Aquest diumenge, d’Isaïes (Is 42,1-4) hem llegit
allò de que «Això diu el Senyor : Aquí teniu el meu servent, …… He
posat en ell el meu Esperit perque porti el dret a les nacions. No crida ni
alça a veu, no es fa sentir pels carrers,
no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que
vacil·la… ». I mentre ho escoltava encara em ressonava el lament i el clam
de companyes i companys pediatres de Ponent que malten per exercir el
millor que saben la feina més noble del món: acompanyar les famílies a fer
créixer llurs infants.
La pediatria d’atenció primària, a Ponent, és ara
mateix una canya que s’esberla i una
flama vacil·lant en el ble ponentí. Si més no, és el que respirem, i ens
expliquem, els que tenim la «sort» de treballar-hi.
Algú em dirà que no hi toco, dient això de la
sort. I potser tindrà raó. Jo prefereixo pensar, llavors, en aquella dita que
afirma que « la Vida no et posarà mai al davant cap obstacle que no
puguis superar »
I m’ha vingut al cap (al meu, no al CAP de la
feina!) que voldria trobar la manera d’encoratjar-les, i encoratjar-nos
mútuament, en el nostre particular i pediàtric Viatge a Ítaca, amb aquel petit
gran desig del poema de Kavafis musicat pel Lluís Llach
Bon viatge
per als guerrers
que al seu
poble són fidels.
Afavoreixi
el déu dels vents
el velam
del seu vaixell!
L’any 2005 (ja fa dies, d’això) a Pediatria
Catalana hi trobàvem un article amb el títol « Pediatres que ploren,
gestors que fan la viu-viu, i la vida continua: qui dia passa anys empeny?” (*), en el que llegíem, al resum inicial :
« Ara i ací, la situació de
les i dels pediatres d’Atenció Primària a Catalunya no és la que desitjaríem.
Les dificultats, estructurals i cojunturals, ens impedeixen oferir a les
famílies que hem d’atendre tot allò que voldríem. Això, si es manté en el
temps, ens mena fàcilment al cansament emocional, la despersonalització i la
manca de realització personal, la tríada característica de l’esgotament
professional (burnout). I d’ací al maltractament institucional (d’acció i/o
d’omissió) hi ha solament un pas…
Fa
poc llegia que els déus de la nostra societat occidental són l’optimisme i la
negació de la realitat. I, certament, massa sovint oblidem que la nostra
situació privilegiada damunt del planeta (hem tingut la sort de néixer ací i no
a les antípodes) es manté gràcies a l’explotació, la desigualtat i la
injustícia.
En
aquests dies de canvi d’any ens cal saber relativitzar els destorbs que
comporta el nostre benestar, no perdre el vessant solidari que tots portem dins
- “la solidaritat és la tendresa dels pobles”, que ens diu el coherent i
admirat Pere Casaldàliga- i fer allò que les nostres possibilitats ens permetin
per col·laborar amb els que es mullen més que no pas nosaltres per acompanyar
els damnificats del tsusami a l’Oceà Índic”, es va escriure llavors.
I
avui, 14 anys després, hi hauríem d’afegir aquelles i aquells immigrants que
fugen de la injustícia i de les guerres mantingudes per interessos ben
allunyats a l’únic al que ens deben nosaltres: l’interès superior dels
menors, dels infants que la vida ens posa al davant i que ens
correspon atendre. Ja en un altre article, molt abans (**), ens preguntàvem. “Qui votarien els
infants?”
I direu que el problema el tenim ara i ací. I hi
estic d’acord. I com que crec en allò de “Jo sóc perque nosaltres som”, m’he
atrevit a repescar informacions i recursos que m’han servit a mi en els moments de desencís, recursos apresos
arran de les Trobades al Monestir de Les Avellanes adreçades a “Tenir cura dels que tenim cura
d’altri”, per si poden ser útils a algú altre. Una visió més analítica dels factors a la base des desencís professional
la podeu trobar a l’article ja citat (*). Avui us n’apunto solament un Decàleg
de supervivència del professional cremat i la conclusió de llavors, que es
manté absolutament actualitzada.
Hi
ha mesures d’emergència per fer front al nostre desencant?
Mentre
les necessàries reformes estructurals i cojunturals no arribin a aplicar-se de
forma general ens cal trobar mesures d’emergència per quan la sobrecàrrega o la
tensió estan a punt de treure’ns de polleguera, tant si som pediatres a risc
com si el que ens passa és que ens estan carregant massa pes a l’esquena. Són
mesures d’emergència que podem aplicar abans, durant i després del moment
difícil per recuperar el necessari equilibri. Inclouen:
1. Sospirar profundament tres vegades. Pot ser útil
incloure’l en el procés d’auscultació de l’infant: abans, per ensenyar-li com
ha de respirar, o bé aprofitant uns segons de d’auscultació.
2. Respiració superficial conscient mentre fem una
activitat que ens permet desconnectar del contingut i centrar-nos en la nostra
actitud.
3. Preguntar-se: hi ha, ara mateix, alguna manera millor
de tenir cura de mi? Aturar-se permet veure, sense exageracions, la realitat de
la situació que vivim. Si cal, podem
recloure’ns en l’únic espai on ens podem quedar sols: el lavabo.
4. Somriure sempre ajuda. A qui dóna el somrís i també a
qui el rep. I es bo recordar que el somriure que no es dóna es perd.
5. Rentar-se durant una estona els canells i les mans. Si
hi ha un mirall davant podem fer-nos aparèixer el somriure a la cara.
6. Regar: dir-li a algú, amb claredat, allò que ens
agrada d’ell. El company o la companya de cada dia segur que té unes qualitats i
ens ofereix un recolzament que li agradarà que li recordem sovint.
7. Enumerar detalladament un mínim de 5 tasques dutes a
terme correctament (per molt simples que ens hagin semblat).
8. Dir ”No ho sé” és
dir molt. Ens resitua en la dimensió humana de la limitació i ens obliga a
superar-nos per cercar la resposta.
9. Limitar la nostra implicació a partir del moment en
que no som capaços de donar més. Ajornar els esforços, llavors, per a una
millor oportunitat.
10. Escriure i descriure amb precisió la situació que no
ens sembla justa i fer arribar l’escrit als superiors responsables del servei
on treballem.
Conclusió
Cal
que les institucions canviïn però també cal que nosaltres, individualment i
col·lectiva, defensem el dret a passar-nos-ho bé en l’exercici de la nostra
feina, i ens cal exigir les condicions que ens permetran gaudir-ne. I com
llegíem fa un atemps, “si la teva feina ben feta és una font de frustració, no és al psicòleg
on has d’anar, és al sindicat a qui has de trucar!”
Defensar
unes condicions de treball saludables convé tant als professionals com als
pacients. I solament evitarem de cremar-nos si podem gaudir de la nostra
professió. Probablement així aconseguirem que una visió més positiva faci
desaparèixer de la cara dels infants, les famílies i els professionals els
plors i els desencants que, malauradament, encara hi trobem.
Delerós
de consol i carícies
de
somriures donats amb el cor
he
comprès que la font de delícies
sou
les i els que tentinegeu com jo!
Per
damunt de la boira, sempre hi ha el sol
Francesc
Domingo i Salvany
Balaguer,
12 de gener de 2020
(**)
Domingo F. Qui votarien els infants? Butlletí de la Societat Catalanade Pediatria 1991;51:87-88.
