal combatre les pors. El mateix Marina ens n’apunta quatre,
de raons, per fer-hi front : perquè si la por es desajusta, ens fa
infeliços; perquè la por és fàcil d’instrumentalitzar amb finalitats diverses, entre elles les
socials i polítiques; perquè hi ha bons procediments pedagògics per combatre-la;
i perquè cal fomentar el valors personals, socials i morals que ens permeten
mantenir el nostre comportament malgrat les dificultats per defensar els valors
morals que tenim. De vegades la lluita contra la corrupció fracassa perquè són
corruptes els que la combaten, afirma. Però també perquè hi ha d’altres
persones que no tenen el valor moral per enfrontar-s’hi. I es fomenta llavors una situació de
desmoralització general. I aquí ens retrobem amb el missatge de FrancescTorralba: la impotència i la paràlisi.
A la natura hi ha quatres respostes a la por i
cada animal en tria una: la fugida, l’atac, fer-se el mort o mostrar-se submís
per aplacar l’agressor. Pel que fa a aquest darrer tipus de resposta , al mateix
diari, a les pàgines 28-9 podem llegir, de l’escriptor noruec de moda (Karl Ove
Knausgard): “De petit, la meva vida consistia a complaure el meu pare i a
evitar que s’enfadés, i això, encara persisteix dins meu”.
Quin és l’antídot? Marina ens diu que el valor, la
valentia moral. Els humans n’hem inventat una cinquena, de resposta a la por,
específica nostra: malgrat sentir por faré allò que s’ha de fer. I això és el
valor. La capacitat de mantenir una meta
valuosa malgrat el risc, l’esforç i la dificultat que em suposi. I posa un
exemple deliciós per als pediatres de Primària: valerosa és la mare que fa
tirar endavant la família, malgrat la fatiga. El que és humà és tenir por i
intentar trobar una resposta adaptada a la situació. “Cal que em sobreposi a la
por perquè no condicioni la meva conducta”.
I la primera condició per saber a què m’enfronto és tenir versions contrastades
de la realitat. Massa sovint la infoxicació que rebem ve canalitzada en una
sola direcció. En el cas, per exemple, de la situació actual de creació d’una
nova organització sanitària a totes les comarques de Lleida és bo tenir també
el punt de vista d’aquells que són més crítics amb les versions oficials. Els
mitjans també serveixen per assabentar-se d’altres punts de vista. El document
que he rebut m’ha ajudat força a
veure-hi més clar en aquests temes tan complexos de la gestió, els ens i els consorcis,
els beneficis, els assessors i els directius fora de control administratiu i
parlamentari i les maniobres de privatització dels recursos socials que tantes
generacions han lluitat per aconseguir. Us convido a veure’l per ser més lliures per decidir.
L’actual paràlisi col·lectiva davant tantes agressions i tant abús de poder
fa que Marina ens parli d’una malaltia
social: la síndrome d’immunodeficiència social. “A la nostra societat passen
coses perquè no som capaços de produir
anticossos per lluitar-hi. Ho acceptem tot, ens sotmetem a la corrupció i seguim votant al corrupte. Ja res no ens
importa i ens creiem que no té solució”.
I davant d’aquesta realitat, què podem fer?
Valor moral, fortalesa. No serveix de
gaire tenir sentit de la
Justícia si no tenim el valor per posar-la en pràctica. La
crisi ha augmentat el sentiment de por i ens cal tenir consciència que deixem
de tenir por quan tenim un cert domini i informació de la situació que vivim.
Els polítics saben que la gent poruga és gent dòcil. I per això atien la por,
els uns, o bé amaguen la informació, els
altres. Que els sentiments legítims d’un poble no serveixin per distreure’ns per
tapar les maniobres fosques d’interessos poc (o massa) clars. Ens cal declarar
la guerra a la por: reclamem informació veraç i coneixement real de la gravetat
de la situació i posem-nos, entre tots, a resoldre-ho. Els nostres fills i néts
ens ho agrairan. Perquè si els nostres pares i avis vegessin com estem perdent
atencions que foren tan cares d’aconseguir segurament ens reptarien per
negligents.
I per altra banda ens cal relativitzar els
problemes que tenim. Per sort, la
nostra és una de les situacions més favorables
dins el planeta comú que habitem.
I potser justament per
això ens hem acostumat a una vida massa fàcil. I tenim, com diu Rafel Santandreu
(2), massa “terribilitis” i massa “necessititis”. No tot el que ens passa és massa terrible, ni ens
és necessari molt del que ens fan creure que sí, que ho és. Necessitar, necessitar, solament ens
cal aigua per beure i menjar per viure. I com bé ens diu ell, l’aigua raja de
la font pública i a Catalunya es llença
el 40% del menjar que es prepara. Potser
allò que sí ens cal és confiança i saber viure en la incertesa. D’això no ens
en mancarà. I fer, de forma conscient, a cada instant, allò que cal fer, sense
estar massa condicionats pel que en el passat férem i sense capficar-se en el que ha de venir. Massa sovint ens pre-ocupem de mil i
una coses que, l’endemà, han canviat molt cops. Ocupem-nos de l’ara i ací i fem de cada pas, de
cada dia, el futur que entre tots podem construir: plena consciència del
present. I llavors, si convé, no ens hem d’estar de dir i de proclamar allò que
ens deia la cancó: “no és això, companys, no és això , pel que varen morir tantes
tantes flors, pel que varen plorar tants anhels, potser cal ser valents altre
cop, i dir no amics meus, no és això”.
(1) JA
Marina. Los miedos y el aprendizaje de la valentía. Ariel 2014.
(2) Rafel Santandreu . L’art de no
amargar-se la vida i Les ulleres de
la felicitat.
Francesc Domingo i Salvany
Francesc Domingo i Salvany
